dimecres, 7 de desembre de 2011

Xerrada de Sevilla 2/3: segona prèvia

Sobre la Xarxa i la comunicació en arquitectura.



Sorprèn tot el que es pot arribar a trobar a la xarxa. Fins i tot quan parlem de persones i empreses que no tenen ni tan sols ordinador. Es podria arribar a afirmar que a la xara hi és tot. Encara que, amb tota seguretat, no tot hi càpiga. Sobre aquesta darrera afirmació m’hi estendré més endavant.

Tot són la majoria dels estudis d’arquitectura. Tot són les universitats. Les revistes en paper existents abans de l’explosió de la Xarxa i les noves, digitals o en paper. Les empreses constructores. Distribuïdores de materials. Ens mostrem, ens intentem vendre. Busquem reconeixement. I aprenentatge. Hi caben moltes actituds a l’ús de la xarxa, des de la merament instrumental fins a la recerca activa de clients.

Les xarxes socials juguen, actualment, un paper fonamental a l’arquitectura: presentació d’arquitectes, debats, oferta i demanda de feines, unions per afinitats. Mil papers encara per desenvolupar.

A la xarxa hi ha informació constant i actualitzada, sovint en temps real. Fins i tot webs lligades a projectes específics. O projectes explicats i desenvolupats a través de la xarxa.  
Uns exemples: com a petit joc, m’he dedicat a seguir les obres de la Elbphilarmonie, que Herzog & de Meuron estan construint al port d’Hamburg. Només a Flickr es pot trobar una quantitat d’informació suficient com per a reconstruir gran part del procés: el fracàs a l’hora de salvar l’edifici existent, del que només se n’han conservat les façanes, el creixement de la nova estructura, les proves de façana, les estructures auxiliars necessàries per a produir les corbes de les cobertes. Mil detalls. Mai ha fallat.
Herzog & de Meuron, EpbPhilarmonie. Fotos trobades a Flickr.
A les obres d’ampliació de la Tate Modern, dels mateixos arquitectes, els promotors han col·locat una webcam que permet el seguiment, 365 dies l’any, 24 hores al dia, cada 15 minuts, de les obres: la necessitat d’informació frega l’absurd.
Imatge de la web de l'ampliació de la Tate Modern. 
A nivell espanyol, recentment l’arquitecte Santiago Carroquino ha començat, potser a manera d’experiment, un projecte del que tot està penja a la xarxa: la reforma d’un local, que va explicat, pas a pas, al seu blog.

Les notícies d’arquitectura configuren un mosaic que cobreix les fonts primàries (a les que és relativament fàcil accedir) com a nodes d’una xarxa d’enllaços i reenllaços.
Aquest mosaic pot arribar a complicar-se tant, a ser tan dens, a tenir tanta vida en sí mateix que dificulti l’accés a aquestes fonts primàries, a que hi hagi massa soroll. Que sigui difícil de filtrar.
Contra això, formació: tant la específica que ens dona la disciplina com un nou tipus de formació específica per afrontar això que, actualment, s’està negligint en quasi totes les facultats. Com, sobretot, una bona base de cultura general.

Aquest panorama fa que les revistes d’arquitectura deixin de tenir paper com a font d’actualitat, d’informació arquitectònica per ella mateixa. Quan alguna cosa surt en paper, en termes de xarxa, és vella.
A aquestes revistes, que segueixen tenint recorregut i sentit, els queda, sobretot, la reflexió. El tornar sobre els projectes amb una lentitud i una profunditat que és difícil que el medi possibiliti (una pantalla, al final, retroil·luminada, amb la ma al ratolí, la rapidesa, la tensió).
I queda, sobretot, la crítica arquitectònica: no té sentit publicar projectes sense una revisió crítica, a no ser que es faci com postulen revistes com El Croquis: amb profunditat suficient com per a convertir-nos nosaltres mateixos en crítics. Gairebé exhaustivament, amb totes les cartes al descobert.

Las revistes de arquitectura estan lligades a una sèrie d’institucions que de vegades són poc àgils o responen a interessos del tipus que sigui. O, sinó, als seus propis interessos: col·legis professionals, grups editorials lligats a fundacions privades, acadèmies, etcètera. O, simplement, necessiten vendre quan més números possible. Això ha fet que escriure a elles sigui complicat. De vegades, innecessàriament complicat. El panorama d’escriptors, de crítics, és el que és i tendeix a ser un món enquistat, de vegades, fins i tot, pobre.

La xarxa ha solucionat aquest problema: han aparegut una sèrie de webs i blogs, sobretot blogs, que han tornat a la crítica la seva independència. La seva frescor. És cert que la majoria són ingenus, o simples nodes que reboten les fonts primàries abans esmentades. Però alguns produeixen articles que narren de manera diferent els projectes: s’han erigit en alternativa i competència directa a les revistes. En aquest mateix blog s’han publicat alguns projectes abans que a qualsevol altra revista d’arquitectura, sovint anticipant-s’hi setmanes o mesos. El que té més mèrit si es té en compte que mai he pretès fer un blog d’actualitat.
Actualment, qualsevol que s’ho mereixi pot ser crític: es necessita feina, rigor, un públic exigent i no rendir-se mai. Estar disposat a treballar massa hores gratis i a escoltar opinions no massa pietoses per part d’algun editor quan una revista es deixa, per pura negligència, robar la cartera.

Això ha diversificat el panorama actual. L’ha fet més emocionant. I ha possibilitat que convisquin circuïts de notícies de molt baixa intensitat amb d’altres registres més elevats que han sacsejat el món editorial i, rere seu, l’acadèmic, fins als seus mateixos fonaments. Encara que no ho sàpiguen, hi ha alumnes que van tres passos per davant els seus professors.