(a en Mèdit, amb afecte)
Fa poc vaig afirmar que el passejar pel carrer actualment no és cosa tan agradable com a d’altres èpoques, i se’m va demanar una argumentació.
M’agrada portar un bloc més per parlar de les coses que m’agraden que de les que no, per ser positiu. Criticar estilemes negatius és tasca massa fàcil, i la temptació de passar per la vida carregant-se impunement l’obra d’altres arquitectes és alta, perquè em desagrada molta més arquitectura que no pas m’agrada, però no vull malgastar esforços ni bilis fotent-me’n. A més, creure que el contrari de la mala arquitectura és la bona arquitectura no té sentit, com tampoc atribuir qualitats morals a un fet inanimat. Fins si particularitzo un dels meus fetitxes del mal gust, en José Manuel Infiesta Monterde, no puc parlar d’ell malament del tot: sovint els seus plantejos són astuts, hàbils fins i tot: l’edifici situat a l’avinguda Catalunya de Sant Cugat, per exemple, toca el terra amb sorprenent elegància, mentre que la resta cau plenament al lumpen de la infraarquitectura. I és que és impossible fer-ho tot malament.
Igualment enumero alguns dels meus perquès al pèssim moment que viu l’arquitectura catalana, essent conscient que alguns d’aquests trets són extrapolables a l’arquitectura espanyola i fins europea.
Primer: El gruix de l’arquitectura actual no està formada per obres publicades, si no per un teixit continu i homogeni d’obra massiva, especulativa en què el tamany dels encàrrecs s’ha arribat a decuplicar respecte al d’uns lustres enrera: hi arriba a haver unitats d’actuació de més de 300 habitatges executant-se unitàriament a l’actualitat.
Igualment el diàleg entre tota aquesta producció i la difosament anomenada “arquitectura de qualitat” s’ha fluïdificat, i la frontera entre ambdues ha pujat lleugerament el nivell de qualitat, d’ofici, de l’arquitectura més massiva a costa de mediocritzar-ne la resta.
Segon: Conseqüència lògica de dimensió dels encàrrecs (i de la seva acumulació en uns pocs estudis) és que aquests acabin essent molt aliens a la naturalesa del lloc: urbanitzacions dissenyades a kilòmetres del terreny, obviant detalls, particularitats, fins la seva topografia.
desnivells conseqüència d'una mala planificació
Als cascs antics: novament obviar les preexistècies, adaptant tipus arquitectònics prefixats a priori a teixits no preparats per això (pilots, habitatges que no funcionen per falta d’un espai de respecte al seu voltant, que funcionarien a algun suburbi però no amb la pressió d’un centre).
edifici massa gran, mala planta baixa, poc entregat al lloc
Tercer: mala definició, als teixits de nova planta, dels carrers. Avingudes massa amples, zoning banal consistent invariablement en separar edificis d’equipaments dels d’habitatge sense ni plantejar-se la conveniència d’aquesta decisió cap al conjunt. Aparcaments infra o sobredotats, conseqüència d’un sobreprotagonisme del cotxe (ja que el zoning d’abans separa els llocs de treball dels d’habitatge). Poca pressió urbana. Centres poc dibuixats, formats sovint per centres comercials tancats, inaccessibles a peu, penjats d’aparcaments enormes. Mala relació amb els centres històrics, esdevinguts parcs temàtics.
Quart: ciutats fetes a mida dels promotors, privats, que han contaminat la iniciativa pública de les seves maneres de fer. Unitats d’actuació on tot està modulat i separa a mida del que es vol fer a cada moment. La suma de tot no fa ciutat.
Cinquè: oblit de la modulació per element constructiu. Parcel·les abans de dos, tres o quatre crugies, sempre amb pati central de dimensió lògica, que servien tipus habitacionals perfectament estudiats, provats, adaptables, on molt sovint habiten arquitectes que mai anirien a viure als barris que defineixen.
Sisè: uniformització. Alçades reguladores uniformes a hectàrees de terreny en que, com a màxim, es regulen a l’amplada d’un carrer ja mal dimensionat. Mai a un programa o a una manera predeterminada de fer ciutat.
carrer corredor malentès, amb plantes baixes precàries
Setè: l’element mitgera. Senzillament, ha desaparegut. No hi ha mitgeres a l’arquitectura catalana. Recordo un pla urbanístic holandes, de West-8, la illa e Borneo a Amsterdam: feta en funció de la mitgera. Magnífics grups habitacionals de Mateo i Miralles, on ella és la protagonista, precisament, de dos maneres radicalment diferents. Aquesta absència crea un magma de bloquets sense altra lògica que la de poder ser venuts (abans de la crisi) en un temps meditat i estudiat, que plantegen problemes d’entrega contra tot: carrer, blocs veïns, pati interior d’illa.
Vuitè: indefició de la planta baixa. Carrer mal fet, locals comercials invenuts, topografia maladaptada, baixar o pujar graons, i l’aparició d’habitatges malresolts: pensats per una planta tipus i no per tocar el terra, jardins precaris, mala relació amb el carrer. Alternativa: buidar la planta baixa sobre pilots i tancar el conjunt per tal d’evitar-ne la degradació.
plaça indefinida. edifici mal entregat
Novè: la tanca. Estic fart d’edificis, sobre tot equipaments, sovint publicats, divorciats de l’entorn. Tancats, amb portes-que-donen-a-un-jardí-de-disseny-aliè-a-la-resta-de-l’edifici. Edificis dissenyats per arquitectes que semblen haver esgotat idees i ego dissenyant unes façanes que només es veuran íntegres en virtut de san Photoshop, esborrant aquelles tanques que han obviat.
tanques separant edificis públics
Desè: absència total de relleu generacional. Poquíssims arquitectes per sota dels 50 anys. Dinastisme. Estudis heretats per fills que no han sabut fer res més que continuisme. Amiguisme conseqüent. Pessimisme.
Confio en haver definit suficientment el perquè el panorama general no m’agrada. Veig molts esforços maquillant statu quos i poc revolucionaris de debò. Alguns d’ells tenen 70 anys, curiosament. Menys disseny i més planificació, pressió, intensitat. Ara només percebo façanisme amb ofici. Desencant. Observo culpar els promotors quan se’ls ha ajudat, amb indiferència i desídia, a un estat de les coses desfavorable per tots.
Però no
5 comentaris:
ostia! un post dedicat!... thank yous, thank yous...
demà me'l llegiré amb més calma...
de moment veig que l'entrada a la sucursal de La Caixa de Coll Favà és fruit de la mala planificació del projecte i de no tenir en compte la topografia (però si Coll Favà és una quadrícula Cerdiana, a qui li importa la topografia! heretge!) ... cosa que justifica que algun cop hagi estat a punt de partir-me la crisma baixant per aquells graons impossibles...
discrepo. Una quadrícula cerdiana (que, de fet, és grega) és el més adaptable que hi ha a a qualevol topografia. Qualsevol territori colonitzat pels romans està quadriculat. Els USA sencerets ho estan, i l'organització física del pais ha acabat construint físicament aquesta quadricula. Les quadrícules es poden emprar de moltes bones maneres, fent-les dialogar bé amb la topografia, i si Coll Favà està fatal no és tan per la quadridula sino perquè els urbanistes no en savien més. Com Fontajau, com Martorell, com Viladecans i com, per desgràcia, tants altres llocs arreu de Catalunya.
Bueno, una cuadrícula és adaptable a un pla però no a un terreny bonyegut. Els romans muntaven cardus i decumanus damunt d'un pla (i ells no necessitaven que fos un pla massa extens per lo que tenien més possibilitats d'anar fundant Barcinos per tot arreu..).
Als USA és molt més fàcil muntar una cuadrícula que, diguem, al Peru o Xile, a més Manhattan és una cuadrícula però els barris residencials perifèrics no ho són. Els downtowns són cuadrículats però els suburbis són una barreja de sprawl (la majoria) i ciutat-jardí més o menys arregladeta (uns pocs afortunats).
El Pla de Barcelona servia per a l'Eixample, però la malla isòtropa Cerdiana mai hauria pogut remuntar per damunt de Montjuïc o Collserola (i trobant-se els turons del Pla, hauria d'haver canviat d'estrategia).
Coll Favà, com el Pla de BCN, no és un pla horitzontal sino inclinat (i més inclinat el santcugatenc que el barceloní). Per lo que si hi poses una cuadrícula al damunt per força et sortiran semi-soterranis per tot arreu (a no ser que elevis tots els edificis amb pilotis i t'oblidis, definitivament, del terreny que t'acull).
A mi Coll Favà en general no em sembla especialment horrorós però tampoc li veig cap més virtut que la d'intentar buscar una barreja de vida urbana i vida de suburbi residencial... a d'altres eixamples del municipi ni tan sols hi ha comerç o bars a planta baixa, l'eix central de Coll Favà ho intenta (però és tan exageradament ample que s'ho carrega)... no es pot tenir tot.
En general les teves reflexions em semblen molt ambigües, generalistes... et mulles amb les fotos exemplificant situacions incorrectes, però no en veig cap que pugui servir per saltar de l'anècdota a la categoria.. al menys no per fer una estripada general. Les trobo aplicables a qualsevol altre lloc i, inclús, a altres èpoques. Per lo que es dedueix que sempre, i a tot arreu, la arquitectura ha estat en "mal estat".
De conjunts habitacionals remarcables n'hi ha pocs ... segurament perque sempre n'hi ha hagut pocs. Miralles i Mateo deuen tenir exemples remarcables que... estan envoltats d'exemples no remarcables!... sino no serien mereixedors de ser remarcats, no?
En fi... són ganes de trobar pegues a una situació que sens dubte és millorable, però que, en relació a un sprawl del Midwest americà, a un barri de faveles brasiler, a un suburbi precari d'una ciutat de l'Europa de l'Est o a un barri residencial hipermassificat del Japó -d'aquells amb cases de 2.5 m d'ample- és poc menys que una meravella.
Els arquitectes tenim (perdó, "teniu" que jo encara no m'he tret del damunt el maleït PFC.. i ja faig tard) aquest mania persecutòria de veure imperfeccions per tot arreu... cosa que, en el fons, deu ser alhora una virtut que evita que les coses encara es degradin més.
Au, salut!
(pd. l'Hotel de St Cugat no és un edifici "públic", no te perque deixar obert el seu solar, no?... hi foten tanques perque es una propietat privada... i no acabo de veure on està l'error -més ben dit, com es podria millorar substancialment- de la PB de l'Ajuntament... entrar com una ànima en pena per aquell enorme buit que és la plaça del davant -amb l'edifici a punt d'engolir-te- té un cert caire feixista -que no tenia l'antic Ajuntament, on hi podies entrar "d'estranquis" pel lateral i una vorera de no més d'1 m d'ample-, de control ciutadà a l'estil haussman, que no m'agrada molt però té la contrapartida de deixar prou espai per muntar "cenas y bautizos" i demés parafernalia d'us col·lectiu celebratiu.)
puntualitzacions:
la reticula neix com una adaptació abstracta a qualsevol tipus de terreny, amb bastant independència de la topografia.
per altra banda, qualevol terreny amb més d'un 3% de pendent, a escala urbana, no es pla. Significa (és banal però val la pena recordar-ho) que, a un camp de futbol, tens una porteria a la planta baixa i l'altra al primer pis.
exemples de malles adaptades a terrenys inclinats (poc o molt, però sempre apreciablement), de bones malles, arquitectura de qualitat:
-Pompeia. A la falda del Vesubi. Res més a dir.
-el barri d'Argüelles, a Madrid. Primera adaptació dels ideals Cerdà a aquella ciutat, amb pendents que passen del 10%. Un barri molt acollidor on hi ha la Casa de las Flores, de Zuazo (de la que parlaré molt aviat), i el palau de la Moncloa.
-Milton Keynes. Una de les "new towns" més reeixides d'UK. Muntada sobre una vall en V, amb els cotxes a la cota més baixa i un enorme llac rematant el centre urbà.
-La Quinta da Malagueira, de Siza. Successió de malles entrecreuades muntades, de nou, sobre una mena de vall, amb pendents pronunciades i la casa-pati com a element urbà.
-els habitatges del mont Rokko, de Tadao Ando. Proposta de molt menor magnitut que les altres, però proposta urbana al cap i a la fi, tan en paraules del seu propi autor com mirant el que hi ha construït. El terreny supera el 100% de pendent, i està organitzat tot plegat amb una malla quadrada.
Respecte Coll Favà, al final, les apreciacions sobre si és horrorós o no són molt subjectives. Conec gent que hi viu encantada. Tot i així, segueixo creient que és un mal model urbà, descohesionat i sense identitat.
Totalment d'acord respecte a l'ambigüitat i la generalitat de les meves reflexions. No faré (insisteixo) res més concret. No és aquest el bloc on trobaràs particularitzacions sobre arquitectes dolents, i argumentacions que desmuntin projectes que no m'agradin. Ho faig, generalment, en petit comitè, amb gent de confiança i és un dels meus vicis preferits (dins l'arquitectura). Ja en vaig tenir prou criticant-li a la cara la plaça Augusta de Sant cugat al seu responsable polític directe (un segon d'en Recoder), i guanyant-me un enemic en l'intent. A més, mai se sap on hauras d'anar a demanar feina, o qui et trobaràs de tribunal a un concurs d'arquitectura. Pensa que el bloc és un hobbie però la meva principal activitat independent és la de buscar-me feina fent concursos d'arquitectura (i perdent-los).
Respecte el tema de les fotos, el proper article generalista tindrà dibuixos a ma, perquè tens raó: lien.
Respecte de l'arquitectura en mal estat... no i no. Sóc un optimista nat en temes arquitectònics, i crec que estem travessant un "batxe", però hi ha hagut exemples molt remarcables i èpoques on les coses es feien bé. Fins i tot la nostra, on hi ha tios molt engrescadors.
... a Borneo, on es troven les obres de Miralles i Mateo, no tan sols aquelles obres són bones, sino que també ho és el seu entorn. Els vaig esmentar per catalans, no per excepcionals dins un conjunt que està tot ell molt bé.
Malament que, comparats amb una favela, no estiguéssim bé! Almenys Coll Favà o Fontajau tenen una meravellosa xarxa de clavegueram que funciona, llum aigua, ADSL, la gent no es mor de gana, no et maten pel carrer, etc etc. Però sí, tens raó. Sóc molt perfeccionista, i tinc ganes de fer-ho encara millor, d'estudiar els models, de superar-los, de fixar-me més en l'arquitectura històrica i de fracassar en l'intent per tal que els que vinguin rera meu provin d'arreglar-ho.
En quan a l'hotel de Sant Cugat... evidentment que és un edifici públic! Evidentment! Que ès un equipament privat? Sí! I tant. Però és un equipament públic, i està vallat. Vaig fer la foto sabent això, i la tornaria a penjar absolutament convençut.
I, per cert, sort amb el PFC! Et dic el mateix que em van dir a mi: uralita y a tomar por culo! Desdramatitza-ho, fes quatre fustots, un detall constructiu solvent i a prendre pel sac. S'ha de dir que no els vaig fer cas, em vaig complicar molt la vida i em va sortir bé de miracle... amb un retard d'uns set mesos.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada