(Fotos Teatre Atlàntida: Jaume Prat. Plànols, dels autors. Altres fotos, indicades al peu)
L’envolvent exterior
La
ciutat
Vic. La
ciutat, de traçat medieval i origen com a mínim romà, és radial, centrífuga,
estructurada en base a un nucli compacte que s’estén extramurs mitjançant un
primer creixement de carrers llargs i estrets amb cases entre mitgeres establertes
en parcel·les agrícoles, produït en dues fases: abans i després de la Guerra
del Francès, quan totes les cases que quedaven a tir de canó de les muralles
van ser enderrocades per raons militars, i reconstruïdes a posteriori d’endarrere
cap endavant fins a tornar a tocar les muralles, que van desaparèixer sobre el
segle XIX.
Pel seu
extrem sud, tangent al tros de les muralles que encara es conserva, discorre el
riu Mèder, que desemboca al Gurri, tangent al casc urbà actual per l’est,
discorrent de sud a nord i desembocant al Ter a Roda de Ter.
Els
creixements posteriors de la ciutat s’han produït amb eixamples de traçat
decimonònic (fins i tot quan aquests han estat planejats fa pocs anys), a base
de mançanes de carrers ortogonals i edificacions entre mitgeres.
 |
El
solar
Est de
la ciutat. El carrer Bisbe Torras i Bages s’escapa de la muralla paral·lel al
curs del Mèder, a bastanta distància (uns cent-cinquanta metres). El seu cantó
sud està format per casetes del primer eixample canòniques, en aquest cas de
principis del segle XX. Al seu cantó nord, un convent i un col·legi. Una
tercera línia surt de la ciutat seguint el curs del carrer i el riu, una mena
de muralla defensiva estranya, gairebé un mur de contenció, de la que no tinc
massa dades.
Una
d’aquestes casetes de la vessant sud es va reconvertir en conservatori.
L’arquitecte, Manel Joaquim Raspall, autor de tantes cases interessants a la
Garriga, i del Molino, entre altres edificis, a Barcelona. El conservatori
ocupa no una sinó dues parcel·les: una plena i una buida, sobre la que s’obre
la façana principal de la casa, perpendicular al carrer. La del carrer és, per
tant, un tester foradat per unes finestres i l’accés.
Totes
les cases del carrer són de petita mida, algunes d’elles bastides per
l’arquitecte local Josep Maria Pericas, a qui la hem trobat a aquest blog
col·laborant amb el mestre Gaudí als fanals de la Plaça Major.
La casa
que tanca el carrer pel seu extrem més allunyat al casc antic és particularment
notable, amb una torratxa suportada per uns pilars corbats de maó molt
singulars.
Al
principi de tot del carrer, prop del casc antic, un bloc de pisos de quatre
alçades promogut probablement per l’Incasòl, cavalcant aquest murallot, lluny
del carrer, aprofitant el buit urbà del conservatori per a crear una façana
lateral.
A sud,
el Mèder i la seva zona inundable. A l’estar el riu poc contingut, aquesta és
desproporcionadament gran respecte del seu curs.
Entre el
Mèder i el carrer: la topografia. El carrer, sobreelevat respecte del riu ben
bé cinc o sis metres. El murallot com a mur de contenció. Res de pendent suau:
salt i una plana caient lentament cap al riu.
El curs
del Mèder, a l’allunyar-se de la ciutat, va definir el traçat d’un dels barris
més estranys i bonics de la ciutat: el de la Pelleria o les Adoberies, barreja
de (poc) habitatge i indústria en alçada, fàbriques de crugia molt estreta,
molt poroses, dedicades a l’adob de pells, que necessitaven molta superfície de
ventilació per assecar-se bé, emplaçat just on aquesta topografia abrupta
encara és salvable mitjançant carrers costeruts. Aquest barri havia donat una
façana al Mèder extraordinàriament curiosa, feta de façanes posteriors de
fàbriques, d’una potència equiparable a les façanes de l’Onyar de Girona, això
sí, a petita escala. Aquest barri, de gran qualitat arquitectònica, es troba
molt degradat. Culmina, en contacte amb el solar del teatre, amb unes
cavallerisses del segle XVIII, les de Ca l’U, ja adossades al murallot, degradades
fins al límit del col·lapse, d’una enorme qualitat arquitectònica.
 |
| Emplaçament amb els camins d'accés a Vic marcats. Notar que el Teatre Atlàntida té la mateixa mida que la Plaça Major, al quadrant superior esquerre del casc antic. |
El
programa
Vic
tenia un primer teatre Atlàntida, ubicat entre mitgeres al primer eixample de
la ciutat. No era massa maco. Ni massa segur, ni massa salobre. Es va cremar,
farà uns anys.
Vic té un
conservatori, fins ara allotjat a l’edifici abans esmentat, al costat del
solar.
 |
| Can Serratosa, el conservatori, amb l'Atlàntida al darrere. |
Vic té
el Mercat de Música Viva. Aquest festival, anual, té un enorme prestigi,
barreja de plataforma per a programadors i concerts populars. Vic té una gran
vida cultural. Universitat, grups locals de varis estils, des d’esbarts
dansaires fins a grups de rock. Més associacionisme. Més escoles.
L’Atlàntida,
per tant, no és un teatre, encara que en diguem, per entendre’ns, teatre: és un
complex multifuncional dedicat a la cultura. Contempla dues peces principals:
el teatre, amb varies sales i totes les dotacions necessàries, i el
conservatori, per fi dimensionat al que la ciutat requeria.
L’Atlàntida
és un us. És un edifici d’enorme èxit, amb una temporada regular farcida
d’espectacles de tota mena. Una de les seus centrals del Mercat de Música Viva.
Un conservatori sempre ple. L’Atlàntida el fa la gent, abans que res.
L’Atlàntida és un edifici d’èxit, i el seu èxit radica en ser un sistema viu
que la ciutat s’ha sabut fer seu. Els arquitectes en van ser els
formalitzadors, els que van saber interpretar els desitjos d’uns promotors que sabien
el que volien.
La
resposta
Crear
intensitat d’us mitjançant l’espai públic. Primer, cosir les tres trames
urbanes que col·lideixen al solar: el barri de la Pelleria, el carrer Torras i
Bages com a primer eixample, els nous barris i a sud i a est, més enllà del
curs del Mèder, mitjançant un nou carrer perpendicular al curs dels anteriors,
un bypass que els comuniqui tots. Un primer gir que prepari tots els ingressos
que existeixen al complex, que sempre es faran girant, noranta graus o cent
vuitanta graus. Dos-cents setanta i tot. Les entrades jugaran sempre a ser
franques, directes i alhora tortuoses, espai públic diferenciat de la resta per
la posició de l’usuari, necessitat d’una reorientació constant per tal
d’arribar al lloc. Arribes a una plaça, gires i entres.
 |
| Document de treball intern de l'estudi: planta fictícia tallant per diversos nivells marcant tot el recorregut del passatge (amb molts metres de desnivell entre la cota superior i la inferior). Permet entendre a la perfecció la disposició de les dues sales grans i el conservatori, així com de la plaça intermèdia d'accés. |
Espai
públic serà, pels arquitectes, espai de relació. El bypass no serà un carrer
decimonònic ortogonal, amb voreres i façanes urbanes, sinó un carrer
directament emparentat amb els passatges que es poden trobar al traçat medieval
del casc antic: tortuós, amb girs i una placeta al bell mig. Un carrer que,
d’haver-se construït exactament com els arquitectes volien, ni tan sols hagués
estat urbanitzat i dur al cent per cent, sinó que hagués travessat un bosquet
format al cantó sud del jardí del conservatori pels arbres existents, dels que
només s’ha salvat un cedre centenari.
 |
| Vistes inferior i superior del passatge amb el cedre salvat rere Can Serratosa. |
El nou
carrer parteix en dos el complex. A est, el conservatori, a oest (cap a la
ciutat), el teatre. Ho fa grosso modo. Tot l’edifici es composa, de fet, grosso
modo, per la mateixa teoria del punt gros que l’arquitectura modernista empra a
les entregues: la boca d’escenari del Palau de la Música com a junta de dilatació.
Jujol i les seves baranes de ferro dolç, preparades per a deformar-se quinze
centímetres sense que passi res: les armes seran, sempre, el dibuix i les
maquetes. Intencions geomètriques clares, proves i contraproves, definicions
precises que no necessiten d’una construcció acurada, de rellotger, per a
definir-se. Igual a l’obra: l’edifici canvia a ritme dels especejaments de les
façanes, dels paviments, de les mides i els reforços de l’estructura, del
dimensionat de les instal·lacions. No es crea un dibuix immutable, sinó un
sistema que permeti que les diverses parts de l’obra siguin igualment
flexibles. Per tant, el carrer deixa el teatres a una banda i el conservatori a
l’altra, però els espais de relació s’entrecreuen en una mena de caos harmònic,
controlat secretament pels arquitectes, que la vista no té per què reconstruir.
 |
| El Palau de la Música Catalana. La boca de l'escenari, amb escultures de Llimona i Gargallo, és una junta de dilatació disfressada que amaga l'entrega matussera entre dos sistemes estructrals diferents. |
Aquest
sistema no és, ni remotament, un “tot s’hi val” sempre i quan quedi bé, ni un
capmàs autista, sinó un organisme que reacciona al seu entorn, que s’hi adapta
i el millora, estenent la seva influència per una àrea el més gran possible.
Per
tant, parlar del resultat final és parlar del procés. Inevitablement.
Un cop
definits el carrer i la posició del teatre, aquest s’acomoda a la parcel·la
posant-se tan a prop, i tan enfonsat, respecte de l’edifici d’habitatge social
(que queda davant seu) com això sigui possible. A sud, la línia virtual de
crescuda del riu com a límit infranquejable. A nord, els habitatges. El teatre
orienta la seva caixa escènica al riu, assolint la seva màxima alçada tan lluny
dels habitatges com es pugui. S’enterra fins a deu metres per sota la cota
d’accés inferior, al riu. Això va obligar a excavar moltíssim i a la
incorporació d’un sistema de bombes a l’edifici: mal menor que queda compensat
per la seva implantació brillant; la distància s’ha de posar als tres eixos.
 |
| Part posterior del bloc del conservatori, amb l'accés, donant l'esquena a Can Serratosa. Un dels punts que té més façana de tot l'edifici, i resulta difícil de veure. |
Derivada
addicional: l’enfonsament simplifica moltíssim els accessos al teatre.
Normalment, una peça d’aquestes característiques es disposa sobre els
vestíbuls, i la gent ha de pujar per arribar-hi. Aquí és a l’inrevés.
S’accedeix a mitja alçada i el públic va baixant i perdent-se pel camí pels
espais de relació fins a distribuir-se d’una manera molt més natural, amb una
continuïtat espacial que s’assoleix a molt pocs teatres, malgrat que grans
auditoris del món han estat dissenyats per arquitectes experts a amagar que
l’edifici es troba, en realitat, varies plantes sobre el terra: un dels
exemples màxims, el Palau de la Música, amb el terra de la platea al primer pis
i les llotges situades ben bé a un quart o a un cinquè pis.
La peça
del conservatori s’adapta molt millor a aquest sistema. S’hi accedeix per una
planta intermèdia, que ja és d’aules, i es puja o es baixa en funció de les
nostres necessitats, despenjant, com al teatre, les peces més complexes fins a
la cota inferior.
 |
| Comparativa entre els accessos i la sala del Palau de la Música i del Teatre Atlàntida: el Palau està aixecat respecte del carrer, amb crugia de comunicacions (la segona al carrer). L'Atlàntida està enfonsada i no existeix cap crugia específica on fer passar l'escala, descartada a favor d'un recorregut que segueix el del passatge. |
La
coberta
Un cop
definida la posició de les peces mitjançant l’excavació i aquest forjat
principal que representa el passatge, penjat sobre aquesta, l’edifici es
formalitza i es defineix per la coberta. Sobretot és una coberta. La cinquena
façana pren tan protagonisme sobre les altres que aquestes podrien no existir. La
coberta és única pel tot el conjunt, plegada, de xapa metàl·lica, i recobreix
tot l’edifici en un sol gest en doble ziga-zaga que cobreix, fins i tot, un
tros de passatge. L’ull és capaç de detectar que la coberta està ordenada, però
no és capaç de saber amb quin ordre exacte. Quan ens acostem a l’edifici és
baixet. Les grans alçades queden, sempre, al seu interior, amb els panys
verticals tractats amb xapa igual de la coberta. A fora, en contacte amb la
ciutat, apareixen materials minerals (pedra i formigó), sempre en alçades molt
baixes: un edifici públic d’aquesta magnitud mai presenta, en tot el seu
perímetre, més de dues alçades cap a la ciutat.
Hi ha
tota una tradició ampla i atàvica d’edificis que es defineixen per la seva
coberta. De les piràmides a la Basílica de Sant Marc. De Santa Sofia a la
sinagoga Beth Solomon de Wright. Le Corbusier a Ronchamp i el Parlament de
Chandigardgh. Les referències per aquesta coberta seran, però, més properes,
malgrat (o gràcies a) la cultura dels arquitectes: no cal sortir del Modernisme
català. Tenim Gaudí i el xalet del Catllar o el projecte per a l’Església de la
Colònia Güell. Tenim Jujol i la seva església de Vistabella. Les fàbriques de
Moncunill, a Terrasa (vapor Aymerich, Amat i Jover al capdavant). Josep Llinàs
i Josep Llobet són grans coneixedors d’aquesta arquitectura, com es veu a la
casa del Maresme o a l’ampliació del pCAM de Llobet, on la coberta adquireix
vocació de cinquena façana i s’erigeix en l’element que unifica la volumetria
de l’edifici, i a tot un seguit de projectes importants de Llinàs, de la
Biblioteca de Terrasa, el Centre Cultural Bòlit o la proposta de la Biblioteca
Provincial quan es parla d’edificis definits per cobertes en dent de serra a
edificis com la Biblioteca Jaume Fuster o la proposta per a l’Ajuntament de
Viladecans quan es tracta d’artificis formals més propers al Teatre Atlàntida.
 |
| Frank Lloyd Wright, Sinagoga Beth Sholom. |
 |
| Antoni Gaudí, Xalet el Catllar. |
 |
| Josep Llobet, pCAM, Palafolls (foto: Josep Llobet) |
 |
| Josep Llobet, casa al Maresme (foto: Jaume Prat) |
 |
| Josep Llinàs, Centre Cultural Bòlit, Girona. |
 |
| Josep Llinàs,GPO ingenieria. Proposta per la Biblioteca Provincial, Barcelona. |
La
coberta presenta, encara, un plus de complexitat inèdit: quan aquesta cau en
vertical, tallada a pic, formant façanes interiors dins el propi recinte del
teatre, el material canvia a llautó. Quan vaig preguntar a Josep Llobet el per
què d’aquesta decisió (tot i que, en realitat, era una pregunta retòrica, ja
que considero que es justifica per ella mateixa), Llobet va somriure i aixecar
el cap: a prop, la Catedral de Vic: el seu campanar és perfectament visible des
del solar.
Vic té
una catedral notable, producte de l’enderroc de la primera catedral romànica,
de la que només ha quedat el campanar, edifici neoclàssic de tres naus
d’idèntica alçada (molta, tanta que arriba a empetitir el campanar romànic,
desvirtuant-lo: el museu adjacent de Correa & Milà va acabar de matar-lo),
bastit pel metre d’obres local Josep Morató i Codina, amb un exterior anodí i
un interior més que notable per la seva sensació d’espaialitat. El bisbe Torras
i Bages va preguntar a Gaudí sobre la manera de decorar aquest interior, i
Gaudí va contestar-li recordant la seva pròpia teoria sobre les pintures murals
com a recurs més expressiu i barat per a canviar una església per dins.
El
muralista escollit va ser Josep Maria Sert, que havia contactat amb Torras i
Bages demanant autorització per a decorar alguna petita ermita de la seva
diòcesi, trobant-se, com a recompensa, amb l’encàrrec que va transformar la
seva carrera. Si us sona el cognom, la resposta és sí: era tiet de Josep Lluís.
La influència del tiet sobre el nebot (així com la seva biografia i
circumstàncies) mereixen article apart. Sert va presentar projecte, i aquest va
ser aprovat personalment per Gaudí. El pintor va realitzar els frescos tres
vegades: la primera va ser abandonada perquè no li agradaven, i la tercera va
venir després dels desastres que la Guerra Civil i l’incivisme dels militars
lleials a la República els malmetessin completament. Considero els frescos de
la Catedral de Vic (que, curiosament, no són frescos, sinó pintures sobre tela
adherides al suport de guix) l’obra major de Josep Maria Sert. La seva opinió
no deuria diferir de la meva des del moment que un pintor natural de Barcelona,
sense vinculacions amb la ciutat i resident a Paris va decidir ser enterrat al
claustre de la Catedral.
Les
pintures de Sert formen un conjunt excepcional, amb temes dividits per llenços
de paret, realitzades enterament en tres colors: negre (més que negre, marró
fosc), daurat i vermell sang. Exactament els colors de l’Atlàntida.
 |
| Josep Maria Sert, frescos de la Catedral de Vic. (Fotos: Jaume Prat) |
La
relació amb la ciutat
L’edifici,
arraulit sota la seva coberta, semienterrat, arrambat contra els edificis
existents sense destorbar-lo, és tan compacte com els ha estat possible
concebre’l. Això és una de les virtuts que el relaciona millor amb la ciutat:
la zona inundable del riu queda lliure, a l’espera de rebre un parc dissenyat
pels mateixos arquitectes. Les funcions estan separades: l’edifici (el complex)
és l’edifici. El parc és el parc. La seva presència, la seva mida, l’espai
públic que crea dins d’ell i la distribució dels seus accessos converteixen
l’edifici en un projecte urbanístic en sí mateix. Tan potent que no necessita
ni façanes per a la seva formalització.
 |
| L'Atlàntida amb la Catedral de Vic al fons. |
La seva
presència urbana és increïble. L’edifici és enorme, però, alhora, no es veu. O
no es percep així. Amb el seu aire d’escarabat enganxat a terra, d’estació
transformadora a la fi ben enterrada, no desvirtua les petites casetes del seu
entorn, dona a la vista del campanar de la catedral l’escàs protagonisme que
aquest pugui seguir prenent, i acaba semblant una mena d’híbrid estrany entre
edifici i peça de paisatge. Aquest aspecte tan poc convencional ens
l’identifica, addicionalment, com un edifici d’equipaments, per la senzilla raó
que hi ha pocs habitatges que facin aquesta pinta. I tot això queda processat
pel nostre cervell a nivell subconscient, sense que hi haguem de pensar en cap
moment.
L’edifici
emana. No es tracta que organitzi el seu entorn, o que el passatge interior
creï nous fluxos de circulació, sinó que obliga a reflexionar sobre el barri de
la Pelleria. Sobre el tancament del primer eixample. Sobre la sutura del seu
entorn. L’edifici és un exemple clar de com els límits entre arquitectura i
urbanisme són difosos, artificials, creats, bàsicament, per una sèrie de
professionals amb ganes d’acotar el seu àmbit com si d’un Regne de Taifes es
tractés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada