Darrerament s’ha mig acabat, a Sant Cugat, un edifici que ha esgotat tots els meus límits de paciència, tota la meva capacitat d’empassar mediocritats que espatllen les ciutats i les consciències dels seus habitants, que els roben la capacitat d’il·lusionar-se: Es tracta de l’ampliació de la Casa de Cultura.
La meva motivació per a escriure això és el moviment veïnal que s’articula en una sèrie d’articles, pancartes penjades als balcons, converses caçades al vol en botigues, en terrasses, al carrer.
La Casa de Cultura original és un producte de la reconversió en centre cívic del que va ser la primera seu de la Universitat Autònoma de Catalunya. Mai ha estat gran cosa: gran, matussera, revestida d’una ceràmica color de gos com fuig, malentregada contra els seus voltants, pèssima companya de viatge d’un monestir que pot anar sol de trinxat i deixat que està. L’edifici no resisteix una reflexió a fons: senzillament està allà, seguint el mal costum d’aquest país de fer durar trenta anys obres que, aparentment, haurien de ser efímeres.
Recentment aquest edifici s’ha pretès dignificar amb una ampliació. Inicialment aquesta es preveia com un condicionament del que existia, més una petita ampliació amb (crec) una única sala, que l’edifici principal no tenia, i espai addicional per instal·lacions.
El concurs va ser convocat amb molts mitjans i venut com una bona manera de fer entrar l’edifici al segle XXI, de consolidar-lo a un entorn definitivament urbanitzat, viscudíssim, centre urbà d’una ciutat permanentment subequipada que ja s’acosta als 80000 habitants.
El resultat final ha estat un fiasco complet i absolut: un error, una broma pesada. Les rates han anat abandonant el barco que s’enfonsava, i s’ha venut com un producte de la incompetència d’uns arquitectes dolents. Fals. Els projectes es sotmeten a concurs. Els concursos poden ésser declarats deserts. Hi ha mecanismes de control. Projectes bàsics, executius. Renders, maquetes, plànols. Per tant, qui no sap com va un projecte és perquè no vol. Senzillament. Si un projecte de promoció pública fracassa no serà mai a causa únicament d’uns arquitectes, hauran fallat tota la resta de mecanismes de control. Dit això, els arquitectes ho han fet fatal. Fatal del tot. I la seva part de responsabilitat és la que més m’interessa, en aquests moments.
Descripció del que hi ha: un edifici a quatre vents, aïllat al bell mig d’un parc, amb espai a sud (precisament a sud) per créixer a plaer. La casa de cultura està totalment sobrexplotada, amb (a l’atzar) corals confinades al soterrani de l’edifici, malventilat i pitjor il·luminat. I, amb aquesta situació, es tria ubicar la nova sala de màquines a l’edifici de nova planta, a sud, ocupant la nova façana de l’edifici. A la bona orientació. Amb vistes al parc. Façana (la nova a sud) que s’ha decidit 100% vidrada, no sé si per falta d’imaginació o per voluntat d’exhibició impúdica de tota la maquinària que s’hi ha de disposar. Els espais hipotecats segueixen hipotecats, les condicions ambientals no milloren, el cos de nova planta sobre la millor llum s’ha deixat com una mena de monument a unes màquines que es podrien recol·locar dins algun angle mort dels molts que hi ha dins l’edifici vell.
trobada entre els dos edifics, panells sandwich, ventilacions, imprecisions que no sé com resoldran.Edifici antic desvirtuat
I més: el precari vidre usat de revestiment no para el so (ni per massa ni per col·locació, a junta oberta) de manera que s’ha d’aïllar la sala de màquines per dins, trasdossant el 100% de la façana amb uns potents panells sandwich metàl·lics, preparats per anar a la intempèrie, de color incert perquè (se suposa) no s’han de veure. A la façana sud s’hi ha disposat un joc de textures amb diverses (males) qualitats de vidre, potser composades amb una certa gràcia, que acaba convertint-la en una broma, en un únic detall cuidat emmarcat per un magma de decisions mal preses.
lloc on havia d'anar la nova sala semisoterrada, amb una coberta ajardinada a distància tensa respecte del voltant. I què passa amb aquests pilars?
La nova sala (que s’executarà) queda de nou al soterrani: sales de màquines a sud, vidriades, monumentals, i espais d’us sense gràcia ni llum natural ni bona comunicació amb l’accés, que mereix una menció a part. No s’arregla, i, per tant, es segueix accedint a l’edifici per una quasi-primera planta, amb els conseqüents probleles d’accessibilitat i incomoditat.
La trobada entre els dos edificis menja a part: es conforma disposant tangencialment la pell del nou cos contra una tribuna semicircular existent, no massa afortunada però, almenys, dotada d’una certa contundència geomètrica que servia per orientar el passavolant cap a l’accés. Els arquitectes aconsegueixen, amb la seva decisió, el més difícil encara: empitjorar l’edifici original i matar la poca gràcia que pogués tenir el seu propi amb un intent de fusió impossible contra un edifici que sempre s’havia plantejat exempt.
No m’agraden els edificis lletjos i mal resolts. Però el pitjor d’aquest ha estat la reacció recelosa que ha provocat. D’alguna estranya manera que no aconsegueixo d’entendre, aquest edifici no ha estat percebut com una mala mostra d’arquitectura, sino com una mala mostra d’arquitectura moderna. Freda, pedant, arrogant contra contextos, passavolants i usuaris. Una palla mental d’uns arquitectes que han erigit un monument a sí mateixos, sense ofici ni benefici, que maltracta un entorn ja desafortunat històricament. I estic enfadat. Enfadat contra elitismes buits. Contra el poc ofici. Contra hipocresies vàries d’uns promotors que ara diuen sentir-se enfadats. Contra l’estretesa de mires d’uns veïns que, presos col·lectivament, no han demostrat capacitat d’abstracció, ni han tingut l’humor d’acceptar que els seus representants han acceptat un edifici lleig just davant casa seva.
Sense més reclamo que es pensi, per un cop, que el bosc té arbres, i aquest ha sortit rana: lleig deforme, sense gràcia. Però un mal projecte no és un mal estil ni una mala manera d’operar: és un mal projecte, sense més. Tenim fe en coses estranyíssimes. Reclamar-la vers una arquitectura que difícilment pot ser pitjor que aquesta no em sembla un crim.
façana sud. La nova sala no s'executarà. Pilars que no creen espai sota d'ells, tester sense resoldre. Sala de màquines vidriada contra un parc, trasdossada amb panells sandwich.
2 comentaris:
fa anys que no passo per la CC.. jo que havia vist a ... Tomeu Penya fent el pena just a on ara hi ha el mostrari de vidres verds... haha.. aquest era lloc habitual de concerts i actuacions... les faran ara sota de les màquines d'aire acondicionat?
no teniu sentit de l'humor ni perspectiva històrica apriorística: això és el Pompidou santcugatenc, irritant a primeres, acabarà desbancant el monestir benedictí aquest que té al costat -més el parc del voltant de Batlle i Roig- com a emblema arquitectònic del castrum octavianum... temps al temps
ostres, perdona, tens tota la raó, i jo havia estat un neci de no assabentar-me'n! Aquests tios són uns visionaris. Sí, tot encaixa: és el nou Pompidou, però, a més, des de la perspectiva catalana del "i jo més", rollo barça quan reivindica la millor afició del món, quan els del liverpool aplandeixen el seu equip al minut 80 d'un partit que perden 4-0 i els nostres els xiulen si fallen una passada al minut 1 d'un partit. Quan Piano i Rogers (aquests macarronis semineanderthals que no saben pensar com Déu mana) pensen un edifici que tingui com a façana les instalacions, aquí anem més enllà: tot l'edifici són les instalacions. Qui no ho entén és perquè no vol. Sí senyor!
Sobre el parc de Batlle i Roig, més val que no en parli: si no convertiré el bloc en una mena de rajada vers tota la ciutat. Però suposo que, davant un cafè amb llet, ens posaríem d'acord de seguit sobre què pensar d'ell i passaríem a parlar d'algun projecte que valgués la pena.
Publica un comentari a l'entrada