dimarts, 3 d’agost de 2010

Arquitecturia: Centre Cívic de Ferreries


 Foto: Pedro Pegenaute (www.pedropegenaute.es)



            El Centre Cívic de Ferreries és un projecte de rehabilitació pur. L’edifici és un mercat tipus del Ministerio de Vivienda franquista, construit als anys 60 amb materials i ma d’obra local formant part del complex d’habitatges inicial que va inaugurar el barri, bastit sobre uns terrenys inundables que contenien horts de tarongers, mandariners i hortalisses diverses organitzats en parcel·les llargues i estretes paral·leles al riu Ebre prèvies a la construcció dels pantans que van tranquilitzar-ne el curs.



El mercat s’organitzava a base d’un gran espai central cobert a dos aigües amb una estructura a base d’encavallades de formigó prefabricades, probablement in situ, i corretges també de formigó, rematada amb teula àrab. A banda i banda d’aquest espai (una basílica, de fet) s’estenien les parades, enganxades contra les façanes. Al seu eix major, els accessos des del barri. Al seu eix menor s’hi bastia, pel seu costat est, el mercat del peix en un cos a part. Tot plegat aixecat uns 70cm del nivell natural del terreny, per les inundacions. La porta nord, importantíssima, s’obria sobre la carretera d’accés a Tortosa, que menava a un pont de barques primer i al primer pont fix que hi va haver a la zona després, dinamitat pels republicans a la Guerra Civil per tal d’obstaculitzar l’avanç de les tropes sublevades sobre Tarragona. La seva pilona central suporta, encara avui en dia, l’horrorós monument als caiguts que guarda el pont nou, projectat també des de Madrid amb un gravíssim error de replanteig que va deixar-lo uns metres per sobre del nivell dels carrers que serveix, creant un caos urbanístic encara no resolt. Els ministeris de Regiones Devastadas i el de Vivienda van jugar un paper clau al desenvolupament de la zona.

Planta baixa d'estat previ. Plànol: Arquitecturia



            La primera decisió, no del tot obra de l’equip, va ser la de conservar el mercat. Curiós: el material, un maó local de color clar cuit a una temperatura no massa alta, va jugar un paper determinant. Ens trobem davant la decisió, molt interessant, de catalogar més un material que un edifici.

Foto: Jaume Prat


            Acceptat això, els arquitectes van decidir deixar l’edifici tal qual per fora com a primera decisió. La segona és la més determinant, i té a veure amb la naturalesa del programa: un centre cívic, és a dir, un edifici públic molt obert a la ciutat. Per tant es va decidir tractar com una prolongació del carrer, cosa que constitueix un canvi de paradigma respecte la naturalesa del mercat.


Resposta: convertir els antics accessos en finestres, cegant-los sense desmuntar, però, les escales d’accés que salven el desnivell abans esmentat, de manera molt similar a com Enric Miralles va cegar l’accés lateral a l’ajuntament d’Utrecht.

Foto: Jaume Prat

            Resposta: enderrocar el mercat de peix i construir un cos de nova planta que conté la part més privada del programa en alçada i dona escala a la nova plaça que crea aquest buit, que urbanitza uns antics darreres i que relaciona el centre amb un centre de dia gairebé adjacent.


            Resposta: organitzar l’espai interior a través d’unes diagonals molt potents creades als tres eixos a partir de les vidrieres de façana, de grans portes enfilades i de dobles espais més l’escala.

Planta baixa de la intervenció. Plànol: Arquitecturia

            Un dels trets que més em va cridar l’atenció de tot el discurs d’en Josep va ser que no justifiqués res: tot el que hi ha a l’edifici està pensat i acceptat, i la pobresa dels acabats es fa jugar sempre a favor. Avanço que l’acabat de la plaça no m’agrada. Tampoc m’agrada massa, tot i estar molt ben triat, el linòleum del paviment. Preguntat sobre el tema, en Josep va respondre que en projecte s’havia previst formigó acabat amb pols de quarts a l’interior i un paviment de lloses Breinco Vulcano en color negre (un material molt bell que jo mateix he fet servir a varis projectes) a l’exterior. Quan ja tenien fet l’executiu i reparada l’obra en tres fases (rehabilitació, cos de nova planta , urbanització) se’ls va demanar d’executar tot el complex en una sola fase... comptant amb poc més que amb els diners de la primera. L’equip va respondre sacrificant acabats, ajustant mides i renunciant a diversos elements, tot sense una sola queixa. Un dels factors determinants per aconseguir això va ser la seva preparació tècnica: l’equip construeix bé. Molt bé. Aquest virtuosisme , consubstancial al projecte, l’ha fet acabar feliçment.



            La distribució en planta de l’edifici manté molt subtilment el que hi havia. La nau del mercat s’ha buidat completament, i els cavalls de formigó s’han deixat a la fresca. Un altell que conté una sala polivalent, realitzada com una llosa de relativament poc cantell sense cap suport estructural intermedi, tapada amb vidre pels extrems i ubicada deixant dos dobles espais molt assimètrics (un d’ells molt vertical, d’uns dos metres o dos metres i mig, l’altre gairebé de mitja nau de gran) dona escala a la intervenció.

Secció del conjunt. Plànol: Arquitecturia

            L’estructura de tres naus amb les dos laterals contenint paradetes abocades a l’espai central buit s’ha mantingut subtilment unificant l’espai de les paradetes i creant un deambulatori que recorre la nau gran per tot el seu perímetre. Les vistes en diagonal es mantenen sobredimensionant els accesos a aquest deambulatori per a que les portes quedin enfilades. Per a que el deambulatori ho sigui realment el arquitectes han cegat els tespers disposant una paret contra les antigues portes d’accés.  

 Foto: Pedro Pegenaute

            Adicionalment apareixen dos nocions clau per entendre l’obra de l’equip: el teatre i el barroquisme, tot plegat amb un cert sentit de l’efectisme i l’escenografia. Aquests dos darrers trets són la base de la noció espaial de Moviment Modern.


             El deambulatori, les visions creuades, la multiplicitat de circulacions, els punts d’aigua deixats als pasadissos com a rastre de les antigues parades per a netejar pinzells, per a maquillar-se, converteixen la sala en alguna cosa semblant a un happening, un lloc preparat per a mirar i ser vist, realment interactiu. Un espai d’activitat.

 Foto: Pedro Pegenaute


            La resposta al condicionament acústic de la sala ofereix el seu punt barroc. Resumit: La nau està tota ella folrada, sense la més mínima jerarquia, amb un enllistonat de DM esmaltat en color blanc. Els llistons tenen una secció aproximada d’uns cinc per deu centímetres, i estan separats la mateixa distància entre ells. Entre ells, per la part interior, apareix un geotèxtil de color negre d’una densitat relativament alta, sobre els 90gr/m2. Curiosament, la precarietat del muntatge ha afavorit el comportament acústic del revestiment multiplicant la seva capacitat d’absorció. Les finestres queden, simplement, rera tot això i l’efecte lumínic resultat s’aprecia a les fotografies. L’espai té bastant dels “espais porosos” que tan bé construeix Steven Holl, aquí inserit (i jugant) amb una rehabilitació. Es nega l’escala de l’edifici original per mostrar-la subtilment al joc entre el vell i el nou. Els elements constructius juguen modificant, afirmant o negant aquesta escala en un joc molt modern. Subtilitat: la planta baixa, totalment vidriada a l’exterior, ofereix a priori poc misteri al estar destinada a afavorir visuals llargues en diagonal i, a més, creuades. El misteri s’obté explotant l’espai en alçada. Dobles espais molt verticals i poc evidents des de fora, creuat algun d’ells per una làmpada ben posada (aquí la discrepància és a la inversa: en Josep no n’està del tot satisfet i a mi m’agrada molt el resultat). Una escala que juga a ser un homenatge al mestre de la Sota i que de tan adaptada al lloc acaba creant una altra cosa més genuïna (atents al detall de la trobada de l’ampit de xapa metàl·lica negra amb el fals sostre blanc).

 Foto: Pedro Pegenaute

            L’exterior: el mercat s’ha deixat tal qual, amb els famosos maons convenientment nets, alguns panys de paret arrebossats i pintats de color beige clar i les escales d’accés a les portes cegades intactes. Les fusteries noves són d’acer amb un marc sobredimensionat que surt enfora creant una línia d’ombra molt potent entre el buit i el marc. El cos nou contrasta molt fortament amb l’existent. La seva volumetria és rotunda, massiva, treballada en funció de plans unitaris estriats verticalment, d’arestes ben marcades, tot plegat en color negre, fugint del paralel·lepíped pur. L’alçat nord-est de l’edifici presenta una certa forma de Z on dos volums massissos juguen amb dos buits, un porxo i una part de l’edifici que falta.


 Esquema d'alçat. Plànol: Arquitecturia

 Foto: Pedro Pegenaute

            A sota del porxo, un pilar doble en X assimètrica un tan aparatós. Els fonaments de l’edifici vell es van tocar poc perquè Miquel Llorens, el consultor d’estructures, va preferir intervenir sobre l’estrat resistent per tal de modificar i distribuïr millor el bulb de pressió dels fonaments existents. Aquesta solució menava a buscar pocs punts de contacte amb el terra, i el pilar condueix els suports d’aquella part de l’edifici, parcialment en voladís, al terra. La pega és que els voladissos es produeixen en els tres eixos i el moment torsor resultant s’ha d’equilibrar amb un tensor que, amb pocs diners, és complicat de dissenyar bé. Igualment les vistes obliqües del pilar i la seva posició li donen sentit.

Foto: Jaume Prat

            La solució dels fonaments ha forçat un sistema de façanes molt lleuger, muntat gairebé en sec, afegint capes com si fos una ceba. No hi ha maons, només cartró guix, aïllament, impermeabilitzacions, tot semiindustrialitzat. Els forats de façana no són continus i creen un joc ambigu i molt barroc de reflexos i contrarreflexos rera el revestiment continu de xapa grecada, perforada amb el mateix mòdul que l’enllistonat interior.

Foto: Jaume Prat

            Al tester oest, sobre el voladís, la greca s’obre i es forma amb una successió de perfils en Z. Noteu la subtilitat de l’ala interior perforada a patir d’un sol perfil doblegat en fred amb les altres ales massisses, tot gràcies a la insistència de l’equip i a l’ofici de RECA, empresa dedicada a troquelar xapes que tot sovint és un bon suport per als arquitectes. En dono fe.

 Foto: Jaume Prat

           Els detalls de subjecció d’aquestes Z són ridículament senzills, enriquits per molt pensar i tantes hores de treball.

 Foto: Pedro Pegenaute

            El resultat sorpren. L’edifici, modest, senzill, ben treballat, no és tan sols una peça ben inserta al seu context, sinó que el crea, el modifica i actua a gran escala generant noves relacions amb el barri, més activitat, més vida.

  
    Foto: Pedro Pegenaute

      El veí del costat ha promès reformar la seva façana i revitalitzar el local. Què més es por demanar? S’ha creat un lloc.

 Foto: Pedro Pegenaute

Gràcies a Pedro Pegenaute per les fotos, a Marta Poch per la paciència, a Arquitecturia pels plànols i a Josep Camps per tot. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Nice post and this fill someone in on helped me alot in my college assignement. Thanks you for your information.