una biblioteca

Arata Isozaki consolant-se del disgust de no poder construïr la coberta del Sant Jordi tal com l’havia imaginada menjant sushi a algun japonès de Barcelona: a la taula del costat, l’alcalde de Palafolls el consola prometent-li que ho farà al seu municipi. La realitat és ara un superb edifici que s’alça al que eren als afores de la ciutat abans d’aquesta debastadora febre edificatòria que ens ha menat a la crisi actual.
El pavelló s’alça al centre del que és ara un enorme buit urbà, equipaments esportius diversos, un CAP, alguna escola, la resta una mena de parc precàriament controlat per unes porxadetes fora d’escala plenes igualment de bars on resulta agradable de fer el got un dissabte a migdia, bo i voltat de les paradetes del mercadillo. Un Isozaki massa allunyat del poble com per a controlar-ne el geni del lloc pren dues decisions que, calcula, respectaran l’entorn, possibilitant que un equipament esportiu d’aquestes dimensions no causi un impacte ambiental excessiu:
-Primer, l’edifici es menja el seu propi espai públic, acomodant-se tot ell dins un cercle traçat al terra, que esdevé un mur d’alçada constant, cota de replanteig superior de la que neix la resta de l’edificació: el terra es despenja a una alçada x, aliè a la topografia gairebé plana del lloc, que, senzillament, matisa l’alçada del mur. La coberta flota per sobre, recolzada únicament sobre ell.

Aquest mur, eventualment, es transforma en la no-façana de l’edifici, que gira menant a l’única entrada al recinte, absent al que l’envolta i alhora transformant aquesta absència en una rara espècie de sensibilitat.

-Segon, l’edifici no té pràcticament exterior: el mur suporta la belíssima coberta, que mai no aixecarà més de quatre metres de qualsevol exterior del recinte. Així, l’edifici no serà més que un radi extruït al que se li fan dos operacions principals: la construcció d’un pavelló interior que conté les graderies i els serveis, que mai tocarà l’exterior, veritable edifici dins un edifici, que segueix diferents regles compositives (cercle, superfícies de doble curvatura, fusta, metall, maó marró-negrós versus rectangles, arestes vives, pilars, ossos, formigó, totxos de clinker beige clar) i un brutal tall secant, excèntric, a aquesta coberta destinada a menjar-se tot el cercle, per tal de deixar-ne veure la secció en aquell lloc i possibilitar l’aparició d’una façana interior que només se’ns revelarà després de creuar la porta practicada al mur exterior. Aquest tall serà, també, l’únic lloc de tot l’edifici exterior on apareixerà una estructura aparent, necessària per estintolar la secció creada. Si l’edifici no hagués estat tallat, la coberta seria completament autoportant.


Miralles aterra al poble uns anys més tard, guanyant un concurs que, en essència, proposa construir el mateix edifici per allotjar-ne, aquest cop, una biblioteca. Curiós funcionament d’un geni que situa l’arquitectura més enllà de la novetat, de l’essencialitat i d’altres valors que, des del renaixement, s’han usat per a definir una obra mestra.
Lluny d’això, l’arquitecte readapta per deformació (la seva principal manera d’operar) un tipus conegut a unes noves circumstàncies, a un lloc que és el mateix sense ser-ho, a un altre programa d’us més intensiu. Miralles no serà aliè al lloc, com Isozaki, i, curiosament, oferirà a la seva problemàtica la mateixa solució exacta: un edifici baix, encara més baix que el pavelló, enfrontat a un incòmode paisatge de blocs d’habitatges anodins, d’una mitja densitat només lleugerament superior a la que ofereixen uns habitatges adossats (que, per altra banda, tampoc solen saber-se solucionar a les nostres latituts, mai he sabut per què).

Com és habitual als projectes de Miralles, el solar no és mai un solar, sino un lloc sense definir, un espai interior-exterior d’una mansana ni oberta ni tancada, oberta lateralment a un parc desangelat amb arbres crescuts, a l’altre a una riera i als dos restants a aquestes construccions mediocres que he esmentat. A aquest cas, l’arquitecte deixara, curiosament, el lloc sense definir completament, deixant aquesta tasca a un tercer inconegut (i fent vans els esforços del seu propi estudi per a completar-ho a porteriori), un nou arquitecte que haurà de convocar el lloc i endollar-lo, anys a venir, quan se sàpiga el funcionament d’aquest magma d’habitatges descohesionats, a un teixit urbà inexistent actualment. Aquest entorn marcarà clarament la diferència entre el pavelló i la biblioteca: Miralles no obvia el parc veï, ni la seva relació amb el seu programa. Llegir entre els abres és agradable, hedonista. A un parc s’hi poden desenvolupar tot un seguit d’activitats que gairebé poden transformar-lo en la veritable biblioteca, rellegant el recinte a simple magatzem de llibres. Per això, el seu recinte inclou, gairebé és, el parc, que l’arquitecte delimita no encerclant-lo, sino pel mig, transformant el recinte centrípet d’Isozaki en un altre de centrífug, pal clavat a terra que es pot circuïtar. Per a aconseguir-ho, senzillament tallarà l’edifici original a trossos, com si fos un pa, i de cada línia de fractura en dispararà parets que connecten el seu edifici al parc. Aquestes parets creen recintes que, eventualment coberts, esdevindran la biblioteca.


La part coberta de l’edifici (el que alguns anomenen “edifici” anàlogament a com podríem anomenar “peu” a un ésser humà complet) queda definida per les conexions transversals entre les diverses parets, pel moviment conscient que es fa buscant sales o llibres, o passejant, o entrant, etc. La biblioteca en sí es pensa com una acció, com un lloc estàtic, com una suma d’individus buscant i trobant la seva posició, arrecerats només del vent, o del fred, o al sol, o sota un arbre. Mentre no ho fan tot és inestabilitat, moviment, acció pura. Quan es troba la posició, la cadira, la comoditat, el llibre, el lloc, el sol o l’ombra, arriba la pau: l’espai es converteix en una màquina de pensar gairebé individualitzada, a mida de les nostres accions o dels esdeveniments col.lectius que s’hi produiran.


Els materials, escassos: metall, fusta (fins i tot revestida), ceràmica, formigó. L’estructura contrasta amb la lleugeresa de les voltes, sobredimentsionada, gairebé confiada sense més al zel d’un calculista d’estructures desbocat, passat de rosca ell o el seu programa de càlcul. La pintura ens recorda que ho és aplicada sense tocar mai els extrems del parament sobre el que s’aplica. Anula qualitats dels materials que revesteix, contraposa, segueix la llum com un reflector, l’acompanya i la matisa. Els paviments juguen amb el moviment del públic, com si ells també busquéssin els llibres per les diverses prestatgeries, usades per ajudar o castigar els capricis dels bibliotecaris, possibilitant involuntàries afinitats electives: Pío Moa contra Phlip Roth o Manuel Azaña, Speer contra Samuel Johnson contra Voltaire contra Amis, Camus, Céline o d’altres francesos pelmes o no. Algun oblidat autor local autopublicat (suport genèric).



Al final, Miralles sembla oblidar que l’arquitectura sempre és a qualsevol altra banda i la presenta, com a tots als seus altres projectes, per acumulació: per capes, per excés, això més això més això, sense saber on ha començat, fugint de recintes i de qualsevol cosa que la pugui contenir, fins noms, classificacions o la seva pròpia obra.