dijous, 26 d’abril de 2012

Martínez Lapeña-Torres: Casa Garcia, Segur de Calafell, 1_2: el context


Fotos: Jaume Prat, agost 2008. Església, març 2012. 

1- El context físic.

     A principis del segle XX gran part de les terres espanyoles estaven en mans de la noblesa. D’aleshores ençà, ajornant una sèrie de plans de reforma agrària que, encara avui en dia, sembla quimèric portar a terme, se n’han anat venent bona part al ritme de la seva decadència. La gran majoria d’elles han acabat urbanitzades, constituint l’embrió del creixement del parc construït d’aquest país.
     A la immediata postguerra civil, sobre mitjan anys 40, una sèrie de nobles locals posseeixen una finca (la de Sant Miquel) entre els municipis de Calafell i Cunit, més a prop del primer que del segon. No tinc clar si el seu límit és la N-340 o el propi mar. S’estén per una sèrie de terrenys costeruts que miren el mar, assolellats, poblats de garrofers i oliveres. Alguna pineda. Margallons. Hi ha molt poques feixes, el que vol dir que són terrenys poc treballats. Conforme ens acostem al mar, tota la franja costera entre Cunit i Calafell està formada per aiguamolls poblats de joncs, espart i altres plantes autòctones.
     Els propietaris encarreguen un projecte per a una urbanització de luxe a un aleshores joveníssim Manuel Baldrich, el mateix arquitecte que va morir prematurament als 55 anys, deixant-nos el pavelló Cambó de la Maternitat (on, diria, encara s’ubica COM ràdio) i les piscines Sant Jordi de la Universitat Industrial, entre d’altres projectes al mateix recinte. Aquestes s’acaben l’any de la seva mort, 1966.
     Baldrich concep una ciutat-jardí tradicional, sense centre, amb els seus (pocs) equipaments sobre la N-340 i una església més o menys al lloc on es creu que hi haurà més vida. Església construïda enterament en formigó per l’arquitecte Jaume Teixidó, del que no en tinc cap altra notícia, de qualitat arquitectònica excepcional, que algun dia prometo ressenyar aquí.


Església de Segur de Calafell. Jaume Teixidó, arquitecte. Disculpeu la pèssima qualitat de les fotos, preses i processades des d'un mòbil. 
     El pla de Baldrich arriba a tan altes esferes que s’aconsegueix (via intervenció directa del propi dictador) una estació de tren expressa per al lloc: si us hi fixeu no està equidistant entre Cunit i Calafell, sinó posada on més convé al projecte sense atendre a cap altra consideració urbanística que els límits de propietat de la finca original. Sembla ser que aquesta estació va costar una casa gratis per al director de RENFE.
Segur de Calafell, a l'actualitat. La casa Garcia queda al marge esquerre de la fotografia, al mig. 
     Actualment, Segur de Calafell està completament urbanitzat. Costaria trobar alguna parcel·la verge. Els rastres del pla de Baldrich encara es perceben clarament, i fan que aquesta urbanització sigui més agradable i humana que qualsevol de les que la envolten. La pressió urbanística ha obligat a construir ponts sobre la N-340 i a tancar tot el perímetre de les vies del tren, que cada any es cobraven alguns estiuejants. Els aiguamolls ja no existeixen: la costa és gairebé un continu des de Vilanova fins a Creixell, amb tan sols uns centenars de metres verges (com un tros de platja adjacent a la Riera de Sant Salvador, entitat municipal que, al pertànyer al Vendrell, ha aconseguit una especulació menys salvatge que la dels municipis veïns, sense cap altra font de finançament que el turisme).
     El planejament actual és la suma de petits planejaments, una visió miop que mai ha volgut assumir la condició unitària d’aquesta manta que cobreix aquests kilòmetres de costa catalana de milers i milers de segones residències. Allà on hi ha hagut sort, com a Segur, el pla era correcte... als anys 40. On no, regna l’anarquia. Hi ha conflictes constants a les llindes entre municipis. Tot el conjunt està dramàticament subequipat. El transport està mal gestionat. Sense parlar del tema de la població flotant, absolutament dramàtic, i del fet que les economies locals depenen absolutament d’ella. L’economia no turística està ofegada.

2- les segones residències.

     L’arquitectura d’aquestes segones residències s’ha anat transformant amb el temps, a ritme de dos factors interconnectats: el canvi de paradigma cultural i l’especulació. Sobre les arquitectures de vacances dels anys 70 se n’han escrit, amb una certa nostàlgia, articles interessants. Singularment els arquitectes Manel Gausa i Xavier Monteys ho han estudiat amb una certa atenció, en Manel més al nord (la pineda de Castelldefels) i en Monteys d’una manera més genèrica. Resulta complicat no compartir la seva visió un tant nostàlgica, sobretot perquè subscric al cent per cent la seva tesi principal (compartida, a la que han arribat tots dos per separat): aquestes segones residències es van convertir en un laboratori d’habitatge excepcional, amb tipologies, solucions arquitectòniques i maneres d’entendre l’espai diferents a les d’un primer habitatge, i, curiosament, plenament extrapolables a ell.

Dues mostres d'arquitectura costera: la casa de la primera foto tindrà uns quaranta anys, la de la segona uns trenta, i està ubicada al passeig marítim. 
      Provo d’unir la meva visió a les seves, amb voluntat de complementar-les més que de criticar-les.
     El tema principal d’aquestes segones residències és una distància mental respecte de les primeres que porta als seus habitants a concebre-les d’una altra manera: quan es marxa de vacances es marxa de debò. Encara que la distància física sigui poca (des dels anys seixanta fins ara, Segur de Calafell, per centrar-ho a algun lloc, mai ha estat a més d’una hora i mitja de distància en cotxe, o una hora en tren, de Barcelona, o està a dues hores de Saragossa, d’on venen gran part dels estiuejants) la distància mental és molta: quan estiueges, estiueges. Sense més. Per tant, canvien les relacions familiars, canvia l’actitud vers el treball, canvia l’estat d’ànim.
     El tips de confort canvia, també, radicalment: s’accepta, en nom de la natura i del mar, en nom de la relació amb les copes dels arbres i de la gespa i de la sorra, una certa incomoditat per la calor, pel vent, per les pluges ocasionals, aquí torrencials: tot això forma part del privilegi de ser allà, i contribueix a crear distància respecte la primera residència.
     La relació interior/ exterior d’aquestes cases és més franca. No tenen aire condicionat, l’aïllament tèrmic és escàs i, per tant, els espais intermedis es potencien al màxim: terrasses, tendals, porxos, jardins ombrejats. Els espais interiors tenen, gairebé sempre, ventilació creuada. S’accepta la calor del lloc com una dada més: es viu a l’exterior, que és concebut més amable, més dòcil que actualment. Una sola dada: mireu la vegetació que envolta les cases (o blocs d’habitatge) construïdes als setanta i compareu-la amb l’actual. Potser l’anterior dobli o tripliqui l’actual. Tranquil·lament: l’exterior és un espai actiu de l’habitatge.
     L’arquitectura es diferencia, en aspecte, clarament del de la primera residència: sigui per la sobreabundància de terrasses, moltes d’elles plenes de testos cuidats, mai cobertes, sempre ocupades com una sala d’estar més, sigui per la disposició de les finestres, les crugies dels habitatges, els materials de construcció o l’absència d’ornamentació.

Dues façanes a primera línia de mar. Edificis de més de trenta anys (el primer amb els ampits reformats).
     Menció especial per les plantes baixes dels blocs d’habitatge (i d’algunes cases unifamiliars quan tenen més d’una planta). Els pilotis no han funcionat mai al nostre país... excepte a aquests blocs de segona residència. Aquests formen uns espais ambigus, sempre semiprivats, barreja d’aparcament, espai de trobada, segon o tercer menjador, zona de joc per a nens... és una àrea comunitària formada, exclusivament, per un paviment dur, l’estructura portant pelada i un accés a les plantes superiors. Aquest espai es va negociant entre els propietaris i s’usa pel que convé a cada moment. Harmoniosament.
         
     Actualment tot això ha canviat, pels factors abans esmentats. Ara s’estiueja menys. I, quan es fa, es tendeix a traslladar la casa d’hivern a la platja. Literalment. La distància mental ha disminuït: El factor principal és, crec, que les relacions familiars no canvien durant les vacances. Es requereix, per tant, la mateixa televisió de no sé quantes polzades, la mateixa connexió d’internet de banda ampla, els mateixos gadgets a les habitacions dels nens. La mateixa relació de privacitat que a la primera residència. Tot això porta a uns tipus arquitectònics radicalment diferents. Adéu a les ventilacions creuades: les portes de les habitacions es tanquen. El volum de la tele destorba. Ha aparegut l’aire condicionat i, amb ell, una nova relació interior/ exterior: ara l’exterior és aquella cosa on hi ha el mar i on sues perquè fa calor, és allò que hi ha entre casa teva i un restaurant que també té aire condicional. O entre casa teva i la discoteca, o onsevulla que vagis. L’exterior és hostil, ordinari: fa calor i la suor enganxa. Ecs. Si mirem els passejos marítims descobrirem que cada cop hi ha menys gent que passeja i més gent que fa esport: o hi vas expressament a fer alguna cosa o no el toques per a res.
     Les terrasses dels habitatges estan desapareixent lentament. I, quan hi són, són una habitació tancada respecte la resta de la casa. La seva riquesa de relació respecte de l’exterior s’ha perdut: ja no són necessaris els tendals, ni la vegetació ni les persianes: per què si tenim frigories?
     Les plantes baixes, per la pressió especulativa, ja tenen habitatges, tots ells amb un petit jardinet que els separa d’un carrer que, per tant, fa de mal passejar. Han aparegut soterranis permanentment barallats amb el nivell freàtic. Les zones comunitàries s’han especialitzat, han aparegut piscines, totes de la mateixa mida, la necessària perquè la comunitat s’estalviï de pagar el socorrista, i han desaparegut completament els espais no especialitzats: tot està pautat. Un promotor no es pot permetre la indiferenciació d’aquests espais: resultaria massa car.
     L’arquitectura culta també ha canviat: quan apareixen nous habitatges unifamiliars solen tenir una relació molt directa entre interior i exterior. Però torna a ser diferent: els dos espais es conceben en continuïtat perfecta; les finestres són completament abatibles, desapareixen, es fiquen dins les parets. El paviment continua (cosa que no havia passat mai) i ni tan sols són acceptables els ressalts que apareixen quan tens un forjat continu i vols impermeabilitzar l’exterior. La construcció s’ha forçat, l’espai és únic, promiscu, indiferenciat. La gradació és exclusivament climàtica: protegir els estars de la calor exterior, no pas separar-los subtilment.
     L’arquitectura contemporània es relaciona amb l’exterior amb la lògica del tot o res: o es nega als habitatges amb aire condicionat o es vol un pavelló que concebi el jardí i l’espai interior com un sol lloc: la casa és la parcel·la, i els límits de propietat, la façana. Per tot això (sense que aquesta segona opció em sembli del tot malament: tan sols en critico la seva reiteració, no pas la qualitat d’alguns edificis així concebuts) sento, també, una certa nostàlgia d’un temps en que l’acceptació d’una certa incomoditat física portava a una altra manera de concebre l’habitatge. S’objectaran les normatives actuals: la meva teoria respecte d’elles és que segueixen el canvi cultural, no pas que l’imposen. Si es volguessin les segones residències diferents hi hauria normativa específica per elles. I no ha passat.
     Les fotos que acompanyen aquest article són d’habitatges de Calafell i Segur de Calafell de diferents èpoques. Jutgeu-les vosaltres mateixos. 



Tots aquests edificis tenen menys de deu anys i estan ubicats a menys de dos minuts de la platja, entre Segur de Calafell i Calafell. El darrer d'ells està situat a primera línia de mar.