dilluns, 22 d’agost de 2011

Leendert van der Vlugt: casa Sonneveld


(fotos: Jaume Prat. Preses el 3 de juliol de 2011, poc abans de visitar el Kunsthal)
Hi ha qui sent a parlar de Racionalisme i treu la pistola. Massa cops s’ha fet servir aquest període de l’Arquitectura Moderna (de fet es podria dir que aquest període constitueix l’Arquitectura Moderna) com a reacció contra tot el que està passant actualment. Qui ho fa té un problema. Un problema greu d’ignorància. Qui ho fa és, directament, un cavernícola sense cap mena de perspectiva històrica: ni els arquitectes d’aquella època eren millors que els actuals, ni aquell temps era gaire diferent del nostre. Cosa que ens hauria de fer patir, tenint en compte que aquest estil (ara raonaré per què dic estil) esclata a un període convuls entre les dos pitjors guerres que ha conegut la vella Europa en tota la seva història.
D’entrada el Racionalisme no és un corrent propositiu: és reactiu. Contra una arquitectura que es pretenia excessivament elitista, encara que això fos mentida. Contra el període anterior a una guerra que va representar el primer pas del nostre actual paradigma. Contra, mal els pesi, un estil identificat amb els antics règims. Només les tones de post-teoria (glosses a les primeres teories) converteixen el Racionalisme en un moviment propositiu. A través de dogmes, és clar. Només la necessitat absoluta, imperiosa, de construir una Europa completament devastada pels primers bombardejos a gran escala de ciutats el consoliden. Abans, i com a màxim, es constitueix en un moviment burgès que busca la identificació amb un estil concret d’una nova intel·lectualitat. Un nou estil, sense ruptures efectives amb el passat, excepte per quatre fotos massa publicitades. Cap dels cinc punts de la nova arquitectura és nou. No hi ha invents. I sí tones i tones de propaganda.

Dit això els anys 30 són un període emocionant arreu d’Europa.

Ens situem a Rotterdam, al primer lustre de la dècada dels 30. Cinc anys abans, a 1925, ha mort prematurament Michiel Brinkman, arquitecte responsable d’una firma potent de la ciutat, que ha llegat edificis excepcionals. Té un fill, Johannes, de vint-i-tres anys, enginyer de l’edificació de formació, que, per joventut, per inexperiència personal, probablement, és incapaç de posar-se al davant de l’estudi. Se l’associa a un arquitecte anomenat Leendert van der Vlugt, de tan sols trenta-un anys, i la firma Brinkman & van der Vlugt queda constituïda. Un dels majors equívocs de l’arquitectura del moment. Mai va existir tal firma, sinó un Leendert van der Vlugt projectant gairebé en solitari amb un Johannes Brinkman, que, al millor dels casos, prova de fer-se útil amb escàs èxit. Prova d’això és que després de la mort del primer el segon no va fer res més destacable.

Leendert van der Vlugt té tan sols trenta-tres anys quan, a 1927, li arriba l’encàrrec de la seva vida: la fàbrica van Nelle. Com que no vaig poder visitar-la (tan sols mirar-me-la per fora un parell d’estones curtes) refusaré dir res sobre ella, de moment. Excepte que és una genialitat com poques, afortunadament en un estat de conservació perfecte. Brinkman no tindrà cap contribució rellevant en ella, de manera que pot ser atribuïda a van der Vlugt en solitari... però no del tot: per l’ocasió fitxarà un col·laborador de luxe. Mart Stam, amb tan sols vint-i-set anys, s’incorpora a l’estudi per a ajudar van der Vlugt en la fàbrica. Ja ha viatjat a l’URSS i entrat en contacte amb les avantguardes locals: ja sabem, doncs, d’on surten les rampes. I, a través d’elles, bona part de l’arquitectura d’OMA. 


Fàbrica van Nelle. Leendert van der Vlugt, Mart Stam, assistent. Foto: Tomeu Ramis
Les obres de la fàbrica s’allargaran tres anys. Establertes les bases del projecte, un dels dos directors de la fàbrica, anomenat A.H. Sonneveld (n’ignoro el significat de les sigles) li encarrega la seva casa pròpia, a ubicar en un petit barri d’habitatges unifamiliars situat a l’oest del Westersingel, un canal perpendicular a la directriu del port que arriba fins ben bé l’estació central de la ciutat i que, per tant n’organitza el centre. El barri i el canal estan sota el nivell del mar.
La parcel·la limita a nord amb la Rochussenstraat, una artèria principal de la ciutat, i a oest amb un carrer secundari que li serveix d’accés. A est i a sud limita amb d’altres parcel·les que rebran més habitatge unifamiliar de luxe. Té diversos centenars de metres quadrats i és totalment plana.

Van der Vlugt enganxarà la casa a la Rochusenstraat, a nord, i hi disposarà un cos de dos plantes paral·lel, que conté el garatge i unes quantes dependències de servei. L’habitatge de la família Sonneveld es disposarà majoritàriament en dos plantes pis i una terrassa-jardí, amb la sola excepció del rebedor i un dels dos despatxos del cap de família, que queden en planta baixa, en contacte amb el jardí.
L’habitatge s’obre a tres vents i és gairebé cec a nord, tan pel clima com per la pròpia Rochussenstraat i la seva intensitat de trànsit.
La planta primera conté la cuina, diversos menjadors i una gradació d’espais d’estar que van del propi menjador a un parell de saletes i un segon despatx obert pel cap de família. Una biblioteca, algun bany, un office. Una finestra correguda a sud-oest els organitza gairebé tots. A sud-est una escala de caragol connecta aquest sistema amb el jardí de la planta baixa. La cuina es disposa a l’ala nord paral·lela a la Rochussenstraat.
A la planta segona: dormitoris per fills a est, al tester sud i a part de l’oest, el dels pares (en cases tan burgeses com aquesta podríem anomenar-lo “el de matrimoni”, nom que pot ser exacte però prefereixo evitar perquè les etiquetes eviten que tots plegats seguim pensant). Els banys són aquí de luxe. No hi ha finestres corregudes: no serien còmodes.
Més a dalt, una terrassa jardí.

I poca cosa més.

Estem parlat no ja d’un bon arquitecte, sinó d’un arquitecte excepcional. D’un arquitecte desgraciat: es parla tan poc d’ell perquè no va tenir temps de massa més; l’any 1936, als 42 anys, moria de la malaltia de Hodkin. És a dir, d’un càncer dels ganglis limfàtics.
42 anys és l’edat que tenia Le Corbusier quan va inaugurar la Ville Savoye. Són tres anys menys dels que tenia Enric Miralles quan va morir. A penes tres anys més de l’edat que tenia Terragni quan, desenganyat i fastiguejat, mor a alguna trinxera del nord d’Itàlia.
Van der Vlugt no va tenir temps de gaire res.
I, tot i així, ens va llegar l’estadi del Feyenoord, algunes cases interessants i la fàbrica van Nelle. Més del que el 99% d’arquitectes farà en tres vides. Celebrem-ho.

La casa Sonneveld està en un estat de conservació òptim. Gairebé obscè. Sembla com si, en qualsevol moment el patriarca hagués d’arribar de la seva fàbrica i demanar el sopar. Un sopar sobri, protestant, en família, menjat potser en silenci després de beneir la taula.

Aquest estat de conservació tan perfecte permet desmentir molts tòpics respecte al que hem considerat que és el racionalisme.
D’entrada, l’estil no és internacional. És perfectament local. I té a veure, sobretot, amb la cultura del país.
La planta lliure, una de les joietes del Moviment modern, té un origen religiós. La parafernàlia tècnica ve a posteriori. En efecte, el calvinisme es troba a l’arrel de la societat holandesa. El “res a amagar”. Les vidrieres de molts i molts metres quadrats. L’absència de cortines. La transparència física associada a la transparència de caràcter. Un reflex del que es vol que sigui el seu interior.
La plasmació física de la transparència, del res a amagar, és la planta lliure. No hi ha parets portants: tan sols uns pilarets mínims rere els quals no és possible amagar-se. La il·luminació ubiqua, làmpades potents col·locades al mig de les sales. Cap ombra.
Però van der Vlugt (i el seu client, Sonneveld) no són uns fanàtics: tan sols uns fills de la seva cultura. Per tant, tot aquest manifest es tradueix en un sistema d’espais fortament interconnectats en planta pis. Però no promíscuament en contacte. Per tant, apareixerà una segona planta de dormitoris... i apareixeran portes. Portes batents que es poden tancar quan vulguem intimitat.
I per què dos plantes i, posem, no una planta baixa binuclear amb una zona de dia i una zona de nit perfectament separades, com qualsevol bon arquitecte sabia fer ja en aquella època?
La resposta la trobem en la cultura holandesa. Aquesta proposa cases compactes a ciutats compactes: tot Amsterdam ho és. Les cases de Rotterdam també. Torneu a Amsterdam i mireu-vos el centre amb ulls d’arquitecte i no de turista: per què les cases estan retorçades?  des????eparades, com qualsevolqul centre amb ulls d'a  una zona de dia i una zona de nit perfectament separades, com qualsevol Per què moltes d’elles apareixen desplomades, amb aquell aspecte tan pintoresc, a punt de caure sobre el canal? La resposta és curiosa: els magatzems de béns sempre eren a les golfes, sota el teulat. Així el propietari de la casa fos un marxant de plom. I moltes d’elles quedaven retorçades per l’establiment d’un centre de gravetat tan alt.
La casa holandesa sempre ha tingut un desenvolupament vertical: qüestió cultural. La casa Sonneveld també. No té una planta baixa: en té dos; la planta noble de la casa es baixa fins a terra amb l’escala de caragol exterior del jardí. Perquè toca. I l’habilitat de l’arquitecte s’encarregarà de fer-la maca. Les habitacions, a dalt. I, més amunt, una terrassa-jardí: res a perdre. Màxima compacitat. Terreny alliberat. Hedonisme.
  
La casa no és un manifest. No s’adscriu clarament a un corrent teòric. No queda retorçada per encaixar-hi tal o qual estilema estrany. Van der Vlugt es limita a fer una bona casa per algú que la necessita. I punt. Fill del seu temps, de les seves circumstàncies. Massa ocupat portant un estudi que va a tota màquina, amb obres grans, amb un prestigi a mantenir. Allunyat d’uns corrents teòrics que s’estan desenvolupant a la seva mateixa ciutat. A pocs metres d’aquesta casa: no cal oblidar que el Cafè de Uniet, motiu de ruptura de Theo van Doesburg amb Pieter Oud, és a menys de cinc minuts a peu. No cal oblidar que de Stijl és un corrent netament holandès.
No imagino, però, a van Doesburg enfadant-se amb van der Vlugt: no amb algú que es limitava a ser un bon arquitecte. No amb algú que tan sols volia produir cases extraordinàries.

Anem a l’interior. Com al cas de de les viles de Le Corbusier, aquest no és blanc. Ni neutre. És, en aquest cas, una caixa luxuriant policromada amb colors suaus, pacífics, pensada per la comoditat. No una màquina: un artefacte burgès. Una mena de món secret, protegit per quatre parets blanques on només destaquen els buits retallats seguint la lògica interior. Nova contradicció respecte dels postulats del Moviment Modern: no es pot parlar de l’interior. S’ha de parlar dels interiors. Els diversos espais de la casa (habitacions, de fet) es decoraran episòdicament. Els paviments de les plantes superiors seran de moqueta. Els colors de les moquetes canvien. Hi ha moquetes sobre moquetes. Però no als banys ni a la cuina, per sort. Les rajoles dels banys són diferents de les de la cuina. Les parets es pinten d’un blanc trencat. I no totes del mateix color. Ni tan sols d’una paleta de colors harmònica i consistent en ella mateixa. Quan, a l’estudi de la planta baixa, el propietari va demanar un espai per que les dones de la casa poguessin ballar, es va acceptar un paviment de parquet que no està posat enlloc més. La capçalera del llit està pintada de color or. Les rajoles dels revestiments humits tampoc són les de terra. Però a la cuina sí. Queda més mono.
I no passa res.
La cuina. Office al darrere. 

Despatx de la planta baixa. 
Un dels estars amb el despatx superior al fons.
Bany dels fills. 
Bany dels pares.
Habitació principal. Paret del capçal del llit de color or.

Menjador.
Estudi de la planta baixa.
No es pot pensar que aquesta descohesió aparent és per culpa d’un projecte descontrolat. La casa es dibuixa sencera en detall, amb seccions i plantes constructives de totes les estances, a escales grans: 1/20 com a mínim. L’arquitecte ho ha controlat tot i, d’acord amb el propietari, ho ha volgut així. La cohesió, el que nosaltres entenem per arquitectura, no es realitza per mitjans visuals. Estilístics en el fons. És narrativa. Té a veure amb els diagrames de moviment de la casa.



Diversos plànols de detall d'estances de la casa. 
Detalls tècnics originals de la casa. Nivell de control exhaustiu.
Anem a la Ville Savoye: encara hi ha algú que es cregui la passejada arquitectònica? On Le Corbusier i els seus seguidors parlen de passejada jo dic “rebedor gran”. No hi ha moviment continu: hi ha un tros de la casa sobredimensionat per a poder-la ensenyar. I res més. Penseu-hi. Passejada arquitectònica és el Kunsthal, ensenyat fa dos articles: una sala d’exposicions temporals on el moviment és consubstancial al funcionament de l’edifici.
A un habitatge no és així. A una casa els desplaçaments són vectors. Quan més curts millors. Estar-bany. Rebedor-estar. Estar-dormitori. Jardí-cuina. Etcètera. I aquests desplaçaments estan personalitzats: els fills no entren a les habitacions dels pares i viceversa. Diversos estars tenen diversos usuaris. En una cultura tan masclista com aquella, la cuina era patrimoni de les dones. L’ala del servei, pel servei. Etcètera. De manera que la cohesió en la decoració, en els diversos elements, no és realment important. Sí ho és el contrast: un bany no és una cuina. Un estar no és una habitació. Una habitació de fills no ho és de pares. Insisteixo: en aquell habitatge. I en molts d’altres a aquella època i a la nostra. No dogmatitzo: constato la manera de viure dels propietaris de la casa. Per tant, qualitat espacial, habitacions on s’hi estigui bé. Una certa idea de globalitat: passadissos i escales atraients, un aire de família. La resta, accessòria.
Important: no estic parlant d’interiorisme. Estic parlant d’arquitectura. Arquitectura derperjudiciada, a mida. Arquitectura en majúscules, en suma.

Les façanes: totes blanquetes, amb forats ben posats, una planta baixa enrajolada amb estudi al tester sud. Una escala comunicant l’estar amb el jardí. Alguna terrassa. Moltes tipologies de finestres, des d’una correguda a oest al primer pis fins a un parell de vidrieres passant per finestres quadrades, d’altres verticals a l’escala.
Hi ha parets que marquen el cantell a la cantonada desfent volum. Hi ha cantells matats i rodons en parets o falses parets que es projecten molts metres amunt com una mena de proa. Hi ha parets corbes. Cantonades que giren marcant volum.




Què són aquestes façanes? He descrit una volumetria producte d’una relació concreta amb el carrer. Uns espais interiors precisos i acurats.
Les façanes són decoració. Juguen el paper que, en moltes cases contemporànies, juga l’interiorisme. Excepte que aquí seria, per dir-ho d’alguna manera, exteriorisme. S’ha de treure l’interior a fora. Cada un d’ells imposa un tipus de relació diferent amb l’exterior. S’ha d’impermeabilitzar, parar el sol, etcètera. S’ha de jugar amb una volumetria prefixada.
La manera de fer-ho és decorant. On les finestres queden a prop de la cantonada, aquesta es desfà. On es poden allunyar una mica es marca. Si la terrassa de la planta primera i la de la segona tenen característiques diferents es maquillen perquè semblin iguals. Si es requereix una escala es posa.
Van der Vlugt és molt bon arquitecte. I li sobra talent per dissenyar. Que és el que, en aquest cas, fa. Sense concepte. Sense una idea platònica de casa que hagi d’encaixar en aquesta casa concreta. Senzillament pren el que hi ha i ho posa bonic. Molt bonic.

Amb tot això ja està la casa feta.

En aquest article no he volgut fer altra cosa que ensenyar una bona casa, que em va fer gaudir de l’arquitectura. Que em fa morir d’enveja per tot: per l’encàrrec, pel client, pel resultat final. Ara, és important aquesta estricta visió contemporània. És important tenir-la al mateix pla que qualsevol altra arquitectura que coneguem i que ens agradi, desdramatitzant-ne el seu estil, la seva època, el seu prestigi. És, tan sols, una bona casa producte d’unes altres circumstàncies. I com a tal l’hem d’estimar, si ens interessa fer-ho.
La resta, fetitxisme.