dimecres, 14 de desembre de 2011

Xerrada de Sevilla 3/3: Sobre el blog


Als 16-17 anys vaig decidir que, amb una mica d’esforç, podia arribar a ingressar a alguna facultat d’arquitectura en comptes de buscar alguna professió alternativa més acord amb el meu escàs nivell acadèmic. Des d’una perspectiva esbiaixada i immadura vaig començar a fixar-me en el que m’envoltava i a veure-ho com arquitectura. Tenia una sort que, en part, segueixo conservant: veure les coses descontaminadament, amb frescor. No hi ha arquitectes a la meva família ni gent dedicada al negoci de la construcció. Així que mirava, aprenia i, de vegades, escrivia i dibuixava. Vaig seguir fent-ho després d’entrar a la facultat. A partir de 1996 vaig començar a guardar les meves fotos. A partir de 1999 o 2000, les llibretes. A 2006, aprofitant l’estructura dels blogs, vaig començar a publicar observacions disperses sense cap tipus de mètode: havia nascut el blog.

Sempre havia volgut escriure a revistes. Mai ho havia aconseguit, en part perquè acostumo a anar per lliure sense doblegar-me massa: m’agrada poc, molt poc, la manera de publicar de les revistes. Que, sovint, és també responsabilitat dels arquitectes publicats: les memòries dels projectes són, de vegades, pobres. Les revisions crítiques, banals. S’abusa de les metàfores, o no es dona informació suficient, o es confia massa en les fotos i molts, massa cops, no es coneix bé l’edifici publicat. Es demana que es redibuixin els plànols quan, de vegades, els del projecte executiu són més expressius. Es falsegen croquis inicials. S’usen diagrames d’una banalitat insultant. No sempre els que construeixen són capaços d’explicar-se bé. El fotut és que no sempre els que ho expliquen són capaços d’explicar-se bé, tampoc. 
Les fotos: he tingut la sort de parlar, i veure treballar, fotògrafs d’arquitectura que m’han comentat (més d’un, en circumstàncies diferents) que es veuen obligats a un tipus de fotografia determinat, gairebé un clixé: una cantonada, o un alçat, un edifici exhibit impúdicament, lluny de la crítica que pot significar una bona fotografia amb autonomia formal. També he presenciat com, a diversos estudis en que he col·laborat, o que, senzillament, he visitat, algunes bones fotos eren retallades, gairebé censurades, traient un context que l’arquitecte volia obviar perquè difuminava el seu edifici, fins i tot quan el tema de la fotografia era, precisament, el ben integrat qeu estava.

Així que el blog va néixer amb diversos propòsits simultanis:

-fixar, ordenar explicacions que em feia a mi, en un principi (segueixo així: sóc el meu primer client) sobre edificis o situacions que produeixen arquitectura i que m’interessen. Donar-me armes per a projectar millor, en suma. Per a créixer personalment.
Dibuix d'arquitectura pre-blog: el Foment de Molins de Rei. 
-explicar l’arquitectura a la meva manera. De la manera en que crec que s’hauria d’explicar. Hi ha un us intensiu i deliberat de la primera persona. Bona part de la crítica s’hauria de fer així. No pretenc explicar veritats absolutes, sinó oferir explicacions consistents que organitzin i fixin tota la informació de la que disposo. De vegades fins arribar a reprojectar l’edifici per a fer-lo meu. Per a poder-lo explicar amb una certa propietat.

-disciplinar-me: passar aquestes reflexions a net, produir-les regularment, fixar, polir. Exigir-me. Escriure amb regularitat. Amb la regularitat que sigui: setmana, mensual. Però mai deixar de fer-ho.

-obligar-me a seguir practicant disciplines alternatives que tenen cabuda al blog: fotografia i dibuix, principalment. I escriure bé, és clar.
Fotografia del Kunsthal de Rem Koolhaas, feta expressament per al blog. 
Aquest procés em va acabar atraient lectors. Molts. Les xarxes socials (Facebook, Twitter) i els enllaços d’altres blogs van fer que l’interès dels arquitectes que em llegien pugessin. I, amb ell, novament, el nivell d’exigència. Això és el millor dels lectors. Almenys, dels meus: són exigents. Durs, de vegades. El que s’agraeix molt, perquè és una bona manera de créixer.
Aquests lectors, eventualment, s’han convertit en protagonistes del blog i en amics personals: arquitectes que, amb interès, amb entusiasme, t’obren les portes de les seves obres i te les mostren. Cedeixen material. Expliquen i accepten, amb generositat, les explicacions posteriors, sovint allunyades del seu discurs. Encara que qualsevol article que produeixi haurà (com a regla de joc) de tenir en compte, necessàriament, les seves explicacions.
Foto de la Plaça de l'Absis de la catedral de Tortosa, Arquitecturia, arqs. Amics protagonistes del blog i, a través d'ell, protagonistes del cicle de conferències NOON de la ETSA Sevilla.
L’ús de la primera persona ha originat a una derivada curiosa: la plana de Facebook que funciona, on es fan els debats, no és tant la del blog com la meva plana personal, on tot està barrejat: família, obsessions varies, reflexions, tonteries, i, algun cop, arquitectura. La meva passió. Tampoc és estrany: al final es tracta d’un blog personal, centrat en arquitectura i temes accessoris que ofereix, des d’una visió subjectiva explicacions que pretenc que siguin útils per a qui les llegeixi.
El títol del blog va derivar des del primer “Arquitectura, entre d’altres problemes” (una broma personal, sense més) fins a l’”Arquitectura, entre d’altres solucions” definitiu, a suggeriment del pintor madrileny Jack Babiloni, lector entusiasta al que mai podré agrair el suficient l’observació que, en realitat, el to del blog és massa optimista com per a pensar que només denuncio: provo, co a regla general, de mostrar bona arquitectura. I, quan és així, aquesta és més una resposta, una solució, que un problema.

La base del blog

El mètode del blog s’ha anat depurant des dels seus inicis, però segueix basat en una premissa inicial invariable que m’he saltat molt pocs cops: la visita al lloc. Un edifici respira. Té vida pròpia. L’espai l’envolta, i conta no només el que veus sinó també el que passa al teu costat, o rere teu.
Un exemple: vaig visitar per primer cop l’església de Marco de Canaveses, d’Alvaro Siza, l’any 1999, a una excursió organitzada per l’ETSAB, a segona hora del matí, potser a quarts de deu. Gran part dels meus companys havien sortit la nit anterior, i hi havia un bon número de ressacosos. Alguns seguien beguts. Em vaig aixecar del seient del bus abans que ningú. Rere meu va preguntar com s’entrava (sabent que coneixia els plànols). Vaig girar la ma noranta graus i vaig guiar tot el grup pel camí més llarg. Vaig desaparèixer i aconseguir estar vint minuts, potser mitja hora, completament sol dins l’església, mentre els altres decidien organitzar-se, trobar-se i, finalment, entrar: sempre he estat un gamberro.
Alvaro Siza, església de Marco de Canaveses.
L’església és la que es veu a les fotos. Però l’espai no té res a veure. Una de les capelles laterals, la de l’esquerra conforme s’entra, conté una pila baptismal. La capella té la mateixa alçada exacta que el campanar, i, quan la vaig visitar per primer cop, encara no havien col·locat el mural ceràmic realitzat pel propi Siza, que, avui en dia, es pot veure a la paret est, un dibuix esmaltat que mostra un bateig.
Aquesta capella queda a la nostra esquena si mirem cap a l’altar. La pila baptismal pròpiament dita està esculpida en un blog de marbre únic, buidada, tornejada. S’enfonsa, potser, un parell de centímetres al terra, creant un buidat perfectament circular, com la pròpia pica. No és un dipòsit d’aigua beneïda: n’és una font. L’aigua surt pel centre de la pila, i, a través d’un foradet practicat a un lateral, cau al buidat del paviment. La caiguda serà d’uns seixanta o setanta centímetres. El rajolinet d’aigua provoca un soroll constant, suau, que omple completament tot l’espai. El sorolllet és l’església. Abans que les investigacions formals de Siza. Un simple forat a una pila baptismal, un sorollet. Espai ple.  
Senzillament no es pot explicar. Has d’haver estat allà assegut, tranquil·lament, sol, amb el poble als teus peus, l’espai inundat de llum, el pati de butaques sencer a la teva disposició. Les altres coes, a posteriori.

Visitar un espai també serveix, si això és possible, per a documentar-lo. Encara que hi poden haver excepcions: una d’elles anticipa un article que sortirà properament, sobre la nau 16 del Matadero de Madrid, realitzada per Iñaqui Carnicero i el seu equip. La gestió pèssima de la nau n’ha alterat l’espai i la seva percepció d’una manera que, espero, no sigui irreversible. I, per tant, l’article es farà amb fotos proporcionades per l’Iñaqui, tant de la seva autoria com d’en Roland Halbe.
Després de la visita ve la documentació. Bé, generalment, abans també: un ha de saber què va a visitar, i les visites completament verges serveixen per a poc. Encara que n’he realitzat, captivat per algun edifici que no conegui de res i que valgui la pena documentar. S'han de tenir els ulls oberts, sempre.
La crítica, finalment, es realitza com una ceba: per capes. Capes d’informació. Nivells de profunditat, provant de transcendir la mirada quan això és necessari. Generalment, intensificant-la. Sense més: no és tant el qeu mires com el com; intensament, sense perdre detall, de la globalitat a les anècdotes i viceversa. Posant èmfasi al que caracteritza els edificis. En la seva construcció, en els seus materials. En la seva percepció, que provo que sigui sempre complexa. Canviant. Les perspectives centrals no van funcionar ni al renaixement.

Emplaçament i detall constructiu de la casa Sonneveld, Leendert van der Vlugt, arq. El cicle de l'article està complet
La figura de l’arquitecte
Leendert van der Vlugt, arq. Sense entendre la seva biografia (curta, massa curta) i les seves circumstàncies és impossible entendre la gènesi de la casa Sonneveld.
La crítica és, també, sobre la figura de l’arquitecte. L’arquitectura té, sempre, autor. Fins i tot quan el desconeguem. Fins i tot quan aquesta sembli anodina. Contextualitzar-lo degudament no és aliè al projecte: aquest surt d’un moment concret de la vida d’un col·lectiu de persones. L’estructura del projecte és jeràrquica, i, massa cops, només mirem qui és a dalt del vèrtex. No és així: l’arquitectura és una obra col·lectiva, suma de diversos nivells d’esforç i dedicació. Quan més amunt s’està del vèrtex de la piràmide jeràrquica el nivell d’intensitat sol augmentar. També el de l’atenció que mereixen els autors. La seva biografia. I, quan això és possible, s’ha de contextualitzar amb perspectiva històrica.

Instruments de treball

La crítica es fixa en els instruments de treball: què mirem i com mirem. Com dibuixem. Amb quins materials es realitzen les maquetes. Si aquestes són de treball o finalistes. Si són arquitectura en sí mateixes o no. O si ho són els dibuixos. El seu número. La presència a l’obra de l’arquitecte o dels seus col·laboradors, o la seva absència. Tot és important. La tecnologia és una part més del nostre cos. El seu nivell afecta el projecte. No és el mateix un llapis que un ordinador. Un cutter sobre cartró de mil·límetre i mig que un plotter tridimensional.
La música no es redueix als Beatles. El sintetitzador no la va matar. Ni el sampler. L’arribada del so no va afectar al cinema com no fos per millorar-lo. Ni el 3-D. Ni el Photoshop a la fotografia. Senzillament, les disciplines canvien d’escala. Es redefineixen a ritme de la tecnologia. De la seva tria conscient. De la seva presència o de la seva absència. Des de sempre. El mateix que l’arquitectura.

Altres disciplines

Al blog hi caben altres disciplines: pintura, música, escultura, cinema, literatura. La base és, sempre, la percepció. Després, el que es pugui esbrinar sobre elles. La raó per a fer-ho és doble: gaudir d’una sèrie d’obres amb dignitat, amb sentit, i accentuar els trets del projecte que passen més desapercebuts a una obra d’arquitectura. Sovint (gairebé empre) la lògica de projecte és la mateixa, però aquest es va deformant d’acord amb la lògica que imposa la disciplina a la que va dirigit. Analitzar aquestes deformacions, tenir-les en compte, comparar (sovint indirectament, deixant al lector aquesta tasca, d’article a article, senzillament descrivint) posen de manifest trets de l’arquitectura que, d’una altra manera, ens podrien passar per alt.
També permet provocar amb les obres ressenyades. Usar les que estan allunyades del cànon no perquè no hi càpiguen, sinó perquè el cànon és, necessàriament, lent. De vegades massa perquè aquest sigui pedagògic, fins i tot considerant que una de les seves funcions és proporcionar-nos perspectiva sobre el que fem avui en dia.
Un exemple: considero que l’obra estrictament contemporània de Rem Koolhaas i els seus OMA (la que ara mateix és als seus tallers de maquetes i emmagatzemada als seus servidors) és la més madura i interessant que ha sortit de l’estudi. Però, amb sort, les universitats mostraran els treballs preparatoris del Delirious New York o, com a molt, el Nexus World de Fukuoka. El que és interessant, excepte si es fa de manera que els edificis posteriors semblin esclerotitzats, excrescències d’aquests projecte inicials. Que és la manera amb que he vist que ho ensenyen. Espero estar equivocat i que aquestes coses no segueixin passant.
Segon exemple: el director de cinema Michael Mann no apareix a cap llista de directors cèlebres. El seu cinema està qualificat com a “comercial”, el qeu significa, a la pràctica, que vol (que necessita) un bon taquillatge per a funcionar. D’entrada, qüestionar això: tot el cinema és comercial. Fins i tot una pel·lícula independent (de què?) necessita exhibir-se, distribuir-se. Vendre’s. Qüestió de proporcions, d’equilibri. Michael Mann il·lumina millor, mou millor la càmera, dirigeix millor als actors que moltíssims (que la majoria, de fet) de directors de cinema independent. Fins i tot els seus guions són més intel·ligents. Sempre dins el que s’anomena “cinema de gènera”. Del que és, efectivament, cinema de gènere. Això sí, els seus arguments poden arribar a ser banals: policia-perseguint-lladres. Assassí-al-que-s’ha-d’atrapar. Home-recte-al-que-se-li-torça-tot. Qüestió d’estil. Sense més. Com l’arquitectura. No és el que es filma: és com es filma. Però quina diferència de programa hi ha entre els habitatges d’Àvila o de Sabadell de Rafael Moneo o qualsevol edifici promogut per Paco el Pocero? Per què estudiem la Ville Savoye i no qualsevol habitatge unifamiliar anodí de la perifèria d’una gran ciutat, quan pot ser que continguin exactament el mateix, quan el segon pot ser que estigui, segurament està, molt millor construït? L’arquitectura és una qüestió d’estil. Com aquesta classe de cinema.  
Fotograma de "Miami Vice". Michael Mann, director. Més detalls, el propi blog. 
El blog com a projecte

El blog pretén ser un projecte. Un projecte de projectes, com l’obra construïda de qualsevol arquitecte. Cada crítica és, en sí mateixa (o vol ser) una obra autònoma, acabada, amb una certa consistència formal. Amb un ritme. Amb unes imatges seleccionades expressament, de vegades realitzades expressament.

Cada obra vol ser millor que l’anterior. I el propi blog va avançant per etapes. De vegades per instint, d’altres d’una manera conscient.
A ser possible (i sense afectar-ne al contingut com no sigui per millorar-lo) el text ha de ser perfectament comprensible pels qui no siguin arquitectes. El llenguatge, per tant, ha de ser pla. Del registre més baix possible. Només són admissibles tecnicismes quan parlem de termes estrictament tècnics: construcció, tecnologia, etcètera. Els registres innecessàriament elevats són opacs, abstrusos, innecessàriament liosos. De vegades, absurds. D’altres només amaguen la banalitat del discurs.

Perspectiva sincrònica

La crítica és un instrument de treball. Per tant, la perspectiva sobre el criticat ha de ser necessàriament sincrònica: tot a un mateix pla, disponible, sense perspectiva històrica. Això no és incompatible amb el que una crítica tingui, precisament, perspectiva històrica. Una cosa és fer-la servir com a mètode per a aclarir, per a contextualitzar els edificis i l’altra que el resultat final de la crítica sigui produir un text sobre història. La perspectiva històrica serveix, precisament, pel contrari, és a dir, per a posar de manifest el que un edifici té de contemporani. El que té d’instrumental, de vigent, el que és necessari conèixer d’ell, i pel que el puguem fer servir.
Per tant, no importa si parlo d’un menhir o del darrer edifici de qualsevol arquitecte amb estudi obert. O d’una obra en construcció, o d’una proposta de concurs que mai es realitzarà: tot ha de servir.


Tres projectes ressenyats o per ressenyar al blog: el primer, en contrucció. Torre Diagonal ZeroZero, EMBA-Enric Massip arq (foto Edgar González), el segon, la proposta de concurs per a la biblioteca del Born d'Ábalos-Senkiewcz, el tercer l'església d'Almazán de Javier Bellosillo, ja desapareguda. (foto Jaume Prat) 
Sobre el criticat

La crítica és sobre obres que considero vàlides. Bones, maques, útils. Usar aquests adjectius és valorar. Jutjar, qualificar. I fer-ho a priori, amb la pròpia elecció de l’obra ressenyada. Per tant s’imposa una reflexió constant sobre els propis termes usats per a valorar una obra. Fins i tot sobre la conveniència d’usar-los. Sobre els conceptes, fins i tot sobre el propi sistema de valors.
Acceptat això, la crítica és obre obres que valor com a bones. Un cop escollides es desmunten. Es posen rel revés. Em fixo en les seves contradiccions, en les seves debilitats, en les seves inconsistències. Això sense perdre de vista els seus èxits. Perquè una cosa valora l’altra: les obres mai són planes, mai són perfectes ni poden ser-ho. Potser ni ho hagin de ser. A les bones obres conviuen defectes, cicatrius, ruïnes, conflictes, sense que, per això, perdin interès.

No hi caben obres que no m’agradin ni que no sàpiga valorar. No hi caben obres que consideri dolentes. El blog (excepte en ocasions) no vol ser un blog de denúncua. Perquè usar les males obres com instrument de treball i donar-los la volta no ens donarà bones obres, siní tan sols una obra defensiva, reactiva, mai propositiva. Mediocre a costa de només salvar obstacles. En suma: mai arribarà a ser arquitectura.

No hi ha obra petita. No hi ha obra amagada. Els arquitectes tenen Obra. En majúscules. Quan es ressenyen, no valen els estudis B. Ni les obres menys intenses. Si un arquitecte treballa amb obres visibles i d’altres menys aparents se n’haurà de responsabilitzar. I la seva obra prendrà sentit, també, a partir d’aquests paràmetres.
Un petit exemple: farà un temps vaig ressenyar un edifici que Clotet i Paricio van construir per a l’INCASÒL a Solsona. Aquest edifici a penes ha estat publicat: tan sols el concurs i després, el propi Ignacio Paricio va publicar determinats aspectes tècnics de la primera fase a un llibre fabulós que va escriure per a Folcrà.

Aquest edifici conté gairebé totes les claus de la primera etapa de l’equip, i marca la transició a la segona. Por llegir-se com una obra de qualitat excepcional que mostra, també, l’actitud d’aquests arquitectes davant un projecte.
Resumint una història llarga (de la que els propis Clotet i Paricio em van omplir algunes llacunes a posteriori): guanyen un concurs que s’acaba excutant en dues fases. La primera és filla dels habitatges de la Vil·la Olímpica. La segona prefigura els habitatges del Fòrum. L’aturada els serveix per deixar la primera mitgera com a façana, posar un passatge públic que resol una situació urbanística complicada i canviar completament de tipologia. I, de pas, conservar un edifici modernista, ficar-se a un solar complicadíssim just al costat de la catedral (el primer solar extramurs del poble, que té una estructura tan excèntrica que deixa el palau episcopal just contra la miuralla) i aconseguir que l’alcalde no els deixi acabar l’obra. Que, per tant, està allà, oblidada i digna, sense que gairebé ningú es fixi en ella.

De Josep Quetlas vaig treure’n una hipòtesi de treball que aplico gairebé fins la seva reducció a l’absurd: els arquitectes no ens equivoquem projectant. Mai. Si els terres rellisquen, si no hi ha bandes antilliscants als graons, si es deixen grans quantitats de parcel·la sense pavimentar. Tot tindrà un motiu. Tots tenim projectes que no ens agraden o que no hem pogut acabar. I hem de responsabilitzar-nos d’això.
Les errades seran sempre de l’arquitecte. Però, si no hi ha errades perquè l’arquitecte no s’equivoca, hi haurà motius que s’hauran de trobar.
Aquesta reducció a l’absurd ens parla de dues coses importants: la primera d’elles té a veure amb que som professionals. Tècnics qualificats que mai hauríem de permetre que a un edifici nostre no hi hagi bandes antilliscants als graons. No hi poden haver goteres. No ens hi podem rostir a l’estiu, ni dissenyar edificis que multipliquin la factura de la calefacció o de l’aire condicionat.
La segona ens parla dels límits d’aquesta professionalitat. Un exemple: recordo estar a una conferència de l’arquitecte Enrique Rovira-Veleta, expert en adaptar edificis a usuaris minusvàlids, redactor de normatives i usuari d’una cadira de rodes. EL que ve a reforçar els seus arguments per a poder-los usar en primera persona.
A la seva conferència, Rovira-Veleta ens va demanar que no poséssim rampes a edificis públics: s’han d’evitar desnivells i, als pisos superiors, s’hi ha de pujar per ascensors de bona mida. Les rampes espectaculars amb desenvolupaments enormes cansen als minusvàlids, transformant la seva experiència no en un passeig d’arquitectura, sinó en una excursió carregant, cansada i tediosa.
Si li faig cas estaré incomplint normatives. Però ho faré en virtut de la demanda d’una persona doblement autoritzada a demanar. Si li segueixo fent cas puc hipotecar el manteniment futur de l’edifici posant massa ascensors que poden ser massa cars. O puc construir un edifici perfectament adaptat al cim d’un carrer amb un 15% de pendent (incís curiós: l’únic Corte Inglés històric que va fracassar va ser el de Vigo, emplaçat originalment a un carrer amb un 15% de pendent), el que farà absurd que l’adapti perquè un minusvàlid mai hi podrà arribar. Aleshores el problema estarà al carrer i allà serà on haurem d’intervenir.
Aquesta anècdota ens parla de la professionalitat de l’arquitecte i dels seus límits. Dels límits, també, de la normativa. Un arquitecte ha de fer balanç entre el que li demanen i el que és raonable. Ha de fer pensar al client, a la societat. Convertir tot el que fa en una aposta urbana. Millorar el seu entorn, mai empitjorar-lo.

Una derivada: els edificis, a ser possible, es visiten usats. Reformats. Amb goteres. I es fotografien i registren d’aquesta manera, perquè l’arquitectura és, també, el que sobreviu i com sobreviu. Dialogant amb les intencions inicials, valorant el que és maquillatge, el que és essencial. L’envelliment i la decadència. El que perviu. El color vermell cambiat. El que està bé i els disgustos.
A&P Smithson, the Economist Building. En perfecte estat de conservació, usos canviats. Més detalls properament. (foto Jaume Prat)  
Una altra hipòtesi de treball important: prefereixo obviar els dogmes i els moviments. Sí, en canvi, trobo pertinent parlar de modes i d’estil. La moda és un concepte estadístic. Ens parla del temps instantani. Ens parla, des d’una perspectiva estrictament contemporània, en que conviuen un número indeterminat de modes, d’una elecció conscient de la percepció immediata d’un edifici. Que sempre és vàlida, i afecta, condicionant les mirades més profundes i atentes que vindran a posteriori. Ens parla, també, de les sensacions.
No considero l’estil com l’amanerament del vocabulari. No tinc cap noció pejorativa d’aquest concepte, ni l’acabo d’entendre. Estic convençut, en canvi, que és impossible projectar fora d’ell. El que fem remet al que altres han fet anteriorment. Està relacionat amb una manera d’usar un material que mai serà essencial, perquè els conceptes platònics es queden allà, al món de les idees, i la realitat s’obre, sempre, camí com la nostra aliada per a millorar els projectes. Qui pensi que el contacte amb l’atmosfera, amb els processos d’oxidació, amb l’envelliment, amb les mides estandarditzades dels semicomponentes industrials empobreix un projecte (l’allunya del render, per a entendre’ns) no sap d’arquitectura. I més, les maneres de treballar un material i de considerar què és l’important en ell canvia d’arquitecte en arquitecte, sense que sigui capaç de saber quin d’ells té raó.
Un exemple tonto: el tractament del formigó en Fisac, Candela, Le Corbusier, Tadao Ando i Arquitecturia.
Pel primer el fonamental del material és la manera en que aquest treballa en obra: líquid. Per tant, sotmès a les lleis d’una pressió hidrostàtica clau a l’hora d’abocar-lo als motlles d’encofrat. Això el va portar, amb el temps a desenvolupar un sistema de motllos a base de llistons de gusta o metall folrats interiorment amb un film de polietilè que s’obria a causa d’aquesta pressió quan s’abocava el material. Pots arribar a realitzar un milió de peces de formigó prefabricat i totes serien diferents, una espècie d’encoixinat producte del procés constructiu, un expressionisme abstracte que produeix una vibració infinita en cada edifici realitzat.
Mur de formigó de Fisac. Javier Azurmendi, fotògraf.
Per a Candela el formigó és un material que treballa en formes geomètriques que continguin la catenària, de manera que aquest treballi gairebé sempre a compressió pura en gruixos inversemblants, de vegades de tan sols quatre centímetres. El seu concepte del formigó exclou, pràcticament, l’armat, només usat, al seu cas, en unes quanties menys que mínimes (uns 4kg/m2) per a repartir uniformement les càrregues i adaptar-les als canvis de secció instantanis que produeix el desenvolupament tridimensional d’aquestes formes.
Fèlix Candela, restaurant Los Manantiales, Mèxic. Formes orgàniques, gruixos inverossimils. 
Per a Le Corbusier el formigó és una pedra barata i infinitament versàtil que, a més, és susceptible de ser adintellada i sotmesa a esforços que no siguin estrictament de compressió. També es pot prefabricar. Molt atent a la pàtina que aquest crea, el confiarà a uns encofrats bastos. S’expressarà a través de les irregularitats, dels mals vibrats, de les juntes fredes, explicant la història de la construcció del mur i accelerant-ne les seves pàtines. De vegades convertint-lo en un material ferit des de la seva pròpia concepció. D’aquí els problemes (espero, solucionables) sorgits en edificis com el monestir de la Tourette. Quan Sert, director d’obra del seu Carpenter Center, tracta el material amb cura, encofrant-lo amb planxa metàl·lica, forçant a que només el treballin operaris experts, imposant uns especejaments exquisits a les parets corbes només encofrables amb fusta, li mostra fotos de l’edifici, Le Corbusier comença un procés que el portarà a replantejar tota la seva arquitectura, procés interromput per la seva mort pocs anys més tard.
Le Corbusier, La Tourette. Si es va formigonar dijous a zero graus la paret n'explicarà la història per sempre. 
Tadao Ando tracta el formigó com un material preciós. L’arquitecte va estudiar química i va atemptar contra les dosificacions del material, al que sol afegir grans quantitats de cendra per tal d’aconseguir aquell tacte setinat. Els seus murs gruixuts són falsos: a alguns edificis es tracta de murs dobles de sis centímetres, autoarriosrats, amb una fulla exterior que tan sols suporta la coberta i una interior que suporta els forjats. L’aïllament tèrmic els separa. El formigó és, doncs, un material mixt, tremendament sofisticat, gairebé hi-tech.
Tadao Ando arq. Casa Koshino: gruixos impostats, formigó modulat a la mida d'un tatami. Observar el grau de control del material a la canonada amb el gir impossible dels encofrats. 
Arquitecturia, finalment, a la plaça de l’Àbsis de la Catedral de Tortosa, consideren que el material no ha d’armar-se. Els murs prenen, així, gruixos molt considerables, formant murs de contenció de molts metres d’alçada amb seccions retranquejades, molt material i ni un gram de ferro.
Us del formigó per part dels Arquitecturia: encofrat amb canya de riu, molt massiu, gust virtuós pel detall.
Tots aquests exemples, totes aquestes eleccions es produeixen sempre en xarxa. Gairebé sempre de manera inconscient: els arquitectes, els bons arquitectes, es recolzen en una formació constant. Tots podem posar un punt a la nostra vida en que sabem que ens hem començat a formar. El punt final el posarà la nostra mort física o cerebral. Si decidim plantar la nostra formació deixarem de ser arquitectes en aquell mateix instant. Tan sols serem cadàvers ambulants repetint clixés. Potser sigui això al que molts anomenen estil. No és el meu cas. Jo sóc més radical. Ho anomeno no-arquitectura.
Les eleccions de projecte es prenen quan ens formem. Quan reflexionem sobre la nostra obra. Quan decidim prendre el toro per les banyes i enfrontar-nos al problema. I no al que el client creu que és l’encàrrec.

L’arquitectura, finalment, és màgia. I com a tal s’ha de tractar. Màgia de la de veritat. El blog no pretén ser una altra cosa que un intent de despullar un projecte, d’esquarterar-lo impúdicament, gairebé pornogràfica, amb la tranquil·litat de saber que l’arquitectura sempre serà allà. Inexplicable, fins i tot sabent dels trucs que la formen. Sempre inabastable, sempre renovant-se. Sempre sorprenent. Inabastable. Mentre siguem éssers sociables i socials que es valoren a sí mateixos, mentre tinguem consciència de nosaltres mateixos, dignitat, mentre ens considerem éssers humans amb alguna cosa millor que fer que simplement sobreviure, hi haurà arquitectura.
El mateix passa amb el blog. He provat d’explicar-lo sencer. Però tinc la sensació que em deixo alguna cosa, i no m’importa massa: el vull complex, com la pròpia arquitectura que mostro. I, en part, com l’arquitectura que ell mateix aspira a ser.
video
 Final desitjat de la xerrada: seqüència d'arribada a Barcelona de Todo Sobre Mi Madre, Almodovar, dir. Mostra tota la complexitat d'una ciutat que no és la seva: usos imprevistos de no-llocs públics, arquitetures d'autor, l'acumulació, el birragament, la ciutat com a paisatge. I tot emocionant i consistent. Una de les millors maneres d'explicar l'arquitectura que conec.