Biennal de Venècia, 2012

(a l’aeroport Marco Polo, tarda de 200912. Amb la col·laboració de Figueras International Seating. Totes les fotos: Jaume Prat)

La Biennal ha estat definida com un aparador que mostra el futur de l’arquitectura a dos anys vista. Prefereixo veure-la com un posicionament circumstancial, un aquí i ara afavorit pel poc temps que té cada equip per a desenvolupar al seva exposició. El context és ben conegut: una crisi econòmica terrible que ha atrapat, sobretot, Europa i els Estats Units d’Amèrica. Singularment Grècia, Irlanda, Espanya, Portugal. La crisi, no obstant, va per barris (recordar, aquí, el pavelló venecià, pagat per Louis Vuitton, sobre l’obra de Nicholas Hawksmoor, tan exquisit com fora de lloc). Alguns arquitectes representats se n’han lliurat, i les seves mostres obvien el tema per a centrar-se en els aspectes que els interessen. D’altres, tot i estar-ne fora, han preferit reflexionar sobre ella.

Pavelló de Venècia.

La crisi té la virtut d’optimitzar els pressupostos. D’acostar el client últim d’un arquitecte, la societat, al seu estudi, sovint passant per sobre dels mitjancers habituals, els polítics, impossibilitats per a deixar la seva empremta als edificis que promouen, d’emprendre projectes personals megalòmans que, a posteriori, es revelen inútils. Bé, no sempre. La crisi està propiciant, per primer cop, una diversificació en vertical de la professió, que s’ha posat al front d’alguns moviments arquitectònics de base que han promogut, de manera exitosa, reformes urbanes que poden desembocar (temps al temps) en una reformulació de l’espai urbà. La frontera entre els arquitectes comercials i els de base és difosa, molts cops animada per la presència de professionals transversals als dos moviments, no necessàriament enfrontats. Tots ells han trobat representació a la Biennal.

La síntesi podria quedar representada al Pavelló dels Estats Units, promogut per una sèrie d’enormes estudis (inclòs l’estudi institucional americà per excel·lència, SOM), que recull intervencions urbanes impulsades des de baix, finalment cristal·litzades en projectes concrets que els arquitectes han desenvolupat auditats pels ciutadans. El concepte protestant de democràcia i les llistes obertes deuen haver-hi ajudat.

Pavelló dels Estats Units.

David Chipperfield, el director, ha titulat la Biennal Common Ground: Lloc (o sòl: ambigüitats de l’anglès) comú. El lloc comú es pot referir a un espai físic, mental o virtual. El futbol. Les places mediterrànies. Venècia. La cultura. La banalitat. El llenguatge. La còpia. Determinats arquitectes. Les exposicions. La multiculturalitat, en forma d’espai escombraria, que em fa trobar en aquest aeroport una tenda Desigual, una Montblanc, una Bulgari. Les mateixes marques, editorials, les mateixes menges que a qualsevol altre. La Biennal no es limita als recintes que se li han reservat: s’estén per tota la ciutat mitjançant el que s’anomena “esdeveniments col·laterals”: exhibicions deslocalitzades, pavellons de països diversos com Portugal, Mèxic o Geòrgia, de fundacions com GlobalArtAffairs (que ensenya com els mateixos temes poden ser explicats a través de visions diverses, com la matèria enlloc de l’espai), exhibicions individuals com la de Siza a la Fundació Querini Stampalia. I Vogadors. Vogadors és el pavelló català d’aquesta Biennal, el primer mai construït, promogut per l’Institut Ramon Llull, gràcies, sobretot, a l’entusiasme del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Vogadors s’ha emplaçat, molt intel·ligentment, a meitat de camí entre els dos recintes canònics de la Biennal, els Jardins i l’Arsenal, a l’Illa de San Pere, al final d’un dels carrers amb més encant de la ciutat, el Viale Garibaldi. Una sèrie de cartells-ganxo han fet que aquest pavelló estigui ple, constantment, d’arquitectes prestos a valorar-lo.

Exhibició Col·lateral al Palazzo Bembo: Arata Isozaki. 

Exhibició col·lateral al Palazzo Bembo: Josep Lluís Mateo. 

Aquesta és la Biennal de l’iPad. Alguns pavellons, fins i tot, en cedeixen un a cada visitant: sense la pantalla i el software adequat, l’espai es revela hermètic, estèril. Pavellons com el de Txèquia i Eslovàquia o com el rus requereixen de les xarxes per a existir. Molts d’altres hi troben la manera de complementar la seva difusió. Als bars i a diversos pavellons s’ofereix wifi gratuïta: la Biennal es comenta amb els teus amics, siguin on siguin, multiplicant la seva difusió i el seu efecte crida. El vídeo ha adquirit, aquest any, per la seva facilitat de crear espai, per la seva economia, per la capacitat de dilatar el temps d’una mostra, un paper protagonista: documentals, entrevistes, soroll de fons, decoració; apareix de moltes maneres diferents.

Pavelló de Txèquia i Eslovaquia: només vist a través d'un iPad queda ple de contingut. 

Mostres d'audiovisual. La primera projectada sobre gasses, la segona a l'interior del Pavelló d'Àustria. 

La participació dels patrocinadors privats, fins i tot d’empreses totalment allunyades del mon de l’arquitectura com Louis Vuitton o Rolex, és remarcable. La maniobra és senzilla: produir cultura atrau clientela. La seva capacitat propositiva és, ara per ara, molt superior a la de moltes universitats, supeditades als diversos comissaris locals o a pactes amb els arquitectes exposats, però, en cap cas, buscant una participació de manera activa a l’organització. Això obre una derivada interessant: pensar que les facultats d’arquitectura van a remolc del que altres proposen, i no a l’inrevés. Pensar que les universitats, amb tot el seu capital humà, amb tots els seus departaments d’investigació, produeixen coneixement a posteriori del que els arquitectes de la mostra, treballant al seu marge, proposen. La mostra ha esta capaç de cohesionar mínimament arquitectes individuals representant països o a sí mateixos, però, en canvi, sembla organitzar-se al marge d’aquestes institucions. Que, després, alimenten d’una manera decisiva el públic visitant: no és estrany trobar-se amb viatges organitzats per facultats d’arquitectura provinents de tot el mon.

Gairebé tots els espais interiors d’exhibició tenen en comú uns trets molt clars: són sales que oscil·len entre els trenta i els dos-cents metres quadrats (no gaire més, amb molt poques excepcions), consistents en quatre parets amb una porta d’entrada i, quan estan en enfilada, una de sortida, llum zenital provinent de finestres altes o una lluerna al mig, segons l’alçada de sostre (rars cops per sota dels cinc metres). Qualsevol exhibició es veurà forçada a dialogar amb espais d’aquestes característiques, o a buscar-ne de diferents pels jardins o per la resta de la ciutat. Aquest diàleg entre continent i contingut serà, invariablement, la primera decisió a prendre, ja que és necessari un cert apriorisme formal degut a la velocitat d’exposició, a la sobreabundància de països, d’arquitectes, de contingut, que fa que no tan sols s’hagi de tenir molt clar què es diu sinó també com es diu. Un bon exemple d’això és el pavelló de Mèxic, desplaçat al Campo de San Lorenzo. Miquel Adrià, el comissari, s’ha limitat a disposar una façana temporal per a una església que mai n’ha tingut cap, adquirida pel govern del país en propietat per a celebrar-hi actes culturals, actualment en restauració. L’espai interior, on s’hi ha deixat de treballar temporalment, s’exhibeix en cru. Rere la falsa façana, una sèrie d’audiovisuals i unes fotos impreses en vinil mostren, d’una manera bastant desangelada, uns quants projectes de museu, completament desvirtuats per la feblesa de l’espai interior que els hauria de fer cantar.

Pavelló de Mèxic.

Cada un dels dos recintes principals (els Jardins i l’Arsenal) pot subdividir-se fàcilment en diversos subrecintes: l’Arsenal enfila primer arquitectes, puntejats per una mostra de fotografies de Thomas Struth, mostrant totes elles espais urbans desplegats per tot el globus, escampada en quatre o cinc sales que van separant les diverses mostres dels arquitectes. Després, països, després, la pèrdua de la unicitat del recorregut, que barreja exhibicions individuals i col·lectives: els pavellons d’Itàlia i la Xina (sospitosament junts), les instal·lacions del jardí, l’espai de les dàrsenes. Els Jardins, amb els pavellons al marge d’una sèrie d’eixos decimonònics definits per una sèrie d’arbres centenaris, plataners, til·lers i lledoners singularment, s’estenen per dues illes comunicades per un únic pont intern. No trobaríem un sol recorregut unitari que enllacés tots els pavellons, de manera que una certa anarquia i l’atzar es convertiran en partícips de la nostra manera de visitar l’espai. El pavelló australià, obra de Philip Cox, serà enderrocat després d’aquesta mostra per a ser construït de nou. El pavelló italià s’ha deslocalitzat (traslladant-se a l’Arsenal), perdent, fins i tot, el nom en favor del de Pavelló Central, que allotja les exhibicions individuals dels Jardins. I la biblioteca, i el restaurant.

Pavelló australià a ser derribat quan acabi la mostra. 

Exhibició de Jean Nouvel al Pavelló Central dels Jardins. 

Cada país pot optar per exhibir alguna cosa que tingui a veure amb el títol de la mostra, o bé un tema independent, o bé l’obra d’un o diversos arquitectes als que s’hagi cedit l’espai. La mostra per països és, sempre, molt més irregular que la que mostren els arquitectes convidats, sempre més pressionats per aconseguir resultats.

El Lleó d’Or al millor pavelló s’ha donat, aquest any, al Japó, que exhibeix el procés de projecte per una casa comú a la regió de Fukushima. El meu rànquing particular, però, és encapçalat per Rússia. Per raons que exposaré en article apart, el seu pavelló representa un canvi de paradigma a la manera d’exposar arquitectura. Japó, Alemanya, Catalunya, Canadà, Polònia (tots ells tindran article apart), la Xina, Argentina, l’Uruguai, Suïssa, Hong Kong, valen la pena ser visitats. D’aquests pavellons, cap d’ells, excepte, potser, el Japó, Alemanya i Catalunya incideixen directament al tema de la Biennal.

Holanda ha cedit el seu espai (un pavelló excepcional, dissenyat a principis dels 50 per Gerrit Rietveld, recentment restaurat) a Petra Blaisse, que l’ha buidat completament i ha disposat una sèrie de cortines que, cada 96 segons, canvien la seva posició relativa creant un joc plàstic de gran bellesa, que no vol justificar-se de cap altra manera.

Pavelló d'Holanda, Gerrit Rietveld arq

Mostra de Petra Blaisse a l'interior del Pavelló d'Holanda.

L’Argentina mostra una sèrie d’edificis públics de gran qualitat a una exhibició que inaugura espai permanent, a l’Arsenal, comissariada per Clorindo Testa. No és el què sinó el com. Unes estructures de fusta barata pintada de blau cel, quatre plafons, uns focus. Res més. La seva bona disposició treu partit de l’espai i dona aquell intangible que fa que mereixi ser visitat, sense dificultar, però, l’examen del contingut.

Pavelló de l'Argentina.

Suïssa, en una proposta d’enorme austeritat, presenta una sala feta exclusivament amb A-4 plastificats i una altra on, senzillament, es disposen unes cadires al bell mig d’un espai folrat amb vinils que mostren una composició unitària en blanc i negre d’edificis recents del país realitzada amb Photoshop. I aprofiten la qualitat espacial del pavelló de Paolo Giacometti.

Pavelló Suís.

La Xina, Hong Kong, el Japó, Corea, fins i tot, no s’han equivocat, ni en les exhibicions individuals (com la excepcional mostra que s’exhibeix al Palau Bembo de l’obra de Ying Tianqi) ni en les col·lectives, mostrant una aposta per la cultura, pels creadors propis, una inquietud per a mostrar veu pròpia i, a través d’ella, un cert sentit d’estat, remarcable.

Peça de Ying Tianqi, fragment. 

Pavelló de Hong Kong

Pavelló de la Xina

Els arquitectes convidats han incidit, sobretot, en tres temes interconnectats: el que dona títol a la mostra, la construcció i la formalitat. La connexió entre tots ells pot radicar en el tipus de resposta que aquests arquitectes donen als problemes que han de solucionar: la construcció d’algun objecte físic, un espai urbà, un edifici, que solucioni problemes. Associat a una estructura física, a una forma. A un material. La construcció és, per tant, la resposta. Associada a ella, el desenvolupament de sistemes, d’una carrera més o menys coherent, d’una escala de treball, d’una sistemàtica a l’hora d’abordar i aconseguir els encàrrecs. Així, espai, forma, construcció, sistema són el common ground dels arquitectes convidats dins el common ground de la mostra. L’exhibició de Caruso St John (de la que m’ocuparé en article a part) és, potser, la més significativa: la seva obra pròpia i la dels arquitectes convidats incideix, directament, en la vigència del llenguatge clàssic, en la manera en com aquest es produeix físicament (la construcció), en com, a través dels projectes i el llenguatge formal, es pot estendre un pont que lligui les maneres de projectar que el Moviment Modern originat al primer terç del segle XX va desfasar amb el la situació actual. La sutura, el tall, la incorporació del vocabulari racionalista a l’arquitectura clàssica fins a l’extrem de fer d’aquesta un llenguatge únic ininterromput del renaixement a l’actualitat és un dels temes clau d’aquesta Biennal, explicitat magníficament aquí.

Els arquitectes centreeuropeus (Gran Bretanya inclosa) prenen, per afinitat directa amb el director de la Biennal, un protagonisme decisiu com a productors privilegiats de contingut.

Diener & Diener, desmarcant-se de la resta, treballen la pròpia Biennal com a lloc comú, inventariant els diversos pavellons dels jardins, el seu any de construcció, el seu arquitecte, mitjançant, bàsicament, bones fotografies, fent bona la tesi del diàleg entre continent i contingut com a part estructural de la Biennal.

Exhibició de Diener & Diener

Norman Foster presenta una instal·lació audiovisual literalment sensacional, apel·lant a la massa com a lloc comú: mercats, futbol, apunts sobre els seus propis edificis... diversos noms d’arquitectes es projecten al terra, cohesionant les pantalles projectades a les quatre parets de la sala.

Exhibició de Norman Foster.

O’Donnell + Tuomey, allunyats del tema central, treballen la llum zenital, exhibint un artefacte a escala real, fet de llistons de fusta, penetrable, creuable, que propicia les vistes creuades sobre sí mateix i sobre el sostre, complementant aquest artefacte amb diverses maquetes relacionades amb l’obra d’altres arquitectes que incideixen al mateix tema.

Peça de O'Donnell + Tuomey amb "la Ruta del Peregrino" en primer terme. 

OMA presenta una instal·lació ben cohesionada, un collage d’edificis públics d’una certa edat construïts a centreeuropa sobre un fons d’una planta baixa pública plena de graffitti.

Exhibició d'OMA

Wim Wenders presenta, a una petita torre dels jardins de l’Arsenal, un curtmetratge sobre Peter Zumthor, un dia a la vida de l’arquitecte: prepara cafè, contempla maquetes amb ull crític, reflexiona sobre els seus projectes. La teatralitat, l’artificiositat, la capacitat de crear bellesa del cine de Wenders, tan clàssic, treballat i lluny de la naturalitat, va perfecte amb aquesta posada en escena mesurada, artificiosa i alhora definitòria de l’arquitectura del suís.

Cino Zucchi considera el lloc comú d’una manera exclusivament formal: famílies de formes que recorden altres formes, incidint alhora en els detalls que les separen i en el que tenen en comú. Ha dissenyat un armari que, per fora, mostra insectes, finestres, fulles, fruites amb aire de família. Per dins, l’espai es conforma a base de lamel·les d’acer de diversa dimensió i ritme que, totes juntes, vibren l’espai de manera semblant al cel-ras veí, dissenyat per Cristina Iglesias.

Exhibició de Cino Zucchi. 

Cel-Ras de Cristina Iglesias adjalent a l'exhibició de Cino Zuchi, rere la pantalla.  

Curiós el diàleg entre Siza i Moneo: els dos exhibeixen dibuixos, el primer en un esdeveniment col·lateral a la Fundació Querini Stampalia, la mateixa reformada per Carlo Scarpa primer i Mario Botta després, en una intervenció en curs menys coneguda que, finalment, possibilita i ordena el canvi d’escala de la institució, tres sales i un vídeo de retrats i esbossos de viatge, emotius, delicats, seminals a la seva arquitectura, que mostren un mon interior complexíssim, i el segon a l’Arsenal, folrant una paret sencera amb les seves intervencions a l’eix Prado-Recoletos-Castellana de Madrid, d’Atocha al Bankinter, una exhibició on el valor principal són els dibuixos originals (a diferència dels de Siza, facsímils escanejats sobre paper d’aquarel·la), desangelada, densa, abstrusa, allunyada de la serenor que emana dels dibuixos de Siza i fins i tot de la qualitat dels edificis, i dels propis dibuixos, de l’arquitecte madrileny.

Siza és autor, alhora, d’una peça exhibida als jardins de l’Arsenal, una folie abstracta, un edifici sense coberta, una sèrie de parets de color bordeus de cartró-guix arrebossat, una exhibició poètica de llum, ombra, capacitat de convocatòria de l’entorn, que, si alguna cosa ha de demostrar, és que el propi autor s’ha convertit, ell mateix, en un lloc comú. Aquesta folie contrasta fortament amb la veïna, projectada, com un eco, per Eduardo Souto da Moura. On Siza proposa sensibilitat, Souto da Moura es queda a mig camí entre el joc intel·lectual d’una sèrie de capsetes que es van desmaterialitzant, descurades de tensió, amb unes ferratgeries dubtoses i nul·la capacitat de crear espais interiors atractius, fins i tot després d’haver tingut el bon sentit de posar-la just al bell mig del pas.

Peça d'Alvaro Siza. 

Peça d'Eduardo Souto da Moura, adjacent a l'anterior. 

Luís Fernández Galiano presenta una mostra ambigua en que una sèrie d’estudiants d’arquitectura mostren projectes construïts a Espanya recentment, de diversos arquitectes punters. Projectes interessants tots ells, reduïts a unes maquetes planes de color blanc que no els fan cap favor, mostrades per uns nois vestits completament de blanc, amb peücs de forense, guants i màscara veneciana inclosa, constantment lluitant contra el seu propi sentit del ridícul. No s’entén. Als nois els passaran coses, òbviament, i la majoria d’elles estaran bé: entrevistar-los a tots a posteriori i recollir les seves anècdotes podria ser un article, i fins i tot un llibre, divertit. Ara bé, com a exhibició d’arquitectura punxa totalment: pel continent, pel context, per la desgana. Com a programa de beques encobert podria entendre’s, fracassant totalment, però, en el format, que sembla més una penyora, una penitència, que no pas un favor.

Els estudiants de Fernández-Galiano, rebent (literalment) classe d'un arquitecte inidentificat. 

L’exhibició mereix ser recorreguda lentament. Difícil fer-se’n a la idea en menys de dos dies, ideal tres: l’Arsenal, els Jardins, el diàleg amb la ciutat. La visió en perspectiva que tot plegat dona del panorama actual, conjuntada amb el triatge personal de l’espectador, permetrà esclarir un panorama arquitectònic desigual, precari però, alhora, emocionant com pocs cops s’hagi presentat.