dissabte, 31 d’octubre de 2009

ells

Escena 1: a un ascensor, un migdia.

Participants: -Jaume Prat

-un saludat anònim estàndard

On s’hi descriu una trobada casual. No em trec l’americana perquè no es noti que he suat. La seva és blau cel, du les sabates gastades. No s’ha dutxat aquest matí, el cafè amb llet que s’ha begut estava fred i s’espera a les quatre per mirar els titulars de l’sport per Internet. Du cinturó marró amb pantalons gris marengo, la corbata és del Corte Inglés i li fa moaré. Restes de molles al camal esquerre. Per ell la crisi és culpa dels especuladors, dels bancs, dels polítics, del mercat intervingut. La porta s’obre i em passo un pis per tal de no seguir la conversa.

Sempre m’ha cridat molt l’atenció la recerca de culpables que acompanya qualsevol situació crítica. Que el mercat immobiliari col·lapsa i els nostres habitatges perden valor? Els especuladors. Quan pregunto qui són, la resposta és gairebé sempre invariable: ells. Els bancs. Els promotors. Les immobiliàries. Els intermediaris. Els polítics. Qui sigui menys nosaltres. Menys el nostre interlocutor. Menys la nostra família. Menys els nostres amics. Ells. Fins que penso en tothom qui va comprar un habitatge, fa anys, pensant-se que la hipoteca a cinquanta anys que signava era només un pont per un negoci que implicava, en tot cas, una pujada exponencial del preu del sòl, una revalorització d’un 20, d’un 30, d’un 50%, fàcilment. Signes, liquides, i a una altra. Vens el teu pis a una tercera persona, en compres un altre a una quarta. Us sona? D’això se’n diu piràmide. I, per massa crítica, catacrac.

Escena 2: la safata d’entrada del meu gmail, oberta d’estranquis) a la feina.

Participants: -Jaume Prat

-una ex-treballadora d’en Josep Lluís Mateo. La seva presencia és virtual però em fa un petó de circumstàncies a la galta el cop cada quatre anys que té la mala sort de trobar-me.

-una companya de feina

...torna a ser migdia. La feina se’m menja però m’avorreixo igualment. Obro un correu d’aquells col·lectius on es descriuen una sèrie d’actes contra l’encara-no-inagurat hotel-vela d’en Bofill. No l’he acabat de llegir que ja he notat els collons inesperadament inflats fins una mida que fa que resulti incòmode seguir assegut. Casualment, la meva companya de feina ha rebut el mateix correu.

-la companya: no sé per què però intueixo que no aniràs a l’acte abans descrit.

-jaume prat: hi aniries tu si l’edifici fos d’en Mateo? Hi aniria la nostra amiga?

-la companya: silenci.

Resulta paradoxal. Arribat a la facultat allà pel 93, vaig trobar-me amb l’absència de l’assignatura d’ètica. Al seu lloc, una sèrie d’interessantíssimes patums locals (a qui segueixo envejant, avui en dia, tot i la seva avançada edat, tremendament, perquè aprofitaven encants personals, temari i d’altres recursos a l’abast per follar-s’ho tot) ens ensenyaven estètica. Aquesta distinció, unida al matrimoni ocasional i interessat entre ambdues disciplines continuen tenint-me obsessionat. Quan veiem un edifici, abans de preguntar-nos per la natura d’un encàrrec, mirem sempre com ha quedat. I, per alguna estranya raó, l’excepcional arquitecte que és Ricardo Bofill ha estat escollit com ase dels cops de la ETSAB. Així que rajar del seu hotel-vela només pel fet de ser seu és cool, i és permès de fer-ho sense haver de seguir pensant.

Escena 3: una aula de l’edifici Coderch de la ETSAB, segon semestre de 2008.

Participants: -Eduard Bru i Bistuer, doctor arquitecte i catedràtic de la ETSAB.

-una colla d’alumnes que cursava un màster oficial de la facultat. Tot i haver-hi participat, no em pregunteu com es deia. En Jaume Prat, procurant que no se li refredi el cafè, seu a la darrera fila, contra la paret, perquè no es noti que ha suat un altre cop. Ha arribat, com sempre, cinc minuts tard i corrent del trajecte d’incorporació a la facultat.

On s’hi descriu una classe magistral titulada “arquitectura i marca”. Si algú en vol detalls que me’ls demani. La conferència comença amb una foto del projecte que Eduardo Souto da Moura (amb els germans Terrades de comparses: si algú pot confirmar o desmentir aquesta dada que m’ho faci saber, i, si és necessari, la rectificaré) està bastint a Santa Coloma de Gramanet sota el nom de “cubics”. Bru descriu una operació de blanqueig d’imatge d’una operació urbanística dubtosa a base de cridar un arquitecte de talla excepcional, que aporti nom i talent per tal de maquillar un petit desfalc de 210 habitatges i un hotel on només hi cabia un centre comercial, bastits a més del propi centre comercial, és clar.

Fi de les escenes. El dia 27 vaig assistir, astorat, en directe, a un enfilall de detencions impactants motivades, en bona part, per aquest projecte del que Souto da Moura s’ha fet càrrec a Santa Coloma: Muñoz, Alavedra, Prenafeta. Potser més. Al telenotícies, contrapicat de l’hotel, gairebé acabat, de Souto da Moura. Em faig la pregunta a sobre: on quedem els arquitectes en tot això? On queda un fabulós, excepcional projecte de Souto da Moura en tot aquest assumpte? Dilema moral: contribuir a aquesta farsa il·legal amb el teu talent, amb les ganes, amb la capacitat de transformar un desgavell urbanístic en un projecte digne, que fins tingui la capacitat de vertebrar una zona marginada i complicada, o desdir-se’n amb un “ja ho farà un altre” que pot condemnar aquesta il·legalitat inevitable en un infern per als habitants d’aquella zona desestructurada que, a més, hauria de patir un centre comercial sense ànima ni cap altra virtut que la d’haver fet signar les certificacions trimestrals d’una constructora?

Els arquitectes han estat sempre al servei del poder econòmic i/o polític. Construïm el que és necessari però també edificis que, sense més, signifiquen. O com se’n diuen de les tombes, dels monuments, de les esglésies mai ocupades més d’un vint per cert? Dels gratacels corporatius sistemàticament mig buits? De museus, d’aeroports buits, sense fons d’art, amb tan sols un avió cada tres dies? Tot això ha passat sempre, però ara hi ha un component especulatiu que esta matant la professió, fent-li perdre poder damunt de professionals més mesurats com enginyers i aparelladors. I no és cosa de quatre starchitects escarriats que vulguin anar per lliure: la responsabilitat és col·lectiva. He presencia esforços enormes de col·legis d’arquitectes (el català, el madrileny, el consell superior d’arquitectes espanyol) per a crear el seu propi star-system. I, personalment, tot i estar-ne en contra, vaig treballar a les obres del Forum 2004. La meva cap de projectes (si no es va quedar amb mi) era una ex antisistema que havia estat ocupa. Tinc companys treballant en gratacels corporatius que es defineixen d’esquerres, i molts d’ells, també, han anat i van a reunions antisistema. Anti el sistema que col·laboren a mantenir, vaja. Inquirits, les respostes són sempre les mateixes: “jo no signo”. “No hi tinc res a veure”. Són ells, vaja. Sempre ells.

Fa molt de temps que crec que els arquitectes haurien de tenir un codi ètic vinculant. Una mena de jurament hipocràtic. Com que no hi és, tan sols ens queden les lleis, i la certesa (espero) d’una pena cas que ens les saltem: mesures extremes. Si apel·lo a la nostra consciència personal xoco amb els condicionaments socials: Fèlix Millet. Belén Estéban. MuñozAlavedraPrenafeta. El finançament dels partits. La tele. Tots els que dient que han fet un trio amb la seva mare i un hamster acaben cobrant més que el director de la Vanguardia.

Recordo una conversa recent amb un veí de la meva Santa Eulàlia natal sobre l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt: una sèrie d’entusiastes d’aquest arquitecte, de manera independent, s’han posat en contacte amb mi i, de manera molt amable, m’han donat informació sobre ell i el seu germà Antoni, sovint informació de primera ma (pares que els havien conegut): ell i el seu germà Antoni eren arquitectes humanistes, músics, amics de Pau Casals (l’Antoni va construir la seva vil·la de Sant Salvador, ara visitable). Tots dos morts, amb un any de diferència, en plena guerra civil, a un quiròfan que semblava un escorxador. El meu veí recordava el seu pare, escombriaire, com molts veïns del barri. Va promoure un edifici d’habitatges, ara amenaçat, per a ell, la seva família i alguns amics i coneguts, que, pagant una renda baixa, l’ajudaven a mantenir l’edifici. El que més em va cridar l’atenció d’aquesta anècdota, i d’alguna altra semblant que he sentit, és la total absència d’especulació que s’hi veu. Puig i Gairalt va ajustar els honoraris al màxim. Els paletes treballaven a hores mortes, la família ajudava físicament. Hi havia un sentit ajustat del negoci. Actualment només pensem en forrar-nos, i el marge de benefici industrial pelat sembla una broma. Per part de tots. El preu del solar està inflat de base, per propietaris sovint sense experiència, però amb ganes de guanyar diners. Intermediaris. Pisos com a negoci especulatiu.

No tinc respostes. Ni solucions màgiques,fora de la disciplina, l’autocontrol i un sentit de la mesura que cada cop resulta més quixotesc. Poc més que això puc dir, excepte convidar a qui llegeixo això a pensar. No en els altres. No en ells. No en aquells ells. En nosaltres, i en la nostra responsabilitat davant d’una situació que, si badem, pot dur Yola Berrocal a la presidència d’Espanya, de pura desafecció dels votants.

Quan vaig sentir les darreres notícies va venir-me al cap un fragment del discurs de presa de possessió d’un president dels USA que distava molt de ser perfecte: John Fitgerald Kennedy. Al bell mig d’una crisi molt forta va demanar al americans que deixessin de preguntar-se què podia fer el seu país per ells. La pregunta correcta era què podien fer ells pel seu país. Doncs això.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi l'arquitecte malvat que més m'agrada, sortint-me del tema de la corrupció i els diners, és el Viaplana. Potser perquè és un blanc fàcil del pseudofuncionalisme d'estar per casa que es gasta la sub-classe de soguilles de les patums locals, o de l'orgull constructiu mal entès (en resum, els típics que farien un curs sota la idea "no us ensenyarem a ser arquitectes perquè és perillós i a més sou tontos, però us direm quatre cosetes perquè us considereu inferiors als enginyers i mai, mai, sapigueu el que feu quan projecteu".) I perquè a més al mateix temps és difícil atacar-lo per aquests dos costats. Això entre els arquitectes, perquè entre la gent d'a peu és veritablement espectacular la reacció a les seves intervencions a Burgos, o la dimensió absurda que pren la protesta de Lesseps moltes vegades (independentment de les qualitats del projecte.)

Boníssim l'exemple de Puig i Gairalt, i a més boníssim perquè hi ha gent que espera de tothom que s'adhereixi a un ascetisme zumthorià que frega el ridícul. Puig i Gairalt era un home de la ciutat, això és lo gran.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
jaume prat ha dit...

per error he eliminat un comentari que no tocava eliminar. Havia eliminat el tercer a petició de qui l'ha fet, i, sense voler-ho, he eliminat el segon. A qui l'hagi fet: si el vol tornar a posar, és totalment lliure de fer-ho, i li demano disculpes pel meu error.

Anònim ha dit...

Bah, era un comentari de poc nivell. I el comentari #1 he d'acceptar que també, i que no fa al cas.

Ara, que em pregunto què devia dir el missatge esborrat.