diumenge, 24 de juliol de 2011

Un Vaporetto encallat


(fotos preses a l’octubre de 2010)


“Big Jim” James Stirling és una gran broma. La mateixa broma que Sargent Pepper’s Lonely Heart’s Club Band va suposar pel món de la música. Stirling és a l’arquitectura el que els Beatles van ser al rock. Amb la diferència que, a ell, només el va poder jubilar la seva mort l’any 1992.  
Som a l’any 1989. Acaba de perdre la Biblioteca Nacional de França en favor de la sobrietat (l’avorriment?) d’un Dominique Perrault de trenta anys, que fa el que sap fer un arquitecte de trenta anys: un projecte fàcil d’entendre. I qué bé que quedes quan guanyes un concurs. Està construint l’edifici dels Carlton Gardens, l’excepcional No.1 Poultry, en plena City (quants de vosaltres heu estat a Londres i no us heu fixat en aquesta joia?), al solar on Mies van der Rohe no li cabia una torre, el conservatori de Stuttart, edifici gairebé desconegut. Està començant el Politèncic de Temasek a Singapur i enllestint la Braun de Melsungen. Michael Wilford pot parlar de totes aquestes coses.
Conservatori de Stuttgart, construït al costat de la seva Galeria Nacional. El ple i el buit.


No.1 Poultry. A la primera foto, l'edifici existent a 1986. A la segona, el projecte que Mies van der Rohe va fer pel solar a mitjans seixanta, poc abans de la seva mort, sabent que no podia començar-se a construir fins, precisament, 1986. A la tercera, maqueta de l'edifici realment executat, que pot trobar-se construït. 
S’ha presentat al concurs pels cines de Venècia, juntament amb Moneo i amb Holl. L’edifici, que jo sàpiga, no s’ha construït. Al bell mig d’aquest panorama, l’editorial Electa l’escull per a construir la seva llibreria als jardins de la Biennal de Venècia.

Venècia. Ciutat densa, carrers tortuosos, places inaccessibles, recorreguts que mai saps si acabaran en dos girs de noranta graus que et facin tornar sobre els teus passos o en un pontet sobre un canal per on sembla que no hagi hagut de passar ningú des dels temps de Casanova. La de les cases que ventilen per carrers de tres metres, la dels palaus secrets. Allunyant-nos del centre, sota el gegantí complex de l’Arsenal (ara també usat per les biennals) hi ha un barri a penes turístic, on es pot prendre millor el pols de la ciutat: canals amb gavarres des d’on es ven peix, paradetes de mercat al costat i sobre l’aigua, esglésies usades diàriament convivint amb seus del Partit Comunista. Densitat. Des de la plaça de San Marc, arribats al Palau Ducal es gira a ma esquerra. Després del Pont dels Sospirs, d’infinitat d’hotels pijos i de deixar enrere l’Arsenal i el Monument a la Dona Partisana, de Carlo Scarpa, s’arriba als Jardins. A l’hivern estan tancats. A la primavera a tardor estan oberts i es pot gaudir d’alguna de les biennals que es celebren allà. S’hi accedeix, s’enfila l’eix del pavelló d’Itàlia i, a ma dreta, hi ha la llibreria, voltada til·lers centenaris. Davant seu, amagat per unes mates, hi ha el que queda del pavelló de Finlàndia d’Alvar Aalto. Paral·lels a la directriu de l’eix principal, Espanya, Bèlgica i Holanda. I uns lavabos per allà. El pavelló holandès és obra de Gerrit Rietveld i mereix un article a part.
Stirling no vol ser un més a un lloc on ningú vol ser un més. Els Jardins de la Biennal concentren unes dosis de talent inusuals, que ratllen l’obscenitat. Gairebé l’anti-regne del kistch del que Kundera parlava.
Tots els pavellons traspuen serenitat: l’espanyol, tan feixista ell, el belga, ídem, Rietveld i la seva genialitat, l’italià i fins les folies de Scarpa o les meravelles de Hoffmann, Aalto o Fehn. Tothom sap que quedant-se quiet et miraran més. Stirling també ho sap, es queda quiet com els altres...i te’l mires més.
La llibreria no és un edifici. Ni un pavelló. Ni tan sols el vaporetto que enuncia el títol de l’article.
La llibreria ho és tot alhora. Un edifici que no és un edifici. Un pavelló que no ho és. Un vaporetto varat amb el suficient grau d’abstracció com per no haver-lo de considerar una escultura pop buida.
La llibreria (més enllà d’aquest títol no en sé posar un altre) es defineix a través de les seves contradiccions. De la suma de disjuntives. Stirling parla, a la memòria de les seves obres completes (Thames & Hudson, ed.), de la oposició entre el tràfic de la llacuna (de petites barquetes particulars a petrolers o mercants) i la serenor dels jardins. Dels jardins romàntics, buits de personal a l’hivern i plens de vida, de gent, de vivències, la resta de l’any. Dels pavellons i els arbres. De la natura i la ciutat. I ho recull i ho condensa tot en un sol edifici.
La llibreria als jardins. S'hi entra pel seu costat menor pla, paral·lel a l'eix major. Per tant, s'han de fer dos girs de noranta graus per accedir-hi, essent l'únic pavelló on això succeeix. El més gran és l'italià. A sota de tot, de dreta a esquerra, Espanya, Bèlgica, Holanda (Rietveld). A l'esquerra de tot, amb un cantó semicircular, a l'altra banda del canal, el pavelló petit és de Hofmann.
És un edifici perquè té façana. Una sola. El seu costat menor. La façana de l’edifici és el seu accés, de la mateixa manera que la façana de la Ville Savoye és aquella que et rep quan t’aproximes a la casa, la que t’engoleix per a que t’hi puguis ficar a sota. La que Siza va dir que era la façana, vaja. A diferència dels altres pavellons, que s’enfronten als eixos o que creen semieixos quan gires noranta graus per enfrontar-t’hi, la façana d’aquest edifici està amagada. Com per entrar al pavelló de Montjuic de Mies van der Rohe, per accedir a aquest has de girar dos cops noranta graus. La façana no és un recurs beaux-arts que depèn del carrer i crea carrer. No hi ha eix.


La façana i, contra ella, una cinta llarga doblegada sobre ella mateixa fent un gir de cent vuitanta graus en un semicercle perfecte sense la més mínima alteració de la seva composició, de la seva planeitat, dels seus materials, de les seves fusteries. Una ferradura contra una tapa. Ja està. La cinta, el que es veu de tot arreu, no és cap façana. Ni conté informació sobre el seu interior. Ni sobre l’accés. Ni cap cartell. Ni res. L’edifici, el més visible de tots els jardins, és alhora el més hermètic.
Mòdul de façana. D'estructura a estructura, el faldó, les gàrgoles, la finestra correguda sense travesser superior visible, la il·luminació... i una rajola al sòcol.
No és tant un edifici per ser vist com mirador. El seu programa és simple: a dins hi ha llibres. Singularment de l’editorial Electa, la que el va pagar. Entres, mires, compres i marxes. Programa invariable biennal rere biennal, sigui quin sigui el seu tema.
Entres a la llibreria... i no veus els llibres. Rere teu queda la façana. Davant, una vidriera que permet mirar, segons quina sigui la teva posició, d’un mínim de 180º de jardins a un màxim que deu superar els tres-cents. Stirling no construeix una llibreria. Construeix una finestra correguda enorme. Absoluta. Doblegada sobre ella mateixa per a poder ser continua abraçant els dos cantons de la tapa. Si l’edifici no tingués façana la finestra correguda tindria 360º.
Els llibres són a les lleixes sota la finestra. Modernament han hagut de posar uns subjectallibres per tal que algun d’ells quedi tan sols una mica per sota de l’alçada de la vista, de tan radical que és l’opció presa.

Si disposes una finestra correguda i uns llibres sota l’ampit aquests queden invariablement en penombra. I s’han de vendre, per tant, no pot ser. Es requereix llum zenital que els il·lumini de front, que deixi l’interior gairebé convertit en un exterior secret.
Stirling és un arquitecte fill del Moviment Modern. Per tant la coberta de l’edifici és plana, tal com manen els canons. Bé, més que ser plana sembla plana. En realitat és de coure a dos aigües, de molt baixa pendent, rematada amb un peto vertical del mateix material. Aquesta coberta deu ocupar, aproximadament, un trenta per cent de la superfície de l’edifici, no més. Sota seu es disposa un faldó que cobreix la resta (i a qui alguns despistats anomenaran la coberta de l’edifici) que gira juntament amb la façana i en segueix fil per randa la seva geometria. Entre la coberta i el faldó, un vidre vertical enrasat amb el peto superior absorbeix la diferència d’alçada i l’interior queda il·luminat zenitalment d’una manera natural. El faldó té un voladís considerable, amb una relació entre superfície interior i exterior cobertes d’un és a un. Per sota és de fusta, per sobre, de coure a junta de llistó. O de bronze, no n’estic segur, depenent de si va aconseguir la pàtina verda per mitjans naturals o artificials. Stirling, en aquell moment, cobria amb coure sempre que podia. Noteu que pocs arquitectes moderns fan servir la junta de llistó: normalment prefereixen la junta alçada, més compromesa constructivament (molt depenent de la perícia de l’artesà) i més fina. Detall: la coberta no té cap baixant. Stirling disposa, a distàncies regulars, coincidint amb l’estructura, unes gàrgoles molt atrevides, amb la mateixa pendent del faldó, que desaigüen sobre d’ell. El faldó no té cap mena de canaló perimetral, i, per tant, l’aigua tan del faldó com de la coberta es recull directament a terra, sense més. El voladís fa que, si som a sota, quedem protegits. I si som a fora som a fora. Cap complicació: aigües a fora d’una manera absolutament literal. Si no hi ha més façana que la d’accés i la resta és una tapa tampoc s’ha de comportar com es comporta una façana, i no té els requeriments de no esquitxar els usuaris que passin per sota. L’edifici, un cop més, es revela com un mirador. Té sentit des de dins.

La finestra correguda va d’ampit a coberta i, per tant, és més gran per dins que per fora. La trobada superior des de l’exterior no té, per tant, fusteria: aquesta queda amagada ben bé un metre més amunt. La seva precisió constructiva és absoluta: queda perfectament enrasada per fora amb el parament de l’ampit, d’obra revocada i pintada en color blanc, i, a l’interior, deixa un sòcol sobre la part superior de les prestatgeries i passa neta per davant de l’estructura. Tot aquest complex gira d’una manera neta sense la més mínima variació, com si doblegar vidres, prestatgeries, fusteries fos la cosa més normal del món.
El faldó també gira així, generant el que els arquitectes anomenaven “final en forma de musell de bou”. Stirling s’inspira, per a fer-lo, en les cobertes de palla de les cases rurals de la llacuna de Venècia, d’enorme pendent. Aquestes cases són una de les inspiracions directes de l’edifici.

L’estructura de l’edifici és metàl·lica, a base d’unes encavallades sobre pilars també metàl·lics. Esta resolta (no pot ser casual) amb el mateix perfil HBE per tot. Es sacrifica eficàcia (els esforços que suporta l’estructura són diferencials i, per a fer servir el mateix perfil, es requereix que aquest sigui sempre el més desfavorable), es guanya expressivitat. L’estructura segueix la forma de la secció, però, curiosament, no suporta el voladís del faldó. Aquest sembla aguantar-se tan sols amb l’estructura de fusta de suport de les xapes de coure. L’estructura ha quedat relegada a l’interior de l’edifici.
La construcció de l’edifici segueix el mòdul de l’estructura. Fixada als pilars, la il·luminació, a base de petits projectors, dotze per columna en dos fileres verticals de sis. La il·luminació addicional queda a la coberta, acompanyant la llum zenital, tres ulls de bou per crugia. La ventilació es produeix, també, per sota la coberta. Totes les instal·lacions queden vistes.

La precisió de la construcció és brutal. Tot queda enrasat exteriorment, les juntes de llistó, les gàrgoles, les fusteries, les pròpies soldadures d’una estructura que va a pèl. La part interior de l’entaulament de la coberta, vista, deixa els taulons de fusta a quaranta-cinc graus, girats noranta graus de crugia a crugia, aixafant un espai molt llarg. La prestatgeria és, també, d’un disseny exquisit, i Stirling arriba a l’extrem de dibuixar l’especejament del parquet. Especejament que, en obra, no va poder realitzar-se d’aquesta manera. Les parts d’obra queden invariablement revocades i pintades de blanc, per contrastar.
Tot l’edifici es disposa sobre una plataforma, un podi que aixeca uns pocs centímetres de terra i que crea un recinte, aire, al voltant de l’edifici. Un paviment que s’escapa. Curiosament, Stirling tria fer la plataforma una mica més gran del que li cap, cosa que obliga a retallar-la quan aquesta entra en conflicte amb els arbres. No és un error de replanteig: al plànol de planta apareix dibuixada així amb cura. Amb aquest gest l’edifici vol fondre’s amb els arbres.

Sovint s’ha titllat Stirling d’irresponsable. De frívol, de juganer. I és cert que Stirling juga. El bon humor és una de les constants de la seva arquitectura, fins del seu estudi. L’arquitecte arriba a fer dibuixar un edifici seu col·lapsat després d’un llarg període en ruïnes quan sap que ha perdut l’encàrrec per construir-lo. El que no va ser mai és irresponsable. Qui fa els plantejos urbans que fa ell no ho pot ser. Qui construeix amb aquesta precisió, qui domina les tècniques, qui sap plantejar un edifici amb un exterior pur, enrasat, al mediterrani, a cent metres del mar, i li aguanta sense massa manteniment no és irresponsable. Stirling arrisca. De vegades, com a la biblioteca de Cambridge, fins més enllà del límit. L’arquitectura no avançaria sense algú capaç de fer-ho. I és en aquesta obra de petita escala, plena de simbolismes, aclucades d’ull, que també és un planteig urbà a petita escala, construïda amb virtuosisme, amb ganes, amb precisió, on més es demostra la talla d’un dels arquitectes més injustament oblidats de la segona meitat del segle XX.

Departament de Química de l'Universitat de Colúmbia, NYC. A la primera perspectiva, el projecte. La segona es va fer quan es va saber que no tiraria endavant. Noteu els dos escombriaires a l'extrem inferior dret de la perspectiva, mirant-se com han de netejar la destrossa. Fa poc Moneo ha inaugurat l'edifici que havia d'anar al solar.