diumenge, 26 de juny de 2011

7/8: Rahola/ Vidal arquitectes





... capes de complexitat.


(Gràcies a Jorge Vidal i Víctor Rahola per moltes coses)


Els panells són un monòlit: cap dibuix significatiu que destaqui per sobre els altres, tan sols la lògica d’una banda negra carbó a sota de tot que ni tan sols conté sempre la mateixa informació. Res captura la vista d’una manera especial, i, per capes, el projecte es va desvetllant gradualment. La memòria escrita és molt concisa. La resta de les explicacions es produeix mitjançant esquemes. A canvi, el nivell de dibuix dels plànols en planta és un dels més alts de tot el concurs. No hi ha un sol plànol de seccions, excepte un alçat de context al primer panell recolzat contra la banda negra inferior, que aquí és plana. La representació de l’eix Z es fa sempre tridimensionalment, com si, sortint de les plantes, no tingués sentit no representar l’espai.


En Jorge Vidal, actual soci de Víctor Rahola, va ser company meu de màster a la ETSAB fa uns pocs anys. El grup que vam triar per a cursar-ne la segona part (l’única que va tenir una mica de sentit) va reunir una sèrie d’arquitectes als que ens interessava l’enfocament complex de la professió: múltiples entrades creuades al projecte; geogràfiques, històriques, antropològiques, constructives, etcètera, tot alhora, sense reduir el problema. Molts cops, quan pretens aplicar el mètode científic a l’arquitectura i descomposar el problema principal en varis problemes més petits et trobes, al final, que no hi ha problema... però el problema segueix allà. Senzillament no es pot afrontar dividint-lo. Només el sumatori de factors presos tots alhora et dona el problema que has d’afrontar i la seva solució. A risc de no tenir perspectiva suficient, diria que de tots els grups que configuraven aquell màster, que versava sobre la teoria i la pràctica del projecte, el nostre era el que admetia enfocaments més plurals, diversos i arriscats, cosa que deixa l’alumne en risc permanent d’equivocar-se però que, alhora, enriqueix moltíssim les classes. I les complica per al professor, d’aquí que n’hi hagi tan pocs que ho facin. Uns quants de nosaltres (que després hem seguit relacionant-nos) vam decidir intercanviar coneixements i processos, de manera que el que fèiem va quedar, sempre, matisat i enriquit per opinions d’altres. Una de les coses que tenim en comú és que tots nosaltres som arquitectes en actiu, avesats a projectar i a desenvolupar en paral·lel una labor de crítica arquitectònica que ens permeti projectar millor.


A en Jorge li va tocar en sort (o va triar) un problema urbà especialment complex. La seva manera d’enfrontar-s’hi va ser molt interessant, i dona pistes sobre com s’ha afrontat aquest projecte: a part dels estudis geogràfics, històrics i morfològics del lloc va introduir un plus de complexitat en l’estudi de l’àrea de projecte prenent una sèrie d’aforismes i buscant connexions amb l’existent. Un cop establertes va passar de la reacció a la proposició, barrejant anàlisi amb aforismes, descartant-ne de vells, produint-ne de nous en un treball que tan sols es va haver de fixar per entregar-lo. Me l’imagino continuant-lo incessantment en altres formes i llocs. És més, sé que ho fa perquè he trobat trets d’aquest enfocament als projectes que m’ha mostrat a posteriori. Un bon exemple d’això, a l’abast de qui vulgui visitar-lo, és el Centre Cultural Teresa Pàmies, al carrer Compte d’Urgell, del que m’ocuparé més endavant.


La proposta de la Biblioteca n’està emparentada. No és tant una relació formal i tipològica com metodològica, per bé que presenten algun tret comú del que ja parlaré que, vist construït al Centre Cultural, s’ha rebel·lat molt eficaç per l’organització dels edificis públics.


L’enfocament del projecte, en tàndem amb Víctor Rahola, és diferent a qualsevol de les altres propostes ressenyades aquí. Parteix d’un volum que és la forma exacta del solar extrudida fins a l’alçada de cornisa dels porxos de Fontserè. Així, la volumetria de l’edifici queda decidida d’una manera automàtica, immediata. La seva coronació també.


El plànol d’emplaçament: un dels més treballats que he vist, i és un plànol que tots els equips rellevants han treballat exhaustivament, fins al límit. Aquí s’ha fet amb la goma d’esborrar i amb els coneixements històrics del lloc. Només hi ha dos propostes de totes les del concurs que hagin dibuixat la Ciutadella. Una d’elles, ja esmentada a l’article-mare on es ressenyaven les propostes de concurs globalment, prenia la Ciutadella com a recurs formal per a realitzar tot el projecte. Al seu moment vaig queixar-me de la insensibilitat que això representa, perquè és un edifici de record infaust que, per poder ser construït, va requerir l’enderroc del 30% del casc de la Barcelona del segle XVIII i la construcció de la Barceloneta per allotjar-ne els elements dissidents (és a dir, qualsevol habitant de l’antic Barri de la Rivera mes uns quants pescadors). Incís: el traçat de la Barceloneta obeeix a la lògica de carrers rectes que podien ser tallats posant un canó carregat amb metralla a banda i banda per tal d’enganxar possibles manifestants, dissidents o elements indesitjables en un foc creuat que els matés a tots. La relació entre els habitants de la Ciutadella (tots ells de fora de Catalunya) i els habitants de Barcelona era tan violenta, tan complicada, tan conflictiva que es podia assemblar a un setge mutu. No sortien de la fortalesa si no era en grup. Les prostitutes de la ciutat de Barcelona (afamades com la resta de la població) van preferir el pacte de la fam a treballar pels invasors, que van quedar-se tots els serveis necessaris a l’interior de la fortalesa. La seva posició era tan precària, l’odi dels habitants tan palès que la porta de la Ciutadella va acabar sent un complex de, potser, un kilòmetre d’extensió: estava batuda, protegida pel Fort Pienc, una fortalesa més petita que tenia com a objectiu principal evitar que la Ciutadella pogués ser quedar assetjada.


Això és història. Rahola i Vidal ho tracten com a tal. Dins el solar queden unes restes secundàries de la Ciutadella. Sense voluntat formal, sense jutjar, les preserven i les usen per a conservar-les, per a fixar-ne el record. L’edifici, senzillament, n’és sensible. Per això, al plànol d’emplaçament, aquestes queden dibuixades amb precisió i, més encara, queden relacionades amb el seu lloc originari de procedència. Les pedres mai són pedres. Són com les recordem. I millor que fem treballar la memòria i la nostra capacitat crítica amb tantes dades com siguem capaços de manejar.
La resta del plànol: el Pla de Palau. El Born. Santa Maria del Mar, sempre. Les tinglades d’Elies Rogent. Tota la complexitat d’edificis que el zoo ha traslladat a la vora de la Ronda de Circumval·lació, un traçat enganyós perquè, des del carrer, queda difuminat per una tanca que en segueix la geometria, aliena al que passa rere seu.
Tot això superposat a les traces històriques: som d’aquest moment, però aquest moment és efímer.


Seguir el traçat del solar és seguir la línia de façana que marca la Ronda. És continuar la geometria de la porxada. A diferència de la proposta anterior, on aquesta quedava continuada literalment (amb els ajustaments necessaris per a que tingués sentit fer-ho un segle més tard d’haver bastit els edificis originals) la relació principal entre els dos edificis és el ritme. L’estructura. Els porxos de Fontserè es formen foradant una paret de càrrega amb arcs de dos pisos d’alçada. La relació buit-ple és del 50% aproximadament.
La façana de la Biblioteca és molt més complexa. D’entrada no forma un porxo, però t’hi podries ficar dins i, fins i tot, arribar-la a recórrer longitudinalment. Apareix descrita a un document que en Jorge em va passar al marge dels panells del concurs, amb molta més informació. L’estructura de l’edifici és completament exterior, i forma el primer pla virtual de la façana. El pla de vidre que la tanca (no cometem l’error d’anomenar “façana” a aquest pla, que és tan sols el que separa l’espai climatitzat del que no hi està) queda aproximadament un metre a l’interior de l’edifici. L’estructura està formada per un perfil que no és estàndard, fet a taller, composat per dos platines molt potents, d’uns dos o tres centímetres d’ànima per ben bé cinquanta centímetres de fons, connectades per dos platines menors enfonsades uns deu centímetres deixant una U per cada banda. Aquest pilar té l’alçada de tot l’edifici. Entre ells queden disposats a distàncies irregulars dictades pel diagrama d’esforços de l’edifici: allà on és necessari que l’estructura estigui més junta ho està. On no calgui tant queda més separada. El perfil no s’altera: el que s’altera són les distàncies de perfil a perfil. El mètode alternatiu és, òbviament, alterar pilars per dins, fent-los més grans o més petits i/o modificant-ne l’armat. Molts edificis d’aparença regular presenten un quadre de pilars absolutament heterogeni, on els esforços irregulars de l’estructura queden dissimulats per una col·lecció extraordinària d’episodis de reforç de pilars que al final es vol dissimular. Aquí no. Aquí el pilar és sempre el mateix, i el que varia per tal d’aconseguir-ho és la seva relació amb l’edifici.
Entre els pilars i el pla de vidre, aire, només creuat, als intervals necessaris, pels connectors d’aquesta estructura amb els forjats i amb les façanes.


Però la façana no acaba aquí. El pla continua dins l’edifici amb una capa d’aire tractat per climatització, una capa virtual que assegura el perfecte funcionament d’un mur-cortina que, a més, no queda exposat, sinó que es fa ombra a sí mateix de la manera més barata possible: no amb elements accessoris sinó amb el que aguanta l’edifici.


Aquesta manera d’operar dona dos tipus de façanes molt diferents entre elles: les que formen els costats llargs ja han estat descrites. Les que formen els costats curts tenen tota la llibertat de poder ser conformades sense pensar en com s’aguanta l’edifici. Queden resoltes amb murs-cortina i porxos allà on el clima dicta que es requereixen ombres.


Amb això l’edifici no pot ser més neutre: safates col·locades cada quan es requereixi sense cap estructura intermitja. L’edifici podria ser qualsevol cosa però és una biblioteca col·locada al costat de la ciutadella. La resta del projecte consisteix en condicionar el volum al programa i als condicionants urbans. Vegem com.


En secció l’edifici presenta un tall a vuit metres d’alçada. És el que fa la planta baixa, d’una desproporció deliberada que crea un espai representatiu a mida de tot l’edifici. Addicionalment això permet disposar altells de mida suficient, i, al tester sud, aprofitant aquest altell, un auditori amb el pati de butaques en pendent que, a més, l’organitza. Els pisos superiors tenen una alçada més convencional. Això pot veure’s construït al Centre Cultural Teresa Pàmies, on la planta baixa, de gran alçada, es queda els accessos a tot el complex i les parts comuns d’un programa molt complex d’organitzar i distribuir.


La planta. Es demanava entrada pel centre de l’edifici, però, com gairebé tots els equips han descobert, aquesta no té sentit. Per tant es disposa un porxo central on més o menys hauria de caure l’entrada, un tall de dalt a baix de tot l’edifici amb tan sols els ponts de connexió necessaris travessant-lo, i es deixa la zona d’accés dels adults com un vestíbul amb dos accessos: des del mig i directament des de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, a través d’un porxo representatiu. Sobre aquest complex la planta primera (retolada als panells de concurs com a planta segona), l’única que no té cap altre tall que el central i, a sobre, tota una sèrie de safates formant els altres pisos, sempre deixant talls a tota alçada a distàncies més o menys regulars. Hi ha quatre talls principals que deixen cinc safates franques. Per tant es requereixen cinc nuclis de comunicació vertical, aquí de forma cilíndrica, sense formar cap mena de banda, disposats en planta on més convingui a cada pas, com uns mobles gegantins que només s’aguanten a ells mateixos. Aquesta manera d’operar es passarà a tota la resta del mobiliari: sempre illes de mobles de disseny atractiu, amb diversos graus de lleugeresa (o aparatositat quan convé) deixant zones de circulació entre ells. Així s’organitza la biblioteca infantil quedant-se més de mitja planta baixa i la resta de programa en les plantes superiors, connectades amb la ciutat a través del vestíbul i el porxo de vuit metres d’alçada.


Tot això es cobreix amb un sistema de lluernes que tornen a fer-se ombra a sí mateixes i inundarien tot el darrer pis, i, a través dels talls verticals, tota la biblioteca, d’una llum matisada. Com si tot l’edifici fos un joc de persianes enorme.


Envans, els mínims imprescindibles. Un joc de recollida pneumàtica de llibres per a distribuir-los amb agilitat a tot arreu. Reciclatge d’aigua de pluja i plaques fotovoltaiques als trossos de coberta massissos. Poc més.


Aquesta proposta és una de les més ambicioses de tot el concurs. Normalment intentar-ho tot és la millor manera possible de fracassar en tot. No és aquest el cas: aquí la complexitat és el mètode. Com més capes, com més informació, com més variables millor. I, al final, s’arriba a un nivell de lectura que ens parla de la bellesa i trobem un organisme aparentment senzill, pacífic fins i tot, que implosiona tots aquests nivells de lectura i permet mirar-se’l amb pau, amb tranquil·litat. El més elegant és no ensenyar mai que t’has esforçat per fer una cosa.