Semblava que ho hagués escrit a posteriori, però juro que no és cert: a l’anterior article (escrit ahir) vaig avisar que aviat la pedra revestiria la pedra. Una cervesa casual a una plaça sense nom de Vielha (al cafè Gascó) m’ha permès trobar una casa de pedra revestida a la que se li ha revestit la planta baixa amb pedra. Mania turística dels pobles catalans del Pirineu, on es repica la pedra, potser perquè no sempre hom es creu que la pedra sigui pedra.
Aclariment: gairebé tots els articles del bloc són primer anotacions a una llibreta que porto sempre amb mi. El de la església del pont de Suert va ser escrit in situ el 27 d’agost, i aquestes línies ho han estat a la terrassa del cafè Gascó, a Vielha, esperant anar a sopar.
Visitada l’església d’Eduardo Torroja i Josep Rodríguez Mijares al Pont de Suert, lloc sempre de pas. D’aquest poble, on gairebé no hi ha turisme, crida l’atenció que moltes cases de pedra encara no hagin estat repicades. El poble és tot ell del color dels revestiments dels edificis, com sempre havia estat al Pirineu. Això quan es mantenia i el revestiment tenia color, és clar.
Viatjo al Pirineu des dels tres mesos d’edat i, conforme l’èxit turístic i econòmic anava avançant, diversos edificis (esglésies incloses) anaven perdent els revestiments exteriors, fabricant un imaginari fictici que s’ha anat consolidant amb les noves construccions on (ara sí) els aplacats de pedra preparats per ser vistos han anat revestint edificis de maó convencionals, quadrant el cercle de l’absurd: el material estructural revestit convertit en revestiment no portant d’unes parets de suport de qualsevol material (premi al primer que revesteixi pedra amb pedra).
Respecte a l’església: si, no, però diferent. D’entrada sorprèn la seva escala minúscula, molt humana. És gairebé més capella que església. Recapitulant: Torroja, a sou de la companyia Enher, basteix diverses obres hidràuliques com enginyer resident, solucionant problemes in situ. Aborrit, projecta gratis l’església del poble, a hores mortes, amb total llibertat. Geni i figura, Torroja sempre serà un enginyer fent d’enginyer.
El caràcter de l’edifici serà, doncs, aquest: estricte, sever, militar. Econòmic. Sense res accessori. Sé de la planta de l’edifici (es pot trobar fàcilment a internet), i no tinc la intenció d’analitzar-la. Sí de recomanar-ne el seu estudi, perquè té moltíssima intenció i segones i terceres lectures pels amants dels detalls i les referències creuades: les llargues hores de reflexió van resultar. El meu exercici consisteix a comentar el que un visitant troba, senzillament. Tot i així, no puc deixar d’estar influenciat pel meu background previ sobre Torroja i aquesta església.
Torroja assumeix la planta basilical gairebé sense qüestionar-se-la, jeràrquica, imponent, i diversos aspectes del culte convencional: el cor, els bancs, l’elevació de l’altar. En cap moment maquilla aquesta manera d’oferir el culte.
El sòcol de pedra aplicada que vol mimetitzar aquesta església amb les moltes esglésies romàniques que es troben a l’Alta Ribagorça, Boí inclòs. Aquest sòcol, pel pendent del terreny, que cau amb una pendent suau perpendicular a la carretera, on s’obre la porta principal, presenta un caràcter molt diferent a la resta de la construcció, més fals, més imposat, més bastit des de la despreocupació o la negligència que de la decisió conscient. Quan puja pel tester per convertir-se en una façana principal (on l’aplacat arriba a ser portant a alguns casos) el seu interès puja molt, i aquesta decisió salva el sòcol de gairebé tot l’edifici, que, per la seva petita escala, permet relacionar molt fàcilment les parts amb el tot.
Les capelles laterals són un punt i apart. Es relacionen amb la central a través d’una simple porta, i són dos espais centrals de diferents dimensions, molt allunyats precisament, d’aquesta cultura castradora que s’imposa a la resta de l’edificació. Aventuro (sense saber-ho del cert) que la falta de manteniment de l’edifici ha fet perdre la llum zenital natural (a través de la seva cúpula en forma de ceba, com un hammamm de llum a la capella gran. Cas de no tenir-la, seria bo d’incorporar-la-hi quan (espero) es rehabiliti l’edifici.
Resulta curiós un enginyer de la talla de Torroja jugant a fer d’arquitecte i caient, precisament, en les errades clàssiques d’aquests: l’edifici apareix completament revestit per la seva cara interior. Això el va molt més degradable, ja que aquests revestiments cauen, es mullen, són atacables, etcètera, i li treu un punt d’intensitat a un espai reconcentrat. El nivell interior d’acabats, a més, és molt pobre: les obres d’art, les pintures murals, els treballs de manyeria són obertament (però no pretesament) kistch. Les pintures, dolentes. Els crucifixos, amb un Sant Sebastià travessat per només una miserable fletxa, la tapa de la pila baptismal, que ocupa la més petita de les capelles laterals, són objectes de mal gust. Insalvables.
Tinc el dubte de si Torroja va revestir l’església per mandra, per ignorància de les seves pròpies qualitats o com a tribut cult a les esglésies romàniques. Aquestes, cal recordar-ho, ens han arribat mutilades, transformades, convertides en esquelets com els temples grecs. I a voltes s’ha fet expressament. Sempre eren revestides, enguixades interiorment, i són les reconstruccions no sé si benintencionades o directament equivocades a mala llet, o els expolis, els que les han deixat nues, de pedra vista per tota la seva superfície. Encara esglésies com la de Bossòst, Migaran, Esterri d’Àneu (del segle XVIII) apareixen revestides interiorment, i aquest revestiment i part dels frescos s’han recuperat també a Arties i Salardú. Això sense oblidar les de la propera Vall de Boí, amb les seves pintures murals que recobrien, com un tatuatge, tot l’interior, fins on els deixava el pressupost, seguint la norma de Sant Benet, que proclamava “pintura est laicorum literatura”.
L’església penja de la carretera principal, com tot el poble. Torroja no dissimula això: l’entrega contra els edificis del costat és pèssima, episòdica: un mur cec a nord, pla, les capelles amb la sagristia enmig a sud. Així,l’església és més circuïtable que vivible, més aparent, més monumental, a despit de la seva petita escala, que domèstica.
L’accés, més una pantalla, un diafragma sense darrera, és el que més ben resolt queda, i encara avui en dia és emocionant. A l’estar realitzat tot ell en pedra és la part més ben conservada de l’edifici, i està íntegra respecte les voluntats dels arquitectes.
L’estructura és una síntesi dels millors projectes en què l’enginyer havia treballat: els mercats, algunes marquesines de la Ciudad Universitaria, l’hipòdrom, el Frontón Recoletos. Treballarà amb superfícies de doble curvatura, autoportants, seriades, de petit gruix, i, a les juntes, hi posarà la llum, excepte a les capelles laterals, bastides com a superfícies continues perforades.
Es pot explicar alternativament l’església com una successió d’estructures autoportants de doble curvatura, molt enginyerils, arquitecturitzades per unes trobades intel·ligents, cuidades.
El resultat final: una obra estranya, atípica. Val la pena visitar-la, fins i tot ara, degradada, trencada, precàriament conservada. És ensenyada amb orgull pels habitants del Pont de Suert (que em miraven orgullosos, gens estranyats que fes fotos a aquella església), i necessita urgentment una restauració, i, probablement, més difusió.
La recomano als visitants sempre de pas, com una parada obligatòria, un moment de reflexió, una obra intensa, contradictòria, diferent.
Sóc assegut sota un tendal, a una casa d’estiueig, passant uns dies al Baix Penedès. Poques coses: parets blanques pintades amb calç, finestres amb cortines del mateix color, paviment de terratzo clar rentat a l’àcid, taula del mateix material. Cadires blanques. Com la barana. Com les persianes. Com la part interior del ràfec. A la meva vista, quatre o cinc garrofers, alguna olivera, un llimoner. Washingtònies, un teix, un cactus. Gessamí. Algunes flors. Gespa gruixuda, basta. Silenci gairebé complert.
Més enllà de les raons òbvies per a estar bé, reflexiono sobre els canvis en la manera d’estiuejar i com aquests han afectat l’arquitectura.
petites segones residències a primera línia de mar, de més de quaranta anys
El paradigma fonamental és la manera com es percep el segon habitatge, sigui propi o aliè.
edifici d'una mica menys de quaranta anys restaurat recentment
Hi ha qui el pren com un habitatge temporal, poc més que un refugi. El contacte amb l’exterior, amb la natura, és més franc, més directe. Les caixes d’escales, fins als blocs d’apartament massius, solen ser exteriors. Fins els promotors privats més durs entenen que cal sacrificar superfície interior a favor d’una terrassa generosa, àmplia, tota una segona sala d’estar. El resultat final és el d’uns habitatges precaris, malacondicionats, sovint sense cap mena d’aïllament tèrmic, que són, tots ells, un cant a aquesta vida indolent, hedonista. L’urbanisme caòtic del litoral català sembla fet, en aquestes agrupacions, a base d’una adició indiscriminada de racons que tothom s’ha apropiat. Resulta fascinant obserbar aquesta aglomeració d’espais íntims, llindant els uns amb els altres, agrupats sense transició ni conflicte. La pressió dels habitatges és, així, menor. Per alguna raó, el gruix del parc construït d’aquesta manera correspon als darrers anys de la dictadura i als primers de la democràcia, entre els seixantes i els darrers setantes, potser lligat a uns estiuejos llargs, quan hi havia poques possibilitats de viatjar. No sóc antropòleg ni en sé les raons, però una simple mirada als edificis d’aquesta època dona la raó.
tres edificis d'uns trenta anys d'edat
enormes apartaments totalment exteriors, d'uns vint-i-set anys, aproximadament
edifici d'uns vint-i-cinc anys
edifici de vint anys (aprox) al costat d'un de més de trenta
L’altra manera d’entendre els segons habitatges, molt lligada a la falta de temps, a estades més curtes, a l’stress, a la falta de desconnexió i a la pressió que molta gent es posa per fer coses, consisteix a apropar prestacions i urbanisme als que tenen els primers habitatges, fins que aquests n’esdevenen paròdies patètiques. Em fixo en les porteries d’accés: els mateixos marbres i calisses polits, els mateixos miralls que es troben a Barcelona, sense transició. Accessos petitburgesos, representatius, més per ser ensenyats que viscuts. Caixes d’escala interiors. Ascensors d’acer inoxidable.
Els interiors: terrasses una mica més generoses que a ciutat, sovint aparegudes com una excavació al volum principal, sempre més compacte, menys reposades, més dissenyades sense tenir en compte un entorn que no sempre té per què ser anodí. Aire condicionat. Finestres convencionals, quadradotes. Menys vidre.
edifici d'uns sis o set anys a primera línia de mar
L’etapa dels experiments ha acabat. Els edificis s’han convencionalitzat del tot, semblants a un projecte tipus d’habitatge standars, de Solsona a Barcelona passan per qualsevol poble del litoral o la Catalunya interior, més un petit projecte complementari que els faci aparèixer difosament com una segona residència al costat del mar.
tots els edificis de la foto tenen menys de deu anys, i són a dos minuts a peu de la platja
No hi ha lloc per l’hedonisme, ni per aquells trucs de contructor local que el propicien, en la consciència d’estar oferint un producte diferent. No s’improvisa, no es particularitza. Si es comet un sol error ja hi ha excusa per no experimentar. Tot és més anònim, més allunyat de l’acumulació de vivències.
tots els edificis de la foto tenen menys de deu anys, a dos minuts a peu de la platja
Les fotos que acompanyen el reportatge estan fetes en ciutats anònimes d’estiueig, sense planificació. Gairebé totes elles corresponen a habitatges de dos edats diferents: sobre els trenta anys, o que en tinguin menys de deu, encara que pugui semblar mentida. És òbvia la meva presa de partit per una arquitectura episòdica, sempre a risc de caure en l’anècdota, en el kistch més fàcil, però poques vegades tan banal com la que l’ha succeït. Igualment les deixo sense filtrar massa, per a que cadascú jutgi com vulgui.
tercer paisatge amb edificis de menys de deu anys exclusivament, a dos minuts de la platja
Algun cop l’absurd de l’especulació arriba a extrems tan ridículs que freguen el surrealisme.
De camí cap al castell de Calafell, gairebé a la seva falda, vaig trobar aquesta joia: un bloc d’habitatges convertit en habitatge unifamiliar tapiant tot el que no s’ha ocupat. A saber quina és la història d’aquestes quatre parets completament cegues, que contenen un lloc inexplorat, inhabitat. Deixo les especulacions per la literatura, i felicito l’autor d’aquest artifici tan absurd que gairebé és poesia.
Prop del nucli antic del poble de muntanya de Calafell s’estén una urbanització que deu tenir aproximadament trenta anys. Darrerament s’ha ampliat i parcel·lat a costa del camps de garrofers i vinyes de la conrada. La qualitat arquitectònica, en temps de codis tècnics, de la signatura obligatòria dels arquitectes, és a dir, als nostres temps, és baixíssima: precaris habitatges en base al model coberta-a-quatre-aigües-obra-vista-i-balaustrada o al model altrernatiu totxo-de-clinker-blanc-cúbic-més-diseño-interior-que-croquis, i alguna excepció. Poques. Res que superi l’anterior autoconstrucció amb imaginació, pocs recursos i moltes vivències.
Enmig d’aquest panorama desolat, mirant cap un dels escassos camps de garrofers que encara subsisteixen, vaig trobar un habitatge diferent: una senzilla construcció a base d’una paret de formigó vist doblegada fins a formar la coberta, revestida exteriorment amb zenc, i doblegada per envoltar un pati quasi-interior, bona alternativa a un jardí sempre massa exposat a les vistes d’uns veïns amb els que no ha de ser obligatori socialitzar-se.
Felicitats als arquitectes que l’estan fent, així com als clients que se la queden. I, per cert, algú en sap res? Al lloc no hi havia cap mena de placa, I ara no hi estan treballant, per tant tampoc podia preguntar ningú.
En fi: un bon edifici. M’ha alegrat veure’l. Vaig colar-me a l’obra per fer les fotos d’aquest reportatge. L’interior és el que es veu. A partir del (suposo) cos del garatge, la coberta va pujant, doblegant-se com si fos paper, fins que, arribada una certa alçada, pot allotjar una entreplanta feta en fusta laminada, sense xapa de compressió: els meus amics saben de la meva passió per aquest tipus de forjats, els més lògics quan no hi ha divisió horitzontal de la propietat i, per tant, les exigències acústiques i estàtiques són menors. I es pot realitzar (com s’ha fet) la closca exterior sencera, sense interrupcions, i, després, passar a l’interior i acabar la casa sense impacte ambiental.
Les sensacions des de l’interior són bones. L’espai, digne, el jardí, prometedor (per favor: que plantin un garrofer!). El resultat parcial (espero que no facin res mal fet a la darrera fase de l’obra) és excel·lent: un habitatge senzill, humil, ben fet. No es necessita res més. M’imagino allà dins, o al jardí, sota l’ombra del garrofer que plantaria sense dubtar, fent una cervesa, llegint, dibuixant. S’hi estaria bé, i no es pot demanar res més. Espero que el camp de garrofers que dignifica la casa sobrevisqui a tota aquesta onada d’especulació.
Estic totalment en contra del FLEJ. A les ciutats de la rodalia de Barcelona que tenen urbanitzacions amb habitatge unifamiliar s’hi troben graffitis, en verd, amb la llegenda (en castellà) “tu jardín no es mi mundo”. FLEJ. Frente de Liberación de Enanos de Jardín, suposo.
Em declaro la meva absoluta incapacitat per dir què està bé i què no en matèria de gustos. I els tinc.
Sempre que veig un jardí amb nans penso que darrera hi ha un arquitecte que no ha fet bé la seva feina. Si un client em diu que un jardí no està complet i, després de les meves explicacions, segueix sense veure’l complet, li haig de fer cas. Despullar tres o quatre-cents metres quadrats de tot el que no sigui una olivera i un prunus (els dos arbres, juntament amb el pollancre per a exteriors, que marquen el grau zero en la ignoràcia de la jardineria actual. El grau u el marcaria la iuca i el plataner bord, i el dos la canya americana) no és tenir gust: és disfressar de minimalisme mediocre la ineficàcia d’un dissenyador que ja s’ha perdut abans de sortir de les quatre parets d’una casa, encara que sàpiga disfressar-ho amb ofici.
Si es dona als clients la possibilitat d’acabar els habitatges (o se la agafen, fastiguejats del dogmatisme d’uns arquitectes elitistes mandrosos de pensar) no ens queixem dels resultats. Molt sovint he trobat els nans de jardí envoltats de trenta, quaranta espècies vegetals més de les que sap enunciar un arquitecte.
Si algú em diu que ha alliberat un nan, la meva reacció invariable és la de robar-li alguna cosa que li foti: des d’un Ipod on hi hagi enregistrat l’album “parachutes” de Coldplay o algun disc de Pastora, fins a qualsevol cosa que m’agradi o trobi moderna. Em transformo en un àrbitre del mal gust, com ells, i començo a recriminar-los que els agradin grups tan cutres i pedants, tan pijos, malgrat sigui en Caïm Riba un dels meus ídols màxims: algú amb pitjor gust encara que els qui posen nans de jardí, part integrant d’un (pèssim) grup, sense haver ni composat ni tocat ni escrit ni cantat cap cançó. Impressionant.
Visita casual al castell de Calafell. El conjunt arquitectònic està molt degradat, i gairebé només se’n conserva l’ala nord-est, ara amb una capella que té la seva torre-dins-la-torre, i sobre ella. La intervenció s’ha promogut més amb l’ànim de bastir un mirador pseudo-cultural, aprofitant les magnífiques vistes sobre mig Baix Penedès i tota la seva degradació urbanística (feta majoritàriament en democràcia. No valen excuses sobre un període franquista on tot just es senten les bases per una explotació posterior, fetes, a més, amb una insospitada dignitat arquitectònica fruit no sé si de la ingenuïtat, de l’ofici o d’un incipient sentit de culpa que ara ha abandonat promotors, polítics i arquitectes), i va caure en mans dels arquitectes Josep Maria Jané i Joan Inglada.
El seu treball és d’una estranya intensitat, d’una bellesa sòbria, pobra fins i tot, molt continguda. S’han limitat a restaurar precàriament l’existent, i la poca obra nova que hi ha (orientada a fer visitable i entenedor el conjunt) és de molta qualitat.
Trobat casualment, al peu del castell, un historiador local, amb el que vaig conversar breument, vaig saber del problema principal que van tenir: fixar el moment històric on retornar les ruïnes al ser consolidades.
Mirant el conjunt des d’aquest punt de vista trobo la restauració subtilment pintoresca, no a la manera de Viollet-le-Duc tan com a la d’un arquitecte que, en la línia de Carlo Scarpa (i potser el mestre n’estaria orgullós), que fixa i consolida un paisatge, unes restes, sobre un moment incert, artificiós, per poder intervenir sobre elles.
Així, la torre acaba essent gairebé un pastitx: sobre la cripta, romànica o prerromànica, hi ha un absis amb un paviment a un nivell incert. Una paret lateral s’estintola amb un poderós arc que, per la seva construcció, no pot ser anterior al segle xv, i es deixa a l’interior una necròpoli probablement romana o celta, en cap cas posterior a l’altíssima edat mitjana, que obliga a un terra tècnic de ferro i vidre.
A l’exterior, la muralla queda precàriament reconstruïda, amb pedres de diverses èpoques deixades aquí i allà, sense un plànol coherent. El conjunt sembla un campament arqueològic consolidat.
Obviant (que és molt obviar) aquest tema, em centro en el disseny: la cosa no és que millori, pren directament una enorme qualitat, gairebé contradictòria amb l’abans esmentat.
Tot molt simple: pedres naturals o artificials disposades en estrats horitzontals, sempre del mateix gruix, geomètricament molt pures. En cap cas s’encasta res, tot s’entrega contra l’existent amb una línia d’ombra. La serralleria està molt ben dissenyada, a base d’una reixa tipus complementada ocasionalment amb dissenys expressos. Metall, fusta, formigó en sec: res més. Una plaça nova, sense mimetisme respecte la que va ser, la torre restaurada, un xiper a l’eix.
Prima el treball a peu d’obra, l’anècdota ocasional dels mil i un problemes que se’ls van plantejar treballant, resolts sempre a base d’interrogar el magnífic projecte de base i de particularitzar sobre ell.
El resultat final és delicat, petit, sensible, inspirat. Sense reserves: felicitacions als participants, tot i que és necessària una bona reflexió sobre el tema de la restauració quan el producte original és en un estat tan precari que a penes és reconeixible com a tal.
PS: mentre era dibuixant l’interior de l’església va aparèixer una parella amb dos fills, dos nenes molt boniques. Visitant el conjunt, van acabar baixant a la cripta (batejada pel pare com a “cova secreta”) per torns: el pare amb la més petitona, la mare amb la gran, d’uns quatre anys. A la vista de la verge Maria, la nena va exclamar “mira, una princesa amb el seu fill!”. La mare: “... sí, se li podria dir així, més o menys”.
El catolicisme sociològic va de baixa, a la fi. Només espero que no sigui substituït per alguna cosa més xunga, ja que sóc pessimista sobre que sigui la consciència i no la ignorància qui el derroti.
