divendres, 19 d’agost de 2011

La Conxorxa dels Enzes no és una novel·la


     Per circumstàncies familiars, el passat dissabte 2 de juliol passejava, a migdia, pel centre de Rotterdam, fent temps per anar a una boda. Com a apassionat de l’arquitectura que sóc vaig acabar atret pel NAI (Netherlands Architecture Institute, l’Institut d’Arquitectura d’Holanda), un edifici bastant espantós que Jo Coenen va construir farà divuit o dinou anys, i que ara ha reformat i reinaugurat farà tot just dos mesos. Adjacent a ell hi ha un petit barri de petites viles unifamiliars de luxe. Totes elles són de qualitat excepcional. La més coneguda de totes és la vila Chabot, de l’arquitecte G.W. Baas, antic treballador de la firma Brinkman & van der Vlugt, que va signar bona part de la resta de les viles del barri. Algunes altres pertanyen al llapis de Gerrit Rietveld.
     Em vaig sentir atret per l’austeritat, per la certa duresa exterior de la casa van der Leew, que no coneixia en absolut, i vaig decidir visitar-la abans que la Chabot. Un cop a dins vaig trobar-la rehabilitada arqueològicament, amb paviment, colors de parets, mobiliari, instal·lacions originals. La casa estava intacta, tan intacta que un s’arriba a plantejar si no està massa ficat a la intimitat de la família van der Leew: no visites una casa; visites la casa tal qual estava mentre els seus habitants l’ocupaven. Excepcionalment estrany en els temps que corren, on els habitatges unifamiliars que es visiten acaben convertits en lumpenmuseus esclorititzas, mig morts, paròdies del que les cases eren quan estaven en funcionament.
     Entusiasmat, vaig posar-me a parlar amb els guies que hi havia a la recepció. Van autoritzar-me a fer les fotos que veureu al següent article, molt amablement, aconsellar-me que deixés els embalums a la consigna, i explicar que no em cobrarien res per a visitar allò: “tu creus que podem cobrar per deixar veure aquesta meravella? No seria just.”
     La casa està gestionada, directament, pel NAI. Aquest la deixa visitar gratis, la manté, l’explica i organitza petits esdeveniments al seu sí, perquè no es conforma amb que els visitants hi vagin un sol cop: volen regularitat. Això sobta als museus holandesos; no són artefactes per guiris. Primer, ells. Després, qui vulgui venir serà ben acollit. Literalment. Un exemple tonto: l’entrada per a visitar el Kunsthal val 10 euros. Això fa uns tres euros i mig, una mica menys, per exposició temporal, el que no és un mal preu. L’abonament anual en val uns seixanta. El preu per exposició temporal s’ha reduït en seixanta cèntims. I només té sentit que la compri un habitant de Rotterdam. Així de mimats estan. Més tenint en compte que hi ha exposicions que no es visiten en un dia: realment surt bé de preu.
     El NAI, ni això: allà dins tot és gratuït, excepte, òbviament, la compra de llibres. És gratuït l’accés a les exposicions permanents, a les temporals, a l’arxiu, a la biblioteca. És gratuït anar a prendre’s un cafè al bar del lloc (una peça, per variar, molt ben dissenyada). És a dir: l’accés a tota l’arquitectura d’un país es gratuït. I no tan sols això: busquen visitants. El lloc està obert, cèntric, i és, malgrat la qualitat justeta de l’edifici, agradable de visitar, emplaçat a un dels extrems de l’eix del MuseumPark.
     La formació del NAI va tenir un tema molt delicat que té a veure amb l’equilibri territorial holandès. Holanda deu ser el país del món que millor funciona en xarxa. D’Amsterdam a Rotterdam hi ha poc més d’una hora en tren, i en tren ràpid encara menys. A mig camí, la Haia, la capital. On situar l’institut? A Amsterdam, la ciutat històrica més important? A la capital del país? A Rotterdam, ciutat on hi ha l’estudi d’arquitectura més prestigiós del món, que, a més, ha fet de planter i ha omplert la ciutat de satèl·lits interessantíssims? La lluita va ser aferrissada, i, al final, es va imposar Rotterdam. Decisió racional: ja he explicat que no van licitar un museu, sinó un campus sencer. I, a sobre, emplaçat a molts pocs metres d’alguns edificis excepcionals a preservar, o fins a reconstruir: el cafè Unie, de Pieter Oud, està a cinc minuts a peu, per exemple. I, a sobre, emplaçat a pocs metres de bona part del millor patrimoni contemporani de l’arquitectura no ja holandesa, sinó mundial.
     Un cop presa la decisió ja no es va dubtar: l’edifici és, ara, una aposta de gestió excepcional. Els arxius s’han unificat a nivell nacional, les exposicions, etcètera. I més: el museu és un arma política de primera magnitud. El passat es fa servir per vendre el present. Tota l’arquitectura del país hi és present. Des de la baixa edat mitjana fins a la més rabiosa actualitat. El racionalisme, der Stijl, l’historicisme socialista decimonònic: tot. Patrimoni, model de gestió, la presentació de models urbanístics, barris, edificis de totes les mides, disseny industrial. No es deixen res. Així els va.

     Anem al panorama català, o a l’espanyol: m’és igual. Aquí no tenim res. La situació fa vergonya. Vergonya patètica. És indubtable que només a Catalunya podríem fer tres museus de l’arquitectura. Ja no diguem a Espanya. Les dos terres han donat arquitectes excepcionals. És cert que hi ha llacunes: la nostra cultura és així. A penes hi ha oficines d’arquitectura potents, i aquestes són molt recents. Aquí no hem passat mai dels grans artesans esforçats. La nostra industria de la construcció sempre ha estat artesanal, i hi ha poques industries amb tradició i pes específic. Tan els tècnics com els constructors estan acostumats a improvisar, a treballar en condicions que de vegades arriben a ser cutres. Els plans urbanístics no es segueixen, sempre es queden a mitges.
     I tot i així excel·lim en tot: la paraula urbanisme es pronuncia en català abans que en qualsevol altre idioma. Tenim Gaudi, Coderch, Miralles. Tenim vil·les olímpiques i mil coses més. Espanya igual: de Juan de Villanueva a Javier Bellosillo. De Churriguera a Moneo. Secundino Zuazo, Arturo Soria, urbanistes remarcables. I un etcètera inacabable.
     No hi ha museu de l’arquitectura catalana. No hi ha museu de l’arquitectura espanyola. No tenim edifici, no tenim un lloc definit.
     Sé que hi ha hagut converses, projectes, gestions a alt nivell. Però també sé que cada dia que passem sense museu és un dia més de vergonya. I una oportunitat perduda. En fi: hi haurà mil excuses, però la situació canta. Canta de valent.
     El COAC, poter l’associació d’arquitectes més antiga de la península, té alguna cosa semblant a un arxiu important. Mal gestionat, pitjor organitzat. Opac. Complicat de visitar i de consultar. Problemes de diners, ho sé: la crisi al sector dels arquitectes no és cap broma. De vegades amb punts irracionals: un exemple d’això seria l’arxiu Català-Roca, amb un fons d’arquitectura d’importància excepcional, única. Però què hi fa un arxiu de fotografia al COAC? Què pinta l’arxiu Català-Roca separat de l’arxiu Miserachs, de l’arxiu Colom, de l’arxiu Centelles? Passa amb això el mateix que amb els altres arxius: descohesionat, inconnex, gestionat a part de la resta dels arxius. Regnes de taifes. Cadascú a la seva bola. I no dubto de les bones intencions dels gestors. Que, és més, em consta que fan el que bonament poden.
     Però és més del mateix: com volem ajuntar arxius si contribuïm a separar els de les altres disciplines? Tothom està carregat de raó. Tothom té bones intencions. Però el resultat és el que és: no hi ha arxius unificats. No hi ha LA biblioteca d’arquitectura espanyola, o catalana. No hi ha museu. Ni aquí ni allà.
     Mentrestant, aquí el racionalisme no conta. Les cases estan en mans privades. Edificis renaixentistes estan materialment caient (penso en l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, per exemple). S’han enderrocat cases modernistes, edificis racionalistes. S’han enderrocat, fins i tot, intervencions de Miralles. Han desgraciat la fàbrica Myrurgia per sempre. Etcètera etcètera.

     Cap arquitecte holandès podrà fer el que vaig fer jo, enamorar-se d’un habitatge racionalista a l’atzar i visitar-lo. I a l’inrevés: ells poden presentar un currículum de país, organitzat, seriós, transversal. I vendre’s. Aquí? Cada terra fa sa guerra. Cada arquitecte es busca la vida com pot. I Santa Maria.
     Apa, seguim així. I fem apostes sobre quan es posaran d’acord. I sobre quan patrimoni perdrem pel camí...


4 comentaris:

ie ha dit...

El problema és, ideologia a part, semblant al que es va trobar la Unió Soviètica al principi, no? Abans de donar tot el poder als sòviets i començar la dissolució de l'estat, la gent havia de tindre accés a l'educació i a uns estàndards mínims exactament igual que en una socialdemocràcia burgesa - i això requeria un aparell d'estat exactament igual que el d'una socialdemocràcia burgesa. Per no ser una socialdemocràcia burgesa i no acomodar tothom en els mecanismes i valors de l'estat burgès, l'única sortida era la revolució cultural - i aquí hi entren els "condensadors socials", per exemple - però llavors li van fotre un tret a Lenin i van començar a rodolar caps. Poc podien fer, de totes maneres, si les crítiques que li haguessin donat cara a aquesta revolució cultural no van acabar d'arribar fins als anys 60 - a França i Alemanya.

D'existir un aparell institucional per l'arquitectura catalana, difícilment podria anar més enllà de la mesquindat, pobresa i barbàrie que es veu gran part del temps a les escoles d'arquitectura, excepte si tingués per propòsit destruir els supòsits de l'arquitectura catalana. Però amb quins arguments ho faria? Amb què la superaria? Rem Koolhaas és un bronques. Parla de mala arquitectura, parla d'idees (radicals) i difícilment pot agradar. Rem Koolhaas és intransigent - però una intransigència discursiva i que, quan fa la guerra, espera un enemic, molt diferent a la intransigència estàtica a la qual tothom menys el Bohigas ens tenen acostumats (malgrat que els valors del Bohigas molts cops són part de tot el que valdria la pena criticar a fons.) El Koolhaas és molt lluny de l'acció i el pensament discrets que l'arquitectura catalana EXIGEIX a través del terror.

Així que cal contra-terror, esclar, però per això es necessita alguna cosa a dir i molts amics amb coses a dir. Difícil, encara que el moment és bo: la ciutat està en hores baixes i l'arquitectura fa fàstic.

jaume prat ha dit...

Ostres, quina anàlisi més acurada...

Estic d'acord amb tot: amb la anàlisi que has fet d'en Koolhaas (i amb que l'hagis anomenat "intransigent discursiu": crec que qualsevol de nosaltres disfrutaria d'un impossible sopar amb ell) i amb el que has dit dels arquitectes catalans.

El nostre tarannà és aquest: ens imposa diversos nivell de subterranis, jerarquies no escrites, arguments imbatibles de gent molt intel·ligent que, al final, acaba justificant la inacció. D'aquí l'article: que es deixin de tonteries i, senzillament, actuin. Però com que no passarà tot això no deixa de ser una tonteria i un estirabot escrit.

Ara, després, que ni es queixin ni es justifiquin: ho porten fent anys. Molts anys. Tota la meva vida, com a mínim. Des que el GATCPAC va anar-se'n a la merda, com a mínim. I que no em vinguin amb els diversos corrents qeu hi ha hagut des d'aleshores. grups Rs i demés: lobbys de pressió per a construir. Res més. Sense producció teòrica ni llegats culturals clars fora del patrimoni construit. Pot ser lícit si és el qeu realment volem. Ara, si és així, que ho diguin.

Jan ha dit...

Ves que el mateix problema que deuen tenir els holandesos (un país) per capitalitzar tota l'arquitectura dels Països Baixos (un Estat, o com el nom indica, varis països) i "holandalitzar-la" no fos el mateix problema que hi hauria aquí quan, posem per cas, en un museu d'arquitectura catalana s'exposés la vida i miracles d'un gran "geni de l'arquitectura catalana, de nom Antoni" i, en canvi, en un museu d'arquitectura "espanyola" (eufemisme de "castellana") s'exposés la vida i miracles d'un gran "genio de l'arquitectura española, de nombre... Antonio".

Al museu català s'hi explicaria que una nit, el susdit geni passà unes quantes hores tancat en un calabós d'una comissaria per negar-se a parlar en castellà a un polícia, mentre que al museu espanyol (eufemisme de "castellà") s'explicaria que als plànols de la Casa Botines hi firmava com a "Antonio".

I tot perquè? Doncs perquè, -potser, ho desconec- allà dalt, als Països Baixos, tenen assumit que són diferents països en un mateix estat, i aquí baix, terra de sòmines i "tontofachas" per una banda i gent soferta per l'altra, encara hi ha gent que no ha entès que Catalunya i Castella són dos països (afortunadament) diferents.

I aquí rau un dels primers obstacles per al teu utòpic museu d'arquitectura: la gent no sap ni en quin país viu. I, abans que l'arquitectura, hi ha el país.
És a dir, l'arquitectura, com a producte cultural, no pot "vendre" un país si el producte que ha de vendre (el susdit país) no està definit o no té, com dius en el cas holandès, un "currículum de país" clar (o àmpliament acceptat).

L'esquizofrènia, "more or less", que hi ha en tot l'article (resumida en el constant: "l'arquitectura d'aquí i l'arquitectura d'allí", aquesta "terra" o l'altra "terra", "els nostres arquitectes" vs. "nuestros arquitectos" -però sense canviar-ne els noms dels mateixos-, etc) per intentar explicar quin és el patrimoni que el museu hauria de reflectir ja dóna pistes de perquè la teva idea no "quadra" massa...

És un problema força més greu, al cap i a la fi, que no pas el fet de si en Bohigas és un cursi tradicionalista o si no sé-quin "mandamás" del COAC no vol pagar no sé-quin lloguer d'un edifici per fer-hi un museu... tot això només són minúcies burocràtiques, fluctuants i circumstancials, depenent de com apreta o no apreta la crisi.

El problema "gordo" és: què cony és això anomenat "Arquitectura Catalana" que hem de posar dins del museu? I qui té potestat per decidir-ho o sentenciar-ne en ferm una definició definitiva?
La primera pregunta no la sé contestar -tot i tenir un blog que es diu "aixins" mateix :p-, però la segona ja te la contesto jo: NINGÚ.

Total, tot plegat, un drama. Però dels "lights", no com a Somàlia...

Jan ha dit...

Ie,

La mesquinesa -"mesquindat"- de l'ambient, de l'ecosistema arquitectònic català, no pot ser culpa de les escoles, perquè allà encara no han actuat sobre el susdit ecosistema. Busca les culpes en esferes més altes (i professionals), perquè, si després lloes i parles d'en Koolhaas, i no de les escoles d'arquitectura dels Països Baixos, no estàs sent just en la comparativa.
No pertoca als estudiants -ni tan sols als professors- destruïr cap supòsit de l'arquitectura catalana (que, per cert, no en té cap en ferm de supòsit, més enllà que es una bona eina social per captar turistes - i això sí que és axiomàtic, perquè la "pasta" que genera el turisme sí que és numèricament quantificable), pertoca als professionals col·legiats i als crítics i historiadors. Com en Rem però a la catalana. Són aquests, allunyats de l'aborriment acadèmic horrorós que són les escoles d'arquitectura, els que van fent punts d'inflexió en el història de l'arquitectura d'aquest país, sempre ha estat així. L'escola no ha generat mai res de substanciós per sí mateixa, només forma.

Si la comparativa és Koolhaas = Bohigas, hi estic d'acord, però sembla que el segon, per qüestions generacionals, ja està prou amortitzat (i a dia d'avui ja no genera polèmiques, el seu temps com a revolucionari -soviètic? potser no, però "sociata"- ja ha passat). Hi ha algú altre que tingui, com dius tu, alguna cosa "a dir", no mera crítica reactiva (ai, que malament que ens tracta la crisi), sinó acció propositiva (l'arquitectura ha de ser així, així i així)?
Rem Koolhaas és un "desig" massa utòpic per buscar-ne un equivalent patri. Tampoc en tenen a França o al Canadà de Rem Koolhaas's. Si apuntes tant amunt serà difícil trobar res.

Ara bé, passa el mateix que amb el rock. Ara ja no hi ha grans superestrelles com als 1990s i dècades anteriors: Internet, multidifusor, les ha fulminat; a elles i al sistema elitista de la indústria discogràfica que les acollia i promocionava. Ves que amb l'arquitectura, i amb els grans teòrics de la mateixa, no passi el mateix: ara tot és una multitud de blogs, veus i opinions. Adéu als tòtems teòrics als quals tothom feia reverències, en Rem deu haver estat l'últim de la Història (els "starchitects" que construeixen, en canvi, ja són una altra cosa, perquè ells no depenen de la xarxa ni de la universitat o el món teòric, sinó del món físic, econòmic i polític, és a dir, de buscar-se les garrofes per "fer", no per "pensar").

Però per altra banda..., un museu d'arquitectura no serveix com a "aparell institucional", en el sentit polític del terme. Un museu només acumula, no dictamina. Recull l'acció i el discurs (això que els politòlegs en diuen, als diaris, "el relat") però no els provoca. El museu ve després de l'arquitectura (igual que el país va abans que l'arquitectura), no és res més que un periodista amb més braços que una divinintat budista: ho retrata tot però no "fa" res. És un lloc molt inofensiu perquè només ofereix, no obliga.
Total, que no cal planejar un museu per salvar l'arquitectura catalana (si més no, un museu dedicat a aquesta finalitat exclusivament)... si vols salvar aquesta última has de trobar altres mecanismes: per exemple resar (si ets addicte a la metafísica) o encara millor, tocar fusta mentre creues els dits i busques una escala per a no passar-hi per sota... i esperar assegut. És a dir, "fer", el què es diu "fer", no pots -ni es pot- fer res.