dilluns, 2 d’abril de 2012

1_Estudis: José María Sánchez García





(Material aportat per l'estudi de José María Sánchez García. Les dues fotos muntades: Jaume Prat. Web de l'estudi.)

1: ¿On?

En José María Sánchez García treballa al barri d’Universidades de Madrid, a la planta 15 de l’hotel Princesa, emplaçat a un complex d’edificis que constitueix una de les primeres obres d’Antonio Lamela. 
Per accedir a l’estudi s’ha de travessar, literalment, l’hotel usant un ascensor directe que arriba a les plantes superiors, originàriament ocupades per habitatges i, actualment, per una barreja d’habitatge i oficines. L’estudi s’emplaça al tester est de l’edifici, una barra perpendicular al carrer Princesa, al que ofereix un tester pràcticament cec. Per accedir-ho es travessa un corredor llarg i ample, ubicat al centre de la planta, prismàtica, llarga, estreta, consistent en una doble crugia amb habitacions a banda i banda.
Just a l’altra banda del carrer Princesa hi ha el Palau de Liria, rehabilitat després de la Guerra Civil per sir Edwin Luthyens, amb jardins dissenyats per Claude-Nicolas Forestier. El buit urbà que creen actua de contrapès a la massa de l’hotel. A pocs minuts a peu, la plaça d’España. A pocs minuts en cotxe, l’ETSAM, on Sánchez García imparteix classe de projectes. 

L’emplaçament de l’estudi es va pensar sempre en aquest barri, encara que no sempre es va concebre en aquest espai. Sánchez García va intentar ocupar un espai a una corrala adjacent al Palau de Liria, al Carrer de las Negras cantonada amb la Travessera del Conde Duque, una de les poques corralas de la ciutat que té una qualitat arquitectònica al marge de qualsevol consideració nostàlgica: el pati d’accés està ben tensionat, té una dimensió suficient, suficient fins i tot per pal·liar la seva mala orientació (és allargat i s’obre a nord). És un espai amb entitat, no un residu insalubre des del que accedir a uns habitatges mal ventilats. A més, està (excepcionalment a les corralas de Madrid) obert al carrer. Des dels habitatges alts de la corrala s’ha de tenir una visió del Palau. Quan més avall, més contacte amb el pati. Sánchez García em va explicar que volia aquell espai, precisament, pel contacte amb aquest pati, i, a través d’ell, amb el carrer. Alguna cosa d’això ha quedat a l’emplaçament definitiu de l’estudi. 


2: ¿Com?

L’estudi està allunyat de la realitat física del carrer. Fins i tot del seu soroll. 15 alçades d’aire el posen en contacte amb el sol, amb l’espai, li donen tal distància respecte de la ciutat que, per sí sol, es converteix en una màquina de pensar. Abans que res, l’estudi és una finestra. Entrar des del carrer suposa ingressar al passatge d’accés a l’hotel, des del carrer Princesa, girar a ma dreta, ficar-se a una porteria (amb porter), i fer el recorregut que he esmentat abans a través de l’ascensor i el passadís. 



El programa original era el d’un apartament de diverses habitacions distribuïdes en pinta, modulades respecte la fusteria de la finestra (que Sánchez García va decidir conservar, fins i tot amb els problemes derivats de la falta d’estanqueïtat a l’aire, per la claredat i precisió del seu disseny, pels gruixos mínims dels perfils d’alumini anoditzat), amb les zones d’instal·lacions a la part fosca de l’habitatge. Tot aquest espai es va netejar, deixant-lo totalment buit. Sobre la zona fosca de l’habitatge (on són les instal·lacions) s’han disposat tres caixes de fusta que contenen tot el necessari per a que un estudi d’arquitectura funcioni. S’entra entre dues d’elles, i, un cop travessat aquest petit espai (obert a l’espai gran) arribem a la sala. La nostra vista es dirigeix, abans que res, a la finestra. Aquesta posseeix un ampit complex i s’entrega, neta, contra el sostre. La seva superfície serà ben bé d’uns quinze metres quadrats. Potser més i tot. Rere seu, una vista impressionant de Madrid. José María Sánchez García és capaç d’explicar, mirant aquest paisatge, la història urbanística d’aquesta ciutat, assenyalant bona part dels edificis, ressenyant-los, explicant la història dels seus arquitectes, tot esquitxat d’anècdotes. Destaquen les façanes posteriors dels edificis de la Gran Vía, una vista desacostumada de la mateixa que mostra el que va representar la seva inserció al teixit de la ciutat. 
L’estudi és de color blanc: parets, mobiliari. El paviment és d’un gris clar continu. Res està rematat: no hi ha sòcols, els mobles s’entreguen a sang amb el paviment, amb els falsos sostres. Les caixes blanques amaguen llibres, maquetes, arxivadors, papers, una cafetera, utillatge divers. Tot està a ma, tot està fora de la vista. El que prima és l’espai. 
La sala conté dos taules grans, separades per una estanteria baixa. El mòdul (em va explicar, divertit) és el d’una taula de ping-pong. Una està sempre buida. L’altra, sempre plena. 
La finestra s’ha transformat en un espai físic mitjançant una postada correguda, abatible contra l’ampit, desplegable per mòduls fins abastar la longitud completa de l’espai. Serveix de taula de reunions, d’expositor de maquetes, de panells de concurs. De taula de treball addicional. Del que convingui. 
Al estar disposat a un tester, l’estudi és un dels pocs espais de la torre amb doble orientació: una finestra mira al nord del carrer Princesa, cap a Argüelles i les rondes. A aquest petit espai amb dues orientacions s’ha disposat una tercera taula, més petita, apartada visualment de les altres, per a recepció d’industrials, comercials, o pel que convingui. La flexibilitat (una flexibilitat orientada) és el que prima. 



Girem la vista cent vuitanta graus i ens disposem d’esquenes a la finestra. El paisatge interior de l’estudi, conformat per caixes, de terra a sostre, volums purs disposats a distàncies regulars pautant l’espai contra la paret del fons, revela aquesta obra com una de les claus per a entendre els edificis construïts per l’estudi. 
Les caixes: blanques, terses, de fusta estratificada, sobre un espai blanc. El joc és de volums purs. Una pauta d’espais servents sobre un espai servit. Una esquena contra aquesta finestra, de manera que tot l’espai és un organisme amb vistes adequat per treballar, un estoig on cada cosa és al seu lloc, apareixent gairebé per art de màgia quan es necessita. Espais petits contra un espai gran, qualificant-lo, filtrant-lo, matisant-lo. 
Pensem en l’adequació del Temple de Diana, de Mèrida: una sèrie de caixes ortogonals, absorbint les irregularitats d’un espai que mai havia tingut entitat, convertint un residu en un espai actiu, positiu, retirant la seva intervenció per a valorar el protagonista real de l’espai: el Temple de Diana, ara al bell mig d’una plaça cívica amb entitat. Arquitecturitzar, dissenyar, no per omplir sinó per buidar. Donar les claus perquè aquest buit funcioni: exactament el mateix projecte que l’estudi.
Pensem, fins i tot, en l’Anell: les caixes (que no l’omplen sencer; la forma es construeix amb l’estructura, no amb els espais tancats) retorçades sobre sí mateixes formant un cercle perfecte que permeti valorar el bellíssim enclavament natural del paratge. Que permeti deixar el terra intocat. No tallar els arbres. Uns espais servents valorant, qualificant, de nou, un espai buit amb sentit. Un espai actiu que abans no existia: de nou el mateix projecte que l’estudi.  
Podria seguir amb la resta de l’obra de l’arquitecte. L’estudi, considerat com a obra zero de l’arquitecte, és, igualment, una maqueta de gairebé tot el que posteriorment ha fet: un dels trets essencials de la bona arquitectura és la seva economia de mitjans. 



3: ¿Per a què?

És curiós com la manera de treballar d’aquest estudi, les activitats, la manera amb que els diversos treballadors es van movent, replica la disposició de l’espai físic. Sense cap tipus de jerarquia, tots els treballadors de l’estudi es disposen al voltant d’una de les taules, sempre plena de coses. L’altra està buida. El que marca l’us de les dues taules es l’ordinador. Tots, portàtils inclosos, són a la taula plena. L’altra taula s’usa pel que no requereixi un ordinador: com a taller de maquetes improvisat, com a sala de reunions, per a dibuixar a ma, per a discutir cara a cara qualsevol qüestió...
La tercera taula s’usa per als aparts. Quan ni això és suficient, es passa al passadís, record de la corrala que José María Sánchez García volia usar per a l’estudi. Així, els llocs de treball són per activitat, no per treballador. L’activitat (i el canvi d’ella) obliga al moviment. Aquest mètode de treball agilitza les decisions d’una manera molt expeditiva. 
A la taula de treball no hi ha només arquitectes: es comparteix amb un enginyer, que, eventualment, realitza feines alienes als projectes de l’estudi, el que afavoreix la visió en perspectiva de la feina que es va realitzant. 
La finestra, els seus canvis de llum, el paisatge vist de mil maneres diferents al llarg del dia, fins i tot la seva negació quan s’ha de treure perquè el sol entra de ple, pauten l’activitat diària. Els accessoris necessaris per a la feina van apareixent i desapareixent dins les caixes. Es treballa molt en maqueta. Maquetes de diversos materials: del cartró ploma (blanc) al formigó. Proves volumètriques. Proves constructives. Proves, fins i tot, sobre les pròpies maquetes. Em van interessar molt més les de treball: més tosques, expressant dubtes, totes elles fetes servir, matxacades, fins i tot. No n’hi ha cap d’exposada. Sobre l’estanteria, dossiers, revistes, papers guixats, plànols rectificat: l’estudi és el que l’obra del arquitecte; organismes amb vida pròpia, tours de force on s’ha suprimit tota exhibició de múscul: només queda la senzillesa final que possibilita el funcionament de mecanismes complexos. De trossos d’urbanitat emocionants, autònoms. D’obres d’arquitectura que val la pena conèixer i estudiar. 

José María Sánchez García al seu estudi.