Pavelló de l’Uruguai, Biennal de Venècia 2012

(Gràcies a Pedro Livni, Gonzalo Carrasco i Daniela Freiberg per la seva amabilitat i per la calidesa de la seva rebuda)

Foto: Oscar Ferrari  

L’Uruguai és un dels tres únics països sud-americans amb pavelló permanent als Jardins de la Biennal de Venècia, juntament amb Veneçuela i Brasil. Si es visita l’exhibició que els suïssos Diener & Diener han fet a la Biennal, ubicada a l’antic Pavelló d’Itàlia, un fabulós reportatge fotogràfic sobre els pavellons dels Jardins de la Biennal, es descobreix que el de l’Uruguai és l’únic sense arquitecte conegut. Això es deu a que el seu pavelló permanent és producte del reciclatge del magatzem dels Jardins de la Biennal, quatre parets que formen una habitació amb una avantsala afegida a una reforma posterior, bastides per un constructor anònim, cobertes a dues aigües amb teula àrab i una lluerna longitudinal al mig. Les façanes són completament cegues, arrebossades, pintades de color blanc i, sobre la porta, el nom del país. Res més.

La seva ubicació és problemàtica, tirant a perjudicial: completament envoltat de darreries. Cap pavelló s’hi enfronta. El seu entorn proper són, per tant, parets cegues i els arbres espectaculars del recinte: plataners i lledoners, singularment. Si hom camina del Pavelló de França cap al pont que mena a l’illa de Santa Elena, on hi ha l’altra part dels Jardins, o va a visitar el Pavelló d’Austràlia, se’l troba de cara. Al seu interior es guarda una de les exposicions més interessants d’aquesta Biennal.

El pavelló està organitzat per la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de la República, i és el resultat d’un concurs guanyat per Daniela Freiberg com a comissària i Pedro Livni i Gonzalo Carrasco com a curadors. El tema de l’exposició (que lliga prou bé amb el tema global de la Biennal, Common Ground, és a dir, lloc comú, sòl comú, si es vol) és triple: per una banda, mostrar el treball de sis estudis d’arquitectura del país dirigits per arquitectes d’una edat que volta els trenta-mitjos, reflexionar sobre el propi espai expositiu, estandarditzar i fixar la feina d’aquests arquitectes en un format que permeti que les seves sensibilitats diverses dialoguin de tu a tu.

El treball de cada un dels sis arquitectes queda sintetitzat en una maqueta. Totes les maquetes presenten una proposta pel Pavelló de l’Uruguai de la Biennal. Totes elles són, per ordre dels curadors, un cub de la mateixa mida presentat a escala 1:25. Aquesta regla de joc tan rígida els ha permès ordenar-los en forma d’una instal·lació que és arquitectura en ella mateixa. S’ha cegat la lluerna, s’han atenuat les llums al màxim, i, a la sala buida, presidida per una pantalla de vídeo, s’hi ha disposat una gran taula amb les maquetes exposades en fila de dos en fons. Una volta i ja ho hem vist tot. La instal·lació és austera, sòbria i efectista. La seva lògica és fractal: dins el pavelló, pavellons exhibits d’una manera que forma, per sí mateixa, un pavelló.

La pròpia exhibició, sense entrar encara a l’anàlisi de cada una de les propostes, proporciona, doncs, temes de reflexió: la exhibició d’arquitectura (tema permanent de reflexió de la Biennal), què ha de ser un pavelló expositiu, què ha de ser un pavelló expositiu nacional, com exhibir una sèrie de propostes d’arquitectura, i, finalment, el darrer nivell més obvi: l’exhibició de les peces en sí mateixes.

Foto: Jaume Prat

Cada una d’elles té suficient interès com per que siguin examinades per separat. Cal remarcar el respecte absolut dels arquitectes per les regles de joc dels curadors, que han permès muntar la exhibició final.

Els curadors em van fer a mans el catàleg de la exposició, un esforç editorial remarcable, que m’ha servit per a poder estudiar amb cura les diverses propostes, que passo a ressenyar per l’ordre en que apareixen:

1.- Fábrica de Paisaje

Mantenir la funció originar del pavelló com a magatzem de jardineria. Jugar amb el nom de l’estudi i adonar-se que aquest pot ser entès de dues maneres diferents: literalment i adaptat a les circumstàncies del lloc, adonant-se que un jardiner fabrica paisatge literalment. El cub proposat queda conformat per una trama regular de pilars verticals molt esvelts, a l’interior de la qual, en una posició elevada, es troba una caseta arquetípica (coberta a dues aigües, un volum pur obert per un tester) adossada a una de les cares perquè es pugui veure perfectament, a la que s’hi accedeix per una rampa. Per tant, el material principal del pavelló és aire. És la vista qui reconstrueix el volum a partir d’aquestes operacions geomètriques.

Moltes propostes de pavelló, i aquesta és una d’elles, mantenen el caràcter fractal de la exhibició (o, a l’haver-se fet aquesta a posteriori, la exhibició amplia el caràcter fractal de moltes de les propostes). En aquest cas, del jardí original es passa a un pavelló-jardí que conté, al seu sí, un espai més petit, completament net, d’una escala similar al pavelló original, únic espai neutre de tota la intervenció.

La resta de l’espai, bosc de pilars disposats cada molt pocs metres, amb tota una sèrie d’instal·lacions al seu interior, amb la rampa d’accés al pavelló, funcionaria prou bé com a espai d’exhibició, si reflexionem sobre altres pavellons ja construïts com poden ser el de Veneçuela, de Carlo Scarpa, o el dels Països Nòrdics, de Sverre Fehn, espais amb molta personalitat, gens neutres, els quals, any rere any, acomoden propostes molt diferents.

Foto: Oscar Ferrari 

2.- Estudio G+

La proposta més clàssica de tota la mostra. G+ proposen un edifici que ocupa tot el volum proposat, consistent en superposar en alçada l’avantsala existent a la sala, dotant-les d’idèntica dimensió. La diferència principal entre elles serà, doncs, que l’avantsala toca el terra i el pavelló queda suspès a l’aire. Literalment.

Com a trets en comú principals, les dues sales queden perfectament obertes a l’exterior. L’avantsala, a través de tres parets vidriades, amb un tancament removible, apartable, que permet variar la mida d’aquesta sala o, fins i tot, integrar-la completament als Jardins. La superior té una cara, on dona l’escala de pujada, recta i d’un sol tram, completament vidriada. El vidre té, en aquest cas, dues posicions: per davant l’escala, per darrere l’escala (deixant-la exterior) o apartada. De manera que, si apartem les dues vidrieres, el pavelló és susceptible de quedar convertit en un espai exterior cobert. Amb aquest gest senzill s’aconsegueix una flexibilitat màxima.

El principal tret que separa les dues sales (i que caracteritza una d’elles com a avantsala i l’altra com a pavelló) és l’alçada de sostre. L’avantsala deu rondar els dos metres cinquanta, i el pavelló té tota la resta del cub com a volum.

L’objecte, amb la seva formalització tan clara, seria, també, perfectible: customizable per dins i per fora, amb possibilitat d’incorporar més filtres per a matisar aquesta relació interior-exterior. La seva compacitat, el seu caràcter centrípet fins i tot quan estes tot obert, l’integraria perfectament als jardins.

Foto: Jaume Prat

3.- Alejandro Baptista + Horacio Flora

És el primer dels dos pavellons definits per una multiplicitat de làmines paral·leles en secció. La manera de treballar cada una de les làmines i la seva successió conformen l’espai interior. Aquestes làmines podrien equiparar-se perfectament a l’estructura portant de l’edifici.

En aquest cas, Baptista i Flora semblen arribar a posteriori a aquest sistema, després d’haver definit l’espai interior més complex que apareix en totes les propostes. El pavelló segueix una lògica de nina russa, amb espais dins d’espais. L’estructura és gruixuda, tot un espai en sí mateix, i un primer espai interior a l’escala del pavelló conté un segon espai, una bossa tova dins el primer, que forma un altell, un bulb insert a l’espai principal que el tensa decididament. La lògica de recorregut és espiral: s’entra, s’envolta la sala petita i trobem una escala recta d’un sol tram que ens mena a l’altell superior, el millor punt per a observar tota la complexitat de l’espai interior.

Les diverses costelles presenten, quan es miren a l’escorç, una vibració, volums perforats entre elles que produeixen l’accés, vibracions a la coberta, finestres i altres operacions formals que donen caràcter a la intervenció.

Aquest sistema de treball, addicionalment, separa les façanes dues a dues segons la orientació de les costelles.

Foto: Oscar Ferrari 

4.- MBAD arquitectes

El volum del pavelló es conforma extrudint una sola secció, una mena de C molt tancada de gruixos irregulars, la banda oberta molt més gruixuda que les altres, no essent una O només per un sol tall d’uns dos metres i mig, a nivell del terra, per on es produeix, precisament, l’accés.

Havent definit aquesta operació geomètrica tan simple, la planta és d’una gran complexitat. Es fa necessària una pantalla de formigó per a subjectar el voladís de la C, que organitza, ella sola, l’accés. Tota la part baixa del pavelló està organitzada al voltant d’una rampa en C, perimetral, que acaba, precisament, a la banda oberta i gruixuda de la C. Aquesta s’ha buidat per dins a tota alçada, deixant un espai net, neutre, altíssim de sostre, que podria llegir-se, ell sol, com el pavelló. De fet, una de les virtuts principals d’aquesta proposta és, precisament, la seva multiplicitat de lectures. Una d’elles (la del pavelló-dins-el-pavelló) el porta a ser considerat, també, un pavelló fractal, un altre cop un joc de nines russes on l’habitació principal estaria disposada dins un gruix constructiu.

L’espai principal, solcat per la rampa, tindria diverses qualitats de llum a l’estar perforat el sostre amb una lluerna molt intel·ligent, a base de petites perforacions al gran gruix que forma l’edifici. No he sabut trobar informació sobre si la aquest gran espai estaria o no tapat amb vidre, i aquest grau d’ambigüitat fa més bé que mal a la maqueta i al projecte.

Foto: Oscar Ferrari 

5.- Bendmark + Mirabal

La proposta més construïble de totes. I, alhora, la que més separa el pavelló de l’objecte exhibit, dialogant els dos formats mitjançant un truc senzillíssim que després explicaré.

El pavelló és, en sí, una estereotomia realitzada enterament en formigó, molt horitzontal, consistent en poc més que una coberta suportada per un mur de contenció que cobreix un espai obert a tres vents. Part del terra s’aixeca per tal de fer accessible dita coberta, amb graó final per tal de mantenir intacta la integritat d’aquesta coberta, sense que hi hagi voluntat de confondre-la amb el terreny. Una sèrie de parets de vidre totalment practicables, disposables en diverses posicions, tanquen l’espai interior. Poc més. La peça és tan senzilla que no li cal ni llum zenital per funcionar.

L’edifici no és, ni remotament, un cub. Per tal d’adaptar-lo al format de l’exposició, la peça presenta un sòcol completament massís aproximadament dos cops més gran que la pròpia maqueta. Aquest artifici desnaturalitza la peça, prenent-li el context que l’ha creat per a donar-li el context propi del format a exposar, creant, a canvi, un dels objectes més atractius (per escultòrics) de tota la mostra.

Foto: Jaume Prat

6.- MAAM

L’altra proposta definida per plans paral·lels en secció, diafragmes perforats que configuren l’espai expositiu. En aquest cas, aquesta decisió és clarament apriorística, i defineix un espai interior ben definit, neutre, il·luminat per cinc cares, solcat en diagonal per una passarel·la que permetria explorar l’espai en alçada i tenir un altre punt de vista sobre l’exposició, servida per un joc d’escales que oferirien, també, multiplicitat de vistes creuades sobre l’exterior i el propi espai expositiu.

Els diafragmes es formalitzen en formigó i els tancaments entre ells són lleugers, fàcilment reformables. El pavelló és, doncs, totalment perfectible. 

Foto: Oscar Ferrari