Irun, principis de 2005. Viatge-llampec per a conèixer les places San Juan i Jenaro Etxandia, és a dir, el centre del poble. Nit a Donosti (pinxos de foie i kokotxes de bacallà al pil-pil) visita a Arantzazu i sant tornem-hi cap a Barna. En Merwan i jo anem a visitar la casa d’Oteiza i Bastarretxea: gairebé enrunada, convertida en prostíbul, encabida al bell mig d’un nus de vies de tràfic, indigna, desgastada, oblidada. Gairebé plorem d’aquella visita, i amb motiu: la casa ja no existeix. Uns kilòmetres al nord, poquets, sis o set, entre Irun i Hendaya, el mateix Oteiza basteix una pedra que marca la frontera. España-France, du inscrit. La pedra és permanentment boicotejada, volada, reconstruïda, tornada a volar, pintada, restaurada. Nosaltres ens la varem trobar decorada amb dos A-4, un per banda, enganxats precàriament amb cel•lo amb els noms bascos de les dues bandes de la frontera. Després d’un petit moment de dubte, decidim deixar els A-4, i marxar. Al lloc s’hi arriba deixant el cotxe als primers carrers d’Hendaya i caminant per la mitgera entre els dos tràfics, lloc no previst per als vianants. La foto ens recull als tres mirant-nos la pedra, debatint sobre els noms, sobre la utilitat de la frontera, sobre l’absurd, sobre l’escultura. Pensant. La va prendre la Candela Suárez, quarta en discòrdia aquell dia, sense que ens n’adonéssim. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada