diumenge, 5 de febrer de 2012

Arquitectura i Futur: On us portem?

(Fotografia: Miguel Ángel de la Fuente [Global Image])




0-Introducció

     El 15 de desembre passat, a la Roca Barcelona Gallery, es va celebrar un esdeveniment anomenat “Arquitectura y Futuro: ¿Dónde os llevamos?, dirigit per Fèlix Arranz, que va comptar amb la participació d’unes quatre-centes persones acreditades. M’hi van convidar com a observador i, des d’una posició privilegiada (assegut just al costat d’un dels quatre ponents) vaig comprometre’m a posar per escrit el que va passar allà dins.
     He decidit fer-ho a través d’una sèrie de preguntes molt senzilles (per a què, on, com, qui, què) per a que cada lector pugui extreure’n conclusions.
     No es pot ser objectiu, però. La tria de les frases, la mateixa manera de fer la crònica, ho impedeixen. El que sí he fet, en la mesura del possible, és separar les meves pròpies opinions de la informació.
     A l’aparèixer aquest escrit en un blog personal, adjuntaré separadament les meves impressions sobre l’acte, en article apart, provant de separar informació d’opinió.



     S'adjunten els enllaços als videos de l'esdeveniment: 


resum (youtube, 4,30')


Emissió completa, 10 parts (youtube HD)


1  2  3  4  5  6  7  8  9  10


Accés directe a la notícia a Scalae

1-Per a què?

     Debatre el futur de l’arquitectura des de dos punts de vista diferents:

-Fins a quin punt depèn de nosaltres sortir de la nostra crisi?

-Què podem fer els arquitectes com a motor social?

És a dir, dos factors: un exogen, d’altre endogen. On som, què fem. I la relació entre els dos.

2-On?



     A la Roca Barcelona Gallery, rere el Corte Inglés de la Diagonal, al carrer Joan Güell. Barcelona.
     A l’espai d’exhibició d’una multinacional que se n’està sortint. Que toca i combina moltes disciplines, molts productes. Una multinacional que dona molt protagonisme als arquitectes, convençuda, per política d’empresa, que, malgrat la crisi, malgrat el desprestigi i els problemes, seguiran impulsant, guiant, aconsellant la construcció. Liderant, proposant.
     L’espai en sí és una sala d’exhibició que rehabilita una estructura existent, dissenyada per Borja Ferrater i els OAB. L’espai és un hall, una sala en tot el sentit i el pes de la paraula, complex, zonificat (que no compartimentat) per tal de poder exhibir els productes de la marca i, alhora, celebrar-hi esdeveniments, exposicions temporals, etcètera.
     L’acte es va celebrar a la “banyera”, un espai soterrat il·luminat zenitalment, servit per unes escales desplegades en cascada, de xapa d’acer pintada de negre, que serveixen de tribuna privilegiada per a veure el actes. La banyera té tres alçades: la del soterrani, planta baixa i una planta pis, protegides amb ampits de vidre que deixen veure el que passa.
    
     La “banyera” es va veure transcendida per la disposició de cadires per al debat, dissenyada per Fèlix Arranz. A partir d’aquí el seu nom pren protagonisme com a alma mater i director de l’esdeveniment. En Fèlix va disposar uns tamborets de cartró de disseny molt senzill, plegables (que es regalaven a cada participant al final de l’acte) en fileres paral·leles en torn a un espai central longitudinal orientat cap al cantó curt contrari al de les escales: el parlament britànic, vaja, amb tot d’arquitectes més o menys vestits de negre enlloc de lord amb togues i perruques estrambòtiques picant indignats sobre una tarima de fusta amb una de les seves pròpies sabates Oxford fetes a mida a la ma.

     La sala, de dimensions reduïdes, va acabar resultant una veritable olla a pressió. L’espai central tenia, a penes, un metre d’amplada, o un metre vint. Rere seu, tres o quatre fileres de cadires per banda, enfrontades sense Tories ni Whigs en un clima que va afavorir el diàleg i els diàlegs petits, l’interès, les ganes.

   
     L’expectació que va generar l’acte va ser enorme. El recompte total de gent és gairebé impossible de fer, excepte per les acreditacions. Centenars. Un cop allà, l’interès va ser alt. De fet l’assistència a l’acte indicava un primer garbell important: assistir-hi indicava, sinó optimisme, sí interès. Una actitud activa. Moviment.

3-Com?

     Dues preguntes que partien el debat en dues parts: Les transcric amb el redactat textual de Fèlix Arranz.

-“Si parlem de futur, si ens preocupa la nostra posició vers ell, serà molt útil discernir quins aspectes ens poden ajudar i quins altres poden perjudicar-nos respecte d’aquest futur. Anomenarem valors al que ens ajuda i prejudicis al que, per mals entesos, ens perjudica. Aleshores, i tan en la teva experiència personal com en la pública (institucional, acadèmica, social o cultural) i als teus àmbits més habituals, quins valors i prejudicis has pogut identificar i en base a quines experiències?”

-“Aprenem amb el que ens expliquen, amb el que experimentem i, també, imitant comportaments aliens. Essent així les coses resulta important, i generós, saber i oferir la informació sobre allò que estem fent. Fer-no ens permet rebre ajut dels altres, perquè sabem què podem necessitar, i, també, orientar als altres sobre camins i rutes possibles. Aquesta és la generositat del procés. Des d’aquesta perspectiva i en el que és possible compartir públicament: Quines iniciatives estàs impulsant ara mateix i, d’entre elles, quines s’orienten a crear noves situacions i quines d’elles a protegir el que consideres necessari?”

     Aquestes preguntes es van formular als quatre ponents, secundats per quatre relators que, amb diversos graus de perspectiva, van ocupar-se de donar visibilitat a l’esdeveniment. Les xarxes socials (singularment Twitter) van ocupar-se de retransmetre, puntualitzar, donar anècdotes i fins enriquir el debat.

4-Quí?

     Els quatre ponents van ser:

-Vicent Guallart


     Arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona. Guallart té estudi obert, un historial llarg proposant esdeveniments (com Metapolis) i una pota docent que, als darrers anys, s’ha centrat en l’IAAC, una escola d’arquitectura privada ubicada a una nau del Poble Nou.
     Guallart representa una visió nova sobre Barcelona, crítica, propositiva. Al col·loqui representava una de les dues visions institucionals, la més directament lligada a la política. Des d’aquesta vessant l’arquitecte té, també, responsabilitat sobre els diversos arquitectes que exerceixen a la ciutat, representant alhora què fem i qui ho fa.

-Jordi Ludevid


     President del CSCAE (Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya). Per tant, Ludevid representava la segona visió institucional del col·loqui. Prèviament havia estat degà del COAC, cessant el càrrec en favor de Lluís Comerón, actual degà (els estatuts del COAC estableixen que, en cas de dimissió del degà, el president de la Demarcació de Barcelona, càrrec ocupat aleshores per Comerón, assumeix automàticament el càrrec). Prèviament havia tingut estudi obert, amb el que va construir una obra interessant.
     Ludevid és, per definició, l’arquitecte que gestiona els altres arquitectes. Que presideix l’òrgan de representació més important que hem creat els arquitectes per relacionar-nos amb la societat.
     També és el president que s’ha trobat l’exercici de la professió més diversificat, ampli i divers de tota la història no del CSCAE sinó de l’arquitectura espanyola. I que ha hagut de crear (que està creant) les armes per afrontar aquest panorama inèdit, que està aquí per quedar-se.

-Isabel López Vilalta
Isabel López, Vicent Guallart. 
      Arribava al col·loqui des d’una vessant doble: la representació d’una institució, el FAD, i la representació del prestigi de la nostra professió. Isabel López té un estudi d’interiorisme prestigiós, que proposa i construeix, al marge d’aquesta etiqueta, arquitectura en majúscules. De tota la seva trajectòria en destacaré unes poques obres: les tres de les que ella mateixa em va dir que n’estava més orgullosa i alguna altra que, per a mi, està a aquesta alçada. Les seves tres són el restaurant, ara desaparegut, “el Japonés”, al passatge de la Concepció, la botiga provisional de la sastreria Santaeulària, a pocs metres del Japonés i mitgera per mitgera amb la botiga original, que sobreviu, alterada, convertida en botiga de Loewe, i el restaurant Moo, sota l’hotel Omm, a poc més de cent metres d’aquestes altres dues. Aquestes obres es van fer en col·laboració amb Sandra Tarruella. A aquesta tria hi afegiria el bar Berlin (també amb Tarruella), a Diagonal amb Muntaner, obra que sembla ser allà de tota la vida.

-Ariadna Cantís


     Professional de la curació. Cantís s’ha inventat, literalment, la seva manera d’exercir la professió, comissariant exposicions que ella mateixa promou, s’inventa i projecta. Ha donat visibilitat a tota una generació d’arquitectes madrilenys primer i sud-americans després, a través de les iniciatives FreshMadrid i FreshLatino.
     Cantís representa el professional emprenedor que parteix de zero explorant vessants de la professió a penes recorreguts. Representa, també, una manera digníssima d’exercir la professió al marge de la construcció. A tot això se li suma la visió en perspectiva que li dona el contingut de les exposicions de les que s’ha ocupat.

     Per a quatre ponents, quatre relators. Finalment van ser cinc, ja que el grau d’implicació d’un d’ells va donar-li una plaça inicialment no prevista. La relació va quedar així:

-Anna Vergés
Anna Vergés, desenfocada en primer terme. Rere seu, Guillen Augé i Marta Malé-Alemany.
      Arquitecta. Amb Guillen Augé, presentadora del programa d’arquitectura Extraradi, a COM ràdio, nominat al FAD l’any passat. Vergés exerceix la comunicació d’arquitectura d’una manera alternativa a l’habitual, amb dignitat i qualitat reconegudes.

-Llàtzer Moix

     Periodista. Cap de cultura de la Vanguardia. Ha donat, a través d’articles, entrevistes i llibres, visibilitat a la professió, explicant-la i divulgant-la entre el públic no especialitzat. Té una visió exògena a la professió, i, alhora, implicada i compromesa.

-Edgar González


    Arquitecte. Autor del blog d’arquitectura més llegit d’Espanya, voluntàriament dispers, tocant temes tangents a la professió, manejant un volum d’informació important, amb col·laboradors a Catalunya i València. González amplia fronteres i explora els límits de la professió, sense defugir-ne els temes polèmics.

-Ethel Baraona
Ethel Baraona & Jaume Prat, desenfocats. 
      Arquitecta. Promotora, amb César Reyes, de DPR Barcelona. Bloguera. Editora. DPR és una de les iniciatives més importants de la ciutat de Barcelona, impulsada al marge de tot suport institucional. I, si se’m permet, una de les persones més alegres i optimistes que conec. Tret que, passat a l’arquitectura, crea tota una cosmogonia interessant que contamina positivament tota la seva obra.

-Jaume Prat
Jo mateix. Al telèfon es reflexa la llibreta i els meus apunts. 
      Vaig arribar al col·loqui de la ma de Fèlix Arranz, amb qui col·laboro a Scalae. En Fèlix sempre ha demostrat un respecte màxim pel que faig.
     Com a puntualització per aquest article, diré que procuro mantenir el blog al marge de l’actualitat i del ritme que ens imposen els esdeveniments i el dia a dia. Vaig proposar aquest article pel que té de ”aquí i ara”, i perquè les postures que s’hi exhibeixen tindran, de ben segur, influència a la construcció d’edificis futurs. Escriure això dona perspectiva. Llegir-ho, espero, també.

     Per últim, parlar del públic. Majoritàriament eren arquitectes. Arquitectes a la seu d’una empresa. Però no estàvem sols, i aquest fet és remarcable: a part de Roca, empreses com Figueras, Lamp o la Cooperativa Jordi Capell van venir. Hi havia una bona representació d’interioristes que, al meu entendre (i aquí em permeto una opinió personal) no es diferencien, quan fan una bona feina, dels arquitectes excepte en les atribucions que els dona el seu títol. El cas és que, a part de Isabel López-Vilalta, una representació significativa del seu col·lectiu es va deixar caure per allà, i, fins i tot, Fernando Salas va intervenir al debat. També hi havia fotògrafs i escenògrafs, que, amb la seva presència, van contribuir a fer més transversal el debat i van multiplicar els punts de vista i les interpretacions a posteriori del que va succeir.

5-Què?

     Els quatre ponents van obrir la primera part posant èmfasi en qüestions diferents i complementàries.

     Isabel López Vilalta va parlar (tan des del FAD com des del seu propi estudi) de la cultura del col·lectiu. Va contraposar l’aïllament i la incomunicació en que han viscut molts estudis a les associacions d’arquitectes (puntuals o estables) i a l’activisme directe. Als encàrrecs buscats per iniciativa d’un arquitecte, fabricats literalment, fins a crear una massa crítica que permeti establir sinèrgies. Seguint amb el joc de dualitats, va contraposar aquesta actitud a la por, l’abatiment i la peresa, al derrotisme al que és massa fàcil caure quan van mal dades.

     Vicent Guallart, en un discurs molt complex i institucional, va contraposar (seguint amb la inèrcia de les dualitats) l’estratègia a la tàctica: la segona només resol problemes de curta volada, és sempre circumstancial i defuig el plantejament radical dels problemes.
     Barcelona, explicava, té una llarga tradició de somniadors estructurals: Ildefons Cerdà, el GATCPAC, el Grup R. Guallart va postular cicles de canvis estructurals d’uns 50-70 anys lligats a canvis tecnològics i en la conjuntura econòmica.
     Actualment, va seguir, Barcelona és una ciutat industrial que no fabrica. Amb un fraseig contundent, gairebé constituït per eslògans fàcils de recordar, un punt irònics, Guallart va reivindicar els arquitectes presents amb un  “Som Barcelona”, per, immediatament després, explicar que el model Barcelona que coneixem està esgotat.  Ara toca redefinir-lo, buscar encàrrecs activament a l’exterior, portar la nostra idea de ciutat on realment estigui l’economia. Dues frases textuals: “El AVE solo llega a Madrid” i “La verdad es que no nos necesitan para nada” van servir per denunciar les actituds passives, inercials respecte al que s’ha vingut fent fins ara.
     Actualment Barcelona està tercialitzada. És una ciutat turística on el valor afegit nou s’ha traslladat a sectors com la gastronomia. Davant això, Guallart va reblar la tesi de la recerca activa de feina: reivindicar la tradició d’emprenedoria d’aquí per a projectar-nos cap al futur.

     Ariadna Cantís va basar la seva ponència en la resposta a tres preguntes que ella mateixa es va formular:
-Què és ser arquitecte avui en dia?
-Construir o no construir?
-Hem de construir contextos?

     La resposta global a aquesta pregunta venia de l’actitud vital de la pròpia Cantís, buscant activament encàrrecs en un camp gairebé inexplorat, aliens al món de la construcció (però tangencials a ell) immersos a un context global que s’ajuda a crear explicant-lo. La paraula clau per a definir tot això és “flexibilitat”.
    
     Jordi Ludevid, parlant amb el barret de president del CSCAE posat, va reivindicar una professió silenciosa i unida, allunyada del que va anomenar “màquines banals” (que consumeixen més del que produeixen).
     La seva defensa de la professió passa per un projecte col·lectiu amb resultats basat en la urbanitat en el sentit ampli de la paraula, en la persistència dels professionals emparats per un marc jurídic rigorós. Es va unir a les tesis de Guallart dient que el tacticisme debilita.
     Per últim, i, potser, el més important tot i ser el més abstracte, Ludevid va reivindicar la nostra capacitat per il·lusionar-nos i il·lusionar.

     Cantís va ser puntualitzada per Jorge Vidal contestant, a la seva segona pregunta, que els arquitectes hem de construir teories.

     El debat va prosseguir amb una ronda de declaracions de diversos directors d’escoles d’arquitectura que van reivindicar l’ofici (construir bé), essent capaços de posar al davant del nom el prefix re-, amb totes les puntualitzacions sobre el límit de la preservació. Es va reivindicar, també, el domini de l’escala, de la construcció, de la tècnica, com a fet diferencial.
     Estel Ortega (arquitecta sòcia de Cubus arquitectura) va posar, però, en crisi aquesta formació catalana, reivindicant un espectre més ampli que donés, per fi, respostes a la no-construcció associada a l’arquitectura.
Estel Ortega
     Pep Garcia Cors (arquitecte soci de la cooperativa d’arquitectura Cop d’Idees) va demanar la separació dels problemes de l’arquitectura i els problemes dels arquitectes. Després va reivindicar, arrel del panorama actual, la desaparició de les normatives, que, com el seu propi nom indica, estan concebudes per a problemes normals. Allunyat del que està passant.
Miquel Lacasta
     Entre una sèrie de discrepàncies, la primera part del debat va acabar amb una reivindicació per part de diversos participants del col·lectiu, de la flexibilitat, de la “incertesa educada” com a actitud. D’una tornada al mètode de l’assaig i l’error. D’una obertura de la professió a altres disciplines i una col·laboració més àmplia amb els col·lectius socials.
     D’un replanteig de l’estratègia des de la pròpia arquitectura.

     La segona part, sobre les iniciatives que els arquitectes podem prendre per a afrontar el nou marc, va ser oberta per Jordi Ludevid, parlant sobre la diversitat de respostes que, actualment, ofereix preguntar-se què és ser arquitecte. Des del CSCAE, Ludevid va postular la integració de tot aquesta diversitat a la professió, deixant d’apostar per un sol model professional, amb el projecte com a denominador comú. La nostra actitud vers ell és el que ens converteix en arquitectes.
     A través de la seva declaració, Ludevid va enunciar la necessitat de redefinir un sector que, fins ara, havia apostat decididament (i gairebé únicament) per la construcció... fins que tot ha acabat construït. La sensació actual és de quid tum. I l’arquitecte no es va acontentar amb formular la qüestió, sinó que la va respondre amb una proposta consistent en tres punts: internacionalització, feines per compte aliè i rehabilitació, a través d’una arquitectura austera. Va concloure amb una frase que cito textualment: “el disseny és una eina per a crear riquesa.”

     Isabel López Vilalta, parlant en nom dels FAD, va explicar una sèrie d’iniciatives per apropar el camp del disseny a la ciutadania, com la FAD-fest. També va insistir en la col·laboració com una actitud constructiva de futur: en aquesta línia va parlar d’una materialoteca (un centre de materials), eina consultora que el FAD posarà a disposició dels ciutadans, i d’una certificació-FAD com a segell de qualitat.

     Ariadna Cantís (precisant que no es dedica a la docència) va parlar de canviar la manera d’ensenyar, flexibilitzant-la i ampliant l’espectre del que s’ensenya. Va seguir insistint amb inventar-se i oferir encàrrecs de manera activa i creativa, postulant projectes inventats on, a més de l’encàrrec, s’ha de buscar activament promotor,  finançament i difusió. Del treball d’investigació associat a això. Del projecte, en suma, abastant un espectre més ampli del que en aquests moments s’entén com a tal. De la internacionalització de conceptes i dels col·lectius i les seves jerarquies: col·lectius, col·lectius de col·lectius funcionant en xarxa i, finalment, mutant la mentalitat dels arquitectes que hi treballen, forçats a completar la seva formació treballant d’una manera diferent a com ens han ensenyat.
    
     Vicent Guallart va qüestionar-se sobre els interlocutors dels arquitectes, enunciant respostes multiescala i parlant, també, d’obrir l’espectre de la professió no acabant la col·laboració amb el client a l’entrega de l’edifici, sinó responsabilitzant-se’n activament: “el negoci és quedar-se” (sic). Va postular, també (incidint en la resposta multiescala) per la regeneració de les ciutats, des d’una òptica global: les xifres de població que va manejar en tot moment eren mundials.
     Com a proposta concreta per a la ciutat de Barcelona i els arquitectes que exerceixen aquí, Guallart va enunciar una iniciativa d’auditar ciutats, des de Barcelona, anomenada projecte “City Protocol”. També va postular l’empaquetament, l’explicació, la compartició del model Barcelona de cara a la seva exportació i explotació per part d’arquitectes formats aquí, que liderin (sempre des de la professió) aquesta iniciativa. Cas de no fer-ho, va seguir, ho faran altres professionals, prenent-nos, literalment, la cartera.

     A debat va sortir, també, la falta d’estratègia empresarial dels estudis d’arquitectura (com a puntualització a la intervenció d’Ariadna Cantís sobre els col·lectius) i la necessitat, formulada de varies maneres diferents, de prendre la iniciativa i, sobretot, organitzar aquestes diverses iniciatives: Ludevid va enunciar propostes de decrets-llei, bancs de dades d’honoraris, i, des de les escoles, acreditació de nivells d’arquitectura.
    
     Xavier Torras, de Roca, va resumir tot el debat amb una sola frase: “el futur es forma”. En això estem. 

Imatges cortesía de Roca Barcelona Gallery. N'ignoro el fotògraf, que si s'indentifica, quedarà acreditat.