Recordo les pujades familiars al Pallars. Es produïen anualment, per setmana santa o a l’estiu, i van durar des dels meus tres mesos fins als vint o vint-i-dos anys. Viatjo al Pirineu des d’abans del meu us de raó. De tot el trajecte hi havia un punt que, literalment, m’obsessionava: la visió (dos cops l’any) d’un dels paisatges més al•lucinants que mai hagi conegut: les salines de Gerri.
No conservo cap foto de l’època, però sí detalls molt precisos. Tot el marge esquerre de la Noguera Pallaresa era completament erm, encara conservant el blanc de la sal. Algunes salines encara funcionaven. La terra estava quartejada per la petita dimensió de les parcel•les, com una immensa cicatriu. No em semblava lleig, però sí distant: una altra dimensió. Governant el conjunt, blanc sobre blanc, les ruïnes de la col•legiata de Santa Maria. Vaig aprendre a llegir plànols expressament per entendre-la, als sis o set anys. Era (és) publicada a la Gran Enciclopèdia Comarcal de Catalunya, i la planta podia (ara ho sé) haver estat dibuixada pel mateix Pericas, o algun dels seus amics o deixebles. Em sobtaven els arcs de creuer del porxo (de fet voltes creuades). La meva ment quadriculada no entenia que un temple altorromànic pogués tenir arcs que jo creia gòtics.
Actualment el temple està restaurat per Ramon Puig, arquitecte elogiat per Siza mentre li canviava la seva ordenació del campus de Cappont per tal de bastir-ne un magnífic edifici que, curiosament, realça molt el parc que el mateix Puig va projectar). La restauració, feta amb pocs mitjans, no ha transformat l’entorn. Sí ho ha fet, d’una manera decisiva, l’abandonament de les salines. Actualment estan reciclades com a horts, després d’haver-se sanejat. S’ha canviat el blanc pel verd, domesticat el paisatge, convencionalitzat, perdut poesia, però suposo que als habitants de Gerri els agrada el canvi. De tota manera, s’hagués pogut fer alguna cosa per recuperar un paisatge inèdit als Pirineus, diferent, salvatgement i decadentment bell.
Curiós: visitant el lloc varem passar pel gual del riu (gairebé sota el pont): era ple de banyistes, paisatge bucòlic, i el temple (envoltat, ara, de verd) el vam visitar completament sols, tan sols una discreta guia que ens va cobrar l’entrada gairebé demanant-nos perdó, sense adonar-se que una visita al lloc val deu cops més del que varem pagar. El turisme cultural no existeix, està clar, no en la proporció que ens volen fer creure: quatre restes arqueològiques voraplatja pels dies de pluja, algun museu amb botiga, potser fets de quadres mirats amb el mateix esperit amb què es pren un politò per una cançó sencera. Però s’ha de seguir insistint.
La col•legiata: tenia bon gust, de petit. Un romànic primitiu, molt francès encara, amb una relació aproximada de 2/3 de les naus laterals a la central. Una sorprenent espaialitat: llum zenital, bla, bla: el de sempre. Un “el de sempre” que reflecteix la meva impossibilitat d’explicar què es sent allà dins. Sóc ateu, i seria menjacapellans de no estar convençut del seu paper de mur de contenció contra creences més destructives, agressives, menys elaborades. Més estúpides, si cal. El que sento quan sóc a una d’aquestes cases de Déu (perquè qui les va construir ho va fer per ell) és admiració cap a l’esperit humà que realment les habita, que les ha bastit: són contenidors d’emocions, de respecte, de pau. El temps, l’ànima, fins els moviments del cos, els pensaments, tot canvia, i és l’arquitectura la que ho ha possibilitat.
Encara avui en dia tinc aquesta visió del tema: necessito sentir l’arquitectura a través de les emocions. Que m’ompli, que em trasbalsi. Necessito que signifiqui, que sigui, fins quan és i ha de ser neutra. Necessito pensar d’ella que ens fa millors, que ens dignifica, a nosaltres com arquitectes i als ciutadans, als usuaris, als que la paguen, als que la reben, als que la pateixen, i, del contrari, més valdria aprofitar energia i coneixements per algun happening del tipus mohammed Atta.
Bona part d’aquestes coses van ser catalitzades dins el meu cap, inicialment, per aquesta església que no vaig poder visitar fins fa pocs dies. Queda com el meu primer referent, i espero poder-la seguir estudiant, visitant, dibuixant i gaudint durant temps. Us convido a visitar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada