Només falta l’expremedor

Bilbao té una bona política vers els arquitectes: quan millors són més gran és la dificultat que han de resoldre. Menys quan se’t colen advenedissos com un Federico Soriano trentanyer construint un bluff com el Palau d’Euskalduna, fracassant en l’intent i malbaratant l’oportunitat que un edifici així representava per la ciutat.

A un altre ordre de les coses: Foster va fer el metro, Gehry el Guggenheim, la resta és història: totes les ciutats del món volen ser Bilbao sense adonar-se que el truc no és copiar l’edifici sinó la fórmula: a gran problema, gran arquitecte. Ja està.

Actualment: Zaha Hadid és bona? Doncs no se li encarrega una folie torçadeta sinó un pla urbanístic de 600000 m2 (i no m’he equivocat als zeros). Moneo i Siza són bons? Arrangen i controlen el nou passeig fluvial, cap al nord, i l’enllaç amb el fracassat Palau d’Euskalduna.

No sempre és així, però. També s’ha caigut en manierismes absurds com el cas del centre comercial de Robert Stern o l’adjacent torre de César Pelli (amb sòcol de Ferrater). Stern sap fer centres comercials i Pelli sap fer torres, és innegable, però la seva autoria no aporta res de nou a aquests edificis escepte una bona relació amb el promotor i aquesta professionalitat d’ofici que molts cops deriva en una pràctica completament esclerotitzada.

A l’extrem sud d’Abando, l’eixample decimonònic de Bilbao construit a l’altra riba del Nervión respecte del casc antic de la ciutat vella, hi ha un antic magatzem de la mida d’una mansana sencera, construit per l’arquitecte local Ricardo Bastida, titulat a Barcelona i deixeble de Domènech i Muntaner, de formació, per tant, vagament modernista. Rep el nom de l’Alhondiga. Bastida va construir-lo amb voluntat urbana, preveient que algun dia quedaria al centre de la ciutat enlloc d’a un dels seus extrems. Així va ser, i va quedar abandonat durant molts anys quan es va fer inviable el seu us industrial, revestit d’una dignitat absent, creant ciutat en virtut de la qualitat de les seves façanes. Es va convocar un concurs per la seva restauració i rehabilitació, al que van concórrer, entre d’altres, Fullaondo, Sáenz de Oiza i l’escultor (i magnífic arquitecte ocasional) Jorge Oteiza, que, previsiblement va definir alguna cosa terrible, estremidora, potentíssima i potencialment inútil. No imagino un anunci de xiclets dins un edifici d’Oteiza.

Per alguna raó que ignoro, el projecte ha recaigut en Philip Starck, que ha estat qui l’ha construit.

Començo pel final: el que Starck ha fet amb l’edifici és, senzillament, genial.

Una bona obra d’arquitectura (una obra majúscula) queda caracteritzada per un coneixement profund del lloc, que, molts cops, és intuïtiu, una bona dosi d’inspiració i la detecció del problema que planteja el projecte. Al cas de Starck es donen les tres coses amb escreix. Espero que aquest edifici serveixi per esvair, d’una vegada per totes, el tòpic de Starck com a interiorista. Starck és arquitecte. Un arquitecte complet. I a l’alçada de qualsevol altre. Se li podria donar tranquil·lament el premi Pritzker. Starck ha demostrat que tota una carrera professional dedicada a la mini o a la microescala no ha distorsionat el seu maneig de l’escala gran, ni la seva valentia, ni el seu ofici.

En aquest projecte el problema és fer entrar la ciutat a un edifici que l’ha conformat però que sempre se n’ha mantingut bastant al marge, hermètic. El programa, al final, acaba essent el del Maremagnum: bars, un gimnàs, restaurants, cinemes, una mediateca, una petita sala d’exposicions, una tenda. Per tant, l’afluència de públic és primordial. Públic local, per cert. La reforma de Starck no s’esta publicitant com atracció turística, quan la seva intervenció és a l’alçada del Guggenheim.

L’estratègia per a cosir l’edifici amb la ciutat és brillant: la pletja en planta del projecte és més gran que la de l’edifici. Starck es queda les voreres adjacents, les decora, les omple de mobiliari urbà. Emmarca les portes subtilment, reenjardina un parterre existent... el mur exterior, la façana, és, en aquesta estratègia, una anècdota, ja ni un filtre: un element compositiu més.

El centre comercial és gran, molt gran. El seu volum duplica ben bé l’edifici existent. Com sol ser usual, es desmunta tot l’interior i es deixa la façana. S’excaven cinc plantes soterrànies i es duplica l’alçada existent. I tot això no es veu. Bé, millor dit, és com si no es veiés. Esforç doble: a l’alçada de la vista, a cota zero, l’edifici nou és molt més gran que el vell, i part d’ell és a cel obert. En alçada, just on molts arquitectes volen lluïr-se, disposa un nou volum en dos estrats horitzontals i un sòcol i tres caixes d’obra vista amb unes finestres arquejades semblants a d’altres que es poden trobar en edificis existents, a la mateixa posició. El sòcol inferior del volum superior és una simple lluerna, una façana vidriada rematada amb metall que passa de la manera més neutra possible rera el coronament complex de l’edifici existent. Per sobre d’això apareixen les caixes que, totalment aplomades, continuen a l’interior de l’edifici sense variacions, fins a tres metres de terra. I més: Starck salva les dos primeres crugies juntament amb la façana (o les reconstrueix) creant un espai d’uns deu metres de fondària. Es podria pensar que allà hi disposarà filtres, elements de comunicació verticals, locals, etcètera. Cert. A l’igual que a la resta de l’espai. És a dir, la seva estratègia és la de la confusió: un cop establert un sistema l’arquitecte es mou lliurement per tot el solar, sense diferenciar vell de nou, obviant completament les estratègies clàssiques per afrontar projectes axí. Com si tot plegat fos una obra de nova planta. Com si el magatzem existent fos seu d’entrada. Starck opera com Miralles a l’ajuntament d’Utrecht, o com ho fa (i ho hagués fet més de no morir al procés) al Mercat de Santa Caterina, o com a casa seva: a través dels moviments del públic, de les sensacions, de la narració. Amb edificacions complexes. Definitivament haguessin pogit fer-se socis.

L'Alhondiga. En primer terme, la plaça i l'edifici són obra de Federico Soriano, i es veu tan buida perquè l'arquitecte no va saber resoldre la diferència topogràfica entre l'accés al seu propi edifici i la cota dels carrers adjacents.

La nova estructura: un cert manierisme vintage, pilars molt esvelts, dos trames de vigues en gelosia creuades a quaranta-cinc graus. L’estructura que suporta el sòcol i l’àmbit que crea sembla una suma de Terragni + el Gran Palais + Piranesi sense escales amb els pilars de la Neue Nationalgalerie passat per una rave amb DJs de Bristol. Alguna cosa de Blade Runner. L’edifici vell s’exhiveix impúdicament, sense revestiments, tal com raja, amb les seves estructures metàl·liques a l’aire confonent-se amb les noves, evidentment pintades contra el foc amb algun tipus de pintura d’alta tecnologia que gairebé no té textura.

L’organització en planta de l’edifici és molt clara: l’interior, separat de l’exterior per la crugia d’accés, es parteix en quatre quadrants irregulars. Una de les cantonades de l’edifici està mossegada a 45º i presenta uns arcs d’accés que són el tret de l’edifici més semblant a l’arquitectura de Domènech i Montaner. El quadrant que li correspon està buit i exhibeix l’estructura de suport del sòcol superior abans descrita. Sobre ella es disposen unes plaques alveolars de formigó prefabricat que permeten unes llums curtes enormes: una placa alveolar cobreix deu o dotze metres amb menys de trenta centímetres de cantell més cinc centimetres de capa de compressió i suporta unes càrregues brutals, donant un acabat interior molt digne, al que aquí s’ha renunciat perquè tot el cel ras queda revestit amb unes plaques acústiques amb guia oculta. L’espai, un hall de distribució completament buit, una plaça interior coberta, és bellíssim.

Els altres tres quadrants s’ocupen amb les caixes de maó que ja havien sortit a la descripció de l’exterior, més petites que els quadrants on s’allotgen, de mides irregulars, disposades en angles estranys entre elles i respecte l’estructura, dignificant els espais residuals entre elles.

Totes tres no toquen el terra, quedant interrompudes a uns tres metres de terra deixant la planta baixa completament lliure. Les casetes d’informació i l’accés al soterrani queden flotant a l’espai residual.

Les tres caixes es suporten amb una trama regular de pilars metàl·lics cada pocs metres molt convencional. Cada pilar es revesteix amb una xapa metàl·lica emmotllada en forma de columna. La majoria són salomòniques, i no n’hi ha dos d’iguals. Algunes són tan excessives que no desentonarien a un restaurant xinès. Els dissenys corresponen a l’escenògraf Lorenzo Balardi, i només hi he trobat a faltar una maqueta a escala cinquanta és a u de l’expremedor que constitueix la peça de disseny més famosa de Starck, comercialitzada per Alessi.

Dos caixes tenen el mateix ritme de forjats i finestres (les finestres són exactament iguals a les existents a l’exterior: les caixes no s’immuten si són a dins o a fora). La tercera, que conté un gimnàs, té un ritme estrany respecte les altres dos, amb només dos pisos interiors per tres les altres, i les seves finestres estan escalades homotècicament. La trobada amb el terra de la caixa del gimnàs és també singular. L’estructura de suport destorba. I, senzillament, es fa desaparèixer. La tranquilitat amb la que ho fa és tan absoluta que la vista amb prou feines ho nota: la caixa no té més estructura que la perimetral.

Tota la intervenció sobre rasant és d’estructura metàl·lica, pilars i jàsseres preferentment en gelosia. Les tres caixes també. Cada una d’elles presenta un sistema estructural diferent. La de dos pisos es realitza amb forjats metàl·lics rígids de gran cantell formats per vigues en gelosia que permeten ser recolzats sobre molts pocs pilars, tan sols dos files a façanes oposades. La primera de les dos caixes de tres pisos lliga els forjats, entre ells amb una trama regular de pilars que permet qe tota la caixa es tranformi en una viga vierendeel gegantina. La darrera caixa penja de l’últim pis.

Aquesta organització en caixes, igual que la resta, és un punt de partida usat com si no tingués res a veure amb l’arquitecte que l’ha creat. La planta baixa lliure obvia tota l’organització. Les façanes obertes, urbanes, a l’interior. Un edifici històric que simultàniament es mima i es tracta sense complexos i que, finalment, es fa desaparèixer quan toca com si el projecte fos només l’interior o un paviment.

Com Miralles, com Gaudí: l’arquitecte no opta per cap disjuntiva. Sempre s’inclou tot. Blanc i negre, petit i gran. Tot alhora. Així és Starck.

Starck mobla, decora, il·lumina. Dissenya els bars. Rotula. Es podria arribar a pensar que, si li haguessin deixat, hagués dissenyat amb la mateixa solvència la roba dels treballadors, el menjar dels restaurants, sempre fent una cosa i l’altra alhora: la decoració és part integrant del projecte, coherent amb ell però amb aquell punt gratuït, irracional, que dona a cada element una frescor i una autonomia pròpies. La llum ve d’arreu: de les làmpades de disseny propi i aliè. Dels mobles. De l’estructura. De la senyalètica. La il·luminació natural és fonamentalment zenital i entra pel mur cortina rera el coronament original. També per la piscina, amb terra de vidre emplenant l’estructura metàl·lica que la sosté. Els banyistes són el matís, la persiana que filtra, la diversió, l’ornamentació, el morbo, la sordidesa.

La llum artificial: cel-rasos, bancs, escales, cubs lluminosos: tot encès. La il·luminació està controlada, deinxant grans zones a contrallum. Quantitat i qualitat alhora. La resta s’assembla més a l’Starck que coneixem. El que sorpren d’ell els qui no li coneixiem bé aquesta faceta de disseny a gran escala és la capacitat per lligar coherentment totes les peces, de jugar tots els papers de l’auca i de fer-ho sense despentinar-se.

Philip Starck sempre m’ha semblat un arquitecte circumstancial. Algú a qui el títol se li queda petit. Sembla saber-ho fer tot, sense límits: de bambes a despertadors, d’edificis a escombretes de water. Res fa pensar que aquest tal·lent sigui tan sols una suma de tal·lents ben fitxada: denota capacitat empresarial barrejada amb una enorme responsabilitat filtrada amb grans dosis de sentit de l’humor. Esperaria que fes més edificis d’aquesta mida amb aquesta solvència, però em conformo amb que segueixi fent el que li dongui la gana. I per molts anys.