Still waiting for Godot

(fotos: Jaume Prat. Preses el 3 de juliol de 2011)

1992. L’any dels Jocs Olímpics de Barcelona. Seguint la tradició de 1898 i de 1929 gairebé es refunda la ciutat, més culminant una tradició que no pas establint un model a seguir: l’esdevenidor ens ha portat Fòrums 2004, tota una sèrie d’alcaldes menors i una crisi global que aquí ens mereixem viure més que a molts altres llocs. De tots els equipaments culturals inaugurats per l’ocasió, només un d’ells és prou vigent com per a reivindicar-lo actualment: la reforma de la Casa de la Caritat per allotjar el Centre de Cultura Contemporània, projecte obra d’Albert Viaplana i Helio Piñón.

Aquell mateix 1992, a Rotterdam, s’inaugura una altra sala d’exposicions temporals, amb un programa paral·lel al de la Casa de la Caritat: és el Kunsthal, obra de l’arquitecte local Rem Koolhaas i la seva OMA (Office for Metropolitan Architecture). Mentre la Casa de la Caritat és “només” un bon edifici, que ha organitzat un tros de barri i ha possibilitat el funcionament d’una institució molt viva, el Kunsthal és, amb tota seguretat, un dels edificis més influents del món des de la seva posada en funcionament. La seva majoria d’edat no li ha fet perdre alè: perfectament conservat i assimilat per la ciutat, l’edifici segueix emocionant com el primer dia, tan modern, tan carismàtic, tan insolent, tan inapel·lable com quan el van inaugurar. Vegem per què.

Kunsthal des del Museumpark 

Prèvia: fa no massa anys, abans de l’aparició de webs de vídeo organitzades per temàtiques diverses el porno es mirava i rodava per pel·lícules. Umberto Eco va proposar-se saber què les caracteritzava. No era el sexe explícit: algunes grans pel·lícules de cinema convencional l’han usat de manera anàloga. No era (per desgràcia) la seva pèssima qualitat. Gran part del cinema convencional la comparteix.

El que caracteritzava el cinema porno respecte els altres tipus de cinema eren les transicions. Aquestes eren sempre deficients: normalment en temps real, amb diàlegs horrorosos, mal fotografiades, apressades, descurades. En fi, qualsevol de nosaltres ha jugat a parodiar-les en alguna reunió d’amics, per tant, sabeu de què parlo.

Passa el mateix amb les sales d’exposició. Qualsevol idiota pot fer-ne una: quatre parets, uns bons focus, una porta posada on et doni la gana. Pinta-ho tot de blanc, penja-hi quatre quadres. Ja està.

El que caracteritza una bona sala d’exposicions temporals, o un bon museu, són les transicions. Com el bon cinema.

La foto que adjunto és de la sala 3 del Kunsthal. Ubicada sobre auditori, no té llum natural. Tan sols una entrada i una sortida (per allò de mantenir el circuït), que podrien haver estat una sola entrada. Tota revestida de cartró-guix. Uns quants carrils amb focus. Hi ha alguns pilars de formigó torts. Destorben. Podria ser una sala qualsevol d’un ajuntament o centre cívic qualsevol. Però és la sala 3 del Kunsthal, i això vol dir moltes coses: tot, però, és pur context. Primer, la sala és un disseny d’OMA. Si és així serà per alguna cosa. Segon, és al Kunsthal. Això garanteix que l’exposició serà interessant. Gairebé per definició. Tercer, i més important, abans i després de visitar-la ens hauran passat coses, i més que ens en passaran. Aquesta sala és una baula d’una cadena d’esdeveniments curosament calculada per un dels millors arquitectes del món exercint com a tal. Fins i tot els seus defectes, fins i tot la seva mediocritat, significaran alguna cosa només perquè ell ha volgut que així sigui. Descontextualitzada no té sentit. Ni tan sols el que li pugui donar una exposició tan interessant com la que s’hi exhibia.

El Kunsthal va tenir una gestació complicada. El país: Holanda. Més del 40% de la seva superfície sota el nivell del mar. Una dita nacional: Déu va crear el món. Holanda la van crear els holandesos. I ho van fer a base d’un sistema de dics que, successivament, guanyaven terra al Mar del Nord. Quan es posava el següent es deixava l’anterior al mig dels terrenys assecats, per si de cas. La majoria són allà encara. La ciutat: Rotterdam. Una de les dos més bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. Encara ara estan redefinint-la. Al bell mig, encara més dics dels abans esmentats. El lloc: una illa enorme que limita al nord amb la Rochussenstraat, el límit sud del barri xinès, a oest amb un gran paquet d’edificis hospitalaris, a sud amb el Westzeedijk i a est amb el museu Boijmans van Beuningen i un barri de cases unifamiliars racionalistes de les que parlaré més tard.

El Westzeedijk és, com indica el seu nom, un dic. A sud la ciutat recupera el nivell del mar. A nord està per sota. El dic actua com una barrera, com un mur de contenció que la ciutat salva precàriament amb rampes i escales.

Aquest enorme paquet va sortir a concurs tot de cop, a mitjans dels anys 80, com a part d’un pla molt ambiciós, i reeixit, de construcció d’un centre cultural per la ciutat. L’eix vertebrador és un parc, el Museumpark. Contra la Rochussenstraat, a nord, es disposava el NAI (l’Institut Holandès d’Arquitectura, resultat d’unes gestions complicadíssimes per ajuntar tot el patrimoni arquitectònic holandès en un sol organisme). Contra el Westzeedijk es disposava el Kunsthal.

L’edifici, doncs, es definia des de les bases del concurs a través de dualitats: dos pols, el NAI i el propi Kunsthal. Un museu amb exposició permanent, el NAI, i un que naixia com a centre d’exposicions temporals. Un edifici sota el nivell del mar i l’altre per sobre. Un de formigó i l’altre d’acer.

El concurs generarà molta expectació. S’espera que OMA el guanyi sencer. I, contra tot pronòstic, el resultat del concurs serà salomònic, polític: el Museumpark i el Kunsthal per OMA, el NAI per Jo Coenen. OMA, però, ha presentat proposta global, basada, precisament, en la dualitat entre els dos emplaçaments. El Museumpark és la cola que lliga dos pols. El NAI neix directament de terra. De fet, neix de sota terra: un gegantí pati anglès il·lumina una part de soterrani. Una coberta de formigó suportada per una trama regular de columnes continua el paviment del parc i defineix l’edifici. Un cub interior conté la resta del programa.

El Kunsthal es disposa a cota del Westzeedijk. L’edifici és, simplement, un catàleg de jàsseres Vierendeel que floten per sobre el Museumpark. Si un neix del terra l’altre no el toca. Si un té pilars, l’altre no. Si un és de formigó, l’altre és metàl·lic.

Al final, si un és d’OMA, l’altre no.

Final de la primera història: Jo Coenen construeix el NAI. Jo Coenen no està l’alçada de les circumstàncies. L’edifici s’ha hagut de reformar i ha estat reinaugurat aquest mateix juny... amb una exposició retrospectiva dedicada, casualment, a OMA. L’edifici ha tingut una derivada curiosa: la seva falta de qualitat ha potenciat, precisament, el petit barri de cases racionalistes a l’altra banda del carrer, moltes de les quals pertanyen a Leendert van der Vlugt, soci de Johannes Brinkman fins a la seva mort, algunes de les quals han estat adquirides pel propi NAI, i han esdevingut més carismàtiques que el propi museu (Chabot Haus al capdavant). D’una d’aquestes cases, la Van der Leeuw, me n’ocuparé properament.

Koolhaas descriu el primer Kunsthal com un “record patètic” del concurs perdut del NAI. Sense el seu pol oposat, no li tocarà altra que redefinir completament l’edifici.

Aproximació al Kunsthal des del Museumpark

Passatge vianal interior del Kunsthal 

El Museumpark ja no connecta dos edificis. Connecta un carrer, un barri de cases racionalistes, amb el Westzeedijk i amb la part superior de la ciutat. Entremig (però a un dels extrems del recorregut), el Kunsthal.

L’edifici acceptarà, ara, una doble servitud. D’una banda un carrer direcció est-oest que alimenta l’hospital. Un carrer per al trànsit rodat, a nivell del Museumpark (és a dir, sota el nivell del mar). De l’altra, la connexió del parc amb el dic.

Noves dualitats: l’edifici serà la porta al parc. L’edifici serà, per tant, part del parc però alhora serà un edifici autònom. L’edifici estarà alhora sobre i sota el nivell del mar. L’edifici serà alhora porós i compacte. Obert i tancat. Construït de formigó i d’acer. Un a una banda de l’edifici, l’altre a l’altra.

A través d’aquest diàleg d’oposats perd la seva dependència del NAI assumint al seu sí tot el diàleg dels dos edificis. A través d’això pren vida pròpia i comença a funcionar.

Salt. Situem-nos a les planes del llibre S,M,L,XL. Concretament a la talla M. Just on s’explica el nostre edifici.

Koolhaas ho fa amb una de les exposicions més críptiques de tot el llibre. Una breu introducció, un text literari acompanyant una sèrie de fotografies magnífiques i uns plànols al final.

El text pertany a Waiting for Godot, l’obra més important de Samuel Beckett. Pur teatre de l’absurd. Dos pallassos esperant Godot. Descontextualitzats. Com el propi edifici. Atemporals. Com el propi edifici. Movent-se en cercles, divagant.

Què és el Kunsthal? Literalment, una “sala d’art”. Una sala d’exposicions temporals. De fet quatre sales d’exposicions temporals, un auditori, una cafeteria, espais accessoris. Tot empresonat en una planta quadrada creuada pels dos carrers abans esmentats. L’edifici té dos plantes baixes: una a cota inferior del dic, una a cota del dic.

Què li falta? Aquesta és la pregunta clau per entendre tot l’edifici. La seva organització, la manera de moure-s’hi, la seva posició. El seu carisma, fins i tot.

Sense més: l’edifici no té rebedor.

Penseu en qualsevol museu que us agradi: la part més important de l’edifici és el rebedor. Una enorme sala, un espai o successió d’espais que ens acullen, on comprem l’entrada, on ens estem, on prenem consciència del que anem a fer. Després, el que convingui.

Al Kunsthal no hi ha res de tot això.

El rebedor ha estat substituït pel moviment continu.

Si l’edifici no té cap pol oposat a fora, si tot el que volem que succeeixi ha de succeir-hi dins, si les claus són el moviment i la introversió la figura geomètrica perfecta que conté tot això dins una planta quadrada és l’espiral.

Per tant és en espiral que l’edifici s’organitza. Per tant és en espiral que ens hem de moure. Analitzem-ho:

L’entrada es produeix pel passatge interior vianalitzat. El carrer cap a l’hospital és fagocitat per l’edifici sense més, amb elegància, assumint, simplement, la diferència de metres quadrats entre les dos plantes baixes.

El carrer puja de nord a sud. A mitja alçada es gira a oest. Allà hi ha les taquilles. Es compra l’entrada. Accedim a l’auditori, una rampa en contrapendent de sud a nord. L’auditori, que a d’altres projectes és, tan sols, un espai mort que es fa servir molts pocs cops l’any, aquí es recicla com a recepció sense que perdi autonomia. Baixem. Passem per sota del passatge públic. Accedim a la primera sala. Al seu costat hi ha la quarta, accessible des dels dos nivells, recorregut en espiral alternatiu. Després de la primera sala reprenem el passatge, separats de l’exterior per un mur-cortina de vidre. Pugem paral·lels al carrer i arribem a la segona sala. La circuïtem (la sala 4 és sempre la derivada) i arribem a una rampa sobre el passatge. Mateixa orientació, mateixa inclinació. Ens mena a la sala 3, la del principi. O bé pugem a la coberta si ens deixen. Torre d’ascensors, auditori un altre cop i al carrer. La idea és entrar per una banda del passatge i sortir per l’altra, expulsats, després d’haver realitzat aquest moviment en espiral que ens ha fet recórrer tot l’edifici.

Tour clàssic proposat per Koolhaas per visitar el Kunsthal: 1.- Entrada pel passatge

2.- creuem d'auditori i passem per sota el passatge

3.- accedim a la primera sala. Ull amb les escales contra una paret

4.- Primera sala. Contacte directe amb el parc

5.- Recuperem el passatge, ara per la part privada

6.- Sala superior (sala 2). Sense columnes, brillant (descrita així pel propi Koolhaas) 

7.- Pas cap a la tercera sala, accés a la terrassa. Part superior de l'auditori

8.- Final del recorregut

9.- Sortim de l'edifici pel cantó oposat al que hem entrat 

El per què ho hem de fer també és importat, i té a veure amb la bondat dels promotors. El Kunsthal ens ha estat venut com un edifici-manifest, però no és això en absolut. L’edifici allotja cada any un mínim de 25 exposicions temporals. Depenent de la mida d’aquestes exposicions tenim que entre un cop al mes i un cop al trimestre la sala queda totalment renovada. Totes aquestes exposicions tenen interès, un interès suficient com perquè un habitant de Rotterdam es prengui la molèstia de fer tres o quatre cops l’any aquest recorregut en espiral.

Reitero: no és un edifici-manifest. És una solució arquitectònica precisa a un problema plantejat per uns promotors exigents i seriosos. I és, alhora, una reacció contra un edifici que Koolhaas considerava dolent. Que considerava que li havien pres injustament. I que s’ha hagut de reformar als pocs anys de la seva posta en funcionament.

L'edifici mostra la seva secció: bar sota l'auditori, a sobre, la sala 3 completament cega. A ma dreta, carrer a l'hospital i el dic

L’edifici és increïblement compacte. Els recorreguts abans esmentats defineixen una sèrie de safates, d’àmbits, de sales. L’element principal que les compartimenta és la rampa que forma el passatge públic. Aquesta separa l’auditori de les dos sales d’exposició principals. Separa, també, dos sistemes constructius. Separa els forjats inclinats dels forjats plans. Separa un sistema constructiu de formigó d’un sistema constructiu d’acer. L’edifici es segueix definint a través de contradiccions. I més. Separa el que hagués hagut de ser el NAI original (coberta inclinada, pilars inclinats, formigó) del que hagués hagut de ser el Kunsthal original: una sala sense pilars a cota superior del dic. En aquest cas, amb una altra sala, aquesta amb pilars, a cota inferior. Les dos es construeixen en metall. Com el Kunsthal original. El diàleg inicial hi és present, condensat entre quatre parets quadrades. Una versió dolça de Le Corbusier i una versió trash de Mies van der Rohe.

Sinceritat (o brutalitat) constructiva.

L’estructura: formigó i metall. Formigó al cantó oest, metall a l’est. Una trama regular de pilars inclinats a l’auditori, estintolats allà on calgui estintolar-los. Una coberta metàl·lica a est, acabada amb policarbonat, sense recolzaments, per cobrir la sala d’exposicions superior. Forjats amb xapa col·laborant, cinc columnes que defineixen la sala inferior.

La construcció: vidre, policarbonat, terratzo, linòleum, formigó continu als terres. Quan es requereixen parets massisses són de cartró-guix. Travertí per fora. Del barat. Tot és deliberadament tosc. Les fusteries, de catàleg. Els panys de plàstic, enormes. U-Glas ocupant tota la façana est. Al Kunsthal res és aparent. El que hi ha és el que es veu, més amb brutalitat que amb sinceritat. Un pot comparar aquest edifici amb la Galeria Nacional de Mies van der Rohe a Berlin. La qualitat d’aquell edifici s’aconsegueix amb artificis. Molts. El forjat no és bidireccional. Els nuclis estan buits.

Al Kunsthal això no passa. Encara que sigui a costa de semblar cutre. I el seu estat de conservació és perfecte.

Els dos móns constructius separats pel passatge

L’ús de materials transparents és un dels trets més holandesos de l’edifici. Aquí qualsevol habitació, per normativa, té una superfície d’il·luminació equivalent al 25% de la seva superfície en planta mínim. Aquí la transparència és un fet cultural, associada al calvinisme, al res a amagar, i és aquest fet apriorístic el que després quedarà condicionat com es pugui. Tot ha de ser mig exterior. La llum és un valor positiu, absolut. Analitzem el hall número 2: no té límits. Una façana 100% vidrada contra la part superior del dic, una terrassa sense contenir per esdeveniments i inauguracions. La vida és pública.

L’edifici segueix allà, intacte. El bar ha estat parcialment reformat. Poc. Les exposicions es van succeint. Els visitants, la gent que usa l’edifici com a pont per a traslladar-se d’una banda a l’alta de la ciutat. La promiscuïtat amb la que es poden veure els quadres. El seu destí principal per la gent de la ciutat. Alhora la seva voluntat representativa, la seva mida comparativament petita respecte als nous equipaments de la ciutat. L’elegància amb que s’ha integrat.

No és només un bon edifici. És la condensació d’un projecte urbanístic. És una manera de fer. D’entendre l’arquitectura, la vida. D’emocionar, dia rere dia. És una baula més en la cadena de projectes d’un arquitecte total: teòric, pràctic, local, internacional.

Sala 4: la derivada del circuït. Pisos superior i inferior

Paviment superior de la sala 4

I, com a corol·lari, una de les millors interpretacions de Gaudí que conec: entre el cos de formigó i el de metall, entre Le Corbusier i Mies van der Rohe, un paraboloide hiperbòlic de policarbonat proporciona un dels motius plàstics més bells de l’edifici, fet, executat i entès a la manera del mestre.

Entrega gaudiniana entre la part metàl·lica i la de formigó

Mentrestant aquí hi ha massa gent que l’admira i poca que l’entén. Mentrestant hem descartat gairebé totes les coses bones que es van fer el 92 en favor d’un model urbanístic poc reflexionat, a mida dels promotors. Mentrestant l’Escola de Barcelona no hi és ni se la espera. Només desconcert, crisi i pocs, massa pocs arquitectes fent coses interessants amb intenció, descohesionats, enfrontats entre ells i, a sobre, incompresos.

No és exactament el que volia Koolhaas, però havia pensat que Godot s'espera millor al bar

Dins del Kunsthal dos pallassos segueixen esperant Godot.