dimecres, 24 de setembre de 2008

video killed the radio star



(fotografies preses en un viatge a suïssa, febrer 96 o 97, no ho recordo)

La meva passió per l’estudi de Jaques Herzog i Pierre de Meuron va començar d’estudiant. Els vaig conèixer a segon de carrera, i llavors ja va ser un assumpte més de passió que de raó: aquelles arquitectures fascinants, sòbries, elegants, d’una calidesa i una sensualitat exuberant, continguda, tensa, sempre a punt d’esclatar. Potents conceptualment, sense que, no obstant, la teoria anul·li una manera de projectar basada en la intuïció, en el gest, en un agermanament sobrehumà entre teoria i una praxis que va per lliure.

Quan en vaig tenir oportunitat, vaig aprofitar un viatge d’estudis per anar a conèixer la seva obra, llavors encara incipient: no havien guanyat encara la Tate Modern. Herzog de Meuron (HdM) estaven, encara, enfrontats (no sé si per voluntat pròpia o perquè així ho volien els crítics d’arquitectura) amb Diener & Diener, estudi més consagrat que ells aleshores. La diferència entre els dos venia a ser la que podia existir entre el seny i la rauxa. Diener & Diener construïen en una línia molt localista, sòbria, hereva directa de Max Bill. Les seves obres eren, són, inspirades, contingudes, d’una mena de realisme brut per moments poètic. HdM, tenien, llavors, menys volum d’obra. Miraven més al sud, sobre tot a Rossi. També a Le Corbusier. La seva expansió era més internacionalista, basada en una sèrie de propostes de concurs agosarades, gairebé insensates, potentíssimes conceptualment i alhora molt realistes en els seus plantejos, però adreçades, gairebé totes elles, a estudis molt més grans que el seu. Entre Diener & Diener i HdM hi havia, per a mi, la diferència entre un bon periodista i un poeta.

edifici de Diener @ Diener no lluny del centre de Basilea

edifici de Diener @ Diener no lluny del dipòsit ferroviari

A Basilea, amb una impaciència que gairebé va molestar els meus companys de viatge, vaig córrer a buscar el dipòsit ferroviari, el seu edifici més famós aleshores, i, encara ara, el que millor defineix la seva manera de treballar. El resultat final (que, espero, quedi ben reflectit a les fotos), escapa a gairebé totes les crítiques que he llegit fins ara sobre aquest edifici. Recordo l’embolic que ens varem fer per arribar-hi. De fet ens va semblar totalment inaccessible. Al nostre moment més gran de desesperació, em vaig adreçar en català al primer treballador ferroviari que vaig trobar (tots ells vestits amb uns monos integrals de color groc cridaner que contrastaven moltíssim amb tot), demanant-li pel dipòsit. Bingo: el senyor era de Tortosa, i, en perfecte català, ens va acompanyar dins el seu hangar fins a deixar-nos a poques desenes de metres del que buscàvem. El dia anterior, a Ginebra, havia fet el mateix amb un altre passavolant, demanant-li en castellà “si sabía dónde estaba el edificio de Le Corbusier”. El senyor, un avi gallec que acompanyava la seva neta a l’escola, ens hi va adreçar sense dubtar, tot elogiant-nos el nostre gust “por un edificio tan bonito”. Després de tot això em van mirar d’una altra manera tota la resta del viatge.


Recordo que Suïssa eren, per mi, els cables: dels tramvies, de ferrocarril, de l’electricitat. No hi ha gaire costum de soterrar-los, i les visions llunyanes dels carrers sempre van acompanyades d’un curiós sostre virtual molt diferent del que tens passejant per Barcelona, on aquest està format per les fulles dels arbres però no per catenàries de façana a façana. Tot l’entorn del dipòsit, lloc de pas d’infinitat de trens que bullia de treballadors color groc passant les vies incessantment, era una maranya de cables en vertical i en horitzontal, ferro i més ferro, vies, catenàries, pilars, ponts. El primer teló de fons, els hangars dels propis HdM, bellíssim edifici que ha passat totalment desapercebut, potentíssim conceptualment i embrió de la darrera deriva que el grup ha pres: bastir un edifici d’edificis, apilant formes autònomes transformades en closques estructurals precàriament suspeses les unes de les altres, com un joc infantil japonès. L’hangar consisteix en un apilament de caixes autoportants, suportades unes sobre les altres, fins arribar a les fràgils caixetes d’instal·lacions entre dos lluernaris que coronen l’edifici. Al seu costat, molt proper, hi ha el dipòsit de senyals.


L’edifici és molt famós: una mena de bloc massís de bandes de coure horitzontals que, eventualment, s’obren per revelar un interior ben composat, a base de finestres rectangulars que il·luminen sales de control.


El primer que es pot desmentir sobre ell és la seva categorització com objecte autònom: l’objecte surt del seu context, d’una manera total i absoluta. S’ha de matisar: hi ha moltes maneres de fer que un objecte surti del context, i, si estan bé, estan bé: depèn de l’estil, de l’habilitat, de l’ofici, fins de la manera pròpia que té cada equip de projectar. L’arquitectura no dona mai solucions úniques, directes, científiques, als diversos problemes: transforma la realitat, l’adapta, modifica el context per la seva inserció i és, sempre, pura interactuació. Però tampoc és un can pixa: pot no funcionar, i, quan no encaixa, crea problemes en un grau molt més alt del que els resol. El dipòsit ferroviari està ben contextualitzat perquè encaixa, de manera tranquil·la, discreta. L’edifici no imposa ni la seva potència ni el seu lirisme ni la seva presència. Sembla sempre rere alguna cosa, talment una idea platònica. No pots acostar-t’hi.

També és fals que l’edifici no tingui escala. Qualsevol cosa amb mida la té, i, per molt que la maqueta sembles un magnífic llum de taula, l’edifici s’insereix tal com li toca sobre el seu entorn. El problema principal que té consisteix en la seva proximitat amb l’hangar dels propis arquitectes. Aquest està conformat com una superposició d’objectes on sí es marquen, quan hi són, les finestres. Les tremendes diferències entre mides de forjat de l’un i l’altre edifici es fan desaparèixer eliminant qualsevol referència a les plantes de l’edifici petit, el dipòsit de senyals, que, d’aquesta manera, complementa a la perfecció l’hangar.


Monòlit mut, distant però no autista, compacte, encaixat entre les vies del ferrocarril. No té sòcol, ni li cal: sura en un mar de grava granítica, de vies fèrries, de catenàries. Les bandes de coure es van enfosquint, les lluminàries interiors es marquen tènuement. La doble pell sembla més que això, i anticipa el que passaria amb altres edificis a posteriori: la seva fusió amb la pell interior per tal de crear una única façana complexa, gruixuda, que va revelant les seves diferents capes com si fos una ceba, amb un joc de vels que enriqueixen moltíssim la relació dels espais interiors amb l’exterior.


Tot el que aquests arquitectes han fet està ja compres en aquesta petita joia: la integració de tots els elements de projecte en un tot indestriable en què s’amaguen totalment les seves generatrius: secció, planta, volumetria exterior, la fusió de totes les pells en una façana complexa i gruixuda, estructura, ornament, elements conceptuals i constructius barrejats promisquament, amb una finestra posada a la mateixa alçada conceptual que un quadre de Warhol, una foto de Thomas Ruff, un perfil metàl·lic, un marc de fusteria, un graó. És un sistema, un organisme viu, reiteratiu, una manera de fer en què cada projecte referencia l’anterior més una petita novetat en una espiral de qualitat ascendent que encara no sembla tenir fi. Fins al proper projecte, doncs.