Sobre l’enderroc de Vil·la Urània

     No sóc exactament un conservacionista a l’hora de tractar amb el patrimoni històric construït de qualsevol ciutat. He seguit d’una manera molt tangencial l’assumpte de l’enderroc de Vil·la Urània, fins que les darreres declaracions que he sentit als mitjans de comunicació m’han fet veure que havia d’escriure alguna cosa al respecte.

     Vil·la Urània és una finca amb una casa d’un estil indefinit, ubicada en una posició molt estranya a la seva parcel·la: al bell mig, equidistant de la Via Augusta i el carrer de Saragossa. Una mena de gra urbà, segons con alguns ho deuen veure, que dificulta molt l’increment d’edificabilitat. Vil·la Urània s’ha quedat enclotada en aquella parcel·la, desubicada en relació a una ciutat que s’ha transformat en alguna altra cosa.

     La pròpia casa no té un valor arquitectònic rellevant.

     Crec que és un error, un complet error, enderrocar-la.

     La raó per que s’ha arribat aquí és, al meu entendre, doble: se’n pot trobar una d’arquitectònica i una d’històricosocial. Aquesta darrera, per la que començaré, funciona en dues velocitats, la global i la local.

     La història s’explica exactament com George Orwell va postular a la seva novel·la 1984, una de les més visionàries que conec. Orwell, al seu llibre, remet el passat a un present continu que l’està recreant contínuament. Per tant qui som és qui volem ser ara. Sense cap altre referent històric amb sentit. Orwell posa un exemple a la pròpia novel·la, on especula amb un mon dividit en tres potències, cada una de les quals té poder suficient per resistir una aliança temporal de les altres dues. Aquestes aliances, en pro de l’equilibri global, varien cada pocs anys, i, amb elles, la pròpia història de les aliances. Cada país ha estat sempre sol o sempre aliat amb el seu aliat actual. Varien les aliances, varia la història.

     Catalunya té una sèrie de punts negres històrics que s’expliquen i reexpliquen contínuament en relació a què volem ser al present: un bon exemple d’això és l’explicació del que va passar al país durant la Guerra Civil i la postguerra. Josep Comas i Solà, l’amo de Vil·la Urània, està lligat a aquesta història: catalanista, republicà, científic, va llegar l’edifici a la República. Aquest edifici remet a un passat que, senzillament, no interessa remoure. Per tant, l’enderroc de la casa convé. Com que cantaria molt fer-ne, a posteriori, pisos com els que l’envolten s’han tret de la màniga un equipament que estarà permanentment mal posat.

     La raó arquitectònica diu bastant del servilisme dels arquitectes d’aquest país. Catalunya no és un país d’herois. Els arquitectes catalans no ho han estat mai. Durant el franquisme no van fer absolutament res que pogués ser considerat un instrument de canvi social. Les intervencions a polígons van fracassar estrepitosament: un bon exemple d’això és can Tunis (premiat amb un premi FAD, no ho oblidéssim pas). La resta, majoritàriament obres privades de més o menys qualitat sense cap mena de voluntat de fer país. El dictador va morir al llit sense que ningú el destorbés per res. No el va enderrocar cap antifranquista: ho va fer el Parkinson. El Cap d’Estat actual va ser designat directament per ell i investit amb les següents paraules textuals: “Desde la emoción en el recuerdo a Franco, viva el Rey”. Sobra dir res més.

     Per tant, quan el poder polític parla d’enderrocar Vil·la Urània, es convoca un concurs, Vil·la Urània s’enderroca i el solar pren la imatge exacta que l’Ajuntament vol: nosaltres només en som els executors. Sense més.

     Hi ha una altra raó que he esmentat abans: ampliar i preservar Vil·la Urània no és tasca senzilla. Entenc que la casa no es pot deixar tal com està. Entenc, també, que enderrocar-la és un error. El camí del mig és complicat. Si cap arquitecte d’aquí és capaç de prendre’l, fitxem a l’exterior.

     Un arquitecte català conegut (del que no dubto que té prou talla com per a resoldre el problema urbanístic que aquest edifici planteja) em parlava, fa un cert temps, a una conversa informal, em parlava de la necessitat d’un canvi en la cultura de la preservació del patrimoni arquitectònic. No s’ha d’atendre exclusivament a la qualitat del patrimoni construït, sinó que, per ell, s’ha de fer, també, en els edificis anònims, parc construït a dignificar amb la doble voluntat de posar-lo al dia i aconseguir els paràmetres de confort i estalvi energètic contemporanis i de donar-los una expressivitat que mai han tingut. Lacaton i Vassal a França són un bon exemple d’aquesta voluntat. Vil·la Urània entraria de ple en aquest cas.

     Finalment, la ciutat. La ciutat, qualsevol ciutat, no es caracteritza per la seva homogeneïtat, sinó per les seves discontinuïtats, pels seus problemes no resolts, i pel joc d’equilibris que planteja el seu us. Quan aquests equilibris no estan ben resolts o ben digerits, com és el cas de la Plaça de les Glòries, s’ha de seguir reflexionant sobre ells, i, si ho fem d’una manera seriosa, allunyada de la voluntat especulativa, ens adonarem que ja ho tenim gairebé tot allà. Amb, tan sols, un canvi d’enunciat i una sèrie d’intervencions mínimes aquesta podrà quedar adequadament formalitzada.

     La Plaça Catalunya és un exemple d’espai mal fet que la ciutat s’ha apropiat, sense que, curiosament, hagi arribat mai a funcionar bé: un buit urbà sense sentit, una urbanització plena d’estàtues decimonòniques, jardins absurds, un centre construït per un paviment i gairebé tota la circulació pel seu perímetre. L’Avinguda de la Llum, tancada. Equipaments abandonats. Etcètera. Aquestes contradiccions la defineixen. Sense més. Podria seguir amb el Cinc d’Oros, la Plaça d’Espanya, l’Estació de Sants, l’Avinguda Lluís Companys, etcètera.

     La ciutat és teixit discontinu. Imperfeccions que ens fem nostres. Problemes no resolts. Entropia pura que es rebel·la constantment contra la voluntat de ser ordenada. I ha de ser d’aquesta manera, perquè al precís moment en que aquesta s’ordeni la vida marxarà d’allà. Per tant, si Vil·la Urània no encaixa, millor: més personalitat tindrà la ciutat allà. Així que, per tot el que significa, el seu enderroc és una covardia col·lectiva que ja estem pagant.