Xerrada de Sevilla 3/3: Sobre el blog

Als 16-17 anys vaig decidir que, amb una mica d’esforç, podia arribar a ingressar a alguna facultat d’arquitectura en comptes de buscar alguna professió alternativa més acord amb el meu escàs nivell acadèmic. Des d’una perspectiva esbiaixada i immadura vaig començar a fixar-me en el que m’envoltava i a veure-ho com arquitectura. Tenia una sort que, en part, segueixo conservant: veure les coses descontaminadament, amb frescor. No hi ha arquitectes a la meva família ni gent dedicada al negoci de la construcció. Així que mirava, aprenia i, de vegades, escrivia i dibuixava. Vaig seguir fent-ho després d’entrar a la facultat. A partir de 1996 vaig començar a guardar les meves fotos. A partir de 1999 o 2000, les llibretes. A 2006, aprofitant l’estructura dels blogs, vaig començar a publicar observacions disperses sense cap tipus de mètode: havia nascut el blog.

Sempre havia volgut escriure a revistes. Mai ho havia aconseguit, en part perquè acostumo a anar per lliure sense doblegar-me massa: m’agrada poc, molt poc, la manera de publicar de les revistes. Que, sovint, és també responsabilitat dels arquitectes publicats: les memòries dels projectes són, de vegades, pobres. Les revisions crítiques, banals. S’abusa de les metàfores, o no es dona informació suficient, o es confia massa en les fotos i molts, massa cops, no es coneix bé l’edifici publicat. Es demana que es redibuixin els plànols quan, de vegades, els del projecte executiu són més expressius. Es falsegen croquis inicials. S’usen diagrames d’una banalitat insultant. No sempre els que construeixen són capaços d’explicar-se bé. El fotut és que no sempre els que ho expliquen són capaços d’explicar-se bé, tampoc. 

Les fotos: he tingut la sort de parlar, i veure treballar, fotògrafs d’arquitectura que m’han comentat (més d’un, en circumstàncies diferents) que es veuen obligats a un tipus de fotografia determinat, gairebé un clixé: una cantonada, o un alçat, un edifici exhibit impúdicament, lluny de la crítica que pot significar una bona fotografia amb autonomia formal. També he presenciat com, a diversos estudis en que he col·laborat, o que, senzillament, he visitat, algunes bones fotos eren retallades, gairebé censurades, traient un context que l’arquitecte volia obviar perquè difuminava el seu edifici, fins i tot quan el tema de la fotografia era, precisament, el ben integrat qeu estava.

Així que el blog va néixer amb diversos propòsits simultanis:

-fixar, ordenar explicacions que em feia a mi, en un principi (segueixo així: sóc el meu primer client) sobre edificis o situacions que produeixen arquitectura i que m’interessen. Donar-me armes per a projectar millor, en suma. Per a créixer personalment.

Dibuix d'arquitectura pre-blog: el Foment de Molins de Rei. 

-explicar l’arquitectura a la meva manera. De la manera en que crec que s’hauria d’explicar. Hi ha un us intensiu i deliberat de la primera persona. Bona part de la crítica s’hauria de fer així. No pretenc explicar veritats absolutes, sinó oferir explicacions consistents que organitzin i fixin tota la informació de la que disposo. De vegades fins arribar a reprojectar l’edifici per a fer-lo meu. Per a poder-lo explicar amb una certa propietat.

-disciplinar-me: passar aquestes reflexions a net, produir-les regularment, fixar, polir. Exigir-me. Escriure amb regularitat. Amb la regularitat que sigui: setmana, mensual. Però mai deixar de fer-ho.

-obligar-me a seguir practicant disciplines alternatives que tenen cabuda al blog: fotografia i dibuix, principalment. I escriure bé, és clar.

Fotografia del Kunsthal de Rem Koolhaas, feta expressament per al blog. 

Aquest procés em va acabar atraient lectors. Molts. Les xarxes socials (Facebook, Twitter) i els enllaços d’altres blogs van fer que l’interès dels arquitectes que em llegien pugessin. I, amb ell, novament, el nivell d’exigència. Això és el millor dels lectors. Almenys, dels meus: són exigents. Durs, de vegades. El que s’agraeix molt, perquè és una bona manera de créixer.

Aquests lectors, eventualment, s’han convertit en protagonistes del blog i en amics personals: arquitectes que, amb interès, amb entusiasme, t’obren les portes de les seves obres i te les mostren. Cedeixen material. Expliquen i accepten, amb generositat, les explicacions posteriors, sovint allunyades del seu discurs. Encara que qualsevol article que produeixi haurà (com a regla de joc) de tenir en compte, necessàriament, les seves explicacions.

Foto de la Plaça de l'Absis de la catedral de Tortosa, Arquitecturia, arqs. Amics protagonistes del blog i, a través d'ell, protagonistes del cicle de conferències NOON de la ETSA Sevilla.

L’ús de la primera persona ha originat a una derivada curiosa: la plana de Facebook que funciona, on es fan els debats, no és tant la del blog com la meva plana personal, on tot està barrejat: família, obsessions varies, reflexions, tonteries, i, algun cop, arquitectura. La meva passió. Tampoc és estrany: al final es tracta d’un blog personal, centrat en arquitectura i temes accessoris que ofereix, des d’una visió subjectiva explicacions que pretenc que siguin útils per a qui les llegeixi.

El títol del blog va derivar des del primer “Arquitectura, entre d’altres problemes” (una broma personal, sense més) fins a l’”Arquitectura, entre d’altres solucions” definitiu, a suggeriment del pintor madrileny Jack Babiloni, lector entusiasta al que mai podré agrair el suficient l’observació que, en realitat, el to del blog és massa optimista com per a pensar que només denuncio: provo, co a regla general, de mostrar bona arquitectura. I, quan és així, aquesta és més una resposta, una solució, que un problema.

La base del blog

El mètode del blog s’ha anat depurant des dels seus inicis, però segueix basat en una premissa inicial invariable que m’he saltat molt pocs cops: la visita al lloc. Un edifici respira. Té vida pròpia. L’espai l’envolta, i conta no només el que veus sinó també el que passa al teu costat, o rere teu.

Un exemple: vaig visitar per primer cop l’església de Marco de Canaveses, d’Alvaro Siza, l’any 1999, a una excursió organitzada per l’ETSAB, a segona hora del matí, potser a quarts de deu. Gran part dels meus companys havien sortit la nit anterior, i hi havia un bon número de ressacosos. Alguns seguien beguts. Em vaig aixecar del seient del bus abans que ningú. Rere meu va preguntar com s’entrava (sabent que coneixia els plànols). Vaig girar la ma noranta graus i vaig guiar tot el grup pel camí més llarg. Vaig desaparèixer i aconseguir estar vint minuts, potser mitja hora, completament sol dins l’església, mentre els altres decidien organitzar-se, trobar-se i, finalment, entrar: sempre he estat un gamberro.

Alvaro Siza, església de Marco de Canaveses.

L’església és la que es veu a les fotos. Però l’espai no té res a veure. Una de les capelles laterals, la de l’esquerra conforme s’entra, conté una pila baptismal. La capella té la mateixa alçada exacta que el campanar, i, quan la vaig visitar per primer cop, encara no havien col·locat el mural ceràmic realitzat pel propi Siza, que, avui en dia, es pot veure a la paret est, un dibuix esmaltat que mostra un bateig.

Aquesta capella queda a la nostra esquena si mirem cap a l’altar. La pila baptismal pròpiament dita està esculpida en un blog de marbre únic, buidada, tornejada. S’enfonsa, potser, un parell de centímetres al terra, creant un buidat perfectament circular, com la pròpia pica. No és un dipòsit d’aigua beneïda: n’és una font. L’aigua surt pel centre de la pila, i, a través d’un foradet practicat a un lateral, cau al buidat del paviment. La caiguda serà d’uns seixanta o setanta centímetres. El rajolinet d’aigua provoca un soroll constant, suau, que omple completament tot l’espai. El sorolllet és l’església. Abans que les investigacions formals de Siza. Un simple forat a una pila baptismal, un sorollet. Espai ple.  

Senzillament no es pot explicar. Has d’haver estat allà assegut, tranquil·lament, sol, amb el poble als teus peus, l’espai inundat de llum, el pati de butaques sencer a la teva disposició. Les altres coes, a posteriori.

Visitar un espai també serveix, si això és possible, per a documentar-lo. Encara que hi poden haver excepcions: una d’elles anticipa un article que sortirà properament, sobre la nau 16 del Matadero de Madrid, realitzada per Iñaqui Carnicero i el seu equip. La gestió pèssima de la nau n’ha alterat l’espai i la seva percepció d’una manera que, espero, no sigui irreversible. I, per tant, l’article es farà amb fotos proporcionades per l’Iñaqui, tant de la seva autoria com d’en Roland Halbe.

Després de la visita ve la documentació. Bé, generalment, abans també: un ha de saber què va a visitar, i les visites completament verges serveixen per a poc. Encara que n’he realitzat, captivat per algun edifici que no conegui de res i que valgui la pena documentar. S'han de tenir els ulls oberts, sempre.

La crítica, finalment, es realitza com una ceba: per capes. Capes d’informació. Nivells de profunditat, provant de transcendir la mirada quan això és necessari. Generalment, intensificant-la. Sense més: no és tant el qeu mires com el com; intensament, sense perdre detall, de la globalitat a les anècdotes i viceversa. Posant èmfasi al que caracteritza els edificis. En la seva construcció, en els seus materials. En la seva percepció, que provo que sigui sempre complexa. Canviant. Les perspectives centrals no van funcionar ni al renaixement.

Emplaçament i detall constructiu de la casa Sonneveld, Leendert van der Vlugt, arq. El cicle de l'article està complet. 

La figura de l’arquitecte

Leendert van der Vlugt, arq. Sense entendre la seva biografia (curta, massa curta) i les seves circumstàncies és impossible entendre la gènesi de la casa Sonneveld.

La crítica és, també, sobre la figura de l’arquitecte. L’arquitectura té, sempre, autor. Fins i tot quan el desconeguem. Fins i tot quan aquesta sembli anodina. Contextualitzar-lo degudament no és aliè al projecte: aquest surt d’un moment concret de la vida d’un col·lectiu de persones. L’estructura del projecte és jeràrquica, i, massa cops, només mirem qui és a dalt del vèrtex. No és així: l’arquitectura és una obra col·lectiva, suma de diversos nivells d’esforç i dedicació. Quan més amunt s’està del vèrtex de la piràmide jeràrquica el nivell d’intensitat sol augmentar. També el de l’atenció que mereixen els autors. La seva biografia. I, quan això és possible, s’ha de contextualitzar amb perspectiva històrica.

Instruments de treball

La crítica es fixa en els instruments de treball: què mirem i com mirem. Com dibuixem. Amb quins materials es realitzen les maquetes. Si aquestes són de treball o finalistes. Si són arquitectura en sí mateixes o no. O si ho són els dibuixos. El seu número. La presència a l’obra de l’arquitecte o dels seus col·laboradors, o la seva absència. Tot és important. La tecnologia és una part més del nostre cos. El seu nivell afecta el projecte. No és el mateix un llapis que un ordinador. Un cutter sobre cartró de mil·límetre i mig que un plotter tridimensional.

La música no es redueix als Beatles. El sintetitzador no la va matar. Ni el sampler. L’arribada del so no va afectar al cinema com no fos per millorar-lo. Ni el 3-D. Ni el Photoshop a la fotografia. Senzillament, les disciplines canvien d’escala. Es redefineixen a ritme de la tecnologia. De la seva tria conscient. De la seva presència o de la seva absència. Des de sempre. El mateix que l’arquitectura.

Altres disciplines

Al blog hi caben altres disciplines: pintura, música, escultura, cinema, literatura. La base és, sempre, la percepció. Després, el que es pugui esbrinar sobre elles. La raó per a fer-ho és doble: gaudir d’una sèrie d’obres amb dignitat, amb sentit, i accentuar els trets del projecte que passen més desapercebuts a una obra d’arquitectura. Sovint (gairebé empre) la lògica de projecte és la mateixa, però aquest es va deformant d’acord amb la lògica que imposa la disciplina a la que va dirigit. Analitzar aquestes deformacions, tenir-les en compte, comparar (sovint indirectament, deixant al lector aquesta tasca, d’article a article, senzillament descrivint) posen de manifest trets de l’arquitectura que, d’una altra manera, ens podrien passar per alt.

També permet provocar amb les obres ressenyades. Usar les que estan allunyades del cànon no perquè no hi càpiguen, sinó perquè el cànon és, necessàriament, lent. De vegades massa perquè aquest sigui pedagògic, fins i tot considerant que una de les seves funcions és proporcionar-nos perspectiva sobre el que fem avui en dia.

Un exemple: considero que l’obra estrictament contemporània de Rem Koolhaas i els seus OMA (la que ara mateix és als seus tallers de maquetes i emmagatzemada als seus servidors) és la més madura i interessant que ha sortit de l’estudi. Però, amb sort, les universitats mostraran els treballs preparatoris del Delirious New York o, com a molt, el Nexus World de Fukuoka. El que és interessant, excepte si es fa de manera que els edificis posteriors semblin esclerotitzats, excrescències d’aquests projecte inicials. Que és la manera amb que he vist que ho ensenyen. Espero estar equivocat i que aquestes coses no segueixin passant.

Segon exemple: el director de cinema Michael Mann no apareix a cap llista de directors cèlebres. El seu cinema està qualificat com a “comercial”, el qeu significa, a la pràctica, que vol (que necessita) un bon taquillatge per a funcionar. D’entrada, qüestionar això: tot el cinema és comercial. Fins i tot una pel·lícula independent (de què?) necessita exhibir-se, distribuir-se. Vendre’s. Qüestió de proporcions, d’equilibri. Michael Mann il·lumina millor, mou millor la càmera, dirigeix millor als actors que moltíssims (que la majoria, de fet) de directors de cinema independent. Fins i tot els seus guions són més intel·ligents. Sempre dins el que s’anomena “cinema de gènera”. Del que és, efectivament, cinema de gènere. Això sí, els seus arguments poden arribar a ser banals: policia-perseguint-lladres. Assassí-al-que-s’ha-d’atrapar. Home-recte-al-que-se-li-torça-tot. Qüestió d’estil. Sense més. Com l’arquitectura. No és el que es filma: és com es filma. Però quina diferència de programa hi ha entre els habitatges d’Àvila o de Sabadell de Rafael Moneo o qualsevol edifici promogut per Paco el Pocero? Per què estudiem la Ville Savoye i no qualsevol habitatge unifamiliar anodí de la perifèria d’una gran ciutat, quan pot ser que continguin exactament el mateix, quan el segon pot ser que estigui, segurament està, molt millor construït? L’arquitectura és una qüestió d’estil. Com aquesta classe de cinema.  

Fotograma de "Miami Vice". Michael Mann, director. Més detalls, el propi blog. 

El blog com a projecte

El blog pretén ser un projecte. Un projecte de projectes, com l’obra construïda de qualsevol arquitecte. Cada crítica és, en sí mateixa (o vol ser) una obra autònoma, acabada, amb una certa consistència formal. Amb un ritme. Amb unes imatges seleccionades expressament, de vegades realitzades expressament.

Cada obra vol ser millor que l’anterior. I el propi blog va avançant per etapes. De vegades per instint, d’altres d’una manera conscient.

A ser possible (i sense afectar-ne al contingut com no sigui per millorar-lo) el text ha de ser perfectament comprensible pels qui no siguin arquitectes. El llenguatge, per tant, ha de ser pla. Del registre més baix possible. Només són admissibles tecnicismes quan parlem de termes estrictament tècnics: construcció, tecnologia, etcètera. Els registres innecessàriament elevats són opacs, abstrusos, innecessàriament liosos. De vegades, absurds. D’altres només amaguen la banalitat del discurs.

Perspectiva sincrònica

La crítica és un instrument de treball. Per tant, la perspectiva sobre el criticat ha de ser necessàriament sincrònica: tot a un mateix pla, disponible, sense perspectiva històrica. Això no és incompatible amb el que una crítica tingui, precisament, perspectiva històrica. Una cosa és fer-la servir com a mètode per a aclarir, per a contextualitzar els edificis i l’altra que el resultat final de la crítica sigui produir un text sobre història. La perspectiva històrica serveix, precisament, pel contrari, és a dir, per a posar de manifest el que un edifici té de contemporani. El que té d’instrumental, de vigent, el que és necessari conèixer d’ell, i pel que el puguem fer servir.

Per tant, no importa si parlo d’un menhir o del darrer edifici de qualsevol arquitecte amb estudi obert. O d’una obra en construcció, o d’una proposta de concurs que mai es realitzarà: tot ha de servir.

Tres projectes ressenyats o per ressenyar al blog: el primer, en contrucció. Torre Diagonal ZeroZero, EMBA-Enric Massip arq (foto Edgar González), el segon, la proposta de concurs per a la biblioteca del Born d'Ábalos-Senkiewcz, el tercer l'església d'Almazán de Javier Bellosillo, ja desapareguda. (foto Jaume Prat) 

Sobre el criticat

La crítica és sobre obres que considero vàlides. Bones, maques, útils. Usar aquests adjectius és valorar. Jutjar, qualificar. I fer-ho a priori, amb la pròpia elecció de l’obra ressenyada. Per tant s’imposa una reflexió constant sobre els propis termes usats per a valorar una obra. Fins i tot sobre la conveniència d’usar-los. Sobre els conceptes, fins i tot sobre el propi sistema de valors.

Acceptat això, la crítica és obre obres que valor com a bones. Un cop escollides es desmunten. Es posen rel revés. Em fixo en les seves contradiccions, en les seves debilitats, en les seves inconsistències. Això sense perdre de vista els seus èxits. Perquè una cosa valora l’altra: les obres mai són planes, mai són perfectes ni poden ser-ho. Potser ni ho hagin de ser. A les bones obres conviuen defectes, cicatrius, ruïnes, conflictes, sense que, per això, perdin interès.

No hi caben obres que no m’agradin ni que no sàpiga valorar. No hi caben obres que consideri dolentes. El blog (excepte en ocasions) no vol ser un blog de denúncua. Perquè usar les males obres com instrument de treball i donar-los la volta no ens donarà bones obres, siní tan sols una obra defensiva, reactiva, mai propositiva. Mediocre a costa de només salvar obstacles. En suma: mai arribarà a ser arquitectura.

No hi ha obra petita. No hi ha obra amagada. Els arquitectes tenen Obra. En majúscules. Quan es ressenyen, no valen els estudis B. Ni les obres menys intenses. Si un arquitecte treballa amb obres visibles i d’altres menys aparents se n’haurà de responsabilitzar. I la seva obra prendrà sentit, també, a partir d’aquests paràmetres.

Un petit exemple: farà un temps vaig ressenyar un edifici que Clotet i Paricio van construir per a l’INCASÒL a Solsona. Aquest edifici a penes ha estat publicat: tan sols el concurs i després, el propi Ignacio Paricio va publicar determinats aspectes tècnics de la primera fase a un llibre fabulós que va escriure per a Folcrà.

Aquest edifici conté gairebé totes les claus de la primera etapa de l’equip, i marca la transició a la segona. Por llegir-se com una obra de qualitat excepcional que mostra, també, l’actitud d’aquests arquitectes davant un projecte.

Resumint una història llarga (de la que els propis Clotet i Paricio em van omplir algunes llacunes a posteriori): guanyen un concurs que s’acaba excutant en dues fases. La primera és filla dels habitatges de la Vil·la Olímpica. La segona prefigura els habitatges del Fòrum. L’aturada els serveix per deixar la primera mitgera com a façana, posar un passatge públic que resol una situació urbanística complicada i canviar completament de tipologia. I, de pas, conservar un edifici modernista, ficar-se a un solar complicadíssim just al costat de la catedral (el primer solar extramurs del poble, que té una estructura tan excèntrica que deixa el palau episcopal just contra la miuralla) i aconseguir que l’alcalde no els deixi acabar l’obra. Que, per tant, està allà, oblidada i digna, sense que gairebé ningú es fixi en ella.

De Josep Quetlas vaig treure’n una hipòtesi de treball que aplico gairebé fins la seva reducció a l’absurd: els arquitectes no ens equivoquem projectant. Mai. Si els terres rellisquen, si no hi ha bandes antilliscants als graons, si es deixen grans quantitats de parcel·la sense pavimentar. Tot tindrà un motiu. Tots tenim projectes que no ens agraden o que no hem pogut acabar. I hem de responsabilitzar-nos d’això.

Les errades seran sempre de l’arquitecte. Però, si no hi ha errades perquè l’arquitecte no s’equivoca, hi haurà motius que s’hauran de trobar.

Aquesta reducció a l’absurd ens parla de dues coses importants: la primera d’elles té a veure amb que som professionals. Tècnics qualificats que mai hauríem de permetre que a un edifici nostre no hi hagi bandes antilliscants als graons. No hi poden haver goteres. No ens hi podem rostir a l’estiu, ni dissenyar edificis que multipliquin la factura de la calefacció o de l’aire condicionat.

La segona ens parla dels límits d’aquesta professionalitat. Un exemple: recordo estar a una conferència de l’arquitecte Enrique Rovira-Veleta, expert en adaptar edificis a usuaris minusvàlids, redactor de normatives i usuari d’una cadira de rodes. EL que ve a reforçar els seus arguments per a poder-los usar en primera persona.

A la seva conferència, Rovira-Veleta ens va demanar que no poséssim rampes a edificis públics: s’han d’evitar desnivells i, als pisos superiors, s’hi ha de pujar per ascensors de bona mida. Les rampes espectaculars amb desenvolupaments enormes cansen als minusvàlids, transformant la seva experiència no en un passeig d’arquitectura, sinó en una excursió carregant, cansada i tediosa.

Si li faig cas estaré incomplint normatives. Però ho faré en virtut de la demanda d’una persona doblement autoritzada a demanar. Si li segueixo fent cas puc hipotecar el manteniment futur de l’edifici posant massa ascensors que poden ser massa cars. O puc construir un edifici perfectament adaptat al cim d’un carrer amb un 15% de pendent (incís curiós: l’únic Corte Inglés històric que va fracassar va ser el de Vigo, emplaçat originalment a un carrer amb un 15% de pendent), el que farà absurd que l’adapti perquè un minusvàlid mai hi podrà arribar. Aleshores el problema estarà al carrer i allà serà on haurem d’intervenir.

Aquesta anècdota ens parla de la professionalitat de l’arquitecte i dels seus límits. Dels límits, també, de la normativa. Un arquitecte ha de fer balanç entre el que li demanen i el que és raonable. Ha de fer pensar al client, a la societat. Convertir tot el que fa en una aposta urbana. Millorar el seu entorn, mai empitjorar-lo.

Una derivada: els edificis, a ser possible, es visiten usats. Reformats. Amb goteres. I es fotografien i registren d’aquesta manera, perquè l’arquitectura és, també, el que sobreviu i com sobreviu. Dialogant amb les intencions inicials, valorant el que és maquillatge, el que és essencial. L’envelliment i la decadència. El que perviu. El color vermell cambiat. El que està bé i els disgustos.

A&P Smithson, the Economist Building. En perfecte estat de conservació, usos canviats. Més detalls properament. (foto Jaume Prat)  

Una altra hipòtesi de treball important: prefereixo obviar els dogmes i els moviments. Sí, en canvi, trobo pertinent parlar de modes i d’estil. La moda és un concepte estadístic. Ens parla del temps instantani. Ens parla, des d’una perspectiva estrictament contemporània, en que conviuen un número indeterminat de modes, d’una elecció conscient de la percepció immediata d’un edifici. Que sempre és vàlida, i afecta, condicionant les mirades més profundes i atentes que vindran a posteriori. Ens parla, també, de les sensacions.

No considero l’estil com l’amanerament del vocabulari. No tinc cap noció pejorativa d’aquest concepte, ni l’acabo d’entendre. Estic convençut, en canvi, que és impossible projectar fora d’ell. El que fem remet al que altres han fet anteriorment. Està relacionat amb una manera d’usar un material que mai serà essencial, perquè els conceptes platònics es queden allà, al món de les idees, i la realitat s’obre, sempre, camí com la nostra aliada per a millorar els projectes. Qui pensi que el contacte amb l’atmosfera, amb els processos d’oxidació, amb l’envelliment, amb les mides estandarditzades dels semicomponentes industrials empobreix un projecte (l’allunya del render, per a entendre’ns) no sap d’arquitectura. I més, les maneres de treballar un material i de considerar què és l’important en ell canvia d’arquitecte en arquitecte, sense que sigui capaç de saber quin d’ells té raó.

Un exemple tonto: el tractament del formigó en Fisac, Candela, Le Corbusier, Tadao Ando i Arquitecturia.

Pel primer el fonamental del material és la manera en que aquest treballa en obra: líquid. Per tant, sotmès a les lleis d’una pressió hidrostàtica clau a l’hora d’abocar-lo als motlles d’encofrat. Això el va portar, amb el temps a desenvolupar un sistema de motllos a base de llistons de gusta o metall folrats interiorment amb un film de polietilè que s’obria a causa d’aquesta pressió quan s’abocava el material. Pots arribar a realitzar un milió de peces de formigó prefabricat i totes serien diferents, una espècie d’encoixinat producte del procés constructiu, un expressionisme abstracte que produeix una vibració infinita en cada edifici realitzat.

Mur de formigó de Fisac. Javier Azurmendi, fotògraf.

Per a Candela el formigó és un material que treballa en formes geomètriques que continguin la catenària, de manera que aquest treballi gairebé sempre a compressió pura en gruixos inversemblants, de vegades de tan sols quatre centímetres. El seu concepte del formigó exclou, pràcticament, l’armat, només usat, al seu cas, en unes quanties menys que mínimes (uns 4kg/m2) per a repartir uniformement les càrregues i adaptar-les als canvis de secció instantanis que produeix el desenvolupament tridimensional d’aquestes formes.

Fèlix Candela, restaurant Los Manantiales, Mèxic. Formes orgàniques, gruixos inverossimils. 

Per a Le Corbusier el formigó és una pedra barata i infinitament versàtil que, a més, és susceptible de ser adintellada i sotmesa a esforços que no siguin estrictament de compressió. També es pot prefabricar. Molt atent a la pàtina que aquest crea, el confiarà a uns encofrats bastos. S’expressarà a través de les irregularitats, dels mals vibrats, de les juntes fredes, explicant la història de la construcció del mur i accelerant-ne les seves pàtines. De vegades convertint-lo en un material ferit des de la seva pròpia concepció. D’aquí els problemes (espero, solucionables) sorgits en edificis com el monestir de la Tourette. Quan Sert, director d’obra del seu Carpenter Center, tracta el material amb cura, encofrant-lo amb planxa metàl·lica, forçant a que només el treballin operaris experts, imposant uns especejaments exquisits a les parets corbes només encofrables amb fusta, li mostra fotos de l’edifici, Le Corbusier comença un procés que el portarà a replantejar tota la seva arquitectura, procés interromput per la seva mort pocs anys més tard.

Le Corbusier, La Tourette. Si es va formigonar dijous a zero graus la paret n'explicarà la història per sempre. 

Tadao Ando tracta el formigó com un material preciós. L’arquitecte va estudiar química i va atemptar contra les dosificacions del material, al que sol afegir grans quantitats de cendra per tal d’aconseguir aquell tacte setinat. Els seus murs gruixuts són falsos: a alguns edificis es tracta de murs dobles de sis centímetres, autoarriosrats, amb una fulla exterior que tan sols suporta la coberta i una interior que suporta els forjats. L’aïllament tèrmic els separa. El formigó és, doncs, un material mixt, tremendament sofisticat, gairebé hi-tech.

Tadao Ando arq. Casa Koshino: gruixos impostats, formigó modulat a la mida d'un tatami. Observar el grau de control del material a la canonada amb el gir impossible dels encofrats. 

Arquitecturia, finalment, a la plaça de l’Àbsis de la Catedral de Tortosa, consideren que el material no ha d’armar-se. Els murs prenen, així, gruixos molt considerables, formant murs de contenció de molts metres d’alçada amb seccions retranquejades, molt material i ni un gram de ferro.

Us del formigó per part dels Arquitecturia: encofrat amb canya de riu, molt massiu, gust virtuós pel detall.

Tots aquests exemples, totes aquestes eleccions es produeixen sempre en xarxa. Gairebé sempre de manera inconscient: els arquitectes, els bons arquitectes, es recolzen en una formació constant. Tots podem posar un punt a la nostra vida en que sabem que ens hem començat a formar. El punt final el posarà la nostra mort física o cerebral. Si decidim plantar la nostra formació deixarem de ser arquitectes en aquell mateix instant. Tan sols serem cadàvers ambulants repetint clixés. Potser sigui això al que molts anomenen estil. No és el meu cas. Jo sóc més radical. Ho anomeno no-arquitectura.

Les eleccions de projecte es prenen quan ens formem. Quan reflexionem sobre la nostra obra. Quan decidim prendre el toro per les banyes i enfrontar-nos al problema. I no al que el client creu que és l’encàrrec.

L’arquitectura, finalment, és màgia. I com a tal s’ha de tractar. Màgia de la de veritat. El blog no pretén ser una altra cosa que un intent de despullar un projecte, d’esquarterar-lo impúdicament, gairebé pornogràfica, amb la tranquil·litat de saber que l’arquitectura sempre serà allà. Inexplicable, fins i tot sabent dels trucs que la formen. Sempre inabastable, sempre renovant-se. Sempre sorprenent. Inabastable. Mentre siguem éssers sociables i socials que es valoren a sí mateixos, mentre tinguem consciència de nosaltres mateixos, dignitat, mentre ens considerem éssers humans amb alguna cosa millor que fer que simplement sobreviure, hi haurà arquitectura.

El mateix passa amb el blog. He provat d’explicar-lo sencer. Però tinc la sensació que em deixo alguna cosa, i no m’importa massa: el vull complex, com la pròpia arquitectura que mostro. I, en part, com l’arquitectura que ell mateix aspira a ser.

 Final desitjat de la xerrada: seqüència d'arribada a Barcelona de Todo Sobre Mi Madre, Almodovar, dir. Mostra tota la complexitat d'una ciutat que no és la seva: usos imprevistos de no-llocs públics, arquitetures d'autor, l'acumulació, el birragament, la ciutat com a paisatge. I tot emocionant i consistent. Una de les millors maneres d'explicar l'arquitectura que conec. 

Xerrada de Sevilla 2/3: segona prèvia

Sobre la Xarxa i la comunicació en arquitectura.

Sorprèn tot el que es pot arribar a trobar a la xarxa. Fins i tot quan parlem de persones i empreses que no tenen ni tan sols ordinador. Es podria arribar a afirmar que a la xara hi és tot. Encara que, amb tota seguretat, no tot hi càpiga. Sobre aquesta darrera afirmació m’hi estendré més endavant.

Tot són la majoria dels estudis d’arquitectura. Tot són les universitats. Les revistes en paper existents abans de l’explosió de la Xarxa i les noves, digitals o en paper. Les empreses constructores. Distribuïdores de materials. Ens mostrem, ens intentem vendre. Busquem reconeixement. I aprenentatge. Hi caben moltes actituds a l’ús de la xarxa, des de la merament instrumental fins a la recerca activa de clients.

Les xarxes socials juguen, actualment, un paper fonamental a l’arquitectura: presentació d’arquitectes, debats, oferta i demanda de feines, unions per afinitats. Mil papers encara per desenvolupar.

A la xarxa hi ha informació constant i actualitzada, sovint en temps real. Fins i tot webs lligades a projectes específics. O projectes explicats i desenvolupats a través de la xarxa.  

Uns exemples: com a petit joc, m’he dedicat a seguir les obres de la Elbphilarmonie, que Herzog & de Meuron estan construint al port d’Hamburg. Només a Flickr es pot trobar una quantitat d’informació suficient com per a reconstruir gran part del procés: el fracàs a l’hora de salvar l’edifici existent, del que només se n’han conservat les façanes, el creixement de la nova estructura, les proves de façana, les estructures auxiliars necessàries per a produir les corbes de les cobertes. Mil detalls. Mai ha fallat.

Herzog & de Meuron, EpbPhilarmonie. Fotos trobades a Flickr.

A les obres d’ampliació de la Tate Modern, dels mateixos arquitectes, els promotors han col·locat una webcam que permet el seguiment, 365 dies l’any, 24 hores al dia, cada 15 minuts, de les obres: la necessitat d’informació frega l’absurd.

Imatge de la web de l'ampliació de la Tate Modern. 

A nivell espanyol, recentment l’arquitecte Santiago Carroquino ha començat, potser a manera d’experiment, un projecte del que tot està penja a la xarxa: la reforma d’un local, que va explicat, pas a pas, al seu blog.

Les notícies d’arquitectura configuren un mosaic que cobreix les fonts primàries (a les que és relativament fàcil accedir) com a nodes d’una xarxa d’enllaços i reenllaços.

Aquest mosaic pot arribar a complicar-se tant, a ser tan dens, a tenir tanta vida en sí mateix que dificulti l’accés a aquestes fonts primàries, a que hi hagi massa soroll. Que sigui difícil de filtrar.

Contra això, formació: tant la específica que ens dona la disciplina com un nou tipus de formació específica per afrontar això que, actualment, s’està negligint en quasi totes les facultats. Com, sobretot, una bona base de cultura general.

Aquest panorama fa que les revistes d’arquitectura deixin de tenir paper com a font d’actualitat, d’informació arquitectònica per ella mateixa. Quan alguna cosa surt en paper, en termes de xarxa, és vella.

A aquestes revistes, que segueixen tenint recorregut i sentit, els queda, sobretot, la reflexió. El tornar sobre els projectes amb una lentitud i una profunditat que és difícil que el medi possibiliti (una pantalla, al final, retroil·luminada, amb la ma al ratolí, la rapidesa, la tensió).

I queda, sobretot, la crítica arquitectònica: no té sentit publicar projectes sense una revisió crítica, a no ser que es faci com postulen revistes com El Croquis: amb profunditat suficient com per a convertir-nos nosaltres mateixos en crítics. Gairebé exhaustivament, amb totes les cartes al descobert.

Las revistes de arquitectura estan lligades a una sèrie d’institucions que de vegades són poc àgils o responen a interessos del tipus que sigui. O, sinó, als seus propis interessos: col·legis professionals, grups editorials lligats a fundacions privades, acadèmies, etcètera. O, simplement, necessiten vendre quan més números possible. Això ha fet que escriure a elles sigui complicat. De vegades, innecessàriament complicat. El panorama d’escriptors, de crítics, és el que és i tendeix a ser un món enquistat, de vegades, fins i tot, pobre.

La xarxa ha solucionat aquest problema: han aparegut una sèrie de webs i blogs, sobretot blogs, que han tornat a la crítica la seva independència. La seva frescor. És cert que la majoria són ingenus, o simples nodes que reboten les fonts primàries abans esmentades. Però alguns produeixen articles que narren de manera diferent els projectes: s’han erigit en alternativa i competència directa a les revistes. En aquest mateix blog s’han publicat alguns projectes abans que a qualsevol altra revista d’arquitectura, sovint anticipant-s’hi setmanes o mesos. El que té més mèrit si es té en compte que mai he pretès fer un blog d’actualitat.

Actualment, qualsevol que s’ho mereixi pot ser crític: es necessita feina, rigor, un públic exigent i no rendir-se mai. Estar disposat a treballar massa hores gratis i a escoltar opinions no massa pietoses per part d’algun editor quan una revista es deixa, per pura negligència, robar la cartera.

Això ha diversificat el panorama actual. L’ha fet més emocionant. I ha possibilitat que convisquin circuïts de notícies de molt baixa intensitat amb d’altres registres més elevats que han sacsejat el món editorial i, rere seu, l’acadèmic, fins als seus mateixos fonaments. Encara que no ho sàpiguen, hi ha alumnes que van tres passos per davant els seus professors.

Xerrada de Sevilla 1/3: primera prèvia

Una visió parcial sobre la situació actual de la professió.

Encara no he estat capaç de trobar una definició que englobi totalment el que és l’arquitectura. No el que som els arquitectes.

És indubtable que, en un principi, la professió es va orientar a la construcció. També és indubtable que des d’un principi va ser més que això. L’arquitectura no crea edificis. Crea ciutat. Crea la civitas, entesa no com un conjunt d’edificacions, sinó com l’espai públic que aquestes formen, com les interacciones que aquest espai crea. Com el cos construït que suporta als ciutadans. A la societat.

A societat més complexa, arquitectura més complexa. Resumint dos mil anys d’història en una espècie de salt quàntic, ara els arquitectes fem moltíssim més que construir. La nostra formació ens permet, a més, reciclar-nos en altres disciplines i anar, constantment, expandint la professió.

Això no oculta una veritat innegable: hem construït massa. Massa i malament. I és aquest sobretreball mal fet el que ha omplert les nostres facultats, juntament amb la brillantor d’una arquitectura esquizofrènica i completament introvertida, de vegades amb guspires de brillantor fins i tot a pesar de la futilitat dels encàrrecs. I de que ha creat més problemes que no pas ofert solucions.

Ara som molts. Massa? De ben segur que sí per a seguir fent el que hem fet fins ara. Però no si sabem fer-nos útils. Redefinint-nos, criticant fins l’extenuació el que hem fet malament. I, amb tota seguretat, formant les noves generacions (i reformant les actuals) per a que sàpiguen que no tots els arquitectes podran construir. Sí fer mol coses relacionades o no amb la construcció sense deixar de ser arquitectes. Amb el mateix esperit. Amb la mateixa dignitat.

És a dir: cal expandir la professió. Re-crear-nos. Tenim armes: som la part privilegiada del diàleg que, forçosament, la nostra professió ha d’emprendre amb la societat. Som els que gestionem el patrimoni construït. Els que, eventualment, l’expandim. Els que reflexionem sobre ell. Els que expliquem el que fem. Els que seguim formant el nostre col·lectiu. I mil coses més.

Un bon exemple de com ha evolucionat la nostra professió es troba en aquestes dos imatges: la primera correspon a la catedral de Roda d’Isàvena, a l’Alta Ribagorça, comarca que va ser catalana al seu dia, i que Franco va passar a l’Aragó. La seva capital és el Pont de Suert, on existeix una església de Torroja excepcional. Al seu dia en vaig fer un article en català, que revisaré quan l’hagi de traduir. Roda d’Isàvena és el poble espanyol més petit amb catedral: té uns cinquanta habitants a l’actualitat. La seva catedral és la reconstrucció de la que prèviament havia devastat Al-Mansur a una ràtzia, i correspon més o menys als segles X-XII.

Roda d'Isàvena, Catedral: apareix dibuixada girada noranta graus respecte l’orientació convencional, que les sol representar amb l’eix major perpendicular a la base del paper. Això és perquè, en realitat, aquest eix sol coincidir amb la seqüència accés-nau-altar. Aquí està completament transcendida (des d’un punt de vista molt modern) a l’estar la nau (i l’accés al claustre) girats noranta graus respecte de l’accés. Seqüència espacial molt semblant a l’ingrés del Pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe entre d’altres edificis memorables.

La segona imatge correspon a la primera fase del Sainsbury Center for Visual Arts, de Lord Foster. Abans Sir Norman, abans Norman. Arquitecte ennoblit, simplement, per la seva capacitat de treball i per l’excel·lència de la seva pobra. N’hauríem de prendre nota.

A la primera imatge només es representen els murs, i, en línia continua fina, els desnivells del paviment. La representació és molt senzilla, negre sobre blanc. Aquests murs es negocien entre els que s’han de construir i l’arquitecte: el seu aparell, el seu revestiment. Els que intervenen a l’obra coneixen bé el seu ofici. Són artesans qualificats, que, amb unes indicacions vagues, compliran amb eficàcia.

No estan representats tots els buits. No hi ha informació sobre les fusteries.

L’edifici i la seva representació són fills del seu temps. Es construïa a un altre ritme, i es trigava moltes generacions a acabar-ho. Qui el va plantejar sabia que no ho veuria acabat. Y podia plantejar-se una carrera exitosa intervenint en tres, quatre o cinc edificis com a molt. No existia cap concepte semblant al del confort. Es vestia diferent dins dels edificis. La gent es movia diferent, parlava diferent, es comportava diferent. No existien, tampoc, ni la soledat ni la intimitat. Ni es valoraven tant com ara.

Foster + Partners: Sainsbury Center for Visual Arts

La segona il·lustració mostra la secció constructiva d’un edifici conceptualment senzillíssim: es poc més que aquesta secció simetritzada sense més, extrudida moltes desenes de metres i tapada als extrems amb vidre transparent.

El dibuix i la construcció són molt complexos: estructura independent, passarel·les de manteniment, instal·lacions, espais servents com banys, la pell dividida en moltes capes: impermeabilització, aïllament tèrmic, revestiments interiors i exteriors i un llarg etcètera. Cada una d’aquestes capes desmuntable i perfectible. Cada una d’aquests capes amb la seva pròpia investigació i desenvolupament, que involucra molts arquitectes sense els que l’edifici no es podria construir.

No tindria sentit pintar el pòrtic de negre: L’estructura i el tancament estan deslligats, hi passen massa coses. I, a més, el tancament és translúcid: part dels panells de tancament deixa passar la llum a través de totes les capes, disposades ordenadament i exhibides sense més.

Som capaços d’entendre com construir-lo, com usar-o. Som capaços d’entendre els criteris que han menat Foster a projectar-lo com és. La ma d’obra s’ha dividit, especialitzat i hiperespecialitzat. Fins i tot el director d’obra és un especialista sense capacitat per a construir allò que dirigeix. Els operaris que intervenen en cada una de les capes de revestiment o estructura no tenen per què saber com es realitzen les altres.

Els arquitectes que desenvolupen els materials poden no saber, o pot no interessar-los, el desenvolupament de tot l’edifici. La professió s’ha diversificat completament.

Un segon exemple de com ha canviat la professió: els arquitectes construïen, i la seva feina fora del món de la construcció s’expressava a través d’aquesta. Així, abans (bé, i ara) hi havia arquitectes que pintaven, usant les dos disciplines complementàriament, fent-les dialogar l’una amb l’altra. Avui en dia hi ha arquitectes que pinten. I que poden dedicar-se només a la pintura sense que això afecti a la seva definició com a tals.

Charles Rennie Machintosh, Port Vendres. 

La següent parella d’imatges contraposa dos quadres pintats per arquitectes. Dos quadres pintats en temps crítics. El primer d’ells és una aquarel·la que Charles Rennie Mackintosh pinta a la primera meitat de la dècada dels 20 del segle passat, durant el seu exili a Port Vendres, localitat lletgíssima de la Catalunya Nord, molt  a prop de Portbou. Mackintosk s’estableix allí perquè la seva pensió li rendeix moltíssim més que a una Anglaterra que ha sortit una mica millor parada de la Primera Guerra Mundial que els altres participants. És un home completament trencat: el seu alcoholisme està entrant en una fase terminal que el matarà al cap de molts pocs anys. És resultat d’una biografia complicadíssima que ho hi ha temps d’explicar aquí.

Tot i això, la seva obra pictòrica (de la que aquesta aquarel·la n’és un exemple brillant) serà el darrer refugi de la seva obra arquitectònica. Tindrà a veure amb ella i amb una pràctica que ha simultaniejat amb la construcció des dels seus temps d’estudiant. Quan torni a Londres seguirà construint (poc, massa poc) influenciat per aquesta obra pictòrica, abans de morir a un asil de pobres a Londres.

Margalida Montoya, m01.

La segona pintura és un quadre de l’arquitecta Margalida Montoya, amb estudi obert a Barcelona. Professionalment fa el que pot: petites feines d’arquitectura, disseny (el seu estudi és responsable de les famoses xapes que l’Ajuntament de Barcelona va manar returar perquè treien una part de la ciutat que si no s’explica no existeix, evidenciant la pràctica d’una política de l’estruç) i pintura. No sé què serà del seu estudi ni d’ella en el marc d’aquesta crisi que s’està emportant tan talent per davant. L’únic que sé és que si es dedica totalment a la pintura, sense tornar a construir, seguirà essent arquitecta i exercint la professió amb la mateixa dignitat.

Sir Edwyn Luthyens, Queen's Doll House.

Tercer exemple: Sir Edwyn Luthyens, potser l’arquitecte més important del darrer terç del segle XIX i del primer terç del XX a Anglaterra: extraordinàriament prolífic, va omplir la ciutat de Londres d’edificis interessants, va construir cottages a Sussex, memorials de guerra, el primer edifici d’estructura metàl·lica d’Europa (l’Hotel Ritz de Londres, a St. James’s Street) i, fins i tot, una ciutat sencera: New Delhi, a la India. Chandigardh pot llegir-se com la crítica construïda a aquest projecte.

Luthyens, demostrant una enorme capacitat de treball i molt sentit de l’humor, construeix la cada de nines que es veu a la imatge per a la Reina d’Anglaterra. El projecte no és una maqueta: el projecte és el que es veu a la imatge, ras i curt: les façanes són un disseny específic. La distribució. El disseny del mobiliari. Les cotxes. Tot es fa expressament per a aquest edifici i per a aquesta escala. L’arquitecte dissenya joguines al mateix temps que edificis.

Existeix, actualment, una empresa afincada a Holanda, Watermelon Cat co., dedicada al disseny la comercialització de joguines d’arquitectura: el joc exquisit (i classista) de Luthyens ha derivat en una professionalització. Dos arquitectes han decidit exercir la seva professió a través d’aquesta empresa, amb un grau de dignitat semblant al de Luthyens. Al seu cas seria a l’inrevés: la construcció, si succeeix, serà complementària a aquesta empresa. La roda ha girat 180º. Visiteu la seva web i penseu en ells aquests nadals.

Margaretha Reichardt, joguina. Recuperada i comercialitzada per Watermelon Cat co.

Un segon cas semblant és un col·lectiu català, el Globus Vermell: arquitectes fent classes d’arquitectura a nens. Una altra manera d’exercir amb tota dignitat la professió. Els dec un article.

El Globus Vermell, imatge d'una activitat.  

Potser cap dels arquitectes implicats arribi a posar un altre totxo. Però és inqüestionable que el que fan és arquitectura.

Alvaro Siza va fer la primera xerrada del cicle NOON 2011. L’arquitecte, amb Juan Domingo Santos de col·laborador, construirà els accessos a l’Alhambra de Granada. Ell és chairman d’un estudi potent que porta el seu nom. I, rere aquesta fotografia, una bona pila d’afrquitectes: els col·laboradors del seu estudi. Els consultors. Però també els que han desenvolupat les tecnologies que li permeten ser qui és i com és ara. Un exemple: tenim el nom de Siza associat a uns volums revocats en blanc, amb pocs forats agrupats, molt massissos, tersos, sense ni una sola junta. Aquests volums solen estar revestits amb STO, un morter elàstic aplicat sobre una capa d’aïllament tèrmic fixat mecànicament a un suport primari. El morter està armat amb una malla plàstica, i, a les seves darreres versions, incorpora microfibres per a millorar-ne l’elasticitat i el seu envelliment.

Aquesta tecnologia ha estat dissenyada per arquitectes. En desconec el seu nom, però sí sé que sense ells Siza hauria de canviar la seva manera de pensar els edificis. Sense la investigació, gestió, divulgació de l’arquitectura, dels seus components, dels seus processos, res és possible. I, quan aquestes tasques les fan arquitectes, tot va millor. 

Xerrada de Sevilla, 0/3

El 8 de novembre passat faig fer, a la ETSA de Sevilla, una xerrada per encàrrec dels arquitectes Javier López i Paco Sánchez, subdirectors de la facultat. Aquesta xerrada s’emmarca al cicle de conferències NOON; que ja porta un temps funcionant. Gràcies a ells vaig tenir la responsabilitat de compartir cartell amb arquitectes com Alvaro Siza, Eduardo Souto da Moura, Javier García Solera i amb d’altres més propers a mi com Jordi Hidalgo i Daniela Hartmann o els Arquitecturia.

El cos central de la xerrada correspon a un text de principis que vaig prometre redactar. La idea va sortir d’una conversa amb Paco Casas, de Brijuni Arquitectos. El seu estímul intel·lectual és sempre un plaer.

He decidit publicar-la aquí per la raó doble de donar les gràcies per escrit a Javier López i Paco Sánchez per la seva amabilitat, pel seu entusiasme i la seva preocupació per la escola, i perquè serveixi com a primera versió d’aquest text de principis que vaig prometre redactar.

Preparar-la va ser una aventura molt divertida: Molts amics s’hi van implicar i a ells els dec comentaris interessants i la paciència d’escoltar-me (i d’interrompre’m quan deixava anar tonteries), el que em va guiar a través de les sis o set versions preparatòries abans de la final.

Gràcies, especialment, a Miguel Villegas i a Lourdes Bueno, d’Arquitextonica: amfitrions perfectes que, amb les seves crítiques a la crítica, eleven permanentment el meu nivell d’exigència. A Nicanor Garcia, Mar Servià, Anna Podio i Anne-So`hie de Vargas pels seus comentaris, pel material, per l’entusiasme. I a Félix Arranz. Per tot.

La xerrada es va fer per a estudiants d’arquitectura. Tots coneixem el context actual, i, al convidar-me, se’m va demanar expressament que expliqués les vides dels arquitectes al marge de la construcció. Jo mateix l’exerceixo, des del blog, i vaig començar detectant-ne d’altres que fan el mateix per, acte seguit, contextualitzar el per què del seu paper a un marc històric que no té res a veure amb cap altre que hagin viscut mai els arquitectes. Aquestes consideracions fan prendre cos a una primera prèvia. Una visió personal sobre la comunicació d’arquitectura en forma una segona, i, finalment, vaig parlar de l’estructura del blog i dels seus continguts.

El títol volia reflexar el progrés del blog des dels seus inicis més anàrquics al que és ara: D’”Arquitectura, entre d’altres problemes”, a “Arquitectura, entre d’Altres Solucions”, o com fer arquitectura explicant arquitectura.

He aprofitat l’estructura de la xerrada per partir-la en tres articles que poden llegir-se per separat, encara que prenen el seu sentit final tots plegats. 

Josep Llobet: una casa a la costa catalana 2/2

    Quan l’arquitectura es construeix deixa de ser un exercici abstracte. Està en funció d’uns materials, d’unes tècniques, de com l’edifici respon a un medi ambient concret.

     A l’article anterior he parlat de la casa a la costa catalana com si aquesta fos una maqueta. I, alhora, he dit que la casa és sensacional. Si les sensacions ens entren pels sentits, pel que podem veure i tocar, això ens relaciona directament amb uns materials, amb unes tècniques que han possibilitat que aquest esquema es percebi d’una determinada manera i no d’una altra. És això el que nosaltres percebem com a casa, i és d’aquesta pàtina superficial, de la materialització, del que la sustenta, del que m’ocuparé d’ara endavant.

      

     Preguntat Llobet per la dificultat d’imposar als propietaris una casa de formigó, aquest va riure: “van ser ells qui m’ho van proposar”; tenien perfectament clares quines sensacions volien. A partir d’aquí, l’ofici i, sobretot, la inspiració (tones d’inspiració) de l’arquitecte treballen, torturen, mimen el material i el menen al que aquest vol transmetre.

     La casa s’ha construït amb molt pocs materials: formigó, zenc, diverses qualitats de vidre, fusta, pedra natural, acer cor-ten. Guix. Poca cosa més.

     La casa queda dominada pel color gris dels materials triats en brut. Els escassos colors que hi ha són d’altres materials deixats també en brut. Està molt ben construïda, i la dialèctica entre l’aspecte rocós, mineral, bast dels materials i el refinament de les tècniques li dona una vibració especial. La casa té un contrast molt fort entre la seva percepció quan se la mira des de l’exterior i quan ets dins, on la mirada queda reposada, menys tensa, on les sensacions són de tranquil·litat total.

     El formigó es tracta en brut, cruament, com un material bast. Sembla que s’expressi a través de les seves cicatrius, de vibrats deficients, de juntes fredes aparentment descontrolades. Res més lluny de la realitat, per les raons abans esmentades.

     El zenc està poc patinat. Quan vaig visitar la casa ja portava un cert temps construïda i funcionant, i la coberta havia adquirit una pàtina superficial interessant, que havia deixat d’un gris cendrós tota la coberta.

     S’usa una pedra calcària fosca, fusta crua als mobles encastats i algunes divisòries (pintada a les portes), ferro rovellat i diverses qualitats de vidre.

     El formigó s’encofra amb fusta, majoritàriament. L’encofrat és relativament regular, de manera que té textura però no relleu. Hi ha murs que estan fets en una sola posta i les irregularitats del vibrat són una textura més.

     Talment com si fos una casa descrita per Michael Ende a la Història Interminable, aquesta sembla tenir una mida diferent per dins que per fora. Els murs són de formigó per dins i per fora, i els que donen a l’exterior estan aïllats tèrmicament mitjançant plaques d’aïllament tèrmic d’una certa rigidesa embegudes dins el mur. Quan aquest té continuïtat entre l’interior i l’exterior pot produir-se una diferència de gruix que, a més, coincideix amb alguna finestra. Les lluernes es defineixen en forma d’embut. Les caixes de persiana estan embegudes dins el propi mur.

     El formigó, doncs, està treballat amb uns encofrats molt complexos, amb gruixos, sovint, forçadíssims (arriba a tenir tan sols sis centímetres davant les persianes) i amb una plasticitat que li arriba a donar un caràcter gairebé expressionista. Talment com un motllo de silicona complicat per a fer pastissos amb formes divertides pels nens. Potser per aquest pudor que tenim a l’ornamentació, potser per aquest caràcter econòmic que tenim els arquitectes quan projectem, cap d’aquests artificis s’ha fet perquè sí. La contradicció que els gruixos de formigó imposa a la planta, enlloc de resoldre’s, s’ha fet servir per a produir aquests artificis que, a curta i mitja distància, vibren les façanes. Com, per exemple, la finestra de la cuina, convertida pràcticament en una escultura al seu contacte amb l’exterior.

     El zenc es treballa a junta alçada, tècnica que deixa grans panys de coberta amb una planeitat considerable, amb una vibració subtil. I que marca molt les entregues, els límits, on els detalls necessaris per entregar la coberta amb qualsevol cosa (una lluerna, un canaló) destaquen molt.

     En aquestes circumstàncies, els detalls constructius, les unions, les transicions, marquen la casa. Es treballen totes elles exhaustivament, amb precisió, amb tècnica. Els canalons, la protecció del cartró-guix, els goterons són d’un disseny exquisit. Les lluernes, els remats de les cobertes, els pany d’u-glass tenen, tot ells, detalls emocionants.

     L’edifici funciona tot ell amb geotèrmia: un pou ubicat sota la casa (seria maco pensar que sota el pati), ple de graves, aprofita la inèrcia del terreny per a preescalfar o refredar aigua, aire, el que convingui. Unes plaques solars disposades a un pany de coberta específicament dissenyat per a això (tan expressiu, jugant un paper tan semblant a la caixa d’escena del Teatre Atlàntida) reforcen el sistema.

      I mes: així com la secció de la casa d’estiueig dels Smithson es dibuixava pel pou la secció d’aquesta casa s’hauria de dibuixar pel pou de geotèrmia, ubicat sota la casa. Em diverteix pensar que el pati pesa tant que s’acaba enfonsant molts metres sota terra. Que la casa té arrels, com un arbre.

    

     Mil coses més: el garatge gairebé com una sala d’estar. El porxo d’accés, agradable, ombrívol, que juga amb les canyes de riu del torrent com si fossin una cortina, amb la negació de les vistes al mar, amb la nostra posició relativa (per primer i únic cop, mirant la casa), el camí a la porta d’entrada, marcat subtilment erosionant el paviment de formigó.

     Un episodi deliciós, infotografiable, indibuixable, també, que tan té a veure amb els espais regalats, una mena de tonteria, gairebé una broma privada elevada a un dels capítols més emocionants de la casa, que explica tantes coses sobre què és: el petit bany que serveix els estars, ubicat a la zona on hi ha la lluerna que il·lumina l’escala, disposat, per tant, a la zona de més alçada de sostre de tota la casa. Un espai d’a penes metre vint d’amplada per uns dos metres i poc de llargada. Per sis o set metres d’alçada. Que perd el guix als dos metres i deixa una paret de maó vista (la única de tota la casa), la llum caient des de dalt, la pica del lavabo dissenyada per la propietària amb la llum a sota.

     El caràcter monacal de les habitacions, guix, fusta, llum baixa de sud, llum zenital de nord, els llits amb els cobrellits tan blanc, afora la vegetació, el sol on no destorba. El bany principal amb una visual de quatre kilòmetres des de la dutxa.

     Sensacions. Episodis. La sensació que s’ha definit un sistema que no s’ha menjat la inspiració dels que han col·laborat a la casa. La sensació de no poder-ho explicar tot, per exhaustivament que es comentin la composició, les tècniques constructives, que s’expliquin processos, intencions i regals que l’obra ha fet als propietaris. La sensació, al final, que l’arquitectura pren vida pròpia i crea un organisme viu que convoca paisatge, que dialoga amb obres properes o llunyanes d’igual a igual. I que, finalment, podrà inspirar d’altres obres que, amb sort, també mataran el pare.