Robert Fripp sempre ha arrossegat aquesta fama de músic seriós, sigui per la seva imatge personal, per algunes excentricitats gairebé contràries a la de molts companys de professió, com concerts a les quatre de la tarda, pel fet de tocar assegut, de no cantar, de ser professor i arribar a formar grups amb els seus alumnes, o fins per l’aura de gravetat, gairebé de solemnitat, amb que ha anat revestint algunes etapes de la seva música.
A finals de 1978 Fripp es planteja el seu primer disc en solitari: Exposure. Enlloc de fer-lo servir com a vehicle de lluïment personal per tal d’allunyar-se de l’estela del seu grup, bastint l’album amb cançons cuinades a foc lent a la seva ombra, dient coses que no ha pogut expressar abans per la lògica d’un esquema fix amb què fer-ho sonar tot, el músic radicalitzarà encara més la seva manera de treballar basada en la composició coral, en que tots els que intervenen a la cançó n’esdevenen part activa, com si la interpretació fos una via d’accés a la composició. Gairebé cap cançó serà només obra seva. Moltes d’elles (com la que titula el disc) són d’altres músics, principalment dels “seus” dos Peters, Gabriel i Hammill: versions alternatives a les finalment enregistrades, per tal d’explorar matisos, maneres de fer diferents. Què passa si a una cançó basada en un solo de baix se li silencia el baix? Si traiem l’orquestra d’un tema que sempre havia sonat amb banda? Fripp semblarà tornar a la versió de la maqueta, i d’això naixerà la força del disc: temes atàvics, frescos, que semblin tocats per primera vegada, i unes transicions entre ells d’elaboració màxima, basades en obstinats, que lliguen tota aquesta barreja heterogènia.
Els crèdits del disc són fonamentals, perquè no es tractarà només d’una llista de músics més o menys cèlebres cedint-li veus, instruments, entusiasme. Senzillament, si un sol nom hagués canviat tot el disc seria totalment diferent.
Comença amb el músic demanant permís: ha estat fent coses que creu que poden ser comercials i ens les vol deixar escoltar. Va dilatant el seu inici durant un llarg minut en què sona una cançó que sembla una prova de so. Veus escalfant-se, escales, silencis. Compte fins a quatre, una trucada de telèfon. Més silenci. Extemporàniament arrenca una distorsionadíssima guitarra que obre un energètic rock n’roll: Burn me, I’m, a cigarrette, més en la línia de Daryl Hall que en la seva pròpia.
La manera en que els diversos cantants interpreten sorprèn per la seva intensitat: Hall i Hammill canten cridant, i, a Exposure, Terre Roche (que venia del folk) es deixa literalment les cordes vocals a cada presa, cantant sobre un micro dolent passat per una mena d’amplificador cutre de guitarra mal equalitzat. És com si els sentiments no es volguessin matisar. Es cerca una contraposició entre el control i la raó, i el resultat final serà com visitar un zoològic de feres engabiades recentment: ens parla sobretot de la perícia del domador que les ha aconseguit capturar vives , i mai ens traurem de sobre una certa sensació de por veient-les. Fripp aconseguirà, així, bastir una obra en solitari pura a través d’un catàleg de col•laboradors i amics que sembla que estiguin fent gairebé el que els dona la gana.
El disc funciona com un vaixell: compartiments estancs que es poden arribar a inundar sense que això n’afecti (gaire) la globalitat, excepte si s’arriba a una massa crítica, que sempre remeten a un tot superior que els engloba, que els lliga, que els dona sentit.
Una altra mostra (gairebé la més aconseguida d’aquesta manera de treballar) és la bellíssima interpretació que Peter Gabriel fa de la seva Here Comes the Flood. La cançó va ser imaginada com una apoteosi bíblica en que una força alliberava els cervells humans de les barreres que els impedeixen sentir els pensaments aliens. Utopia honesta, molt ingènua, que li serveix per formar una cançó que pendula entre una grandiloqüència desesperada i un intimisme fràgil, tímid. La versió apareguda al primer disc en solitari de Gabriel necessita d’un poderós trio de guitarres que inclou el mateix Fripp amb Steve Hunter i Dick Wagner, els sospitosos habituals de Bob Ezrin, dos guitarristes que semblaven tocar permanentment enfadats, base del so del primer Alice Cooper, que van acabar signant una de les millors planes de la història del rock tocant la suïcida introducció a Sweet Jane que apareix al Rock n’Roll Animal de Lou Reed, més una banda de rock complerta més la London Symphonic Orchestra al complet. A tot això es contraposa una versió gairebé de cantautor: la veu pura, un piano precàriament tocat pel mateix Gabriel, res més. Fripp fa gala d’una generositat que ha fet grans totes les seves intervencions. Sempre ha demostrat una capacitat d’adaptació tan camaleònica que, fins tocant amb guitarristes pitjors tècnicament, mai s’ha sabut on començava la interpretació d’un i on la de l’altre. Per moments arriba a desaparèixer.
Exposure m’ha recordat sempre una frase de Borges: “a un llibre no hi hauria d’haver mai més d’un 20% de novetat”. Fripp, a través d’aquest 20%, crea una obra original que, a més, acaba transformant les sensibilitats dels seus companys de viatge.
A finals de 1978 Fripp es planteja el seu primer disc en solitari: Exposure. Enlloc de fer-lo servir com a vehicle de lluïment personal per tal d’allunyar-se de l’estela del seu grup, bastint l’album amb cançons cuinades a foc lent a la seva ombra, dient coses que no ha pogut expressar abans per la lògica d’un esquema fix amb què fer-ho sonar tot, el músic radicalitzarà encara més la seva manera de treballar basada en la composició coral, en que tots els que intervenen a la cançó n’esdevenen part activa, com si la interpretació fos una via d’accés a la composició. Gairebé cap cançó serà només obra seva. Moltes d’elles (com la que titula el disc) són d’altres músics, principalment dels “seus” dos Peters, Gabriel i Hammill: versions alternatives a les finalment enregistrades, per tal d’explorar matisos, maneres de fer diferents. Què passa si a una cançó basada en un solo de baix se li silencia el baix? Si traiem l’orquestra d’un tema que sempre havia sonat amb banda? Fripp semblarà tornar a la versió de la maqueta, i d’això naixerà la força del disc: temes atàvics, frescos, que semblin tocats per primera vegada, i unes transicions entre ells d’elaboració màxima, basades en obstinats, que lliguen tota aquesta barreja heterogènia.
Els crèdits del disc són fonamentals, perquè no es tractarà només d’una llista de músics més o menys cèlebres cedint-li veus, instruments, entusiasme. Senzillament, si un sol nom hagués canviat tot el disc seria totalment diferent.
Comença amb el músic demanant permís: ha estat fent coses que creu que poden ser comercials i ens les vol deixar escoltar. Va dilatant el seu inici durant un llarg minut en què sona una cançó que sembla una prova de so. Veus escalfant-se, escales, silencis. Compte fins a quatre, una trucada de telèfon. Més silenci. Extemporàniament arrenca una distorsionadíssima guitarra que obre un energètic rock n’roll: Burn me, I’m, a cigarrette, més en la línia de Daryl Hall que en la seva pròpia.
La manera en que els diversos cantants interpreten sorprèn per la seva intensitat: Hall i Hammill canten cridant, i, a Exposure, Terre Roche (que venia del folk) es deixa literalment les cordes vocals a cada presa, cantant sobre un micro dolent passat per una mena d’amplificador cutre de guitarra mal equalitzat. És com si els sentiments no es volguessin matisar. Es cerca una contraposició entre el control i la raó, i el resultat final serà com visitar un zoològic de feres engabiades recentment: ens parla sobretot de la perícia del domador que les ha aconseguit capturar vives , i mai ens traurem de sobre una certa sensació de por veient-les. Fripp aconseguirà, així, bastir una obra en solitari pura a través d’un catàleg de col•laboradors i amics que sembla que estiguin fent gairebé el que els dona la gana.
El disc funciona com un vaixell: compartiments estancs que es poden arribar a inundar sense que això n’afecti (gaire) la globalitat, excepte si s’arriba a una massa crítica, que sempre remeten a un tot superior que els engloba, que els lliga, que els dona sentit.
Una altra mostra (gairebé la més aconseguida d’aquesta manera de treballar) és la bellíssima interpretació que Peter Gabriel fa de la seva Here Comes the Flood. La cançó va ser imaginada com una apoteosi bíblica en que una força alliberava els cervells humans de les barreres que els impedeixen sentir els pensaments aliens. Utopia honesta, molt ingènua, que li serveix per formar una cançó que pendula entre una grandiloqüència desesperada i un intimisme fràgil, tímid. La versió apareguda al primer disc en solitari de Gabriel necessita d’un poderós trio de guitarres que inclou el mateix Fripp amb Steve Hunter i Dick Wagner, els sospitosos habituals de Bob Ezrin, dos guitarristes que semblaven tocar permanentment enfadats, base del so del primer Alice Cooper, que van acabar signant una de les millors planes de la història del rock tocant la suïcida introducció a Sweet Jane que apareix al Rock n’Roll Animal de Lou Reed, més una banda de rock complerta més la London Symphonic Orchestra al complet. A tot això es contraposa una versió gairebé de cantautor: la veu pura, un piano precàriament tocat pel mateix Gabriel, res més. Fripp fa gala d’una generositat que ha fet grans totes les seves intervencions. Sempre ha demostrat una capacitat d’adaptació tan camaleònica que, fins tocant amb guitarristes pitjors tècnicament, mai s’ha sabut on començava la interpretació d’un i on la de l’altre. Per moments arriba a desaparèixer.
Exposure m’ha recordat sempre una frase de Borges: “a un llibre no hi hauria d’haver mai més d’un 20% de novetat”. Fripp, a través d’aquest 20%, crea una obra original que, a més, acaba transformant les sensibilitats dels seus companys de viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada