dimarts, 7 de febrer de 2012

0_Estudis (d’arquitectura)


Amb aquest article comença una sèrie oberta sobre estudis d’arquitectura.

Els estudis d’arquitectura són una peça clau per entendre l’obra d’un arquitecte. Considero un estudi d’arquitectura com la barreja d’un objecte físic que proporciona un marc de treball (difós o no: aquest és un dels factors a explorar, ja que una obra d’arquitectura implica molta gent diferent treballant en xarxa, i xarxes d’estudis col·laborant entre ells) i el grup humà necessari per a fer-lo rutllar, així com les interaccions entre ambdós factors, interaccions que creen, per la seva pròpia existència, multiplicitat de factors més.
Un estudi, per a l’arquitecte que l’usa, té una triple condició:

-és un lloc físic.
-és una obra d’arquitectura.
-és un instrument de treball.

Com a lloc físic (com a bé immoble) l’estudi té un marc físic específic que cal explorar. Pot estar a una planta baixa o a un àtic, al centre d’una ciutat o al bell mig d’una parcel·la suburbana. El context també el defineix, i la seva elecció, circumstancial o no, condiciona l’obra que s’hi fa.

Com a obra d’arquitectura ens parla, alhora, de dos factors determinants:
-constitueix una protoobra embrionària, una de les principals referències dins l’obra d’un arquitecte per a la resta de la seva obra: per pell, per convenciment.
-és una obra per a l’arquitecte. Ell n’és el propietari. El disseny dels mobles, la seva tria, la il·luminació, el seu grau d’hedonisme, diuen molt d’ell.

Com a instrument de treball condiciona com cap altre factor la resta de la seva obra: ens parla del grau d’intensitat de la feina, del repartiment de tasques, del treball en maqueta si es fa, del personal, dels llibres que hi ha, etcètera.
És estrany trobar un estudi d’arquitectura acabat: sempre estan en contant reforma, i això té a veure amb la seva condició d’instrument. El símil amb els instruments musicals, que s’han de mantenir sempre afinats i a punt perquè sonin bé és perfecte: John Cale posant cordes de mandolina a la seva viola (i desafinant-la un quart de to) per aconseguir el so Velvet Underground. Keith Richards traient la sisena corda d’una Fender Telecraster a la que s’ha substituït un dels seus fonocaptors de sèrie per un altre marca diMarzio, més agressiu. Tom Waits desmuntant un piano de paret i deixant-lo, literalment, tan sols amb el teclat i la taula harmònica. Dave Davies apunyalant (literalment) l’amplificador de la seva guitarra perquè sonés estripat al riff (fonamental a la història del rock) de You Really Got Me.
Tom Waits tocant un piano desmuntat. Bona part dels seus darrers discs surten d'investigacions sobre la sonoritat dels instruments comercials.  
El multiinstrumentista alemany Gerd Bessler tocant la seva viola "de llauna".  
Trobarem exemples semblants a aquesta sèrie. Històricament podríem rescatar a Frank Lloyd Wright i la seva passió per les cobertes de lona (a Ocatillo Camp i Taliesin West), on els Fellows del seu estudi treballaven, gairebé literalment, a l’aire lliure (sovint amb temperatures sota zero). Le Corbusier i la seva “caixa de pensar”, que trobareu descrita al Modulor. Siza i les seves cafeteries. Siza ha produït (i conec gent que m’ho ha corroborat de primera ma) el gruix de la seva obra treballant a les cafeteries, abandonant l’estudi, demanant un beure i, hores i hores, en contacte amb el carrer, amb els sons d’un bar, produint els seus edificis. Josep Canaleta, treballant in situ a la Pedrera, fabricant una taula expressa per a treballar a escala 1:20: Gaudí volia plànols molt grans, enormes. Els dibuixos no podien produir-se en papers petits. Canaleta va empalmar taulers de fusta sobre cavallets per a produir una taula amb el perímetre aproximat de l’edifici. Després va serrar el buit dels patis, per passar per sota la taula i aparèixer en aquell buit, posant-se a dibuixar des d’allà. Encara hi ha qui dubta que Gaudí treballava la planta central?
Frank Lloyd Wright, Ocatillo Camp. L'embrió de Taliesin West i de tota una reflexió sobre la manera de treballar l'arquitectura.
Le Corbusier al seu atelier de la Rue des Sèvres, a Paris, un quart de claustre d'un convent desamortitzat llogat. 
Estudi de Gaudí. Tirada a terra a ma esquerra, la maqueta d'un balcó de la casa Batlló.  
L’estructura dels articles es farà en funció de tres preguntes bàsiques:

-On?
-Com?
-Per a què?

  Sobre elles plana el “no sé què” que Fisac posava sempre com a un dels pilars de l’arquitectura.

Explorar l’estudi d’un arquitecte i notar, respecte aquest esquema bàsic, les diferències entre els diversos estudis de gent interessant dona l’especificitat de qualsevol arquitecte o estudi d’arquitectura. Bona part del seu ADN. Explorar els estudis dona, finalment, claus per entendre l’obra d’un arquitecte. I, a través d’ell, de l’arquitectura.