La Conxorxa dels Enzes no és una novel·la

     Per circumstàncies familiars, el passat dissabte 2 de juliol passejava, a migdia, pel centre de Rotterdam, fent temps per anar a una boda. Com a apassionat de l’arquitectura que sóc vaig acabar atret pel NAI (Netherlands Architecture Institute, l’Institut d’Arquitectura d’Holanda), un edifici bastant espantós que Jo Coenen va construir farà divuit o dinou anys, i que ara ha reformat i reinaugurat farà tot just dos mesos. Adjacent a ell hi ha un petit barri de petites viles unifamiliars de luxe. Totes elles són de qualitat excepcional. La més coneguda de totes és la vila Chabot, de l’arquitecte G.W. Baas, antic treballador de la firma Brinkman & van der Vlugt, que va signar bona part de la resta de les viles del barri. Algunes altres pertanyen al llapis de Gerrit Rietveld.

     Em vaig sentir atret per l’austeritat, per la certa duresa exterior de la casa van der Leew, que no coneixia en absolut, i vaig decidir visitar-la abans que la Chabot. Un cop a dins vaig trobar-la rehabilitada arqueològicament, amb paviment, colors de parets, mobiliari, instal·lacions originals. La casa estava intacta, tan intacta que un s’arriba a plantejar si no està massa ficat a la intimitat de la família van der Leew: no visites una casa; visites la casa tal qual estava mentre els seus habitants l’ocupaven. Excepcionalment estrany en els temps que corren, on els habitatges unifamiliars que es visiten acaben convertits en lumpenmuseus esclorititzas, mig morts, paròdies del que les cases eren quan estaven en funcionament.

     Entusiasmat, vaig posar-me a parlar amb els guies que hi havia a la recepció. Van autoritzar-me a fer les fotos que veureu al següent article, molt amablement, aconsellar-me que deixés els embalums a la consigna, i explicar que no em cobrarien res per a visitar allò: “tu creus que podem cobrar per deixar veure aquesta meravella? No seria just.”

     La casa està gestionada, directament, pel NAI. Aquest la deixa visitar gratis, la manté, l’explica i organitza petits esdeveniments al seu sí, perquè no es conforma amb que els visitants hi vagin un sol cop: volen regularitat. Això sobta als museus holandesos; no són artefactes per guiris. Primer, ells. Després, qui vulgui venir serà ben acollit. Literalment. Un exemple tonto: l’entrada per a visitar el Kunsthal val 10 euros. Això fa uns tres euros i mig, una mica menys, per exposició temporal, el que no és un mal preu. L’abonament anual en val uns seixanta. El preu per exposició temporal s’ha reduït en seixanta cèntims. I només té sentit que la compri un habitant de Rotterdam. Així de mimats estan. Més tenint en compte que hi ha exposicions que no es visiten en un dia: realment surt bé de preu.

     El NAI, ni això: allà dins tot és gratuït, excepte, òbviament, la compra de llibres. És gratuït l’accés a les exposicions permanents, a les temporals, a l’arxiu, a la biblioteca. És gratuït anar a prendre’s un cafè al bar del lloc (una peça, per variar, molt ben dissenyada). És a dir: l’accés a tota l’arquitectura d’un país es gratuït. I no tan sols això: busquen visitants. El lloc està obert, cèntric, i és, malgrat la qualitat justeta de l’edifici, agradable de visitar, emplaçat a un dels extrems de l’eix del MuseumPark.

     La formació del NAI va tenir un tema molt delicat que té a veure amb l’equilibri territorial holandès. Holanda deu ser el país del món que millor funciona en xarxa. D’Amsterdam a Rotterdam hi ha poc més d’una hora en tren, i en tren ràpid encara menys. A mig camí, la Haia, la capital. On situar l’institut? A Amsterdam, la ciutat històrica més important? A la capital del país? A Rotterdam, ciutat on hi ha l’estudi d’arquitectura més prestigiós del món, que, a més, ha fet de planter i ha omplert la ciutat de satèl·lits interessantíssims? La lluita va ser aferrissada, i, al final, es va imposar Rotterdam. Decisió racional: ja he explicat que no van licitar un museu, sinó un campus sencer. I, a sobre, emplaçat a molts pocs metres d’alguns edificis excepcionals a preservar, o fins a reconstruir: el cafè Unie, de Pieter Oud, està a cinc minuts a peu, per exemple. I, a sobre, emplaçat a pocs metres de bona part del millor patrimoni contemporani de l’arquitectura no ja holandesa, sinó mundial.

     Un cop presa la decisió ja no es va dubtar: l’edifici és, ara, una aposta de gestió excepcional. Els arxius s’han unificat a nivell nacional, les exposicions, etcètera. I més: el museu és un arma política de primera magnitud. El passat es fa servir per vendre el present. Tota l’arquitectura del país hi és present. Des de la baixa edat mitjana fins a la més rabiosa actualitat. El racionalisme, der Stijl, l’historicisme socialista decimonònic: tot. Patrimoni, model de gestió, la presentació de models urbanístics, barris, edificis de totes les mides, disseny industrial. No es deixen res. Així els va.

     Anem al panorama català, o a l’espanyol: m’és igual. Aquí no tenim res. La situació fa vergonya. Vergonya patètica. És indubtable que només a Catalunya podríem fer tres museus de l’arquitectura. Ja no diguem a Espanya. Les dos terres han donat arquitectes excepcionals. És cert que hi ha llacunes: la nostra cultura és així. A penes hi ha oficines d’arquitectura potents, i aquestes són molt recents. Aquí no hem passat mai dels grans artesans esforçats. La nostra industria de la construcció sempre ha estat artesanal, i hi ha poques industries amb tradició i pes específic. Tan els tècnics com els constructors estan acostumats a improvisar, a treballar en condicions que de vegades arriben a ser cutres. Els plans urbanístics no es segueixen, sempre es queden a mitges.

     I tot i així excel·lim en tot: la paraula urbanisme es pronuncia en català abans que en qualsevol altre idioma. Tenim Gaudi, Coderch, Miralles. Tenim vil·les olímpiques i mil coses més. Espanya igual: de Juan de Villanueva a Javier Bellosillo. De Churriguera a Moneo. Secundino Zuazo, Arturo Soria, urbanistes remarcables. I un etcètera inacabable.

     No hi ha museu de l’arquitectura catalana. No hi ha museu de l’arquitectura espanyola. No tenim edifici, no tenim un lloc definit.

     Sé que hi ha hagut converses, projectes, gestions a alt nivell. Però també sé que cada dia que passem sense museu és un dia més de vergonya. I una oportunitat perduda. En fi: hi haurà mil excuses, però la situació canta. Canta de valent.

     El COAC, poter l’associació d’arquitectes més antiga de la península, té alguna cosa semblant a un arxiu important. Mal gestionat, pitjor organitzat. Opac. Complicat de visitar i de consultar. Problemes de diners, ho sé: la crisi al sector dels arquitectes no és cap broma. De vegades amb punts irracionals: un exemple d’això seria l’arxiu Català-Roca, amb un fons d’arquitectura d’importància excepcional, única. Però què hi fa un arxiu de fotografia al COAC? Què pinta l’arxiu Català-Roca separat de l’arxiu Miserachs, de l’arxiu Colom, de l’arxiu Centelles? Passa amb això el mateix que amb els altres arxius: descohesionat, inconnex, gestionat a part de la resta dels arxius. Regnes de taifes. Cadascú a la seva bola. I no dubto de les bones intencions dels gestors. Que, és més, em consta que fan el que bonament poden.

     Però és més del mateix: com volem ajuntar arxius si contribuïm a separar els de les altres disciplines? Tothom està carregat de raó. Tothom té bones intencions. Però el resultat és el que és: no hi ha arxius unificats. No hi ha LA biblioteca d’arquitectura espanyola, o catalana. No hi ha museu. Ni aquí ni allà.

     Mentrestant, aquí el racionalisme no conta. Les cases estan en mans privades. Edificis renaixentistes estan materialment caient (penso en l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, per exemple). S’han enderrocat cases modernistes, edificis racionalistes. S’han enderrocat, fins i tot, intervencions de Miralles. Han desgraciat la fàbrica Myrurgia per sempre. Etcètera etcètera.

     Cap arquitecte holandès podrà fer el que vaig fer jo, enamorar-se d’un habitatge racionalista a l’atzar i visitar-lo. I a l’inrevés: ells poden presentar un currículum de país, organitzat, seriós, transversal. I vendre’s. Aquí? Cada terra fa sa guerra. Cada arquitecte es busca la vida com pot. I Santa Maria.

     Apa, seguim així. I fem apostes sobre quan es posaran d’acord. I sobre quan patrimoni perdrem pel camí...