2/8: Vólido- Max Sanjulián + Zaguirre-Formatger

O quan el coneixement eleva.

  

Gràcies a Max Sanjulián i al seu equip per l’interès.

Deixaré de banda la prudència i començaré l’article dient que aquest projecte és una passada.

Quan, al seu moment, em van avisar que hi havia una sèrie de projectes interessants que s’havien quedat fora van fer-me a mans un render d’aquesta proposta. Va cridar-me l’atenció poderosament, però fins que no em va arribar tota la informació (dossiers de memòria, pressupost i més dibuixos dels que surten als panells) no vaig calibrar-ne la magnitud. Sé que hi ha una llei, i que aquesta llei és per tots, però que una proposta com aquesta hagi quedat fora de l’abast del jurat és injust es miri com es miri. La decisió és del jurat, el projecte premiat molt bo i la intenció d’aquesta sèrie no vol ser la de qüestionar el veredicte. Tan sols em queixo que no s’hagin fet esforços per incloure això entre els projectes avaluables.

Tocaria començar l’article per la secció del panell 1, document que resumeix tot el projecte, però abans comentaré el render. Senzillament és seductor, fascinant. Diferent. Indubtablement les propostes per la biblioteca (les desenes d’elles) es divideixen en dos: aquesta i les altres. Així d’atàvic. És diferent. És única. No crec que sigui aliè a això el fet que Vólido Arquitectes és un estudi establert a Nova York. Allà no arriben les nostres tensions, ni les nostres discussions tontes sobre escoles o sobre qui controla l’arquitectura catalana, etcètera. Allà, amb tranquil·litat, Vólido Arquitectes (o Architects, millor dit) van fent al marge de tot.

He sentit una crítica recurrent sobre els arquitectes americans (consideraré Max Sanjulián, format aquí, com un arquitecte americà): son beaux-arts, i, per ells, el Moviment Modern és Estil Internacional: una etiqueta, com a molt una actitud pragmàtica, instrumental, més que una manera de fer finalista, que culmina la història de l’Arquitectura fins a l’extrem que no cal ni seguir-la ensenyant. L’arquitectura americana és historicista per definició.

Cert. I què?

N’hauríem d’aprendre. És bàsic pels arquitectes (fins i tot inherent a la professió) projectar una ideologia. Una ètica. Que la nostra manera de fer no sigui tan sols una aplicació directa d’uns coneixements tècnics, sinó una cosmogonia. Una manera de fer i entendre els edificis, la ciutat. I a través d’això entendre, crear, proposar maneres de viure. I d’entendre i transformar l’Home. I el medi ambient. Però això no té per què fer-se necessàriament a través d’una ideologia dogmàtica i atrapada a unes creences que la realitat ha superat. D’una ideologia que pretén, sense la més mínima intermediació, l’estètica com a reflex directe, inevitable, de l’ètica, sense qüestionar cap de les dos. Per tant, la consideració (i fins el mètode) de projectar per estils és perfectament compatible amb la dimensió ètica de la nostra professió.

Ara, el dibuix: un cos negre flota sobre dos potes negres. Les potes estan alineades amb el cos, i l’efecte global és el d’un prisma buidat, una escultura enorme disposada artísticament al costat de l’Estació de França. Si ens la mirem bé comença a rebel·lar transparències, musculatura, el cos perd hermeticitat i se’ns rebel·la que té un interior: és un edifici. Hi ha gent a la coberta. L’edifici té la directriu del cos “humit” de l’estació. Acaba alineat amb el final del cos “sec” (els porxos), que aquí apareixen tapats amb un mur-cortina de vidre. Al darrere apareix, emmarcada, l’Estació. S’hi veu perfectament l’Avinguda del Marquès de l’Argentera i la cruïlla amb el Passeig Picasso. El parc travessa franc la Ronda de Circumval·lació, aquí vianalitzada. L’edifici és hermètic: no apareix cap entrada a la vista. Es veu clarament un paviment dur sota seu. L’edifici, que a penes toca a terra, convoca entorn. La operació és, simultàniament, de màxims i de mínims: mínima trobada amb el terra, màxima transformació. Res s’hauria de tocar, tot canviaria de funcionament. La operació és un canvi de paradigma absolut. I, a més, és preciós.

Recupero la manera habitual d’analitzar aquesta sèrie: un dibuix-resum de tot el projecte. En aquest cas, l’esquema en secció. Una taca negra, una línia continua, varies de discontinues, línies vermelles i lletres.

Ho ordeno: la línia continua és el terra. Aquest és pla, i el solar s’ha excavat. Apareix un primer volum soterrat, cobert. El cobert, una línia discontinua, serà permeable.

Una taca negra plana sobre el solar. Apareix embolcallada per línies discontinues: una façana permeable. Un volum interior hermètic, un exterior actiu, abocat a l’exterior.

Les línies vermelles són, clarament, línies de flux, de moviment: la gent. La ciutat passa per sota. Per pujar baixem primer. Ara ja sabem per què no es veia l’accés a la perspectiva anterior.

La retolació acaba d’explicar el funcionament de l’edifici. A baix, al soterrani, es parla, s’intercanvien opinions. S’enraona. A dalt, al volum superior, s’està en silenci, en contacte amb la informació; llibres, suports digitals, ordinadors, música (amb auriculars), pantalles.

La taca negra és on es desa i classifica el material. Sota seu es mira cinema. No fa falta massa llum. Sobre seu una sala enorme, il·luminada zenitalment. Allà es llegeix. La coberta capta energia per a l’edifici. Dent de serra clàssic: a sud, plaques fotovoltaiques. A nord, llum. Ja està.

Les plantes introdueixen un plus de complexitat sobre aquest organigrama. A l’interior de la barra les coses no són tan òbvies: uns sistemes d’escales travessen el cofre i uneixen la planta inferior amb la superior, connectant els dipòsits centrals. Cap d’elles toca la façana, essent simples plataformes interiors. L’envolvent és continua i la seva relació amb les plataformes és complexa. A cada un dels dos extrems, coincidint amb la projectada de les gegantines columnes de suport (edificis en sí mateixes) l’administració i zones especialitzades. Aquestes parts laterals es cobreixen amb una terrassa pública.

Les plantes inferiors d’accés, soterrades, tenen una distribució molt interessant tan des del punt de vista funcional com del disseny: la rampa d’accés és el sostre de l’auditori. Està descoberta, i es tanca per baix. Després trobem un enorme espai, de gairebé tota la dimensió de l’excavació, travessat per una paret en ziga-zaga que, primer, separa la zona infantil del vestíbul i després, a mida que es va trencant, organitza dita àrea infantil en diversos espais.

El vestíbul, després d’un gir de 180º, ens mena a la columna d’accés a l’àrea de silenci (l’edifici superior) formant, en cercles, àrees d’exposició, cafeteries, revisters, etcètera. Si a dalt és el regne de l’ortogonalitat, de la formalitat, del silenci, a baix és el regne de la indolència, del gaudi, dels moviments lliures. De la rialla.

Tot l’edifici superior funciona com una jàssera en gelosia gegantina. Queda enriostada i connectada entre ella pel propi dipòsit de llibres, que rigiditza el conjunt. Les àrees especials s’organitzen en funció d’unes anelles de formigó gegantines que suporten, absorbeixen i transmeten als suports verticals, també de formigó, els enormes moments de torsió que generen els recolzaments excèntrics de l’edifici.

La construcció, exclusivament en sec, està estudiada amb molta cura i representada mitjançant seccions constructives que (important) també s’han pressupostat adequadament.

És, clarament, una altra manera de pensar. Primer la idea. Després la geometria, l’estructura, la construcció. Entremig un procés coherent començat exactament a l’inrevés de com ens té acostumats l’Escola de Barcelona.

Faríem bé de deixar entrar aire nou no a través dels grans projectes d’arquitectes estrella, sinó de projectes lògics en edificis necessaris, no tan per especulació amb una marca sinó per una voluntat pedagògica que necessitem com l’aire que respirem. Només mirant revistes no n’hi ha prou.