-Bouvard y Pécuchet (Gustave Flaubert. Ed. Enciclopèdia Catalana, col. A Tot Vent)
És el llibre més complex de Flaubert, i que va treballar més temps: als inicis de la seva carrera ja parlava d’ell, i va estar escrivint-lo i reescrivint-lo tot el final de la seva vida; el va deixar inacabat. El que hi ha: dos oficinistes parisencs es jubilen als cinquanta anys, compren una casa al camp i es dediquen a tota una sèrie de disciplines que, fins al moment, els han estat totalment alienes: de la filosofia a la botànica, arquitectura, interpretació, literatura, religió. S’enamoren i es desenamoren. Es barallen i desbarallen amb els veïns, la seva vida no deixa indiferent ningú. Tan la seva actitud com la seva obstinació parlen de l’estupidesa humana. De l’inconformisme buit. Del sentit de la vida quan sents que no la has viscut fins tard.
El llibre és una sàtira cruel que, més que fer pensar, va directe al centre de les emocions i ens rebel·la contra la buidor d’algunes existències. El llibre és famós, també, per ser una de les principals influències de La Recerca del Temps Perdut, de Proust, i l’Ulysses, de Joyce.
-Milenio Carvalho (Manuel Vázquez Montalbán, ed. Planeta)
(sense versió catalana)
Vázquez Montalbán sempre havia volgut celebrar els vint-i-cinc anys de Pepe Carvalho fent-li donar la volta al món. Aquest és el llibre on això passa, i, casualment (o causalment) el testament de Pepe Carvalho, un home trencat després de l’episodi anterior de la sèrie, el Hombre de mi Vida. Que Carvalho i el seu Biscuter facin la volta al món és un gest estúpid. Tan que, de fet, Vázquez Montalbán va decidir convertir-los per l’ocasió en Bouvard i Pécuchet. El gest és absurd. L’actitud és absurda. El que veuen és absurd. I aquesta absurditat és viscuda per ells des del punt de vista d’un observador neutre, imparcial, allunyat de tot. La seva presència no influeix. No canvia. Tampoc aprendran gran cosa. Mentrestant la seva relació es defineix, es complexifica, es transforma i fins s’arriba, per moments, a invertir.
Carvalho és, amb Holmes i Marlowe, el meu detectiu privat preferit. La seva sèrie és, però, la més arriscada literàriament de totes. Conan Doyle era un escriptor d’ofici, eficaç, sobri, amb un estil que ratllava sense caure-hi el fulletí. Marlowe és l’escriptor de l’economia: expeditiu, ràpid, directe com un cop de puny. A la seva literatura no hi sobra res, i és, precisament, aquesta cruesa el que transforma els seus llibres en literatura. En alta literatura. Emociona imaginar-lo davant la màquina d’escriure (llegiu Houellebecq per saber més de la relació entre la màquina d’escriure i la literatura) escrivint Adéu, Nena mentre la seva dona agonitzava, sublimant, abstraent i, d’una manera subtilíssima, convertint el llibre en un tendríssim acte d’amor cap a ella: només cal llegir el títol. Vázquez Montalbán és una altra cosa: escriptor excepcionalment dotat (segons Sergi Pàmies, un poeta que, de tant en tant, feia prosa), d’un estil sobri i econòmic que desborda un virtuosisme controlat que el converteix en barroc no tan per intenció com perquè, senzillament, ho podia fer. La seva saga té dos tipus de llibres: experiments literaris (com el primer llibre de la sèrie, Yo maté a Kennedy, adscrit al que ell anomenava “novel·les subnormals”) i novel·les negres a l’ús, de qualitat extraordinària, que, a més, radiografien la història local des de la mort de Franco fins pràcticament avui en dia. Milenio n’és un colofó digne, circumstancial (per la mort sobtada de l’escriptor), trist, que deixa en suspens la saga i l’emparenta, només per aquest gest, amb el Bouvard i Pécuchet tan estimat per l’escriptor.
-Les Benignes (Jonathan Littell, ed. Quaderns Crema)
Jonathan Littell és un escriptor jove format a Nova York, resident a Barcelona i amb el francès com a llengua vehicular. Aquesta és la seva segona novel·la (no he aconseguit trobar, encara, la primera: a la que ho faci la devoro). Avís: aquest llibre és excepcionalment dur. La trama: la crònica, la història d’un coronel de les SS refugiat a França, on hi viu i prospera amagat, amb una impunitat total, que mai s’ha penedit del que ha fet. No ha lluitat mai a primera línia: és un buròcrata de saló, un gestor que només s’ha dedicat a una cosa en tota la guerra: l’extermini de persones. Neteges ètniques. Genocidis. Assassinats de masses. Tot treballat i descrit amb tranquil·litat, amb to de qui parla del seu ofici tot fent una cerveseta després de plegar de la feina, tranquil·lament recolzat a la barra d’un bar.
El protagonista sap que se n’ha salvat pels pèls. La seva sensació és més de pròrroga que d’alleujament, i viu, com un paràsit el temps que li queda de vida. Treballa. Prospera. Es casa. Té fills. Els educa. Tot li rellisca mentre ell està submergit en un nihilisme total i absolut. Només reacciona quan recorda, amb nostàlgia, els seus dies de buròcrata assassí de masses. La seva vida personal està completament submergida en l’hipocresia: homosexual en un moment i unes circumstàncies en que no es podia dir, misantrop, egoista fins a límits desesperats. El llibre constitueix una reflexió descarnada, difícil, dolorosa, sobre l’existència humana, sobre la realització, sobre el sentit de la vida. El seu estil d’escriptura és virtuós, madur, molt allunyat del que hom esperaria d’un segon llibre. És llarguíssim: gairebé mil planes de descripcions minucioses, gairebé científiques. No en té prou explicant els seus crims: te’ls fa viure gairebé en temps real i amb càmera subjectiva, i saps perfectament què sent algú que acosta una lüger al bescoll d’algú que jau de genolls a terra completament desarmat i prem el gallet. Estremidor. Obscè. I, alhora, sublim.
-Poderes Terrenales (Anthony Burgess, ElAleph Editores)
No en conec cap edició catalana. Potser la millor novel·la d’aquest mestre, conegut sobretot per una de les seves primeres novel·les: La Taronja Mecànica (títol maltraduït: l’original, A Clockwork Orange, seria, més aviat Una Taronja de Rellotgeria), portada al cinema en versió censurada a 1968 per Stanley Kubrick. Burgess: literat central del segle XX i una de les persones més poliglotes de les que es té notícia: anglès, francès, alemany, italià, espanyol, rus, xinès, japonès i jo què sé quants idiomes més. Fins i tot va inventar-ne un: el que parlaven els cavernícoles de la versió cinematogràfica que Jean-Jaques Annaud va filmar d’A la Recerca del Foc, extraordinària novel·la de l’escriptor francès Rosny. Burgess: músic, pintor. Creador de novel·les excepcionals. Tot el que he llegit d’ell excel·leix. Poderes Terrenales sigui, potser, amb permís de la Taronja... el meu llibre preferit de tots els que va escriure. És una novel·la tardana de, un cop més, gairebé mil planes, escrita sobre 1980. La trama: un escriptor semijubilat, homosexual militant, milionari bohemi, que viu exiliat de la seva Gran Bretanya natal (personatge inspirat, sembla ser, en Somerset Vaughan), és pregat d’intervenir com a testimoni d’un miracle al procés de beatificació del darrer Papa, acabat de morir. Abans que ho fos eren amics. Després s’han distanciat. El final, inesperat, dona, en tres planes, la volta a les altres nou-centes noranta-set.
Burgess escriu com un virtuós que no ho vol ser. Exigeix el lector, se’n fot d’ell, li fa viure viatges iniciàtics que no porten enlloc, l’estimula, el tortura, el mima, hi juga. Burgess. El vell cabró trapella. Burgess. El que no va voler el Nobel. Burgess: conèixer-lo és estimar-lo. I crea addicció.
-Incerta Glòria (Joan Sales, ed.62, col. Les millors obres de la Literatura Catalana, 37)
La gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. I, òbviament, una de les novel·les fonamentals sobre la Guerra Civil en qualsevol idioma. Incerta Glòria és la novel·lització d’un dels textos centrals de Joan sales, les Cartes a Màrius Torres. La prosa del llibre és bellíssima, virtuosa, rica en lèxic, àgil, atmosfèrica. La trama es desenvolupa en dos plànols temporals diferents: plena Guerra Civil, a un front adormit de l’Aragó, i la immediata postguerra, on els supervivents es troben i reconeixen. Una de les claus del llibre és un dels personatges literaris més potents que conec: en Soleràs, el millor amic del protagonista. Republicà, ateu, dotat d’un sentit moral profundíssim que reflexa un món interior absolutament propi, canviarà de bàndol quan està clar qui guanyarà la guerra només per perdre-la ell mateix. Les seves reflexions filosòfiques profundes, el seu existencialisme, la seva vitalitat desordenada, són el motor del llibre, per sobre d’un rosari de personatges potentíssim, ben definit i millor explicat. Incerta Glòria és, per tot això, un dels textos més importants mai escrits en català.
Joan Sales va ser, a més, el pare d’en Pepe, el poeta que hem conegut abans gràcies a les versions que Albert Pla va fer dels seus poemes a Cançons d’Amor i Droga. La relació entre els dos no podia ser fàcil, però el que deuria consolar el seu pare és que el seu fill tenia molt de Soleràs.
-El Tercer Reich (Roberto Bolaño, ed. Anagrama)
(Sense versió catalana)
La meva ignorància de l’actualitat, les meves poques ànsies de seguir novetats o d’estar al dia, em van jugar una mala passada, que després es va convertir en la sorpresa literària més gran de la meva vida, a l’hora de conèixer Roberto Bolaño. Per casa circulava una còpia dels Detectives Salvajes, publicada també per Anagrama, on, a la contraportada, es llegia que aquesta era la novel·la que Borges hauria volgut escriure. Sí, home, i què més. Un dia, amb ànim de destrossar aquesta fantasmada, vaig obrir-lo pensant que el deixaria abans d’enllestir el primer capítol. A les quatre planes vaig aconseguir, per fi, respirar. Vaig apartar la vista del llibre pensant “merda: és veritat”. Efectivament. Bolaño és un dels escriptors centrals en llengua espanyola, a l’alçada del propi Borges, de Cortázar, de Benet, de Cela i de pocs més. Bolaño és, indubtablement, un dels escriptors centrals a la literatura universal del segle XX. Ras i curt.
El llibre va ser escrit a 1989 i publicat pòstumament pels vols del Sant Jordi passat. Discrepo dels que allunyen el llibre de les seves obres mestres (2666 per molts crítics, però el llibre no em fa oblidar els seus Detectives Salvajes, un dels dos o tres millors que he llegit en tota la meva vida). El ressenyo aquí no tan pels seus valors literaris, consubstancials a un monstre com va ser Bolaño, com pel que hi explica. La trama és hipnòtica: una parella alemanya va a una localitat de la costa catalana (Malgrat, potser?) a estiuejar a les darreries d’agost. Ella vol torrar-se al sol. Ell vol, també, una certa tranquil·litat per a preparar un article sobre el seu màxim hobby: un joc de guerra anomenat El Tercer Reich, que recrea la segona guerra mundial amb una precisió i uns detalls minuciosos, de cirurgià. El joc s’ocupa exclusivament de temes militars, i obvia completament tot l’ideari nazi i els fets paral·lels al propi desenvolupament de la guerra, que és el que la va caracteritzar més i marcar el canvi definitiu de paradigma. La fredor del protagonista ocupant-se sobre ell és total, i la seva consciència està molt neta respecte dels dilemes ètics que puguin acompanyar una partida en que hom pren els exèrcits de Hitler i aspira a fer-los conquerir el món. Fora de l’habitació apareixen una sèrie de personatges (la mestressa de l’hotel, personal del mateix, els amics alemanys i espanyols que van fent) que, lentament, acabaran confonent el joc amb el que hi passa fora. Es van succeint fets més o menys dramàtics. Les relacions i les personalitats dels protagonistes canvien, fins arribar a un desenllaç completament inesperat amb unes repercussions ètiques brutals. El narrador és el protagonista, que va escrivint, al final de cada dia, amb molta disciplina, un diari. Però no és un narrador omniscient. El present continu és el temps de la narració, i amb prou feines li dona temps per a reflexionar sobre les coses que van succeint. Tampoc tindrà temps de pensar en les que poden passar a un futur immediat o a mig termini.
-Noches de cocaína (J.G. Ballard, ed, Minotauro)
Pel que sé, no està traduït al català. El seu títol original anglès és Cocaine Nights. El llibre és, potser, el millor de l’etapa final d’aquest escriptor fascinant i, encara, molt poc conegut.
Ballard és un ciutadà britànic (no sé si mort o agonitzant en aquests moments) nascut a Shanghai, on hi va viure fins al final de la Segona Guerra Mundial, quan va ser separat dels seus pares i tancat pels japonesos a un camp de concentració durant tot el conflicte. Les seves experiències allà són ben conegudes gràcies al seu únic llibre veritablement famós: L’imperi del Sol, dut al cine d’una manera brillant per un Spielberg que va aconseguir un dels seus millors títols, a part de descobrir aquest monstre anomenat Christian Bale. Després va exercir diversos oficis fins contactar tard amb la literatura. El seu primer llibre, The Drowned World, va ser publicat quan ja tenia més de 40 anys. The Drowned World defineix el que va ser, posteriorment, tota la seva carrera: la trama ens presenta un metge solitari que vaga per un món que ha tornat al triàsic en vint anys, a la recerca del seu inconscient biològic. El seu grau d’introspecció és tan bèstia que ja no en té prou amb indagar i arribar al fons del seu cervell: necessita fer-ho al fons del seu ADN. Necessita arribar a quan era dinosaure. A quan era ameba. La seva prosa és econòmica i, alhora, fascinant, hipnòtica. És un escriptor diferent.
Noches de cocaína és una obra molt més madura, menys radical. L’escriptor no necessita recórrer a la ciència-ficció per a crear mons asfixiants, tancats, opressors: en té prou amb desplaçar-se a Marbella. La trama transcorre a una d’aquelles urbanitzacions que han crescut a la perifèria de la ciutat, exclusives per britànics, on l’excepció les trobar algú que parli castellà, un món trasplantat, ni d’aquí ni d’allà. Un món sòrdid, tancat. Un món de jubilats que han penjat el cartell
happily ever after a les seves llars i a la seva vida. Un món d’avorriment existencial. El protagonista s’adona que aquest avorriment, aquesta abúlia, aquest tedi, poden fer que tot el negoci falli. I, per tant, hi ha tota una sèrie d’individus que lluiten contra això. El llibre, escrit en l’estil al·lucinat característic de Ballard, que funciona fent-nos baixar al cor de la trama en espiral, constitueix una de les reflexions més lúcides que conec sobre el moment i la manera de viure pre-crisi.
-La inspiración y el estilo (Juan Benet, ed. Alfaguara)
(Sense versió catalana)
La bíblia, textualment. Juan Benet, escriptor, com a mínim, a l’alçada d’un Cela, enginyer de ponts i camins de professió, amb estudi obert que va mantenir tota la seva vida, lector voraç, amant de la literatura. Juan Benet, amb la distància suficient vers la seva passió com per, tot i estar-hi plenament submergit, ser capaç de mirar-se-la amb perspectiva. Juan Benet, dotat d’un temperament analític que li feia saber exactament el per què i el com escrivia. I ser capaç d’explicar-ho. D’explicar-s’ho, primerament. I de fer-ho entenedor als altres.
El llibre, un assaig, recorre les seves passions literàries(Poe, Conrad, Faulkner, Shakespeare, Cervantes) i explica per què escrivien com escrivien. Abans que res és un elogi de l’ofici i, a través d’ell, de l’estil, els dos puntals que basteixen l’estructura que suporta una obra inspirada. Benet aprofitarà, també, per rebatre amb molta tendresa el text que Poe va escriure sobre la composició del seu bellíssim the Raven, el seu poema més conegut, i oferir una explicació alternativa sobre per què és com és prou més convincent que la del propi Poe.
Addicionalment: llegiu-vos el llibre i gaudiu-lo. Quan hagueu acabat, si sou arquitectes, substituïu la paraula “literatura” per “arquitectura” allà on la trobeu, penseu en obres que us agradin d’algun dels vostres mestres i tindreu un dels millors llibres d’arquitectura mai escrits.
-El que hem menjat (Josep Pla, ed. Destino)
(òbviament el llibre també es troba a les seves obres completes. Qui tingui temps per llegir-les i pasta per comprar-les farà santament. Igualment es troben a moltes biblioteques públiques, a part de ser l’ornamentació bàsica del despatx de qualsevol conseller)
Pla sempre serà un dels meus escriptors preferits, sobretot per la seva ànima de hooligan amagada rere la façana d’escriptor noucentista màximament assenyat. Constitueix, potser, l’escriptor central dels darrers setanta o vuitanta anys en llengua catalana: el seu lèxic, la seva facilitat d’escriptura, el seu volum increïble d’obra, el no saber distingir entre gèneres (tan literatura és un article seu aparegut a un diari, com, posem per cas, les Cròniques Parlamentàries pagades per Cambó per socavar la República als anys 30 com les seves novel·les o els seus llibres de viatges o qualsevol cosa que no siguin els seus poemes, que són espantosos), la depuració extrema de la seva prosa el fan un paio diferent. Únic.
El seu alfa i el seu omega són dos llibres germans: El Quadern Gris i El que hem menjat. El Quadern Gris té aquesta cosa fabulosa de ser un llibre trampós que tan m’agrada. Teòricament són els seus diaris de quan tenia poc més de vint anys explicant la seva baixada a Barcelona, i acabant amb la seva contractació per un diari (no n’estic segur, però diria que era La Publicitat) que el va enviar de corresponsal a Rússia (experiència recollida, òbviament, al seu Viatge a Rússia). A la pràctica el llibre va ser reescrit íntegrament als seus setanta anys, així que no cal frustra-se si heu passat aquella edat i no sou capaços d’escriure a un nivell que deixa petit el que tenen molts premis Nobel.
Respecte de El Que Hem Menjat: poc més queda a dir del llibre que el seu títol. És, precisament, exactament, això: un elogi dels ingredients, de les maneres de fer, de cuina de la seva infantesa (molta de la qual es mantenia a la seva maduresa i que és la que ara recuperen els restaurants de nivell tan de la zona com de la resta de Catalunya). Opinions singulars, enteses, divertides: es queixa del marisc. Diu que la seva única virtut és que és fàcil de pelar. Prefereix el corball, segons ell, el millor peix del Mediterrani. Ja som dos a creure-ho (per més detalls, restaurant l’Empordà de Figueres o l’Arcada a Palamós, per posar bons exemples). Parla dels estofats. Parla del Niu (per qui no sigui empordanès: el niu és un guisat de tripa de bacallà, tord, peixopalo, i no sé què més sobre un sofregit de ceba confitada que té una elaboració de més de dotze hores). Parla de les anxoves confitades. Dels rostits. Del vi. Del cafè. (i del cafè descafeïnat) No és un receptari. No és un costumari. No és un llibre exactament nostàlgic (sobretot tenint, avui en dia, Hispànies, Bullis (encara que els ampliï en Ruiz-Geli), Racons de Can Faves, Lluçanesos, Arcades i tants d’altres que ho fan bé i no són tan coneguts). És un recordatori d’una manera de viure. Una reivindicació de la nostra terra, d’uns ingredients, d’una manera de viure les estacions, de relacionar-se amb el pròxim a través del menjar, de les sobretaules, de les converses. En fi, un dels llibres més bells de Pla.
-Proyecto Nocilla (Agustín Fernández Mallo)
Sense versió catalana. Aquesta ressenya correspon a una trilogia formada per tres llibres:
-Nocilla Dream (Candaya)
-Nocilla Experience
-Nocilla Lab (tots dos d’Alfaguara)
Fernández Mallo té una cosa en comú amb Benet: no és un literat a temps complert. Físic de formació, treballa a un hospital de Mallorca i, a les seves estones lliures, escriu. Està succeint ara mateix: tan és així que Fernández Mallo té un blog molt recomanable, el hombre que salió de la tarta.
El Proyecto Nocilla: pren l’afirmació de Borges que deia que un llibre hauria de tenir un vuitanta per cent de coses usades i un vint per cent de novetat literalment i tens aquesta trilogia. Està escrit, tot ell, com un collage literari. Referències al cine, als blogs, a altres llibres, a manuals d’instruccions, a lletres de cançons. El tema de la trilogia és el desert. La soledat. Les experiències humanes. Genèricament tampoc sabria definir massa bé què és. Teòricament una novel·la. Amb tota seguretat, un collage. I, per a mi, una poesia. Una poesia en tres toms, llarga, densa, diferent. Fernández Mallo és un escriptor que controla, sobretot, el ritme narratiu i fa amb ell el que vol. Fraseja bé, sí. Té lèxic, sí. Té cultura, sí. Però sobretot té ritme. Pren el lector d’on vulgui i el submergeix des del primer instant, com pugui passar quan hom comença a escoltar un bon disc d’aquells amb arrancades memorables. Després t’abandones i, simplement, gaudeixes. Per la seva edat (té menys de quaranta-cinc anys) i el que ha fet fins ara, Fernández Mallo és un dels escriptors que més il·lusió em fa de tots els que conec. Saber d’ell és un veritable regal.
(Bon nadal)
