diumenge, 29 d’agost de 2010

Miguel Fisac, una església a Victoria

Fotos: Jaume Prat



José Enrique Peraza, per haver compartit tan generosament amb mi els seus coneixements sobre el Mestre i per la seva confiança.





Els turistes no es dispersen, ho sap tothom. No és tan immediat pensar, però, que els habitants permanents de les ciutats tampoc. El primer comportament és, doncs, reflex del segon. Visitar el casc antic de Vitòria ofereix un bon exemple d’això. En planta té forma de fus orientat nord-sud i, per aquesta darrera orientació, s’obra radialment a l’eixample decimonònic que conté la seu del Govern Basc, l’estació de tren, la Plaza de los Fueros, botigues i passejos per on deixar-se veure si algú et pot reconèixer. 


La relació dels usuaris i habitants del casc antic amb el seu teixit es produeix en base a salts puntuals entre aquest i els teixits circumdants. Els desplaçaments solen ser de pol d’atracció a pol d’atracció, d’anada i tornada amb poques o cap distracció intermèdia, tot sovint aprofitant els carrers que desemboquen a les portes de la muralla enderrocada fa molt. El desplaçament en ziga-zaga entre el centre i el teixit urbà que l’envolta, és a dir, els intents de fusió entre barri i barri, no es plantegen. Fins i tot la gestió comú d’aquests espais és un embolic, amb regidors de districte enfrontats, equipaments doblats, discontinuïtats i diferències no resoltes. A dos o tres minuts a peu de l’extrem nord del casc antic de Vitòria s’alça l’església de la Coronació, centre del seu barri d’edificis populars dels darrers 60 i primers 70, Obra Sindical del Hogar pura i dura sense més pretensió que solucionar un problema de demanda d’habitatge, format per unes poques illes apartades de l’esmentat casc antic, que s’hi enganxa literalment, amb carrers que arriben a prolongar alguns dels existents. Queda a cinc minuts a peu de la catedral de la ciutat i constitueix un altre dels equipaments doblats entre barri i barri, que ha contribuït més a separar-los que a unir-los. També a dotar-los d’identificació: la dictadura imposava una separació de classes que explica l’existència de l’edifici.







No cal dir que l’església està tan oblidada com el seu barri. No surt a cap guia turística. No l’ensenyen els habitants de la ciutat. I, tot i així, es tracta d’una de les obres majors de Miguel Fisac, el seu arquitecte. Miguel Fisac va morir fa massa poc. I, insolentment, va decidir fer-ho al peu del canó, construint al màxim nivell, resistint-se a ser una vella glòria, a passar a la història, a ser tractat com una relíquia. Vivim a un país que no perdona aquestes actituds, i, per tant, la seva obra tot just es comença a reivindicar, a descobrir, a estudiar resistint-se a les classificacions i als seus propis estereotips. 


L’església de la Coronació n’és un bon exemple. Té poc formigó. La seva coberta no és d’ossets, i ni tan sols està clar que la llum que rep per la paret oest pugui ser considerada zenital. En canvi, en la seva complexitat disfressada d’edifici elemental es pot considerar el mateix projecte que la resta d’esglésies de l’arquitecte. Primera confusió: el propi Fisac, agrupant els seus edificis per famílies, considerava l’església com un auditori generat per un “mur acústic”, com la sala principal de la Casa de Cultura de Ciudad Real o l’auditori de l’Institut de Daimiel. En canvi, l’edifici està més a prop de l’església de Canfranc, ressenyada aquí, o de la seva estimada parròquia de Santa Ana a Moratalaz, que tenen formes molt diferents. 






L’església de Canfranc està alineada amb l’Estació Internacional, perpendicular a la directriu nord-sud de la vall, i s’orienta a oest per tal de resar contra la falda de la muntanya. La de Vitòria, a l’igual que l’anterior, presenta una orientació fruit de les circumstàncies. En aquest cas, el carrer Eulogio Serdán, que corre est-oest, defineix el límit nord del solar i ofereix la manera més lògica d’entrar a un edifici que s’hi aboqui. El solar s’estén paral·lel a la directriu del casc antic, de manera que el més lògic és resar a sud. A diferència de molts altres arquitectes constructors d’esglésies, Fisac és un home de fe, un catòlic devot. Les seves creences íntimes fan que no lo calgui demostrar res a ningú, i Fisac es creurà, així, amb dret a alterar les convencions de la seva religió en funció de les circumstàncies, de l’economia, de l’emplaçament. Aquí: directriu nord-sud amb accés a nord, resar a sud. Immediatament. Per a crear un espai sagrat es valdrà de la seva experiència i del seu geni, sense més. 


emplaçament de l'església, nord cap a dalt.



emplaçament de l'església de Canfranc, amb el nord igual que el de Vitòria


Fisac treballa, en aquesta època, en funció del tipus de cerimònia que defineix el Concili Vaticà II, és a dir, en castellà i amb el capellà mirant els assistents. L’espai, per a ell, serà únic i sense discontinuïtats, i l’altar es defineix tan sols per una lleugera elevació del mateix paviment de la nau. El capellà i la imatge de Crist, escultura de Pablo Serrano, al seu darrera, elevada per tal aquest que no la tapi, penjada del sostre per uns cables a tota alçada que donen al conjunt un aire encara més esvelt, queden invariablement il·luminats per una font de llum natural indirecta i invisible, com sempre solia fer. 



excepcional Crist en bronze de Pablo Serrano


La nau queda il·luminada més tènuement per una llum zenital provinent d’un rosari de petites obertures. Tota la llum usada és exclusivament d’oest, que, a totes hores del dia excepte a la tarda, es comporta com una font de llum equiparable a la nord. A la tarda el sol xoca violentament contra les obertures i dona una llum directa, corpòria, mística. Gairebé líquida. Beneïda es cregui o no en Déu. Hi ha una sola excepció, constituïda per la font de llum indirecta rere l’altar, que rep llum de nord. 






Aquesta manera de fer entrar la llum condicionarà la planta i els materials emprats decisivament. El mur est, totalment cec, es plega sobre sí mateix en corba per tal de no necessitar cap mena d’arriostrament i poder aguantar l’enorme alçada que assoleix a sud. Presenta la seva part còncava a l’interior per tal de recollir la llum d’oest sigui directament, sigui rasant quan el mur es doblega i es col·loca perpendicular a aquesta orientació. El seu acabat interior és enguixat i pintat de color blanc. 






El mur oest és més complex. De directriu recta, fins a mitja alçada és doble, i al seu sí s’hi allotja la sagristia, una petita capella de diari i el baptisteri al costat de l’entrada. El fet de ser doble li dona, també, estabilitat, per bé que, probablement, requereixi d’algun tipus d’arriostrament addicional treballat en formigó. Quan el mur s’afina i es converteix en simple perd la seva cara exterior, complexificant la volumetria en relació amb el carrer i deixant la paret interior completament aplomada, i queda foradat per les petites obertures anteriorment descrites, disposades en damer, de directriu vertical per tal que no afectin l’estabilitat de la paret ni requereixin llinda. Es rematen amb un vidre ocre, color sol, i banyen l’interior d’una llum càlida, gairebé violenta en contrast amb el blanc amb matisos blavosos, per la penombra, de la paret sud. L’església queda, així, relligada transversalment per la llum i funciona com una mena d’enorme amplificador, o altaveu, de llum. 






La seva secció longitudinal és la mateixa que a Canfranc: una semiplanta simetritzada respecte la meitat de la seva longitud, que dona com a resultat un sostre que comença baix a l’entrada (a Canfranc es pot tocar còmodament amb les mans, a Vitòria té uns cinc metres al seu punt més baix per tal de poder-hi allotjar el cor) i s’enfila en una sola aigua molt pronunciada fins a l’altar. 


Si a Canfranc l’ascens de la coberta li permet mimetitzar la secció amb la de la muntanya, aquí, on el terreny és pla, guanya alçada per a competir amb els habitatges veïns a l’exterior... i crea una espiral cal al cel a l’interior. Nou matís: a Canfranc l’operació s’aconsegueix únicament amb l’anterior simetria abans descrita, mentre que a Vitòria la secció resultant li donaria una coberta convexa. Una nova simetria respecte de l’eix longitudinal de la coberta (el seu pendent) farà que sigui còncava a l’interior i prengui forma de ventre de balena, equiparant-se, amb aquest gest, al trencament de la coberta de Canfranc, que es trenca sobre l’altar i salta amunt, produint una entrada addicional de llum indirecta i elevant encara més la coberta, difuminant-ne els límits com si fugís amunt, buscant Déu. A Vitòria la forma convexa aconsegueix el mateix de manera més econòmica, menys aparatosa, més subtil. 



a dalt, secció de Canfranc. A baix, secció de Vitòria



L’església de Canfranc és la penombra, la caverna, com ho són les cases que serveix. La llum és el matís, el que trenca la foscor imperant. Els materials l’absorbeixen, i l’altar queda molt més il·luminat, més contrastat respecte de la nau. El cel ras interior cau sobre els assistents, exhibint l’estructura que suporta un entaulat amb taulons de coster solapats, rugosos. 


Vitòria és la llum, l’alegria, la vitalitat, un pas endavant. El cel-ras, doncs, no ha de caure sobre ningú, tan sols oferir un refugi elemental, concentrar l’atenció dels assistents a l’altar. Per aquest motiu l’entaulament serà doble, i apareixerà un acabat interior llis, ben executat, amb els taulons disposats en sentit longitudinal (enlloc del transversal de Canfranc), acompanyant la vista de l’espectador cap a l’altar. L’estructura de la coberta està continguda entre les dos capes d’acabat, la interior i l’exterior. No disposo de més informació per descriure-la. 






L’església es construeix amb els mateixos materials que a Canfranc (pedra, formigó, terratzo, fusta) més el guix de la paret sud: cinc en total, vidre a les obertures i metall en algunes escultures. Res més. La pedra (amb formigó a l’interior i als reforços) forma les parets portants. La fusta, sempre treballada en conjunts uniformes, forma les no portants i l’entaulat interior. El guix rep la llum i el formigó forma les grans obertures i les llindes, així com el campanar. S’encofra invariablement amb taulons, i de vegades s’acaba abuixardat amb una buixarda de cinc puntes, la preferida per Fisac pel caràcter bast que imprimia al formigó. Els paviments són de terratzo. 




La fusta, de pi, és envernissada amb drap, mai amb pinzell, cosa que li dona un setinat especial i alhora permet el tractament penetrar més a fons. El mobiliari és de fusta, pedra i ferro, tot dissenyat per l’arquitecte. Menció especial als bancs, senzills i pràctics, i a la pira baptismal, de pedra monolítica. Els confessionaris, sota el cor, que és un entresòl de formigó penjat de la paret est quan aquesta s’ha retorçat tant que queda paral·lela a nord, són també de fusta amb les portes d’accés d’arpillera basta i barata. 








El campanar de l’església, a diferència de la de Canfranc, on es troba integrat i associat a la lluerna del baptisteri, serveix aquí per donar escala a l’edifici, i consisteix en tres fusts de formigó arriostrats entre sí per l’estructura portant de les campanes, una veritable escultura d’acer d’enorme categoria realitzada en acer per Fisac, i queda totalment exempt de l’església, gairebé tirat sobre el carrer, més alt que qualsevol altra cosa al seu entorn a manera de reclam, de guaita. 






L’estat de conservació de l’església permet apreciar la qualitat extraordinària de la seva construcció: no sembla un edifici massa ben cuidat ni rehabilitat i, tot i així, està com nou, sense goteres ni humitats, sense res que hagi envellit. Probablement les pàtines que ha anat adquirint el fan estar millor ara que quan era nou. 




Tot sopant a un restaurant cèntric de la capital, els amos, a l’hora del cafè, van manifestar la seva sorpresa per la nostra visita a l’edifici, que vaig definir sense dubtar-ho com “un dels millors de la ciutat”. “La de cosas que se entera uno”, em va dir l’amo. I és que només l’havia visitat un cop en tota la seva vida, tot i ser catòlic practicant i viure-hi a quatre minuts a peu. No sé si desitjar que s’incorpori a la llista de llocs emblemàtics a tenir en compte o si desitjar, per contra, que segueixi servint, sense més, el seu barri.