Parc en alçada
(gràcies a Inaki Ábalos, Renata Senkiewcz i al seu equip)
Va saltar dels panells un croquis de n’Iñaki Ábalos. Aquest és un resum d’intencions que abasta tots i cadascun dels aspectes rellevants d’aquest projecte. El punt de vista és elevat, pràcticament a l’alçada de la línia de coronació de l’edifici. Recorda la perspectiva principal de la Ville Contemporaine de Le Corbusier, on les cobertes dels gratacels són tan sols una línia recta: sobre seu, el cel. Sota, la ciutat.
Resulten tan interessants les presències com les absències. No hi és l’Avinguda Marquès de l’Argentera. No hi és la Barceloneta. Elements presents: el sol. La mar. Els arbres. Gent. Els edificis són tot un manifest: els porxos de l’Estació. La Torre Gas Natural de l’estudi EMBT, un dels darrers projectes dels que n’Enric Miralles va poder-se ocupar. L’Umbracle, de Josep Fontserè, edifici estimadíssim per Enric Miralles (i l’edifici barcelonès preferit d’un dels seus ídols, sir James Stirling): la seva secció és la base de les cobertes del Mercat de Santa Caterina.
El croquis és, abans que res, un paisatge. Un paisatge format per diversos elements existents convocats, agrupats, cohesionats per la nova peça de la Biblioteca, resum i articulació de tots els elements, naturals i artificials.
La Biblioteca consta de tres peces: un cos alt i un de baix, maclats per la cantonada que coincideix amb l’Estació, i l’espai buit que es rescata de la parcel·la del concurs. Aquest apareix representat com la prolongació del parc, separat d’ell per la Ronda de Circumval·lació. Els dos cossos comparteixen un tractament de façana idèntic, un especejament vertical que, a la torre, sembla discontinu, amb un mòdul semblant a l’alçada del cos baix. Els dos cossos semblen ortogonals.
L’espai públic sembla tenir forma d’embut, línies d’arbres que menen al públic fins a l’accés, marcat com l’únic espai de façana sense textura, adjacent a la macla dels dos cossos. La vegetació (arbres, jardins) apareix representada per remolins traçats a llapis: espirals, bucles, gairebé un traç continu. Alguns d’aquests traços s’escampen per l’interior de l’edifici en qualsevol dels dos cossos: jardins penjants. Una sèrie de traços en diagonal els connecten.
L’edifici no és tal: es tracta del que conté, del que empresona, del que formalitza un recorregut per una sèrie de jardins que menen la Ciutadella cap amunt. Alguna cosa interessant haurà de succeir quan ho coronem.
L’itinerari haurà de ser, forçosament, ascendent: el contrari del que Wright va suggerir al seu Guggenheim de Nova York. El Guggenheim, vaja. Quan arribem a dalt trobarem alguna forma de baixar ràpidament.
Així, la torre és circumstancial, quasi una hipòtesi de treball confirmada a posteriori per una racionalitat estructural i constructiva, a penes una forma producte de la implosió del que succeeix al seu interior. Això es veu reforçat per la forma de la coronació. Aquesta és la síntesi de moltes coses interessants: els porxos de l’estació invertits. La torre de Miralles: el seu voladís petit inquietant, la seva cara inferior resolta en forma d’un mur-cortina mirall dissenyat expressament per a reflectir l’Estació. L’umbracle.
També el record de dos edificis excepcionals: el Palau del Governador de Chandigardh i la Filharmònica del Jura, a Hamburg. De fet, el Palau del Governador passat per Gaudí: quan una sola creu bidimensional no era suficient per a coronar un edifici aquesta adquiria forma de bulb, de ceba, de creu de quatre aspes resolta amb metall; qualsevol artifici que girés 360º la idea d’una creu. Ábalos-Senkiewcz fan el mateix amb la coronació del Palau del Gobernador: la giren dos cops sobre sí mateixa. Maclen el resultat i voilá.
La Filharmònica del Jura és una referència més propera: en aquest cas juxtaposada a un edifici antic (unes drassanes que, desgraciadament, es van haver d’enderrocar interiorment, conservant-ne només la façana), una torre-que-no-és-torre, edifici híbrid coronat de manera anàloga, amb un mur-cortina de vidre transparent, abultat, deformat, que, segons com rebi la llum, aspirarà a fondre’s amb el cel.
L’afirmació de els cantonades recorda també l’arquitectura àrab. Les mesquites, la construcció amb adob. La imatge és inestable, dinàmica. Suggereix moviment, percepcions canviants. El coronament es veuria bé des de qualsevol posició: sempre tendeix a pujar. Mai, ni quan estigui incomplet, es veurà així.
Una perspectiva anàloga a l’anterior confirma el que he dit. Aquest cop està realitzada amb ordinador i és un punt més complexa, incorporant noves referències urbanes que la fan més complexa. Incís: no és un render. Fins on sé, l’equip Ábalos-Senkiewcz és l’únic que no els ha entregat. No s’han rendit a aquesta moda absurda de l’hiperrealista que sembla exigir tan poc dels que jutgen els edificis.
El document més important per entendre l’edifici és la secció. En ella apareixen els jardins verticals. El recorregut que els uneix es marca en vermell, abatut. L’àrea infantil se’n va al cos prismàtic baix: pragmatisme. Els nens a baix, on no molesten ni seran molestats. El dipòsit de llibres, al soterrani. Si pesa no s’ha d’aixecar.
El tret més significatiu, no aparegut al croquis, és l’aire que aquesta conté. L’espai conté moltes dobles alçades que el van creuant i enllaçant, complexintzant-ne el resultat final.
El més interessant: no jerarquitza, no garbella al públic per intensitat d’us. És més, aquest tendeix a repartir-se homogèniament per tot el volum, emparentant la torre amb els gratacels americans (Rem Koolhaas dixit). Dalt de tot hi trobem el bar. Sobre aquest l’àrea de música i cinema, més sorollosa, separada de la resta de l’edifci: ja sabem per què pujar. Sota el bar, els adolescents. Al terç central, la biblioteca d’adults. La biblioteca, vaja. Sota l’administració, els cossos de servei.
Cada espai amb el seu jardí (penjant).
Les plantes: un quadrat perfecte, un cos maclat, la resta de la parcel·la buida.
La planta baixa: un passeig en forma d’embut ens porta de l’Avinguda Marquès de l’Argentera a l’accés. Al bell mig d’aquest passeig el cos extruït prismàtic, finalment un paral·lelepípede extrudit. Apareix un recorregut alternatiu tangent a l’edifici en U de l’estació, que dona a un accés secundari. L’estructura dels edificis és perimetral. Al cas de la torre hi col·labora un nucli central.
Les plantes superiors: espais buits, jardins, el nucli, la façana portant. Amb regles de joc molt senzilles, un màxim de complexitat.
Joc mestre d’escala: el recorregut en secció, el que defineix l’edifici en perspectiva, en maqueta, en secció, és a penes rellevant a les plantes. Les escales no consumeixen espai, quedant materialment enganxades a la façana, filtrant la llum, sense gairebé ocupar espai. Sense una feina d’informació creuada important no es pot entendre l’edifici.
Tornem a la segona perspectiva: la biblioteca és la peça que falta per convertir la ciutat en un bodegó. Un tapís: els arbres. L’Umbracle. La Torre del Gas Natural. El Centre Biomèdic. El mar al fons, la Barceloneta, l’Estació: vegetació molts metres munt, un aljub com a coberta. Fins al següent edifici.
8 comentaris:
Dos petites puntualitzacions: L'Iñaki Ábalos em va parlar del valor de reciclar projectes (i fer-los avançar): per tant és lògic que una biblioteca en recordi una altra, i la d'Usera és un projecte fabulós.
La segona és que, per estrany que sigui, no coneixia la Filharmònica del Jura (la de l'Elba, vaja): es va assabentar del projecte qua, preparant aquest article, jo mateix li vaig parlar d'ell. La seva primera reacció va ser alarmar-se pensant que la gent li diria que s'havia copiat.
La segona, trucar en Jaques Herzog (són amics) i felicitar-lo pel que ell creu que és el millor projecte de tota la carrera de H&dM.
Pel que em va explicar, l'edifici era un aljub que recollia aigua, i la idea d'àmfora li va sortir de Gaudí. Les formes surten directament de l'Umbracle i de l'edifici d'en MIralles. Es veu que en Miralles i ell (també amics) compartien devoció per l'umbracle i el consideraven l'edifici més bonic de la ciutat. Si agafes aquells arcs de cercle i els inverteixes surt bastant immediatament la biblioteca.
Respecte la proposta atractiva... a mi encara és de les que més em fascinapel qeu té, sobretot, d'edifici compacte, d'objecte posat amb gràcia allà. Però la tria és subjectiva, sense més, és clar.
Ui, l’Ábalos és veterà, però no dels que més. En Viaplana té 80 anys!
El que passa és que van començar molt jovenets i tenen una trajectòria d’una solvència intel·lectual increïble.
De fet “la Buena Vida” és un dels meus llibres de referència, i la seva manera de plantejar els projectes sempre m’ha guiat. Ara hem guanyat dos estudis molt diferents i interessants els dos.
N’Ábalos vol que prohibeixin els renders hiperrealistes. Espero que se’n surtin: no els he suportat mai.
Respecte el que has dit… gràcies. De veres. Tots estem fatal i els temps són molt incerts. La cosa bona és que serveixen per reflexionar. La dolenta és que ho haurem de fer gratis.
La bona, també, és que es necessita gent que pensi. No n’hi ha tanta…
Respecte als articles musicals… ja veurem què penso. La idea és seguir fent-ne de moltes coses diferents dins del que puc fer (cinema, música, pintura, etc). Els de música són els més complicats, però no impossibles…
Doncs a mi és dels pocs projectes del concurs que em semblen interessants... i concretament el millor, això que l'Ábalos em posa una mica nerviós el que té a darrere: pensar que algú tan llest pot escriure un llibre tan bo com La Buena Vida i malgastar-lo en les últimes 10 pàgines fent una defensa podridíssima de la casa californiana, o obrint-te no un sinó dos (bons) llibres sobre paisatgisme amb un rotllet sobre el pintoresquisme que no hi ha per on agafar-lo...
Està molt bé aquesta sèrie sobre el concurs. El que em fa més mal és com les propostes no tenen en compte el caràcter de la Ronda de Circumvalació: per més que hagin de desaparèixer, aquelles platges de vies i aquell carrer absurd desenganxat de la lògica de la ciutat (però déu n'hi do quina putada si el tallessin), alguna cosa de les traces que el seu ús tan estrany, tan de contrapès a la ciutat de l'ajuntament, s'hauria de poder fixar o desenvolupar... cony, que no ho fa el Viaplana (em pregunto si EMBT encara té aquest tipus d'inquietuds), aquí passa alguna cosa greu, i més si no li interessa a cap d'aquestes desenes de relleus de... vull dir, és el poc sentit que pot tindre fer aquest edifici en aquest lloc i pensar-lo ara, no? de fet és la sort que es faci així i no com seria més lògic...
Música i arquitectura: sí, el segon és més complex. No és una Bella Art, és una art aplicada, segons la classificació grega. Per tant és més complexa per definició. Però a la pràctica, molts dels criteris que es fan servir per jutjar-la són els mateixos, per injust que sigui. Un dia parlava amb en Jordi Badia del tema i em va dir una cosa interessantíssima: ell es sotmetia de grat a la “dictadura” de la crítica visceral, emocional, i em defensava una lectura dels seus edificis completament prosaica, sense passar pel projecte ni per la construcció ni per res intel·lectual. Venint de qui venia ho vaig trobar apassionant. Si acceptem aquesta hipòtesi arquitectura i música són el mateix. A part, la música també té estructura, harmonia, instruments, etcètera. Per exemple: en Keith Richards sempre toca amb una Fender Telecraster a la que ha canviat el primer fonocaptor per un altre Di Marzio perquè soni més aspre i, a més, acostuma a treure’s la primera corda (la de dalt) perquè deia que els negres tocaven amb harmonies senzilles I sense això no hi ha Stones... etcètera.
Respecte a la Buena Vida, em passa una mica el mateix que a tu: trobo que el darrer capítol és el més fluix però que, alhora, legitima tota la resta del llibre: allà es mulla. I acabes adonant-te que tan ell com l’Herreros han fet això tota la seva carrera. L’Herreros va construir, recentment, un habitatge en 24 hores. L’Àbalos acaba d’acabar un centre cívic (em va demanar que el ressenyés, cosa que penso fer a la que vagi a Madrid) que és pur Pierre Koening.
Llàstima que començo a estar saturat de tanta biblioteca (i el que queda), perquè el debat posterior és molt més ric que no pas el propi article. Ahir vaig estar parlant amb dos concursants més, un d’ells, pobret, havia destacat un aspecte dolent del seu projecte quan és un molt bon projecte. Ho va acceptar, li va encantar, em va felicitar i va començar a destacar aspectes del solar interessants. Després uns altres concursants (que sortiran ressenyats també amb una proposta molt bonica) em van dir coses molt interessants.
La relació amb la Ronda la he destacat en varis projectes. Per exemple, Max Sanjulián podia obviar-la perquè l’havia tingut en compte. Altres l’han resseguit punt per punt.
Respecte la lògica del solar, el per què, la seva relació amb la ronda, etc... forma part del que no puc explicar aquí. Davant una cervesa encara. Penseu el pitjor, degenereu-ho una mica més i tindreu la lògica amb que es va fixar aquest solar.
EMBT volen mètode però fa temps que han caigut a un formalisme que massa cops està buit. Tindran una trajectòria irregular que alguns cops brillarà però d’altres ens farà patir. .. a veure què fa la Benedetta ara que construirà una torre de 250 metres a la Xina...
Publica un comentari a l'entrada