dilluns, 6 de febrer de 2012

Arquitectura i futur: una visió personal



Aquest article recull les meves impressions (disperses, precàriament ordenades) sobre el debat celebrat el 15 de desembre passat a la Roca Barcelona Gallery, resumit a l’article anterior.

El propi plantejament del tema (posar juntes les paraules arquitectura i futur) tenia un cert morbo: la professió està tensa i àvida de respostes davant una conjuntura econòmica increïblement difícil, barrejada amb una certa hostilitat social: la crisi va petar per la construcció, i nosaltres la liderem; l’associació d’idees (complexa i, quan no es matisa, totalment injusta) és fàcil.

El plantejament del tema quedava matisat per dos factors importants i complementaris: Qui ho promovia i a casa de qui es feia.

Roca és una empresa poderosa. Ho és, fonamentalment, perquè s’ha treballat ser-ho, a través d’una bona estratègia empresarial (és obvi que és així: del contrari l’empresa no existiria ja), a través de la seva internacionalització, amb tot els riscos que això implica: deslocalització, noves maneres d’entendre el negoci, clients difícils pel xoc cultural, relacions a molts nivells diferents, inclòs el polític.
Roca ha fet, a més, investigació i desenvolupament de nous productes. I ha protegit els arquitectes, que l’han ajudat decisivament en tot aquest procés: també en molts altres, com la difusió, la promoció, el màrqueting i la construcció de noves seus. Aquesta confiança és optimista, i indica, entre altres coses, la consideració per part de l’empresa que la crisi no és un canvi de paradigma respecte els arquitectes: se’ns continua considerant els líders de la construcció. Per últim (i a conseqüència d’això), Roca cuida molt la seva difusió entre els arquitectes, a qui ens manté constantment informats del que fan.

Per tant, el debat no implicava només arquitectes: implicava una empresa que cedia un espai, un logotip, unes eines de difusió, una oficina de premsa. Va implicar, també, altres empreses i professionals de disciplines tangencials. Va implicar trencar la endogàmia.

La intenció del debat era inherentment optimista. Tan sols el plantejament de la pregunta (arquitectura i futur) és optimista: ningú es fa la pregunta per a contestar que s’ha de tancar la paradeta i considerar que no n’hi ha.

A part de Roca, al debat hi havia arquitectes que representaven institucions i polítics: l’Ajuntament de Barcelona i el FAD. No parlo del CSCAE, encara que sigui un vehicle de relació, per ser una institució formada per arquitectes. La política és la res pública, i situar al debat un càrrec polític que representa directament un càrrec electe és situar-hi, per representació, la ciutadania. La societat. Estigui com estigui la política, sigui quin sigui el nostre nivell de crítica al sistema actual, aquesta democràcia, més o menys imperfecta, legitima els seus representants per a parlar en nom seu.
Per tant, hi havia empreses, representació social... i arquitectes.

La crisi actual és sistèmica. No la hem creat ni els arquitectes ni el món de la construcció, que passa una crisi brutal dins la crisi. Ull: el nostre col·lectiu no va crear la crisi però, com a part de la societat que es, se’n va aprofitar-se, també, de l’anterior marc. Rere Seseña hi ha arquitectes. Proveu d’esbrinar qui va construir Polaris World: us sortirà un estudi prestigiós, premiat, que mai s’ha decidit a publicar aquest projecte com a seu. Ells sabran. Des del moment en que els diversos col·legis professionals van desenvolupar unes estructures hipertrofiades creient-se que nedaven en l’abundància, tot el col·lectiu se’n va aprofitar. Molts pocs ho van denunciar. La resta es deixava portar o mirava cap a una altra banda. Tan sols uns pocs vam avisar. I, probablement, més per la perspectiva que dona haver-ne quedat al marge que per una voluntat de denúncia real.  
La crisi no es pot solucionar des de la res pública, per molt que estigués present al debat: no hi ha diners. Per tant, empatia, paraules, fets fins i tot, però sense recursos. I, per sobre de tot, la certesa absoluta que el sector s’ha de redefinir. D’aquesta necessitat va versar el debat.
Però no ens enganyem: la redefinició de la professió és, per la gran majoria, un tema conjuntural: així que es pugui qui pugui tornarà on era. Els estudis que feien grans projectes els han seguit buscant fora. Fa l’efecte que el debat sobre la sostenibilitat no és tan un tema de convenciment com d’una demanda imposada exògenament. La crisi no canviarà el col·lectiu fins que els arquitectes individuals que han decidit canviar de veres (o formar-se d’acord amb els nous valors) no s’avinguin a liderar un canvi que vindrà més via decret que per mitjà d’una epifania col·lectiva. En unes altres paraules: Paco el Pocero sempre tindrà qui li signi una urbanització nova.

Em fa l’efecte que la discussió versa més sobre el rumb que prendrà l’arquitectura culta que no pas el gruix del parc construït.
Una derivada important del debat van ser els propis arquitectes. Actualment, parlar en nom del (o referir-se al) col·lectiu amb propietat és gairebé impossible. L’arquitectura, però, dona dues coses importants. Fins i tot avui en dia: consciència social i diners. Per molt que  tothom es queixi dona diners. A la comparació a altres col·lectius professionals (amb independència del seu nivell d’estudis) em remeto. Una subderivada és si aquests molts diners donen per mantenir estructures empresarials potents. Fins ara aquest debat era fal·laç: senzillament no va existir mentre les coses van rutllar. Voluntàriament.

Fixem-nos, sinó, en el món anglosaxó: històricament, les famílies Adam, Wood i Nash van mantenir-se tres generacions rendint a bon nivell, sense pràcticament variacions de qualitat internes a l’estudi. Segur que Robert Adam o John Nash eren millors que els seus familiars, però el salt de qualitat no desmereix les realitzacions de la família. Actualment: l’estudi de Marcel Breuer segueix en actiu. Marcel Breuer mor a 1981. Més espectacular: Kevin Roche té un estudi que sobreviurà a la seva mort. El seu estudi no es funda: és la continuació de l’estudi de Eero Saarinen, mort a 1961. L’estudi de Saarinen era, ja, el del seu pare, traslladat d’Europa a Amèrica. L’estudi de Frank Lloyd Wright, convertit en fundació, segueix actiu, gestionant l’obra i construint de tant en tant. L’estudi d’Emery Roth (mort a 1948) segueix en actiu. SOM (Skidmore Owings & Merrill) segueix, òbviament, en actiu: Nathaniel Skidmore es jubila a 1938.
Si aquí tinguéssim aquestes estructures empresarials seria molt més senzill negociar una política d’honoraris coherent.

Igualment: consciència social i diners. Aquest fet ens deixa pràcticament fora de la piràmide social. La professió, tal com la coneixem avui en dia, és hereva de la figura de l’arquitecte que ha aparegut al Renaixement: el que dibuixa perspectives centrals, l’ull de Déu. El de l’arquitecte. El que construeix pels sàtrapes. I no històricament (parlar dels Medici és fal·laç): quants estudis no es freguen les mans pensant en la construcció de Corea del Nord o Cuba? O quants aspiren a construir a la Xina, a Qatar? L’arquitectura i el poder absolut s’entenen bé. El despotisme il·lustrat és l’arrel, fins i tot, de la nostra manera de treballar. No jutjo: em limito a enunciar-ho. I a fer notar que aquestes reflexions radicals tenen resposta en col·lectius d’arquitectes (ara molt minoritaris) que pretenen treballar d’una altra manera. No sé si se’n sortiran.
Un treballador social, un metge, un antropòleg, necessiten endinsar-se a la societat físicament. Nosaltres no. La nostra és una de les professions voyeur per excel·lència.
No vull, però, endinsar-me al debat de la consciència social (i al de la consciència del col·lectiu) més enllà del que es necessita per a contextualitzar el debat.

La perspectiva que tenim sobre la societat és doble: veiem i som vistos. Aquesta mirada de la societat ens ha sacsejat: per la imatge que donem, pel que hem fet. Perquè (com a part de la societat que també som, en aquesta posició estranya) hem participat del que hi havia abans.

Per tant (aquest era un dels punt més calents del debat) ens n’hem de sortir sols. Com? Depèn. Les institucions ens busquen feina: model Barcelona, auditories, rehabilitació per decret-llei.
No és aquesta la clau. La clau és convèncer la societat. La nostra posició relativa vers ella. El nostre grau d’implicació. I, per sobre de tot, el valor diferencial que siguem capaços d’oferir.
Em poso a la pell d’un client (ho faig tot sovint). Si, després del decret-llei sobre la rehabilitació, la manera de rehabilitar les cases no canvia no tindré la més mínima autoritat moral per a defensar aquest decret quan algú em demani consell. Puc oferir les meves idees i la meva feina, però si no som tots, si un aparellador ho sap fer igual de bé... no tindrà sentit. Cap ni un.
Ídem amb les auditories: exportar el model Barcelona? Donarà resultats o, senzillament, Calcuta pagarà per tenir un segell penjat a la sala de plens de l’ajuntament? Si és això segon encarreguem-li directament a qualsevol dels dissenyadors gràfics competents de la capital. Perquè no servirà de res.

Percebo una professió polaritzada: els que volen resistir i els que, de debò, es creuen un canvi.
Una de les gràcies de l’esdeveniment era, precisament, el xoc entre aquestes dues sensibilitats. El tall, diria, és generacional. Gairebé òbviament.
Destaco l’actitud de Vicent Guallart. Guallart no és un títol d’arquitecte. És un arquitecte. Pensa com un arquitecte. Pensa en solucions des de l’arquitectura. Projectades. Creades. Amb iniciativa. Repartint joc. El seu enunciat de les respostes multiescala és important: indica perspectiva respecte del seu càrrec.
Destaco la figura (i les paraules) d’Ariadna Cantís: la seva opció personal, predicar amb l’exemple. La recerca activa de la feina. L’obertura de nous camins professionals. L’ajust a pressupostos tendents a zero. La difusió de la seva feina. I la tria del que ensenya: una reflexió permanent sobre la professió: ensenyar col·lectius joves, reflexionar sobre la seva continuïtat, la seva manera de madurar, d’escalar-se. De transformar-se per sobreviure i expandir-se o per desaparèixer.

Arquitectura i Futur va ser una pedra de toc. Valenta pel que té de posicionament global, de visibilitat. I, òbviament, sense cap altra conclusió que el “depèn de nosaltres” inicial. Tampoc caldria. L’important és el procés.

Una darrera reflexió, sobre aquest debat i qualsevol altre: convidar als presents a reflexionar sobre l’aspecte físic del debat. Sobre les seves sensacions al marge de les paraules. Com si fos una pel·lícula muda. Una invitació a mirar les fotografies com si fossin un assaig visual: hem de reflexionar sobre el farciment i sobre el gall. Imaginar exclusivament llenguatges corporals. Aquesta perspectiva permetrà que aclarim millor qui som. I la identitat dona, per sobre de qualsevol altra cosa, el futur.


(Fotografia: Miguel Ángel de la Fuente [Global Image])