...o la Ciutadella com a Central Park de Barcelona
(Gràcies a Toni Barceló i a Barbara Balanzó per les crítiques ala crítica)
Analitzo el plànol d’emplaçament: La Ciutadella apareix al centre de l’enquadrament, ortogonal al panell. Haurem de buscar el nord a quaranta-cinc graus a la dreta. A sud, el mar. La Ronda del Litoral és un tall horitzontal que el separa de la resta de la ciutat. Entre el mar i la Ronda, la Barceloneta, l’Hospital del Mar i el Biomèdic, el Port Olímpic i, cosit amb ell amb molta habilitat, la Vil·la Olímpica.
Ressaltats: Santa Maria del Mar i el Passeig del Born. Curiosament, el Born, no. L’Avinguda Marquès de l’Argentera. Enfilat, el Pla de Palau. El Passeig Lluís Companys i el Passeig de Sant Joan que el prolonga. L’Arc de Triomf. La Meridiana.
Ressaltades: totes les mançanes que envolten la Ciutadella. Els Jutjats (a reformar per RCR, si la crisi els deixa). Les tres mançanes de la Ramon Llull. Edificis tan remarcables com el Dipòsit de les Aigües, tan aliè i alhora consubstancial a l’Eixample. El carrer Wellington, que, confesso, és el meu preferit de Barcelona, en negatiu. A sud-est, l’Estació de França, la pròpia Biblioteca, les vies, i, ja a la Vil·la Olímpica, l’edifici lineal enorme que segueix la seva forma, meitat bastit per MBM, meitat bastit per Urgell-Godia. El parc lineal que Pep Zazurca va construir pels jocs olímpics.
Ressaltada: la Ciutadella. El Passeig Lluís Companys s’hi fica a dins, com una avinguda que queda interrompuda a sud pel zoo. De biaix, l’arsenal antic (llegeixi’s el Parlament). Una sort de camins entrega la geometria i omple el plànol.
La Ciutadella apareix com un buit urbà enorme alimentat per una sèrie de radial de carrers. Alguns dels seus límits són difosos. S’escapa. A sud, però, queda continguda. La Ronda. Les vies. Tenim l’experiència del parc de la Vil·la Olímpica: adjacent i alhora completament aliè a ella. La seva prolongació cap al mar és qüestionada com a tal. El buit urbà pot continuar, però... el parc?
Aquesta proposta de concurs neix com una crítica al projecte de prolongació del Parc de la Ciutadella. La seva voluntat vol ser la de tancar aquest parc, convertir-lo en pulmó d’aquesta part de Barcelona, definir-lo, consolidar-lo en la seva forma actual i, a través d’ella, emanar, irradiar cap als seus extrems.
No es pot fer d’una manera més senzilla: un prisma deformat que segueix la directriu de la Ronda de Circumval·lació. Que tanca l’Estació. Que crea recinte, un recinte porós i complex.
El Passeig Picasso, definit per la seva porxada bastida per Josep Fontserè, es prolonga dos-cents metres avall i comença a corbar-se sobre el parc. La Biblioteca serà, precisament, això: un edifici llarg, estret, una façana gruixuda, amb volum, orientada i bolcada a la Ciutadella. Formalment prolonga aquesta porxada d’una manera rica, subtil, complexa, sense lloc per les referències directes.
La façana apareix dibuixada juntament amb la porxada. El dibuix és, també, molt subtil. Dos capes prèvies: la gent i els arbres. La gent crea un primer estrat que està sobre el metre vuitanta d’alçada, amb els ulls a metre seixanta: el pla humà. Està coberta pel pla de les copes dels arbres, d’uns tres metres o tres metres i mig d’alçada. Darrere, els dos edificis. Els porxos de Fontserè, hereus formals dels porxos d’en Xifré (uns pocs centenars de metres lluny, a l’altra banda del Pla de Palau, les Set Portes a sota) són un edifici de murs portants. Els porxos pròpiament dits tenen dos plantes d’alçada, una successió d’arcs semicirculars bastant esvelts que creen una línia d’ombra profunda. A sobre tres ordres de finestres enfaixades. Es cobreixen amb un terrat a la catalana clàssic (coberta plana ventilada, doble, amb un deu per cent aproximat de pendent i un darrer revestiment a base d’una solera de quatre gruixos de rajola sobre envanets de sostremort, sense un gram de ferro). Queden enfaixats horitzontalment per un balcó corregut sobre els porxos, una cornisa a cada planta i el remat corregut del terrat. L’ombra dels porxos juga amb el caràcter massiu de l’edifici, amb una proporció de ple sobre el buit aproximadament de 3 a 2 en les faixes horitzontals.
La Biblioteca té una façana profundíssima a base de matxons verticals del mateix mòdul que els pilars, disposats en un ritme A-B on A són 3 mòduls buits entre mòdul ple i B, 7. En planta baixa els pilars queden a la fresca i formen una porxada que presenta unes certes diferències respecte la de Fontserè:
D’entrada, els pilars tenen menys secció que els matxons de murs portants que formen els altres porxos. Per tant és molt més transparent horitzontalment. El seu desenvolupament és més franc. Contraposat a això és més baixa: just l’alçada on arranquen les copes dels arbres, uns tres metres i mig. Té un caràcter més de planta lliure, i relaciona millor l’interior amb l’exterior. És, en resum, més isòtropa. La seva poca alçada tira l’edifici a sobre de qui la passegi. La relació aire-massa no pot ser la mateixa. Si l’aire de la planta baixa s’escapa més horitzontalment ha de quedar, forçosament, més comprimit verticalment.
Les plantes superiors són tres, a l’igual que les de Fontserè. La línia de cornisa és tan sols uns metres més baixa que la dels porxos originals. Per a assolir-la el darrer pis tindrà una alçada triple. La secció transversal ens ensenya que la relació entre les faixes horitzontals i els forjats és més complexa del que sembla aparentment: el forjat pròpiament dit (amb tota la seva complexitat de terres i sostres tècnics) queda a la vista i s’haurà de tapar amb algun artifici. Entre la faixa horitzontal i el forjat tan sols un punt de tangència. Aquesta defineix un ampit i, per tant, és una banda més ampla.
La façana flota sobre el terra lleugerament avançada respecte l’estructura, rematada inferiorment per un cèrcol mínim. Superiorment la faixa és també més prima que la de l’ampit. L’horitzontalitat queda afirmada pels ritmes verticals i per tres franges: la d’ombra del porxo i les dos intermèdies. La resta no cal.
La façana sembla girar sobre l’Avinguda Marquès de l’Argentera, on també gira el porxo. El tester sud sembla cec, gravat per unes franges horitzontals que semblen homenatjar l’arquitectura de Miguel Fisac, arquitecte estimadíssim per Toni Barceló i el seu equip.
La façana posterior és tan subtil que sembla un disseny de projecte d’execució més que no pas una proposta de concurs, i, potser, el millor exemple de la finesa i la subtilesa d’aquesta UTE. Aparentment està composada per unes franges horitzontals que enfaixen tot l’edifici de punta a punta. Quan es fa una façana així els elements de joc són finits: el ritme de les franges i les quatre trobades. Mirem-ho.
A dalt, sense cornisa: la darrera franja està a la fresca. Als costats la cantonada és oberta: les franges ensenyen tester, les tapes laterals també. Som davant una banda, una tapa adossada per darrere a l’edifici per a fer-lo dialogar tan amb l’estació com amb el passeig com amb el sol.
Per sota: la façana torna a flotar. Les dos primeres franges estan separades gairebé un pis i per allà treu el nas una mostra de la façana de la Ronda. A sobre dos franges més d’amplada irregular, a sobre dos més juntes. Entre elles els matxons verticals es van desdibuixant creant un damer subtil, una mena de remat de planta baixa que forma una planta noble falsa d’una alçada superior a la línia d’ombra de la façana principal, que lligaria millor amb el classicisme de Muguruza.
El ritme de les franges és complex: com l’estructura, no es resignen a una alternança pura de ple-buit a petita escala, sinó que juguen amb tres ritmes diferents disposats per a que el pla es llegeixi unitàriament.
Tot això no prepara l’observador pel que succeirà a l’interior. De moment només s’ha parlat de condicionants urbans. He descrit una façana i un volum que juga amb un volum previ. Les porxades de Fontserè són un magnífic edifici d’usos múltiples: restaurants, oficines, habitatges, alguna pensió, negocis varis: tot hi cap. La façana és discreta, aguanta, maquilla.
La façana de la biblioteca és un tel discret que, alhora, amaga completament el que passa a dins, ho matisa i hi té relació.
L’edifici: una planta baixa pública. Unes plantes superiors amb una relació amb el carrer complexa, basades en una franja de serveis tirada cap a la part posterior de l’edifici sense que arribi a tocar-la. A dins: un volum global.
La veritable planta baixa de l’edifici, un cop s’hi ha accedit, és la planta primera. Aquesta és una plataforma correguda, sense forats, una tapa inferior. Sobre ella es disposen una sèrie de plataformes de la mida del mòdul estructural A disposades en escaquer. El volum es percep, per tant, globalment i el joc d’alçades serà doble quan som sota una plataforma però, en canvi, de tota l’alçada de l’edifici quan mirem en diagonal (que és com mirem de veres, vaja). Aquestes plataformes estan servides per un passadís de mida suficient que dobla la franja de serveis. El passadís i la franja guarden els llibres. Les plataformes contenen gent. Les vistes properes ens resguarden. Les llunyanes relacionen. Mirant la façana perpendicularment, la Ciutadella. Mirant-la de biaix, llum sense exterior.
La coberta presenta una trama de lluernes d’un mòdul semblant a l’estructural. El mòdul A les té perpendiculars a façana, com una prolongació d’ella. El mòdul B, paral·leles.
L’espai interior és d’una bellesa que s’ha assolit a molt poques propostes de concurs. Emana llum gairebé de tot arreu. Té un caràcter atemporal, clàssic, serè, tranquil. Gairebé de runa grega restaurada. L’emparenta, sense la més mínima referència formal, amb algunes de les grans biblioteques reals o somniades del món: les de Ledoux, la de Labrouste. Les grans biblioteques privades decimonòniques a varies alçades. Una mica de l’atmosfera d’Asplund a Estocolm. Una mica de Stirling a Cambridge, una mica de Kahn a New Haven: atmosferes comunes, llocs on la cultura es dignifica. Espais clàssics al marge de la moda, de qualsevol tendència, que alhora són capaços de respondre a totes les exigències d’una biblioteca moderna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada