diumenge, 29 d’abril de 2012

Martínez Lapeña-Torres: Casa Garcia, Segur de Calafell, 2_2: la casa


Dec els plànols i la foto d’època de la casa a l’entusiasme de Josep Llobet, que es va interessar en la redacció d’aquest article investigant pel seu compte fins que els va trobar. Gràcies, Josep. 
Fotos de la casa i reconstucció de les seccions: Jaume Prat, març 2012.

Casa Garcia, foto original. Autor desconegut. 
La casa Garcia, avui en dia. 
De pas per un carrer de Segur de Calafell dels perpendiculars al mar, a una distància d’un parell de kilòmetres, em cridava l’atenció un habitatge unifamiliar que, circumstancialment, vaig descobrir que havien projectat i construït José Antonio Martínez Lapeña i Elias Torres entre l’any 68 i el 70, tot i que a la guia on vaig veure la casa surt, com a any, el 72. L’article està fent amb fotos des del carrer, partint de l’observació atenta de la casa, tan en directe com a posteriori, creuant informació planimètrica amb les fotos.

La casa s’integra perfectament al seu entorn, el carrer i les parcel·les circumdants, totes elles construïdes. Un entorn, per tant, artificial, que només conserva una olivera, algun garrofer i el pendent. Els pins són tots ells posteriors a l’edifici. Ara han crescut tant que amaguen bona part de la casa.
Els arquitectes són molt joves quan projecten i construeixen la casa, menys de 25 anys. La casa, però, és una obra madura, sigui pel que sigui: probablement per la consolidació, a través d’unes limitacions que li juguen a favor, de tota una sèrie de referències molt ben païdes.
La parcel·la on s’assenta la casa és complicada. La construcció, pobra: murs arrebossats amb morter de calç pintats de color bordeus, diferenciat l’exterior d’un interior enguixat i pintat de color blanc. Hi ha finestres cobertes per fusteries de fusta i persianes de llibret també de color blanc. Dos classes de rajola: vidrada de la Bisbal pels ampits i rajola del Vendrell, de 14 x 28cm, als paviments, sòcols i minvells. Probablement a les cobertes, resoltes amb un forjat unidireccional recolzat simplement a les parets. Ja està.
El terreny baixa en pendent cap al mar i cap al carrer. Hi ha una diferència de, potser, quatre metres entre la cota d’accés i la cota posterior de la parcel·la. Quan es va construir la casa el terreny estava encara força desforestat. El mar es devia de veure perfectament. Ara la seva visió s’ha substituït, o combinat, amb la dels pins abans esmentats. L’olivera de la foto original sobreviu. Posaria la ma al foc que era a la parcel·la, fos en aquella posició o trasplantada.
La casa amb l'olivera.
La casa pot llegir-se com un habitatge desenvolupat en una sola planta graonada fins que diverses parts de la mateixa miren per sobre les cobertes de les altres. Interiorment es desenvolupa en una mena de raumplan organitzat en funció de la topografia. També pot llegir-se com una mostra d’arquitectura culta: es relaciona amb el lloc a través del bagatge dels arquitectes, sense massa tics vernacles. Cal tenir això en conte a l’hora de parlar d’ella.


seccions.
Elias Torres es defineix, al pròleg de la seva tesi doctoral, com un diletant de l’arquitectura. La casa està projectada, efectivament, per un diletant. La precisió del disseny ve donada per dos factors: els elements constructius i la capacitat que té per adaptar-los a la mida humana. Res més. La resta és tot és per aproximació.
Primer, la casa sembla simètrica però no ho és. Pel sol primer, perquè no volen després. Aquest (juntament amb l’ús dels materials i la seva escala aparent) sigui, probablement, l’únic tret que acosti la casa a l’arquitectura vernacular: aquesta mai és simètrica, tan sols ho sembla. D’aquí la seva harmonia: aquesta despreocupació formal aparent és una més de les mostres de diletantisme dels autors.
cossos estrictament simètrics orientats a sud. 
A partir d’aquesta imatge inicial el tipus edificatori es va adaptant a la parcel·la i al programa, sempre sota aquesta premissa inicial d’una casa simètrica-però-no-tant. La casa s’organitza al voltant d’un eix central molt potent. La planta té una base pictòrica evident: rere seu hi ha John Hejduk, Charles Moore, el primer Frank Gehry. Les influències americanes són òbvies.
La planta (també per aproximació) presenta un ritme molt poètic, gairebé musical: ABABCBC, on A és, aproximadament B+C. Per tant es poden extrapolar una sèrie de Fibonacci, el modulor, lleis clàssiques, etc. Mil coses que estan bé sense obsessionar-se per cap d’elles, tan sols per l’harmonia que podrien arribar a suggerir. Si definim un hipotètic eix Y on fixar aquests ritmes, l’eix X que defineix l’altra dimensió de la planta es torna a relacionar amb ella tan sols per pura aproximació. Proporció, escala humana. Cap misticisme ocult.
La planta en la seva posició relativa a la parcel·la. El carrer és a la part inferior.
La casa pot ser llegida, també, com una casa binuclear rara. Per rara entenc una organització híbrida, desacostumada, amb els dos nuclis disposats en enfilada i el segon d’ells, el de nit, partit en dos per adaptar-lo a la pendent del solar. L’eix parteix els dos nuclis en dos per la meitat, separant l’estar i el menjador de la cuina i les quatre habitacions dos a dos. El nucli d’habitacions s’organitza en base a un espai central, un veritable impluvium cegat, on el descens d’aigua queda suplit per un descens de llum (probablement la lluerna estigui protegida per una persiana de llibret) que ocupa la part central de l’eix i obliga a l’habitant a desplaçar-se del centre ocupat: just el funcionament d’un jardí italià renaixentista.
La zona de dia tindrà una cuina petitona, d’aquelles que se’n deien laboratoris (en realitat un rastre masclista de quan la dona cuinava i els homes se la passaven bé a l’estar, també un rastre d’una zona de servei a la burgesa), un menjador relacionat amb ella i un estar quatre o cinc graons per sota. Potser l’alçada d’un sofà. Imagino els mobles empotrats, a l’eivissenca: un banc, potser la taula, segur el sofà. La resta, cadires de palla, parets enguixades. Potser una rajola del Vendrell sencera de sòcol, com les que formen el paviment. Porxos: porxos al garatge (com un carport) i porxos prolongant l’estar.
Porxos. Carport.
L’eix acaba a la part posterior amb una porta de sortida al jardí, com si es pogués recórrer sencer sense haver de tornar enrere. La casa presenta una munió de semieixos secundaris que només fan que reforçar el principal, a manera de diafragmes que sacsegin la nostra atenció. Quan la mires des del carrer això es nota: les finestres, decantades al sol. Les xemeneies obeint lògiques internes. El cos de l’estar decantant el pes de la casa cap al jardí, a un costat de la parcel·la, com un negatiu buit del ple de la casa, optimitzant la seva superfície.
L’eix es marca, també, a la volumetria, en forma de coberta lleugerament deprimida. La lluerna de l’impluvium no és visible des del carrer.
Menció especial als patis exteriors: coixins que permeten que la topografia s’adapti millor. Un test per una olivera. Alguns d’ells tenen tan sols cinquanta per cinquanta centímetres, potser els patis més petits amb sentit que mai hagi vist, com els disposats a banda i banda de la porta d’entrada. Creuant informació s’aprecia com les portes de l’eix estan envoltades de llum. Sempre. La continuïtat espacial que ha d’atorgar aquest sistema, associada a la privacitat que aconsegueix respectar, la fa una de les cases més vivibles que conec: com sempre, la bona arquitectura no planteja disjuntives. Tot ho inclou.

L’habitatge està, afortunadament, catalogat per dins i per fora: L’ajuntament de Segur de Calafell ha detectat algunes de les bones mostres d’arquitectura moderna i les ha procurat salvar. En falta, però, alguna més, com per exemple, la casa que Gabriel Mora, Albert Viaplana i Helio Piñón van construir al terme municipal més o menys contemporàniament a aquesta. Sembla ser que algú té clar quins són els referents a tenir en compte. 
La policromia.

1 comentari:

sep ha dit...

Jaume
Esta be fer resurgir arquitectures poc conegudes, interesats i pragmaticas d'arquitectes molt coneguts, molt interesants.