dissabte, 9 de juliol de 2011

8/8: Jordi Badia/ BAAS Arquitectes





(Gràcies a Jordi Badia per tot, al seu equip per donar-me part de la feina feta i, en especial, a Marta Poch per la paciència)

El lema: Turku. Turku és una ciutat finesa a la que Alvar Aalto va estar especialment lligat (ignoro si per vincles familiars: ell va estudiar més al nord, a Jyväskylä, on va llegar alguns edificis interessants i un complex universitari sencer, i on, també, va escollir edificar el museu dedicat a la seva vida): hi va tenir estudi obert de 1927 fins a 1933, just abans de marxar cap a Helsinki. Va conservar tota la vida la casa que tenia a la ciutat. Allà va obrir un taller de mobles de fusta corbada precursor d’Artek, i hi va construir, a 1929, un edifici excepcional, dels millors de tota la seva carrera: la seu del diari Turun Sanomat, on també va escriure regularment, i que avui en dia continua produint-se allà.
Jordi Badia no ha produït la més mínima referència formal a aquest arquitecte. Intueixo que aquest lema, per ell, és un referent qualitatiu que marca la mida de la seva autoexigència: Aalto és un paradigma en la construcció de biblioteques de nivell de qualitat excepcional, que han marcat una fita a la història de l’arquitectura.

En el cas d’aquest projecte el dibuix significatiu l’ha triat el propi Jordi: quan em va parlar per primer cop d’aquest projecte va enviar-me aquest esbós per correu. Només aquest esbós. En ell apareix dibuixada una línia del cel de Barcelona molt ben entesa: la ciutat sempre ha tingut una esquena, Collserola, que conté pràcticament tota la volumetria de la ciutat, retallada tan sols per aquella espantosa basílica del Sagrat Cor del Tibidabo (el principal error de tota la carrera d’Enric Sagnier, un arquitecte que, curiosament, s’equivocava poc), potser l’edifici que pitjor ha entès el llegat de Gaudí i Jujol de tots els que conec, i per la fabulosa torre de Foster, més alta, col·locada més baixeta, més de biaix, amb una volumetria perfectible que no s’ha perfeccionat mai. A mà esquerra (ens ho mirem des del mar) hi ha Montjuic, que, a diferència de Collserola, té una forma perfectament identificable que qualsevol sap dibuixar. A l’altra banda, a nord, cap a Girona, el paisatge acaba amb les tres xemeneies del Besòs, un altre edifici espectacular. Enmig, Badia dibuixa alguns dels edificis alts que marquen la ciutat: l’Hotel-Vela, el Banc Atlàntic (de disseny mediocre però que, alhora, entén molt bé què pot arribar a ser un xamfrà a aquesta ciutat), la torre del Gas, les dues de la Vil·la Olímpica i, al final, la que Enric Massip ha bastit per Telefònica i a la que dec un article.
Llegida la línia del cel de la ciutat, Badia s’adona de la falta de miradors públics a la darrera planta d’aquestes torres. Això li serveix per postular una biblioteca en alçada (posant el rètol en vertical) amb una part superior convertida en mirador. Més encara: amb tot l’edifici, públic i obert al públic, convertit en mirador.

El segon temps del projecte s’entén a la perfecció amb la perspectiva aèria. Un edifici en alçada és un ple i un buit. El buit és l’espai que aquest desallotja en augmentar la densitat. En aquest cas, la gran aposta de Badia és una plaça. L’Avinguda Marquès de l’Argentera es trobarà, en aquest projecte, amb el Passeig Picasso i el Parc de la Ciutadella mitjançant una plaça. No una prolongació del parc, ja prou gran: una plaça. Una plaça cívica que alimenta un edifici públic important. Amb un bar que li dona vida y un flux de públic enorme garantit. Un espai de respecte, un hall a l’aire lliure, un plus per a un edifici públic: en aquest cas, i fins on recordo, és un dels pocs espais públics formalitzats amb sentit que s’han definit en aquest concurs. Hi ha hagut altres propostes que alliberaven espai públic, algunes d’elles, fins i tot, que aconseguien alliberar tot el solar (en forma de coberta accessible)... i aquest espai no servia per a res. Massa ombrívol, amb massa sol, massa aïllat, o impracticable, o tot alhora. Alliberar espai no és un valor absolut: tan sols té sentit si l’espai alliberat va en funció d’algun us.

La planta baixa: La superfície de l’edifici en contacte amb el terra és bastant menor a la de la seva petja en planta, que arriba a la seva veritable magnitud  al segon pis. Per la banda de l’Avinguda Marquès de l’Argentera hi ha la plaça abans esmentada. Per la part posterior, en contacte amb l’exterior, l’edifici deixa les restes de la Ciutadella a la fresca, visibles i visitables tan des del carrer com des de l’interior de l’edifici. La forma posterior del buit s’esbiaixa en relació a d’altres propostes per crear una línia de flux que formalitza el camí més curt des de l’estació de metro. Aquest camí arriba a un accés secundari pel centre del solar, que compleix les bases de concurs, i des del que es va a les plantes superiors.

Després d’un sòcol de dos pisos, l’edifici pren la seva petja definitiva i es desenvolupa en alçada. Té catorze plantes. La manera de fer alta i esvelta la torre em recorda molt una operació semblant a la que va fer l’arquitecte Peña Ganchegui a Zarautz a finals dels 50. Urbanísticament li convenia crear un edifici alt, que remataria la ciutat i no n’espatllaria la volumetria per quedar, des de gairebé tots els punts de vista, contingut pel volum d’un pujol proper. Allà l’arquitecte no es limita a apilar un habitatge per planta, sinó que, per a aconseguir exactament la volumetria que vol, n’apilarà mig. La Biblioteca no deu res a aquest edifici, però l’esperit és exactament el mateix: De les catorze plantes de l’edifici només la dotzena i la d’instal·lacions, per raons de foc, estan completes. Totes les altres tenen aire, algunes, molt aire. La planta quarta és a penes un altell contra la banda de servei, amb una passarel·la a les escales. La planta desena té la banda de l’altell complet i prou. Les altres es van tancant una mica més, però cap d’elles arriba a tenir ocupada tota la seva superfície. Per tant, l’edifici podria ser més baix, molt més baix. Potser la meitat. Però, senzillament, no convé. Ni per organització interna de l’edifici ni per volumetria. Ni per escala humana. L’edifici no es limita a ser alt. És el més alt possible.

Luis Peña Ganchegui, torre a Zarautz, 1958, actualment es conserva però està alterada i pintada d'un altre color. Observeu, com a detall original, l'entorn quasi completament desforestat. Actualment està envoltada d'arbres molt crescuts i ha perdut una mica de força.


L’estructura portant de l’edifici, de petja minúscula en planta, són les seves façanes. A l’alçat sudoest, un dels cantons llargs, aquesta s’engreixa per a contenir unes petites dependències i unes escales, encabides entre uns murs portant de formigó.
Les façanes està formada per uns brise-soleils de formigó molt potents. Cada alguns forjats (i, curiosament, mai enfaixant l’edifici, amb la qual cosa desapareix la noció de cèrcol perimetral) apareixen unes faixes de formigó horitzontals molt potents que serveixen per canviar el ritme dels pilars, com una mena de jous que permeten un joc compositiu molt potent que facilita, a través de la complexitat creada, la lectura unitària de l’edifici i dels plans de façana. La darrera regla de joc per a constituir les façanes consisteix en la posició del vidre, que, majoritàriament, ocupa el pla interior de l’estructura però que, en alguns llocs, es retira formant terrasses. Això facilita, també, que l’edifici es faci ombra a ell mateix.

El funcionament d’un edifici en alçada queda condicionat per les circulacions verticals. Hi ha dos factors a considerar: el primer és el garbell de la gent: qui puja i per què. El segon són les pròpies circulacions: pujar i baixar catorze plantes ho condiciona tot. Badia dissenya, en aquest edifici, un doble sistema molt eficaç. El primer d’ells consisteix en una bateria d’ascensors, quatre en total, de gran capacitat, que trenquen la façana i es disposen a sud. Són de vidre i, pròpiament, serien el moment en que l’edifici funcionaria millor com a mirador: quan ets allà dins no pots fer res més que concentrar-te en les vistes.
El segon sistema condiciona la façana i l’aspecte general de l’edifici, baixant molt la seva escala i convertint en un joc la seva exploració i el seu us: una rampa que mena a la biblioteca infantil i un sistema d’escales mecàniques penjades de la façana que recorren la meitat de l’alçada de l’edifici, set plantes. Aquestes escales estan inspirades en les del Centre Georges Pompidou al Beaubourg, de Piano i Rogers. Les de Badia, però, són més naturals: Piano i Rogers, per a disposar-les, han de sortejar el seu sistema de gerberettes (unes mastodòntiques mènsules de ferro, que va fabricar la Krupp, que serveixen per a equilibrar els terribles moments que les jàsseres de gran cantell provoquen a l’estructura) mitjançant un segon voladís subjectat al primer que sembla ofegar l’edifici. Sempre he pensat que, malgrat la tremenda intel·ligència necessària per haver dissenyat aquest sistema estructural, l’edifici escapa per allí. A la Biblioteca queden integrades molt naturalment, en contacte directe amb l’estructura portant i sense que el voladís es descontroli.

una Gerberette als tallers Krupp, al Ruhr. L'empresa va ser l'única que va gosar fabricar-les. Adoneu-vos de la seva enorme mida comparant-les amb l'operari.

escales interiors de la biblioteca. Queden en contacte amb la façana d'una manera molt natural, suportades per sota sense estructures intermitges aparatoses.
Si mirem la secció longitudinal de l’edifici ens adonarem que l’estructura és també l’acabat inferior dels forjats: es prescindeix dels falsos sostres i les instal·lacions queden o bé encastades o confiades a un terra tècnic molt potent.

Cada planta conté prestatgeries amb llibres, algun petit espai de servei i un espai gran amb taules. La no-especialització dels espais potencia la seva flexibilitat, els jocs de dobles i triples alçades en faciliten la seva lectura unitària i, en general, s’aconsegueix que un edifici tan complex aparegui com un volum unitari des del seu interior, independentment de la posició que ocupem. I més: l’interiorisme de l’edifici reforça aquesta idea. Convivint amb les prestatgeries apareixen retrats de literats i artistes, sempre a doble alçada. Des de l’interior es veurien partits i, per tant, s’introduiria un plus de complexitat, d’abstracció, en aquesta lectura. Un d’ells és el de Picasso, famós, entre d’altres coses, per ser dislèxic. Deia que la lentitud i la concentració amb que aquesta característica el forçava a llegir el feia gaudir més de les seves lectures.

Potser hauríem de llegir, tots, d’aquesta manera.