Xerrada de Sevilla 1/3: primera prèvia

Una visió parcial sobre la situació actual de la professió.

Encara no he estat capaç de trobar una definició que englobi totalment el que és l’arquitectura. No el que som els arquitectes.

És indubtable que, en un principi, la professió es va orientar a la construcció. També és indubtable que des d’un principi va ser més que això. L’arquitectura no crea edificis. Crea ciutat. Crea la civitas, entesa no com un conjunt d’edificacions, sinó com l’espai públic que aquestes formen, com les interacciones que aquest espai crea. Com el cos construït que suporta als ciutadans. A la societat.

A societat més complexa, arquitectura més complexa. Resumint dos mil anys d’història en una espècie de salt quàntic, ara els arquitectes fem moltíssim més que construir. La nostra formació ens permet, a més, reciclar-nos en altres disciplines i anar, constantment, expandint la professió.

Això no oculta una veritat innegable: hem construït massa. Massa i malament. I és aquest sobretreball mal fet el que ha omplert les nostres facultats, juntament amb la brillantor d’una arquitectura esquizofrènica i completament introvertida, de vegades amb guspires de brillantor fins i tot a pesar de la futilitat dels encàrrecs. I de que ha creat més problemes que no pas ofert solucions.

Ara som molts. Massa? De ben segur que sí per a seguir fent el que hem fet fins ara. Però no si sabem fer-nos útils. Redefinint-nos, criticant fins l’extenuació el que hem fet malament. I, amb tota seguretat, formant les noves generacions (i reformant les actuals) per a que sàpiguen que no tots els arquitectes podran construir. Sí fer mol coses relacionades o no amb la construcció sense deixar de ser arquitectes. Amb el mateix esperit. Amb la mateixa dignitat.

És a dir: cal expandir la professió. Re-crear-nos. Tenim armes: som la part privilegiada del diàleg que, forçosament, la nostra professió ha d’emprendre amb la societat. Som els que gestionem el patrimoni construït. Els que, eventualment, l’expandim. Els que reflexionem sobre ell. Els que expliquem el que fem. Els que seguim formant el nostre col·lectiu. I mil coses més.

Un bon exemple de com ha evolucionat la nostra professió es troba en aquestes dos imatges: la primera correspon a la catedral de Roda d’Isàvena, a l’Alta Ribagorça, comarca que va ser catalana al seu dia, i que Franco va passar a l’Aragó. La seva capital és el Pont de Suert, on existeix una església de Torroja excepcional. Al seu dia en vaig fer un article en català, que revisaré quan l’hagi de traduir. Roda d’Isàvena és el poble espanyol més petit amb catedral: té uns cinquanta habitants a l’actualitat. La seva catedral és la reconstrucció de la que prèviament havia devastat Al-Mansur a una ràtzia, i correspon més o menys als segles X-XII.

Roda d'Isàvena, Catedral: apareix dibuixada girada noranta graus respecte l’orientació convencional, que les sol representar amb l’eix major perpendicular a la base del paper. Això és perquè, en realitat, aquest eix sol coincidir amb la seqüència accés-nau-altar. Aquí està completament transcendida (des d’un punt de vista molt modern) a l’estar la nau (i l’accés al claustre) girats noranta graus respecte de l’accés. Seqüència espacial molt semblant a l’ingrés del Pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe entre d’altres edificis memorables.

La segona imatge correspon a la primera fase del Sainsbury Center for Visual Arts, de Lord Foster. Abans Sir Norman, abans Norman. Arquitecte ennoblit, simplement, per la seva capacitat de treball i per l’excel·lència de la seva pobra. N’hauríem de prendre nota.

A la primera imatge només es representen els murs, i, en línia continua fina, els desnivells del paviment. La representació és molt senzilla, negre sobre blanc. Aquests murs es negocien entre els que s’han de construir i l’arquitecte: el seu aparell, el seu revestiment. Els que intervenen a l’obra coneixen bé el seu ofici. Són artesans qualificats, que, amb unes indicacions vagues, compliran amb eficàcia.

No estan representats tots els buits. No hi ha informació sobre les fusteries.

L’edifici i la seva representació són fills del seu temps. Es construïa a un altre ritme, i es trigava moltes generacions a acabar-ho. Qui el va plantejar sabia que no ho veuria acabat. Y podia plantejar-se una carrera exitosa intervenint en tres, quatre o cinc edificis com a molt. No existia cap concepte semblant al del confort. Es vestia diferent dins dels edificis. La gent es movia diferent, parlava diferent, es comportava diferent. No existien, tampoc, ni la soledat ni la intimitat. Ni es valoraven tant com ara.

Foster + Partners: Sainsbury Center for Visual Arts

La segona il·lustració mostra la secció constructiva d’un edifici conceptualment senzillíssim: es poc més que aquesta secció simetritzada sense més, extrudida moltes desenes de metres i tapada als extrems amb vidre transparent.

El dibuix i la construcció són molt complexos: estructura independent, passarel·les de manteniment, instal·lacions, espais servents com banys, la pell dividida en moltes capes: impermeabilització, aïllament tèrmic, revestiments interiors i exteriors i un llarg etcètera. Cada una d’aquestes capes desmuntable i perfectible. Cada una d’aquests capes amb la seva pròpia investigació i desenvolupament, que involucra molts arquitectes sense els que l’edifici no es podria construir.

No tindria sentit pintar el pòrtic de negre: L’estructura i el tancament estan deslligats, hi passen massa coses. I, a més, el tancament és translúcid: part dels panells de tancament deixa passar la llum a través de totes les capes, disposades ordenadament i exhibides sense més.

Som capaços d’entendre com construir-lo, com usar-o. Som capaços d’entendre els criteris que han menat Foster a projectar-lo com és. La ma d’obra s’ha dividit, especialitzat i hiperespecialitzat. Fins i tot el director d’obra és un especialista sense capacitat per a construir allò que dirigeix. Els operaris que intervenen en cada una de les capes de revestiment o estructura no tenen per què saber com es realitzen les altres.

Els arquitectes que desenvolupen els materials poden no saber, o pot no interessar-los, el desenvolupament de tot l’edifici. La professió s’ha diversificat completament.

Un segon exemple de com ha canviat la professió: els arquitectes construïen, i la seva feina fora del món de la construcció s’expressava a través d’aquesta. Així, abans (bé, i ara) hi havia arquitectes que pintaven, usant les dos disciplines complementàriament, fent-les dialogar l’una amb l’altra. Avui en dia hi ha arquitectes que pinten. I que poden dedicar-se només a la pintura sense que això afecti a la seva definició com a tals.

Charles Rennie Machintosh, Port Vendres. 

La següent parella d’imatges contraposa dos quadres pintats per arquitectes. Dos quadres pintats en temps crítics. El primer d’ells és una aquarel·la que Charles Rennie Mackintosh pinta a la primera meitat de la dècada dels 20 del segle passat, durant el seu exili a Port Vendres, localitat lletgíssima de la Catalunya Nord, molt  a prop de Portbou. Mackintosk s’estableix allí perquè la seva pensió li rendeix moltíssim més que a una Anglaterra que ha sortit una mica millor parada de la Primera Guerra Mundial que els altres participants. És un home completament trencat: el seu alcoholisme està entrant en una fase terminal que el matarà al cap de molts pocs anys. És resultat d’una biografia complicadíssima que ho hi ha temps d’explicar aquí.

Tot i això, la seva obra pictòrica (de la que aquesta aquarel·la n’és un exemple brillant) serà el darrer refugi de la seva obra arquitectònica. Tindrà a veure amb ella i amb una pràctica que ha simultaniejat amb la construcció des dels seus temps d’estudiant. Quan torni a Londres seguirà construint (poc, massa poc) influenciat per aquesta obra pictòrica, abans de morir a un asil de pobres a Londres.

Margalida Montoya, m01.

La segona pintura és un quadre de l’arquitecta Margalida Montoya, amb estudi obert a Barcelona. Professionalment fa el que pot: petites feines d’arquitectura, disseny (el seu estudi és responsable de les famoses xapes que l’Ajuntament de Barcelona va manar returar perquè treien una part de la ciutat que si no s’explica no existeix, evidenciant la pràctica d’una política de l’estruç) i pintura. No sé què serà del seu estudi ni d’ella en el marc d’aquesta crisi que s’està emportant tan talent per davant. L’únic que sé és que si es dedica totalment a la pintura, sense tornar a construir, seguirà essent arquitecta i exercint la professió amb la mateixa dignitat.

Sir Edwyn Luthyens, Queen's Doll House.

Tercer exemple: Sir Edwyn Luthyens, potser l’arquitecte més important del darrer terç del segle XIX i del primer terç del XX a Anglaterra: extraordinàriament prolífic, va omplir la ciutat de Londres d’edificis interessants, va construir cottages a Sussex, memorials de guerra, el primer edifici d’estructura metàl·lica d’Europa (l’Hotel Ritz de Londres, a St. James’s Street) i, fins i tot, una ciutat sencera: New Delhi, a la India. Chandigardh pot llegir-se com la crítica construïda a aquest projecte.

Luthyens, demostrant una enorme capacitat de treball i molt sentit de l’humor, construeix la cada de nines que es veu a la imatge per a la Reina d’Anglaterra. El projecte no és una maqueta: el projecte és el que es veu a la imatge, ras i curt: les façanes són un disseny específic. La distribució. El disseny del mobiliari. Les cotxes. Tot es fa expressament per a aquest edifici i per a aquesta escala. L’arquitecte dissenya joguines al mateix temps que edificis.

Existeix, actualment, una empresa afincada a Holanda, Watermelon Cat co., dedicada al disseny la comercialització de joguines d’arquitectura: el joc exquisit (i classista) de Luthyens ha derivat en una professionalització. Dos arquitectes han decidit exercir la seva professió a través d’aquesta empresa, amb un grau de dignitat semblant al de Luthyens. Al seu cas seria a l’inrevés: la construcció, si succeeix, serà complementària a aquesta empresa. La roda ha girat 180º. Visiteu la seva web i penseu en ells aquests nadals.

Margaretha Reichardt, joguina. Recuperada i comercialitzada per Watermelon Cat co.

Un segon cas semblant és un col·lectiu català, el Globus Vermell: arquitectes fent classes d’arquitectura a nens. Una altra manera d’exercir amb tota dignitat la professió. Els dec un article.

El Globus Vermell, imatge d'una activitat.  

Potser cap dels arquitectes implicats arribi a posar un altre totxo. Però és inqüestionable que el que fan és arquitectura.

Alvaro Siza va fer la primera xerrada del cicle NOON 2011. L’arquitecte, amb Juan Domingo Santos de col·laborador, construirà els accessos a l’Alhambra de Granada. Ell és chairman d’un estudi potent que porta el seu nom. I, rere aquesta fotografia, una bona pila d’afrquitectes: els col·laboradors del seu estudi. Els consultors. Però també els que han desenvolupat les tecnologies que li permeten ser qui és i com és ara. Un exemple: tenim el nom de Siza associat a uns volums revocats en blanc, amb pocs forats agrupats, molt massissos, tersos, sense ni una sola junta. Aquests volums solen estar revestits amb STO, un morter elàstic aplicat sobre una capa d’aïllament tèrmic fixat mecànicament a un suport primari. El morter està armat amb una malla plàstica, i, a les seves darreres versions, incorpora microfibres per a millorar-ne l’elasticitat i el seu envelliment.

Aquesta tecnologia ha estat dissenyada per arquitectes. En desconec el seu nom, però sí sé que sense ells Siza hauria de canviar la seva manera de pensar els edificis. Sense la investigació, gestió, divulgació de l’arquitectura, dels seus components, dels seus processos, res és possible. I, quan aquestes tasques les fan arquitectes, tot va millor.