dilluns, 26 d’octubre de 2009

Mies’s tomb




Hi ha edificis que ho tenen tot: aconsegueixen ser alhora un manifest i funcionar a ple rendiment amb el seu programa original, sense variacions, sense que la seva radicalitat com a proposta arquitectònica destorbi el seu dia a dia, sense perill d’acabar convertits en museus. La biblioteca i el casal d’avis del mercat de sant Antoni en són un bon exemple. Fins on sé, el complex és la primera obra barcelonesa del grup RCR, i ja es pot mirar amb dos o tres anys de perspectiva. Els suficients com per a comprovar el seu èxit absolut.



El seu emplaçament no arribava a ser ni un solar, tan sols un espai residual, de perímetre torturat, producte de l’enderroc d’una sèrie de magatzems que tapissaven un interior d’illa de l’eixample al costat del mercat de sant Antoni. Mai he sabut com era la seva sortida al carrer, perquè una de les claus de l’eixample barceloní és el seu anonimat. Dins una mansana hi cap des d’un hospital, a qualsevol tipus d’habitatge, des dels unifamiliars de luxe al socials, naus industrials, mini i macro puticlubs, poliesportius, discoteques, hipermercats, esglésies exemptes i entre mitgeres, al seu temps escorxadors i vaqueries, palaus i fins gratacels. També edificis de Gaudí i places de braus. Per tant, és lògic no saber què hi havia al front d’aquest interior d’illa especialitzat en magatzems de no sé què.
Actualment vivim la febre d’un fenomen que anomeno “eixample 2.0”, al qual n’és afeccionat l’actual ajuntament, que consisteix en tractar la història de la ciutat com un papus que, al llarg d’interminables desgràcies impulsades per Gent Molt Dolenta, ha desgraciat la idea original d’un eixample platònic amb els interiors de mansana completament públics, convertits en parcs. Primera mentida: la idea original de Cerdà consistia a edificar tan sols dos fronts paral·lels d’edificació, i el concepte “interior de mansana” desapareixia. Segona mentida: el propi Ildefons Cerdà va impulsar la idea de privatitzar els interiors, un cop acceptat que tot el perímetre de la mansana anava edificat. Així que el lloc cap on tendim és una ficció històrica (i massa cops populista) que, en tot cas, funcionarà el dia que s’accepti com a novetat i no com la restauració del que mai va ser. El complex d’RCR a Sant Antoni és una altra cosa: la seva complexitat i la seva manera de ser projectat ubiquen aquest projecte dins el joc del que permetia el primer eixample, edificat pel mètode assaig- error, container de programes diversos, sempre circumstancial, ric, variat. Una ciutat, vaja.



El programa de la intervenció compren un casal d’avis, una biblioteca i una plaça que ho organitza tot. El projecte queda organitzat per una economia de mitjans tal que, per intensitat, sembla de promoció privada. La principal diferència entre l’eixample i l’eixample 2.0 consisteix en que, al segon, és més important l’acte de definir, d’alliberar un pati interior de mansana que la seva pròpia utilitat. RCR ha decidit apostar pel pati interior d’illa tan decididament que ha transformat la façana de la seva intervenció en una porta. En una porta de brancals completament cecs. Al darrere d’ells, tan sols les (magnífiques) escales de la biblioteca. Res més. Interessa reforçar el paper del pati interior de mansana, cedir-li tot el protagonisme. La consciència dels arquitectes respecte d’aquest fet és tal que tot s’obre, que tot respira per allà. Sense excepcions.



L’altre tret que possibilita el funcionament del sistema és la dimensió de la porta: a ull, deu fer sis o set metres. Res d’una entrada a un pati interior d’illa ombrívola, producte de la segregació d’un local comercial existent o de la mesquinesa d’uns arquitectes i promotors que no es creuen el jardí: aquí parlem d’una porta de molts metres d’amplada i diversos pisos d’alçada. Al carrer, més alta. Al pati interior, potser sis o set metres, no més. No cal, ja s’ha captat l’atenció del vianant, que veu perfectament on va i pot acceptar una mica de compressió de l’espai perquè tingui una certa sensació de llindar. A més, aquesta forma, vista des de fora, actua com un embut barroc que força la perspectiva perquè el pas es vegi més llarg.


1.-La perspectiva queda deformada per la geometria de l’edifici.
2.-Correcció perquè el passatge sembli més llarg . 3-Solució RCR. Cos baix a l’interior. La longitud de la porta queda escurçada òpticament tallant les fugues amb un objecte flotant.



Assegurats l’accés i el funcionament del pati interior, el grup desenvolupa un perímetre edificat, una envolvent, que permeti disposar-hi el programa requerit. Aquesta envolvent es desenvolupa en funció de dos paràmetres: el primer és la disposició de l’edifici en funció de la orientació. El segon consistirà en regularitzar la geometria del solar, producte de la trobada atzarosa de molts darreres de dimensions diferents. Aquestes irregularitats es faran servir, també, per a crear la il·lusió d’un edifici exempt al cos baix interior. A gran part de la seva longitud l’edifici tindrà doble orientació, i un pati separarà el cos baix de la mitgera. La sensació que dona ser a l’interior el casal d’avis és la de trobar-nos a un pavelló exempt més al mig d’un bosc que a una trama urbana. Els patis baixen fins al primer soterrani, que té tanta llum natural com una planta baixa.



El cos alt (la porta) consisteix en dos brancals, que funcionen com columnes gegantines, assimètrics, el de la banda de muntanya, que contindrà l’accés a la biblioteca, més ampla, i dos cossos que formen la llinda de la porta estenent-se sense suports intermitjos d’un brancal a l’altre. L’espai buit de l’edifici, pròpiament la porta, és metàl·lic i pintat de negre, paviment inclòs, amb algunes parts de vidre. Per acabar de complicar la volumetria, el brancal ample continua sense transició, fonent-se amb el cos interior de l’illa, creant la il·lusió d’un únic sòlid.
Fins ara, tot el que he descrit obeeix a uns condicionaments urbanístics molt potents: la necessitat d’usar, de treure partit, a un interior de mansana, d’organitzar i regularitzar un espai residual. Però aquest no és l’encàrrec que es fa als arquitectes. L’encàrrec en sí consisteix en un casal d’avis i una biblioteca. La resta dels esforços (que són els que de debò valen la pena i legitimen la contractació d’un arquitecte enlloc de la d’un aparellador armat amb un programa de càlcul d’estructures, o de la d’un enginyer agrònom, o de la dels fabricants d’estants de la biblioteca i els seus assessors) són els que converteixen el lloc en arquitectura. Però no d’una manera abstracta: són els que omplen de gent la biblioteca. Són els que possibiliten que un casal d’avis tingui vistes a un pati ple de nens jugant, els que humanitzen el lloc, els que aconsegueixen convertir el negre en un color càlid.



La segona derivada d’aquesta manera de procedir és més intel·lectual: RCR desprecia completament la sentència que resa que “la funció fa la forma”. Es limiten a encaixar la que el lloc demana, a procurar que els interiors tinguin una mida i una estructura escaients, i a col·locar-hi tot el que els demanen, en un doble joc virtuós que dona doble funció a cada element i ho transcendeix tot.
El casal podria ser perfectament la biblioteca, i viceversa. La biblioteca podria ser un petit edifici d’habitatges. Tot plegat podria convertir-se en un CAP. L’edifici és exactament el que es demana, però també és molt més. Un cop col·locats la biblioteca i el casal a la seva posició final, el grup caracteritzarà els espais com si fos inevitable que el seu lloc fos precisament “aquell” lloc. El casal s’aprofita de les orientacions creuades entre el patis gran i els petits per a crear diversos graus d’intimitat, de la posició del pati central i de la escala interior per a donar escala a uns espais que, en cas contrari, serien grans i freds. S’hi està molt bé.



La biblioteca s’organitza en vertical, en tres o quatre pisos superposats (serveis comuns al soterrani, accés i sala de soroll a la planta baixa, infantil a la primera i adults a les superiors). La biblioteca infantil s’emporta el pont petit, individualitzat, més a prop de terra, i la d’adults el pont superior, complex, a varies alçades, que conté un dels artefactes dissenyats expressament per la biblioteca: una rampa-teatre on mirar, on ser vist, on xerrar, estudiar, on recolzar el portàtil de manera còmoda. L’exterior d’aquesta rampa és la llinda superior de la porta, inclinada, que força la perspectiva per a crear una porta més ampla.



La rampa-teatre s’ha reciclat en diversos projectes, el darrer dels quals, que conegui, és la seu Layetana de la plaça d’Europa a l’Hospitalet, protagonista d’un article anterior. Mentre escric aquestes línies, han començat a muntar el tester amb lames de cor-ten al mateix pla del darrer pòrtic a tota alçada de l’edifici. Allà, aquest teatre es transforma en part del hall.
RCR demostra alhora que la funció no fa la forma i que el disseny des del lloc pot anar acompanyat de les seves obsessions i gestos més recurrents. També funciona perquè fan alguna cosa més que sortir-se’n: la seva aventura confon expressament la bona arquitectura amb l’èxit de públic sense caure en cap moment en el populisme demagògic.