3/8: Archikubik

Jocs geomètrics transcendits.


Gràcies a Miquel Lacasta i Marc Chalamanch per les opinions, per les converses, per obrir-me les portes del seu estudi.


La proposta d’Archikubik va ser desqualificada per irregularitats administratives i no va ser exposada.
Apareix com el resultat aparent, inevitable, de l’entorn que envolta l’edifici. Aquest projecta una sèrie de geometries que, ordenades, formen l’edifici sense intermediació aparent. Així, la proposta s’avalua amb tots els elements a la vista.
Excepte que, com passa amb gran part de la millor arquitectura, és mentida.
L’edifici és consistent. Atractiu, coherent, construïble. El procés explicat és cert. Això sol ho justifica tot: la proposta i la seva voluntat guanyadora. Això sol deixa en fals qui la va desqualificar l’equip redactor enlloc de demanar-los el paper que faltava. S’ha fet mil vegades i no és impugnable.
Però hi ha alguna cosa més. Alguna cosa sense la qual no es pot explicar aquest edifici. I és, precisament, el clic que converteix unes operacions geomètriques hàbils en arquitectura.
La Ville Savoye és mentida. La Casa de la Cascada és mentida.

Al primer cas la mentida és exactament del mateix tipus que la d’aquesta proposta: la casa es presenta com la conseqüència inevitable del recorregut del cotxe i del passeig que el client fa quan surt d’ell fins arribar a la sala d’estar del primer pis. Torna a ser cert, evidentment. Però el cotxe no es podia deixar a l’entrada, sota la caseta del xofer? Però la casa no podia ser a la planta baixa? Però el terreny exterior no podia ser el jardí? Però no podia ser negra? Però no podia tenir finestres verticals? Però.
La casa es justifica per ella mateixa. Està projectada com està projectada. Presenta un procés lògic i aquest justifica l’arquitectura que se’n deriva. Ull: la justifica. No la crea.
Just com aquesta proposta.

La Casa de la Cascada sembla la única casa que es podia fer a aquell entorn potentíssim. Una cascada, uns voladissos de formigó, una roca que ho ancora tot. El verd, la brisa, l’escala màgica penjada que baixa al petit estanyol.
Mentida.
No hi havia cascada.
Frank Lloyd Wright rep una parcel·la enorme. Part d’ella és a un bosc centenari. L’altra part ni tan sols això. El bosc és creuat per un rierol, que baixa una pendent important a través d’uns ràpids.
Dinamita. Presa. Cascada a la mida de la casa que va a sobre. La dinamita danya el substrat i la roca perd consistència. La casa té assentaments diferencials fins avui en dia, a 2011. A no ser que se n’hagin sortit a la darrera restauració. Abans va estar a punt de caure diverses vegades.
El resultat final torna a ser consistent. Torna a ser Arquitectura. Sedueix, impressiona i s’estudia a totes les escoles del món des del dia següent a la seva inauguració fins, probablement, cinc-cents anys després que hagi desaparegut. El resultat final torna a ser una casa que convoca el seu entorn. I és així perquè l’entorn és artificial, creat perquè la casa el convoqui.
Només amb això torna a no haver-n’hi prou. Torna a ser una justificació per l’arquitectura, no l’arquitectura pròpiament dita.

Glosso, més que analitzo, el dibuix que resumeix el projecte. La pista d’operacions és el solar. Aquest conserva el seu perímetre intacte, com una regla de joc inevitable, com un tub d’assaig on s’ha de produir una reacció química quan s’hi barregin els ingredients adequats.
Primer, la trama urbana del Born. Se’n pren un tros i es disposa sobre el solar. Els fragments de carrers i places irregulars el solquen de banda a banda. Segon, s’extrudeix aquesta trama fins que tingui més o menys l’alçada dels edificis que l’envolten. Tercer, s’abat la trama de la Barceloneta (amb la seva direcció, amb un gra coherent) i es superposa a l’altra trama. Físicament, fins a l’extrem que formarà, d’aquesta manera, la coberta de l’edifici. Aquesta trama serà la trama estructural. Quart, les cantonades, préstec formal de l’Eixample Cerdà que forma la pròpia Ciutadella i les mançanes just a l’altra banda. S’aixamfranen totes i es van obrint en alçada. Ja està.


Excepte que això encara no és arquitectura. I l’edifici presentat sí ho és.
L’arquitectura s’aconsegueix mitjançant una barreja d’inspiració i d’ofici.


L’ofici: Coneixement de les biblioteques. La conclusió que les sales resultats d’aquestes operacions tindran l’escala adequada, seran prou flexibles, estaran prou ben connectades (a través de ponts que travessin els buits dels carrers quan convingui) i, en definitiva, crearan espais i ambients agradables.
Coneixement de la construcció. Dels murs-cortina, de les parts opaques, de l’estructura proposada.
Coneixement de (i sensibilitat sobre) la sostenibilitat. Aquesta és conseqüència de la pròpia geometria. L’exterior, opac. Els carrers que es fan ombra a sí mateixos tenen vidre. Sense artificis l’edifici funciona. Sense més.


La inspiració: Saber que la façana ha de ser continua, opaca. Que ha de tenir ritmes superposats, no només els dels carrers, sinó un ritme propi, una vibració que no pot ser la de l’especejament d’un material (però que ho ha de ser coherent). Que ha de tenir a veure amb el parc al costat, el color adequat. Bellesa.
Lògiques extremes: l’edifici té alguna cosa violenta per això. Ple-buit. La forma del solar inviolada. Les trames com a talls perfectes de dalt a baix. La trama estructural aliena a tot que conserva la seva capacitat intacta per organitzar l’edifici. La confiança plena i absoluta en que la geometria serà capaç de guiar tot el procés, sense més.
La secció: el barri del Born presenta una certa homogeneïtat de línies de cornisa, producte de les regularitzacions que se’n van fer al segle XIX. Quan hi ha discontinuïtats aquestes són salts de cobertes planes. Salt salt salt salt salt. Sense voluntat de regularització.

No és així en aquest edifici: la inspiració ha dictat que es requereix una línia de cornisa continua. Els talls dels carrers s’usen com a punts d’inflexió entre diverses línies obliqües que van formant aquesta cornisa, de manera que cada fragment d’edifici és consistent i relacionat amb un tot pel nostre cervell, que els uneix immediatament.
Més sobre els talls: espais híbrids entre els carrers d’on surten i la pròpia biblioteca. Carrer-biblioteca. Dimensió de carrer de barri, tall dins el propi edifici. La introducció d’una escala intermitja, tema de treball constant del arquitectes: cada projecte, van declarar-me, d’un habitatge unifamiliar a una intervenció urbana, és un passeig per les tres escales de l’arquitectura: la metropolitana, la urbana, la humana. La gradació d’escales és progressiva, i els talls són intermediaris entre la massa enorme de l’edifici i la petita escala humana.
La il·luminació: il·luminar un edifici és tremendament complicat. Al final no hi ha res que funcioni millor que el més banal, el més obvi: que la llum provingui de l’interior de les finestres, del propi edifici. Posar-hi focus exteriors és naïf. De mal gust. En aquest cas els murs-cortina rebentant les esquerds convertirien l’edifici en un far. Una seqüència de línies de llum verticals, un ritme gairebé musical. De dia tenim un edifici. De nit, el seu negatiu.

Són aquestes decisions, treballades, passades per mil maquetes de treball, proves informàtiques, renders, comprovacions i recomprovacions, el que han convertit un esquema en un edifici. Rampells d’inspiració, feina, tornar a començar. El procés acaba sent, explicat a posteriori, perfectament lineal. A la pràctica és més complex. Una dialèctica constant entre el que es vol, el que l’edifici proposa, el procés com a regla de joc i el seu trencament per tal de que segueixi viu. La diferència entre l’arquitectura i l’esport és que a la primera un ha de saber quin és el moment de trencar les regles. Sense fer-ho no existeix. Fent-ho massa precipitadament o massa tard, tampoc.


Tota una lliçó.