dimecres, 15 de setembre de 2010

Arquitecturia guanya els Leaf Arwards 2010 a la categoria d’arquitectes joves

foto: Jaume Prat


Arquitecturia (Olga Felip i Josep Camps) ha guanyat els Leaf Awards 2010 a la categoria d’arquitectes joves, pel Centre Cívic de Ferreries que vaig ressenyar aquí.

La felicitació és triple: per haver guanyat, que sempre està bé, perquè l’edifici és esplèndid i perquè el premi és europeu. Tenint molt clar que arreu és si fa o no fa el mateix, Espanya (o Catalunya, que, en aquest cas, és exactament igual) és un país espantós: poca meritocràcia. Poca cultura democràtica. Passadissos, contactes. Prefereixo infinitament els països amb mentalitat protestant encara que siguin més avorrits i/o hi plogui més.

Mai havia cregut en els premis. Ara peso més, tinc més informació i sóc més pragmàtic. També més hipòcrita, i he acabat prestant-los molta més atenció per tot això.

Els premis són un mecanisme pervers de promoció, per bé que entre tots els estem fent imprescindibles. M’explico: posem, per exemple, els FAD 2010, que estan a punt de caure. Esquizofrènics: d’entrada; massa categories. Per què l’esplèndid Passeig Marítim de Benidorm de Ferrater i Xavier Martí no pot competir amb el Museu Arqueològic de Vitoria, de Patxi Mangado, igualment emocionant? No són els dos arquitectura? Etiquetes: ara el Passeig Marítim és “espai públic”. Com si el museu només permetés l’accés als pèl-roigs esquerrans. Aquesta taxonomia empobreix, categoritza i limita mentalment arqitectes i membres del jurat (la part onanista de l’assumpte), i confón el públic.
Hi hauria d’haver un sol premi, però, és clar, massa pressions. Massa covardia.

Segon, aquest any s’han ajuntat tota una sèrie de projectes excepcionals que fan que, guanyi qui guanyi, el veredicte sigui injust: els edificis de Manuel Ocaña, Andrés Jaque, el Grupo Aranea, Patxi Mangado i Carles Ferrater & Xavier Martí mereixen guanyar. Tots. A partir d’un cert nivell de qualitat el veredicte és polític: més passadissos.

I a l’inrevés? Vull dir quan els edificis seleccionats no tenen interès: els FAD mai s’han declarat deserts, i hi ha hagut anys de sequera.

I els edificis bons que no es nominen?

Després, el factor tàctic: Què es vol explotar, o exportar? Quines tendències es volen marcar?

I més: què passa quan tens equips d’arquitectes quemai s’equivoquen? Siza, Pinós, Llinàs, Moneo, RCR: difícilment deceben. Difícilment baixen el llistó. Els nominem sempre? Mai?

En canvi, per alguna estranya raó ens hi pleguem, ho acceptem. Passem d’ells o els critiquem quan no coneixem els qui guanyen. Ens n’alegrem si ho fan amics nostres o equips que ens cauen bé.

Al final: els Trade, el Cementiri d’Igualada, la pavimentació dels carrers d’Ullastret, la labor d’alcaldes com Montserrat Tura o Valentí Agustí, les temptatives d’Ignacio Paricio de millorar el Codi Tècnic, no són ni seran premis FAD.

En barri de can Tunis, el super de la droga més important de Barcelona, el barri més degradat de tota l’àrea metropolitana, fracassat, enderrocat, aplanat, construit per l’arquitecte Jaume Sanmartí, sí el va guanyar. 

11 comentaris:

Medit ha dit...

Un únic premi? com cony pots triar si una escola té més mèrit que l'ampliació d'un restaurant... o com pots decidir que l'aeroport d'Alguaire és pitjor que un passeig marítim o una torre d'oficines?

No sobren categories, en falten. De fet, en falten tantes, que al final el premi s'hauria de difuminar en el no res i l'haurien de llançar a la brossa. On ja fa temps que hi reposen els Grammys, premis musicals infectes que irriten a qualsevol melòman iniciat, i on segurament hi hauria d'haver els Òscars i els Emmys i tants d'altres.

Premi "normal": el Nobel. Un altre premi normal: el Pritzker. O el Praemium Imperiale dels japonesos. No es premia el "millor" en res, es recompensa una trajectòria. Més o menys brillant, però no se la compara amb ningú.
Les medalles del RIBA i l'AIA també tenen sentit. La medalla del COAC també té sentit. Un copet a l'esquena per haver estat 50 anys col·legiat també.
Els FAD, no. Els FAD són una estupidesa, com l'Stirling Prize o el Manuel de la Dehesa.

Cap premi en el món de les arts que estigui plantejat en termes competitius, esportius, té sentit. Els FAD no en tenen, ni en tindran fins que s'atomitzin en mil bocins i redueixin la competitivitat d'un projecte en un mera batalla contra ell mateix, no contra un altre.

jaume prat ha dit...

…de fet, per reducció a l’absurd, estem completament d’acord. De cinquantamil categories a una de sola només hi ha un pas. Els FAD sempre han estat un premi totalmente masturbatori. El que passa és que 1/ donen difusió i promoció i 2/ molts arquitectes estan borratxos de reconeixement. Per ami són un peatge. Per a alguns, un vassallatge. En qualsevol cas sí: són absurds, però com que som humans, si el guanya algú que coneixes te n’alegres encara que sigui una tonteria. Quan tens el cap fred t’adones que és diferent i que no valen la pena. Però mira... hi aniré igual ni que sigui per saludar una micona a veure què passa. Sóc un sac de contradiccions.

Medit ha dit...

A l'absurd?
Reducció a res. Lògica estructural i coherència.

Els FAD tenien una mínima gràcia quan era un premi estrictament barceloní. Era una gràcia contextual, focalitzada. Incoherent però distreta. El van ampliar a tota l'àrea metropolitana i la van cagar, perque van mulitiplicar l'absurd (ara sí) de la seva essència: el meu edifici és millor que el teu, perquè el Bohigas i el Correa m'ho han dit.

Després a tota Catalunya, com si treballar a Queralbs fos el mateix que treballar al Delta de l'Ebre o a El Raval. I ara és una merda d'aquestes hispàniques que agraden al Montilla i a la Sánchez-Camacho: espanyolets i catalanets tots agermanats. I algun portugués, perque no sigui dit.

"Sóc un sac de contradiccions."

You bet.

jaume prat ha dit...

La reducció a l’absurd no vol dir que el teu raonament sigui absurd, tot el contrari! Tan sols és una prova, precisament, de la coherència del que dius.
El que volia dir és que dir que els FAD han de ser un sol premi o dir que han de tenir cinquanta-tres categories és el mateix: constatar que no serveixen per res.
Torno a estar completament d’acord amb el que dius sobre ells, tan a l’anterior comentari com a aquest. Punt per punt. Excepte que em reafirmo amb això que només hauria de ser un sol premi, però no hi ha debat: volem dir el mateix de maneres diferents, crec. En tot cas, la discussió és acadèmica perquè, tal com dius, això és polític. I així m’ho han reconegut responsables dels premis. És més: aquest any el president del jurat és Jordi Garcés. Esperes cap decisió valenta? A part que prengui la que prengui estarà mal presa... en fi, que és igual. Però és igual perquè estic d’acord amb tu però del que serveix, perquè els que tenen ganes de seguir com ara guanyaran, no per cap altra raó. De mentres, sempre ens queden els que has dit, que estan molt ben donats.
Si vols obro una altra reflexió: essent tan absurds com aquests, els premis Saloni, per exemple, solen estar bastant millor donats que els FAD, i ho fa una empresa privada que sap que la seva única possibilitat d’autobombo és el prestigi real i premiar obres que realment estiguin bé. Curiós, també.

ie amb el buit ha dit...

Els FAD tenen

1) Una sèrie de palmeres que són portes.
2) Una torre del rellotge (davant de la catedral) que es va cordant al llarg de l'any. El que la corda és l'aigua d'una claveguera, i al final de la claveguera tres llocs de reunió.
3) Un port en una de les palmeres.
4) Una illa que es busca quan el rellotge està cordat i on no s'hi va perquè un fa cares de Buñuel.
5) Fora d'ells, un poblet del centre i temples en païsatges caracteritzats.


(gilipollada personal i intransferible si se'm permet la confiança. és que és molt tard!)

ie ha dit...

postdata: l'altre dia la meva mare em va trucar que té una iuca enorme al terrat, que no para de créixer i que si el forjat aguanta això. retroactivament afegeixo a aquell moment: "de sobte vaig pensar en l'associació multidisciplinària de disseny de l'espai del FAD que vetlla per la cultura arquitectònica i l'interiorisme."

Medit ha dit...

No és el mateix reclamar un sol premi que 53... com ha de ser el mateix? Això ho fan els britànics amb el RIBA prize.. cada any en reparteixen no sé quantes dotzenes. O les creus de Sant Jordi, que també són abundants. Un sol premi seria portar al màxim la seva essència contradictòria, repartir-ne 53 li donaria una mínima coherència. No té res a veure.

Ah, un tòpic. Si l'arquitecte és vell i caspós (i de dretes!) com el Garcés la decisió serà dolenta. Si l'arquitecte és jove i sap fer tonteries amb el Rhino, sap què és el Revit, porta jerseis negres de coll alt, té una web feta amb Indexhibit, té un perfil de Facebook i escolta merda "indie" aleshores segur que la decisió seria "valenta" i triaria un projecte "transgressor". Quin prejudici més gastat.
Els vells, apart de conèixer millor els passadissos i tenir més contactes, també poden tenir tanta capacitat de detectar coses interessants i innovadores com els joves. I no sé si és el cas del Garcés, que a mi em moltesta bastant el seu perfil tardo-franquista à-la Joan (perdó, Juan) Bassegoda... però si el Garcés va néixer el 1945, Peter Zumthor va néixer el 1943.
Pot Zumthor valorar un projecte d'un guillat de la Sci-Arc fet amb silicones rares parides amb no-sé-quina "milling machine"? O s'hi pixarà al damunt? Li donaria Zumthor algun premi a alguna obra de Jordi Garcés?

I què coi sabran a Can Saloni què dimonis és un projecte que estigui "bé"...?
I què és un projecte que està "bé" al cap i a la fi i qui té la autoritat per decidir-ho? els comercials de Saloni?... és una broma, no? Els de Can Roca? un tio d'ERCO m'ha de dir què és un bon projecte? perquè, perque el llum està ben posat? perque la ceràmica estigui impecablement col·locada un paio de Saloni m'ha de dir que un projecte és "bo"?

ie,
"stay away from drugs"... jo havia sentit a dir que a un dels cloquers se l'anomenava la Torre de les Hores, però això no està davant la Catedral, això ÉS la catedral... si és que es tracta de "la mateixa" catedral.

jaume prat ha dit...

Medit:

pozi de nou. Jo no em queixo que els membres del jurat siguin grans, respecto totalment la maduresa. Em queixo d'en Garcés, d'ell personalment, perquè no em sembla un bon president del jurat. I si em sentissis a parlar en privat sobre els gafapasteros de negre... Zumthor em sembla un arquitecte excepcional (tot i que investiga sobre què li va passar a Berlin, va ser bastant curiós. Té llums i ombres, vaja, però tot i així és un dels millors del món) i segur que seria capaç de donar un premi millor que el 99% de jurats joves i vells del món. En fi: no es tracta que siguin joves o vells: es tracta que siguin intel·ligents i sensibles.

Respecte als Saloni, Erco i companyia: poden no saber d'arquitectura. De fet és curiós: tenen gammes A de productes bastant bons, alguns d'excepcionals, i gammes B que són espantosos, d'allò de promotor privat rollo Paco el Pocero.
Sí saben, però, d'una cosa: d'estratègia empresarial. De marketing. I, per tant, compren excel·lència. És com McDonald's fa un temps, que es van convertir en mecenes i per a fer-ho van promoure bona arquitectura, etcètera. Hi ha més marques, vaja: el paradigma potser seria la Ricola d'Herzog & de Meuron. En fi: el que fan és comprar jurats que els triin bons projectes. Comprar excel·lència, que està al mercat. Just com lo dels Pritzker: els Pritzker els paga la cadena d'hotels Hyatt. Per tant, no en saben més que els de Saloni, potser menys i tot. És com lo d'en Paricio i la Folcrà (vaig tenir l'oportunitat de parlar-ne amb el propi Paricio, que em va beneïr els articles que havia fet sobre ell i Lluís Clotet al blog, cosa que em va causar una enorme emoció): Paricio escriu un llibre, es basa en la Folcrà però li demana independència absoluta i poder parlar d'obres d'altres empreses, i li surt un tractat d'arquitectura que feia temps que no s'escribia a un país com el nostre. Emocionant.

Ie:

no he entès res...

Medit ha dit...

Doncs d'això s'en desprèn que en Garcés és insensible i estúpid. No sé qui té potestat per decidir que en Garcés és arquitectònicament insensible i estúpid (no-"intel·ligent" i no-"sensible"), però, sigui qui sigui i independentment de les circumstàncies genèriques en que s'esdevingui tal afirmació, segueix no semblant un raó de massa pes per decidir que aquest fet otorga o treu credibilitat a un premi com el FAD.

El sotsdit premi seguirà sent un guardó essencialment imbècil tant si l'otorga en Garcés tot solet com si l'otorguessin en Zumthor, en Murcutt, na Sejima, en Quetglas, na Ada Huxtable i l'esperit de Frank Lloyd Wright tots agafadets de la mà. Perquè que la tria serà una "mala tria" no depèn del jurat, depèn de la incongruència de la decisió d'en Bohigas, cap allà el 1958, de decidir muntar aquesta "patxanga". És a dir, la tria SEMPRE serà una "mala tria" ("mala" o inútil per a l'objectiu que ells mateixos es marquen: decidir quin és el millor projecte de l'any).

La comparació entre els Pritzker i els Saloni és absurda. La fundació Hyatt no t'està venent cap habitació d'hotel, ni explícita ni implícitament, quan et diu que et fixis en la obra de Paulo Mendes da Rocha. Els Saloni t'estan dient que, amb els seus productes, tal i tal i tal crític/professor/arquitecte-opinador -convenientment triats- opinen que un projecte pot arribar a no sé quina suposada excel·lència, ... pel mer fet de tenir rajoles Saloni -i d'altres consideracions auxiliars oportunament destacades per dissimular l'invent del premi-.
Saloni UTILITZA la suposada excel·lència, via els crítics d'arquitectura de moda del moment/època, per vendre la seva ceràmica. Sense cap mena de vergonya i de manera totalment barroera. Pur màrqueting empresarial. Amb qualsevol connotació negativa que aquesta pràctica comporta (encara que genèricament sigui una pràctica tan moralment neutra com qualsevol altre forma de guanyar-se la vida).

Tu no saps si hi ha un Hotel Hyatt a Rio. Si la família Hyatt et diu que Mendes da Rocha es mereix una estona d'atenció no es per encolomar-te una estada a Rio o Sao Paulo (o on sigui que hi hagi obra d'aquest individu), ben acomodat en algun dels seus (cars) hotels. T'està fent un "favor cultural": ei! hem anat a veure l'obra d'aquest paio i està molt bé! doneu-hi tots una ullada!.

Medit ha dit...

Gordon Bunshaft no sabia de què anava el premi Pritzker. Va trucar a la Fundació Hyatt i va dir (segons explica Bill N. Lacy):

"How do I nominate someone for the Pritzker Architecture Prize"?

"You tell me his or her name", li van contestar.

"That's it? You don't have to fill out forms, list accomplishments, submit a portfolio and letters of references? You don't have to be

recommended?", preguntà, incrèdul, Bunshaft.

"No, just tell me the name, and I'll do the rest".

"Then I would like to recommend myself".

"And your name, sir?"

"I am Gordon Bunshaft."

"Thank you, Mr. Bunshaft"

Aquell any Gordon Bunshaft -Lever House!, SOM...- va guanyar el premi, el primer que era compartit, en aquest cas amb Oscar Niemeyer.
Què t'està venent el Pritzker? ... com a molt l'afany de protagonisme d'en Bunshaft. Res més.

La diferència ètica d'ambdos premis és qualitativament abismal, fins i tot tenint en compte els possibles beneficis fiscals que deu

tenir la Fundació Hyatt per les seves activitats filantròpiques -que, en tot cas, no afecta per res el criteri qualitatiu dels

Pritzkers-.
I si la diferència ètica és absimal, la suposada excel·lència que pretenen determinar els uns i els altres, és qualitativament

incomparable i es resumeix amb l'aforisme:

Saloni = caca, Pritzker = "nice".

(i derivats: Iguzzini = caca, Praemium Imperiale = "nice"; Premio de Arquitectura PIEDRA (Federación Española de Piedra Natural, FDP) =

caca, medalla de l'AIA = "nice"; etc.)

Medit ha dit...

(un altre cop m'ha desaparegut la segona part del misstge... que complicat és escriure comentaris en aquest blog...)

Gordon Bunshaft no sabia de què anava el premi Pritzker. Va trucar a la Fundació Hyatt i va dir (segons explica Bill N. Lacy):

"How do I nominate someone for the Pritzker Architecture Prize"?

"You tell me his or her name", li van contestar.

"That's it? You don't have to fill out forms, list accomplishments, submit a portfolio and letters of references? You don't have to be recommended?", preguntà, incrèdul, Bunshaft.

"No, just tell me the name, and I'll do the rest".

"Then I would like to recommend myself".

"And your name, sir?"

"I am Gordon Bunshaft."

"Thank you, Mr. Bunshaft"

Aquell any Gordon Bunshaft -Lever House!, SOM...- va guanyar el premi, el primer que era compartit, en aquest cas amb Oscar Niemeyer.
Què t'està venent el Pritzker? ... com a molt l'afany de protagonisme d'en Bunshaft. Res més.

La diferència ètica d'ambdos premis és qualitativament abismal, fins i tot tenint en compte els possibles beneficis fiscals que deu tenir la Fundació Hyatt per les seves activitats filantròpiques -que, en tot cas, no afecta per res el criteri qualitatiu dels Pritzkers-.
I si la diferència ètica és absimal, la suposada excel·lència que pretenen determinar els uns i els altres, és qualitativament incomparable i es resumeix amb l'aforisme:

Saloni = caca, Pritzker = "nice".

(i derivats: Iguzzini = caca, Praemium Imperiale = "nice"; Premio de Arquitectura PIEDRA (Federación Española de Piedra Natural, FDP) = caca, medalla de l'AIA = "nice"; etc.)