Davant mateix del Corte Inglés de Diagonal hi ha un edifici interessant que fa de mal recordar per una de les seves funcions passades: allotjar Franco quan visitava Barcelona.
Obra de Manel de Solà-Morales de Rosselló (sí, el pare de l’altre Manel i del difunt Ignasi), continua essent propietat de l’exèrcit que, sense el més mínim pudor, enfoca les seves cambres cap als vianants com si tots fóssim culpables d’alguna cosa. Vaig patir i tot per fer les fotos que il·lustren l’article.
L’edifici segueix un model molt suburbà d’edifici-flotant-dins-parcel·la-molt-gran, i està tancat perimetralment. La disciplina de les tanques mereix un punt i apart a la història de l’arquitectura: recurs fàcil per endollar l’edifici on sigui, sempre davant d’ell, dins d’ell, sobre d’ell, creuant-lo, a voltes sobredissenyada fins amagar edificis mediocres que no tenen interès.
La tanca d’aquest edifici presenta un disseny molt particular: una gelosia a la part superior (que la entronca amb el model massís-tranlúcid típic i tòpic) i, a la inferior, un marc ceràmic encercla una porció de mur esquerdejat molt bastament.
La presència del marc ceràmic em va inquietar des del primer moment que el vaig notar: un mòdul fabricat a base de petites peces standard, allargat fins a més de tres metres en alguna ocasió, escurçat en d’altres fins a deixar-lo semblant a la proporció canònica d’un quadre de saló. Estava la tanca, fa uns anys, decorada? Prefereixo pensar que no. Com a joc, veig quadres d’alguna disciplina semblant a l’expressionisme abstracte, realitzats gràcies a l’humor d’un paleta i a lustres d’intempèrie. Relleven les petites diferències pròpies de la construcció humida, les seves imperfeccions, i les eleven a la categoria de cosa notable. Distreuen l’atenció del vianant casual, que no per això hauria d’evitar fixar-se en l’edifici que hi ha al darrera, recomanable fins al punt de demanar un esforç d’abstracció vers el seu programa i el seu passat per tal d’apreciar-ne la qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada