Quan l’estació es fa parc.
(Gràcies a Josep Mª Miró per la informació, i, sobretot per l’interès)
La proposta guanyadora. En aquests moments el projecte està en curs, i es va definint sense grans canvis respecte el que s’esbossarà aquí. Josep Maria Miró va disculpar-se (entenc que davant els lectors del blog) perquè, per contracte, no pot desvetllar res més enllà del concurs. Per tant, la informació de treball és exactament la mateixa que la que tinc de les altres propostes, i pot ser, així, avaluada de la mateixa manera. Quan l’obra comenci serà diferent: aleshores sí la podré seguir i informar-vos-en puntualment.
El muntatge dels panells de concurs és molt coherent respecte de la pròpia proposta: panell horitzontal dividit en una sèrie de finestretes sense emmarcar, estrictament rectangulars, dins les quals es disposen text, imatges, plantes. El primer d’ells contextualitza l’edifici, els altres dos n’expliquen el seu funcionament. Dos coses més sobre la presentació que caracteritzen el projecte: cap perspectiva, ni tan sols les interiors, es presenta sense contextualitzar. Sempre hi ha algun tret de l’entorn que es cola i marca qualsevol espai presentat.
La segona té a veure amb el plànol d’emplaçament, un altre rectangle perfecte on la Barceloneta apareix amb la punta tallada (tampoc crec que haver-la fet sortir sencera hagués afectat en res el projecte). Aquest està dibuixat en negre, gamma de grisos i verd fluixet. Vermell encès per saber on tenim l’edifici. Analitzant aquest plànol tenim el 90% del projecte.
EL dibuix és molt precís. El seu enquadrament, també. Al centre del plànol trobem una taca verda: és la Ciutadella futura, que té com a porta a Barcelona l’Arc de Triomf, engloba el passeig Picasso i arriba al mar, menjant-se les vies fèrries que ja no hi seran a partir de 2015. La taca es fica dins l’Estació de França i n’envaeix les andanes i l’estructura de Pelagi Martínez. Aquesta estructura apareix dibuixada amb precisió mostrant els seus pòrtics equidistants que, a l’eix X d’unes coordenades definides per la directriu de la part “humida” (pel tipus de construcció) de l’estació, la bastida per Muguruza i Duran Reynals, són estrictament paral·lels entre ells, mentre que la seva directriu a l’eix Y és corba seguint la directriu de les vies i forçant els porxos a una geometria estranya que va obrint els pòrtics semicilíndrics amb una macla espectacular de les voltes en arc de cercle.
La Biblioteca segueix aquests eixos de coordenades, i és estrictament ortogonal. La seva petja en planta és un rectangle llarg i estret, molt esvelt, partit en tres. Apareix dibuixat de vermell fosc fins a l’alçada de l’edifici “humit” en U. Després la taca verda passa per sobre d’ell i queda representat per una simple línia vermella.
Hem de pensar que és un plànol d’emplaçament dibuixat no sobre la planta de cobertes (no té el més mínim sentit dibuixar així els plànols d’emplaçament, com no sigui l’exhibicionisme pur de l’edifici) sinó sobre la planta baixa. Un plànol de fluxos, de moviments que poden fer els vianants. De possibilitats.
Sobre la part humida, sòlida, privada, tancada, un cos de la biblioteca sòlid, tancat, hermètic. Haurem de buscar la porta i entrar-hi.
Sobre el porxo de l’estació el rectangle de la Biblioteca puja. S’eleva sobre algun tipus d’estructura i deixa passar l’aire, la gent, el parc, fins l’interior dels porxos.
I més: l’eix Y estrany a que es veuen forçats els porxos de l’estació troba el seu eco a l’edifici. Ara es pot parlar de la línia que falta: una mena de V molt apaïsada que envolta el rectangle elevat per la banda de l’estació. Aquella geometria estranya queda entregada al cos ortogonal mitjançant un artifici que dona al porxo la façana urbana que no té. Que no ha tingut mai. Que no ha necessitat mai per ser, senzillament, una coberta d’unes vies.
Això és la Biblioteca: una ampliació de l’Estació. Una tirada que adaptarà aquest complex, aquest edifici singular, a la nova realitat, que conservarà una estructura remarcable quan la seva raó de ser desaparegui. Que la endollarà a la nova Ciutadella, que la projectarà cap al mar.
Quan l’entorn és incert, quan no pots aferrar-te a la geometria d’un carrer que no se sap si seguirà, quan les vies han de desaparèixer, quan les fronteres del parc es difuminen l’estratègia és la compacitat. S’amplia l’estació no fixant-nos en el seu programa funcional sinó en la seva geometria. Aquesta ho organitza tot: programa funcional, relació amb la ciutat, moviments de les persones.
Les bases del concurs marcaven un accés pel centre de l’edifici. Aquest és compromès, difícil de fer. El que pot ser una posició bona a partir d’un organigrama completament abstracte pot causar un desgavell urbanístic, pot hipotecar un carrer que no està preparat per absorbir tot el flux de públic i pot hipotecar, fins i tot, un edifici que sembla que hagi d’estar destinat a tenir l’accés per l’Avinguda Marquès de l’Argentera.
La manera de solucionar aquest problema sense deixar de complir les bases és brillant. Algunes de les millors propostes de concurs associen l’entrada a un espai públic, a una plaça. Alguna altra proposta decideix, fins i tot, buidar la planta baixa de tot l’edifici sense, després, definir cap un associat a la mateixa. La solució de Nitidus Arq és més subtil: respecten l’accés pel mig de l’edifici... sense que, realment, s’entri pel mig de l’edifici, sinó per un dels seus extrems: on hi hauria d’haver l’altra meitat trobem una porxada, un espai buit. Un espai buit que té sentit per disseny, per escala, per proporció, per programa. Un espai buit que a penes necessita ser dissenyat per funcionar. Des de la ciutadella la porxada té, aproximadament, un 50% de la seva longitud contra un fons d’edifici l’altra meitat queda abocada a la porxada. L’accés es produeix xocant contra la paret i girant a la dreta. Des de Marquès de l’Argentera, quan gires i emboques la ronda, quedes obligat a un gir de 180º que et prepara per accedir a l’espai. A l’interludi un espai públic de dimensió suficient.
Si no s’entra i seguim cap a la porxada de l’estació trobem que allà és on s’aboca el bar: nova tirada per al seu us futur. Entre el cos humit de l’estació i la Biblioteca apareix un passatge de nova creació: ni tan sols cal accedir a la Ronda per entrar. Aquest passatge apareix associat al bar i a un petit accés secundari.
L’organització interior de l’edifici és molt senzilla i es basa en unes regles de joc bàsiques que donen sentit als espais per sí mateixos, independentment del seu disseny i fins del tipus de mobiliari proposat: l’organització de l’edifici en tres volums separats per uns patis estrets i fondos, una banda de serveis i nuclis abocada cap a l’estació. Grans sales a la resta a penes compartimentades. L’estructura en façana. Voladissos al tercer cos (el que, a sud, forma la porxada). Al sí de l’edifici, aire, molt aire. Sales a doble alçada a gairebé tots els cossos. Circulacions principals ben estudiades i una sorprenent compacitat: l’edifici té fins a cinc plantes. El seu disseny apaïsat les dissimula a la perfecció.
Per molt que l’espai no necessiti de ser moblat per a funcionar, els mobles apareixen dibuixats, també, amb precisió: llibres i usuaris barrejats. Àrees programàtiques ben definides, però sense hipotecar l’espai. La flexibilitat futura de l’edifici queda ben definida.
Nitidus ha estat sensible al tema bioclimàtic, amb una sensibilitat “d’ofici” que ha permès incorporar el tema d’una manera molt natural: patis, ventilacions creuades, instal·lacions integrades i un no complicar-se la vida ni estructuralment ni constructiva que doten aquesta proposta de nivell de lectura progressius. L’edifici es va fent complex a mida que el mires més. El seu funcionament es rebel·la per capes, com si fos una ceba, amb tots els elements a la vista constantment. Només s’han d’anar destriant, pelant, aprofundint.
La cirereta del pastís serà un mur cortina, que tinc ganes de veure dissenyat, que, prometen, es farà ombra a ell mateix. Si acaba amb aquest nivell de senzillesa treballada tindrem un edifici il·lusionant. Caldrà anar-lo seguint fins que puguem convertir-nos en usuaris. Ja en tinc ganes.
Més informació sobre Nitidus Arquitectes a www.nitidus.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada