5/8: Josep Llinàs- GPO Ingeniería

(gràcies a Josep Llinàs per l'interès)


Tot comença el 1784, quan les fronteres d’Amèrica queden obertes als súbdits de Catalunya, en crisi des de principis del segle XVI. Un dels darrers negocis per explotar és el tràfic d’esclaus a gran escala, i una sèrie de famílies catalanes s’hi abocaran amb un enorme èxit econòmic. En una o dos generacions recolliran beneficis i els reinvertiran en bancs i fàbriques tèxtils, majoritàriament. La conca del Llobregat i la conca mitja del Ter s’ompliran de colònies tèxtils, el Poble Nou rebrà el nom de “la Manchester del Sud” i el Maresme es repoblarà: Catalunya haurà sortit de la crisi.
Els emprenedors hauran comprat títols nobiliaris i miraran, infructuosament, de fer-se un lloc a la burgesia local, de molt menor poder econòmic, lligada a la terra, bàsicament.
Després d’unes poques generacions, la dialèctica entre aquests dos grups socials (dos poders fàctics) i el seu trasllat a la cultura marcarà l’arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. La burgesia històrica fixa els seus orígens en els grecs, en Empúries, el mediterrani, la serenor. Són els noucentistes. Reaccionaran contra l’arquitectura que proposen els sobrevinguts rics, que prenen una imagineria mixta entre el que coneixen de la Catalunya pobra d’on han sortit (les ermites romàniques, els Pirineus, els castells enrunats) i el que han trobat a Amèrica: vegetacions exuberants, especies animals desconegudes, exotisme, color. Calor. És el modernisme.

Francesc Folguera: Casal Sant Jordi, un dels edificis noucentistes més purs, sòcol d'edifici d'oficines sobre el que es disposava l'habitatge unifamiliar de Tecla Sala, una de les primeres terrasses-jardí de Catalunya. El seu estil prefigura el racionalisme.

Antoni Gaudí: Casa Milà, "la Pedrera". Un dels exemples paradigmàtics del Modernisme. Exuberància formal, invenció constructiva, tipologia i manera d'ocupar una cantonada completament nova. Alhora constitueix una crítica i un manifest contra el pla Cerdà.

Aquest brou de cultiu donarà una arquitectura fascinant, única, que ha marcat tota la nostra història fins avui en dia. Són les tècniques constructives conegudes per mestres d’obres excepcionals, és la ceràmica, la recuperació de les tècniques de forja tradicionals (sense soldar). És una dialèctica de simbologies. Un grup d’arquitectes de talent excepcional abocats cap a una o altra tendència (la majoria navegant entre dues aigües) amb una manera de fer que, en gran part pel tall de la Guerra Civil i el franquisme, ens ha arribat escapçada. Mig morta.
Oriol Bohigas podria ser el darrer noucentista. Enric Miralles podria ser el darrer arquitecte modernista. Cap de les dues tendències ha mort del tot. Sobretot la primera...


Entre ells dos, la síntesi. Josep Llinàs, arquitecte erudit, profund coneixedor de la història de l’arquitectura catalana, posseïdor d’un llenguatge propi que ho transcendeix tot. Llinàs és un continuador i també és un principi. La seva carrera és una investigació constant, una recerca permanent i un diàleg riquíssim amb la història. Amb la de l’arquitectura moderna i, sobretot, amb la història local.
Les seves biblioteques resumeixen bona part dels seus esforços.
La de Vila-Seca, contra una mitgera d’un edifici existent molt més alt. Un solar estrany per un edifici públic, al que respon amb una volumetria que recull aquesta mitgera amb un folre del mateix maó amb que es resol l’edifici, tan matèric que sembla per sí sol un edifici autònom, i es projecta endavant amb un cos baix, resolta amb cobertes de teula àrab a una aigua, amb testers prismàtics perpendiculars al tester en un joc ambigu en que tampoc se sap si la plaça del davant és plaça o és el folre d’un terra que segueix la mitgera amb un altre idioma.
A Terrassa comença a jugar amb cobertes corbes i la il•luminació zenital, i ho fa a la ciutat dels vapors urbans, fàbriques amb un mínim de façana i hectàrees i hectàrees d’extensió, que respiren exclusivament per dalt, a base de patis i lluernes. L’entrada és gairebé un passatge transformat en passejada arquitectònica.
Sant Just i la Jaume Fuster, a Gràcia, investiguen una coberta continua, plegada, de xapa de zenc a junta alçada, que gairebé forma l’edifici amb els seus plecs, que porta la llum a tot arreu. Que exhibeix o amaga l’estructura segons convingui. Que crea recorreguts tortuosos que circuïten totes les sales com una resposta a les pròpies cobertes, fent les biblioteques més grans del que són, interconnectant els llocs, elevant els racons a categories de sales d’estar domèstiques, agradables. Aquesta investigació culmina amb el Teatre Atlàntida de Vic. Tot un món.
Ara: la proposta pel Centre Cultural Bòlit, a Girona, projecte que, si la crisi i el nou govern municipal ho permeten, es construirà, i la proposta de la Biblioteca Provincial. Sense que signifiqui trencar amb res, aquests dos projectes inauguren una nova línia d’investigació.

Josep Llinàs, Centre Cultural Bòlit, Girona

Als seu interès per Gaudí i Jujol sembla haver-se sumat, ara, l’interès per l’obra de dos enormes arquitectes: Cèsar Martinell i, sobretot, Lluís Moncunill.


Ras i curt, la Biblioteca Provincial és una factoria de cultura moderna. Una fàbrica construïda expressament per allotjar una biblioteca. Una síntesi de l’arquitectura de Llinàs: un tipus històricament concret, definit, precís, que es transforma en un edifici modern, creat a mida com un guant per a allotjar un programa concret, que, alhora, té un llenguatge nou basat en el vell sense transició, però també sense concessions.
No caldrà colonitzar l’edifici com es faria si fos una fàbrica existent a rehabilitar: és habitatge des del primer minut. Des del projecte.

Planta d'accés i planta altell: estructura, planteig d'instal·lacions i, la resta, mobiliari. Flexibilitat en una planta molt semblant a la d'una fàbrica o a la pròpia nau de l'Estació.

El projecte abasta molts temes creant un màxim de complexitat amb unes regles de joc molt senzilles. Just com una fàbrica. Prima la flexibilitat. Com a una fàbrica. S’estructura des del sistema constructiu. Com a una fàbrica. L’interior queda uniformement il•luminat a través d’una coberta amb onze dents de serra que son l’origen del lema i el que defineix l’edifici. Tot l’edifici està pensat amb elements estàndard, a modificar als extrems per la forma irregular del solar. Com els vapors de Moncunill a Terrassa, com les fàbriques i tallers urbans de Rafael Masó a Girona (Farinera Teixidor al capdavant) o alguns dels millors exemples de colònies tèxtils, aquesta fàbrica fa ciutat. La seva entrada es produeix per la cantonada amb l’Avinguda Marquès de l’Argentera, protegida per una pèrgola amb un voladís espectacular. Llinàs ha estat un dels pocs arquitectes a adonar-se del pendent mínim que té la Ronda de Circumval•lació i a jugar amb ell: a l’edifici s’entra pel primer pis, pujant, cosa que torna a emparentar-lo amb l’arquitectura clàssica. La Ronda, al baixar, dona lloc a un aparcament a peu pla, i l’excavació, per tant, queda minimitzada.
És un edifici lineal, però el seu desenvolupament és en alçada. La seva volumetria puja subtilment cap a sud, cap al mar. Així, quan la fàbrica es relaciona amb els porxos de l’estació ha pres la seva màxima alçada. Tres cossos industrials dialoguen entre ells sense la més mínima voluntat mimètica. Senzillament es complementen.

Els Tallers Mañach, de Jujol, a Gràcia (ara convertits en el pati d’una escola) van néixer sense façana, inserts a un pati interior. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, obra major de Lluís Moncunill, ara Museu de la Ciència de Catalunya, és encara més interessant: sobre la Rambla, un pòrtic de totxo molt interessant en marca l’accés. Tota la resta de les façanes (la fàbrica va traient el nas per tota la mançana per allà on els promotors van aconseguir comprar parcel•les limítrofes) són murs de totxo arrebossat cecs completament. I ni tan sols són portants, a no ser que el talent de l’arquitecte els reciclés com a tal en aquests punts. La cota de replanteig de l’edifici és única. Els carrers van pujant o baixant, i l’edifici queda penjat a l’alçada d’un primer pis a sud i gairebé enclotat (es veuen perfectament les seves cobertes) a nord. Voluntat doble: no hi ha façanes però són façanes. Subtilitat: en aquell punt l’edifici competia amb habitatges unifamiliars de baixa densitat. Un mur cec era el més amable.

Lluís Moncunill, Vapor Aymerich, Amat i Jover, Terrassa. Diferents vistes.
Vista de les cobertes en dent de serra cap al nord.

Vista interior de la fàbrica.

Planta. El nord és ortogonal a la imatge. A ma esquerra la Rambla. 

Façana sud. Aquí el nivell de la fàbrica és el d'un primer pis i el volum competeix amb els habitatges unifamiliars a l'altra banda del carrer.

Façana est. Dents de serra separats d'una tanca que a penes té una planta d'alçada.

Façana nord: un tap contra un carrer estret, la geometria de la tanca es macla amb els dents de serra, com a la façana sud.

Façana oest: accés amb pòrtic abocat a la Rambla i un pati previ: l'edifici respira exclusivament pel cel. 

Llinàs, el mateix.
La fàbrica (la Biblioteca) no té pròpiament façana. La façana és la pèrgola d’accés. Potser (només potser) la coberta. La resta, un tap. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que el Teatre Atlàntida de Vic no en té, excepte a la petita placeta d’accés al teatre a l’interior del passatge que creua l’edifici. La resta, taps, cobertes que cauen. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que la Filharmònica de Berlin, de Hans Scharoun, o l’Òpera de Sidney, de Jörn Utzon, tampoc en tenen. No li cal. Taps. Mitgeres a la fresca. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que els porxos de l’estació no en tenen.

Accessos de servei a baix. La planta baixa pujada fins un primer pis. Finestres de servei, posades allà on calen. L’edifici és un volum. Un cofre. A l’interior, el tresor: l’espai és car, l’espai és luxós. Allà, l’edifici esclata. Elements: safates de quinze metres, de vegades mitges safates de set metres i mig. Les cobertes en dent de serra a sobre, en alçada variable. No es pot parlar de dobles o de triples alçades: els forjats són una simple referència. Tan sols es pot parlar d’espai, de visuals creuades, de llum matisada, d’encavallades planant sobre el teu cap. D’un espai blanc rebentat de llum amb prestatgeries, amb taules, amb gent voltant. Alguns buits apareixen tallats per uns artificis en forma de planes de llibres, translúcids, que filtrarien i matisarien la llum, que donarien un plus de complexitat a l’espai: una mena de cirereta.

La relació amb la ciutat es fa, simplement, a través de la volumetria. Del que aquesta pugui captivar, del seu carisma, de la seva capacitat per actuar com a reclam. Això i la porta. Per la resta, l’edifici és hermètic. Com a qualsevol vapor industrial que ha aconseguit, així, vertebrar ciutats senceres per tot Catalunya. Un urbanisme additiu, incremental, positiu, d’eficàcia provada.

Que, potser, permetria fer un mercat contra les seves façanes-mitgeres. Ampliar o reduir el carrer. Reformar l’estació. Tot està per fer contra aquest pol d’activitat.
I, com si fos una ostra, a dins hi ha la perla.