Sobre un baixant a la façana de la casa Schröder

Durant anys vaig estar convençut que la casa Schröder no era una casa. El seu grau d’abstracció, la seva composició antipàtica, inhumana, a base de plànols, barres, colors, tan bella, tan virtuosa, com distant, m’atreien i em repel·lien alhora. Tinc mania, molta mania, a les cases-manifest.
I es que qui vol viure a una casa-manifest? Són incòmodes, tendents al fred, a les goteres. No estan pensats ni a escala humana ni pels seus habitants. Els manifests de caràcter privat són, realment, una putada, i maleeixo els arquitectes que gosen construir-los.

Fotografia d'època: els baixants ja hi són. 

L’altre dia vaig revisitar la casa a través de les fotografies aparegudes, fa un temps, a la revista 2G, destinades a contrastar-la amb la filera de cases de la que és tapa primer i a exhibir-la, després, amb tot el seu caràcter de monument. De sobte ho vaig veure clar: Gerrit Rietveld, un dels meus arquitectes preferits, no podia haver fallat allà, no a casa de la seva amant. No a una casa que va ser habitada per ella durant tota la seva vida.
El seu caràcter de manifest es va perdre a la construcció. La pluja, el fred, la pròpia resistència dels materials van trair-la.
Les barres que suporten els balcons no són tals. Són perfils IPN, de recent aparició aleshores, plantats com a peu-drets, que suporten lateralment un altre perfil del mateix tipus que suporta el balcó.
Un petit fonament apareix per tal de protegir-lo de la humitat.
Un petit rebló uneix els dos IPN.
Els plànols: plànols abstractes, valgui la redundància. A la realitat, la pluja. Dos dels plànols blancs més importants apareixen travessats per un baixant pluvial. Estratègicament situades, reixes de ventilació.

plànol dibuixat per Rietveld. On són els baixants?

No és un manifest: és una casa. La construcció es força fins on es pot. Més enllà no cal, no és necessari: aquesta és l’essència de tota l’arquitectura de Rietveld.
Si la casa es pogués fer més abstracta deixaria de ser una casa. Deixaria de ser apropiable pels habitants. Deixaria de tenir ànima.

els baixants, les fonaments. Arquitectura imperfecta.

Joan Miró començava a pintar les seves teles pels accidents, per les discontinuïtats, per les imperfeccions. Sobre elles, la idea. El conjunt, la pintura.