Trilogia de CDs (Brawlers, Bawlers, Bastards), recull del que l’autor ha anat enregistrant els darrers anys: versions dels Ramones, de Kurt Weill, una col·laboració en forma de tango per “Shreck ii”, peces de Kerouak musicades, cançons de Burroughs... Per investigar.
-Civilians, Joe Henry (2007)
El darrer CD del metre, editat per Anti-, amb colaboradors de luxe, històries difícils i un nivell musical altíssim. Ideal per les nits d’agost, wisky, pensar, llums baixes i suar i escoltar música...
-Eat/Kiss, John Cale (1996)
Intensa recreació, amb orquestra reduïda, de les bandes sonores d’aquests dos films d’Andy Warhol, originals de la Velvet Underground. El disc fou enregistrat a Lille, en directe, durant una projecció de les pel·lícules. A la banda, Maureen Tucker fent d’ella mateixa.
-Les cançons tel·lúriques, Roger Mas (2008)
Poemes de Verdaguer musicats (algun d’ells rapejat), goigs i contragoigs i recontragoigs de la Mare de Déu de Solsona i un parell de cançons inèdites pel que, amb tota seguretat, és un dels millors discos mai enregistrats en català.
-La manera més salvatge, Enric Cassassas i Pascal Comelade, (2006)
Poemes de Cassassas recitats. Plus Ultra de Verdaguer en una versió alternativa a la que posteriorment enregistraria Roger Mas. Hendrix, Dylan, i una excepcional versió “Signed Curtain” de Wyatt que gairebé iguala l’original.
-Matching Mole, Matching Mole (1972)
Robert Wyatt, a la seva segona aventura musical després the Soft Machine, funda un grup del mateix nom, però en francès. La producció del disc homònim és de Robert Fripp, i presenta cançons tan imprescindibles com “O Caroline” o la mateixa “signed Curtain” que obsessiona Comelade.
-The Modern Lovers, The Modern Lovers (1976)
La banda de Jonathan Richman. Pre-punk produït per John Cale. So compacte, insistent, tirant a demolidor, en la línia de la pròpia Velvet, amb un punt més d’ironia i dolçor alhora. Remarcable la xulesca “Pablo Picasso”.
-Matem els dimarts i els divendres, Quimi Portet (2007)
Imprescindible.
-Raising Sand, Robert Plant & Alison Kraus (2008)
Barreja de versions en clau country, rock n’roll pur, blues i d’altres estils inclassificables. La veu de Led Zeppelin, la classe d’Alison Kraus, més el seu violí (fiddle). Producció a càrrec del T-Bone Burnett, i un planter de músics de llegenda encapçalats per Marc Ribot.
-Howl, The Black Rebel Motorcycle Club (2005)
Blues, gospel, rock dur. Producció també del T-Bone Burnett. Grup a descobrir, tot i que ja són veterans.
3 comentaris:
Waits fa versions del Ramones? Quina cançó? Kerouac el d'On The Road'? en plena febre Dylan vaig començar aquest llibre i a la meitat ja estava tan deprimit seguint les peripècies d'aquella mena de 'drifter' que el vaig deixar córrer... la literatura no és lo meu, de fet
Maureen Tucker deu tenir el ritme cardíac alterat... tans anys donant-li al timbal d'aquella manera obssessivament repetitiva la deu haver trastocat una mica...
m'aburreix molt la música catalana... el Mas aquest el vaig veure en un concert del C33 fa uns anys... semblava un Sisa menys asilvestrat i amb bastanta menys imaginació... muermo perque sí.
l'altre dia vaig veure un video del 'famós' Guillamino (la so-called Gran Esperança Blanca de la música del nostre petit país) i, psè, no estava mal... fallen les veus, com sempre
el problema amb els músics rock i derivats patris d'influència anglosaxona és la proximitat, com més a prop estan, més fàcilment els hi veus els defectes.. en canvi, un dia se't planten The Cult a Zeleste, et fan un show d'alt voltatge i 'adiós muy buenas'... tocat i enfonsat, quedes en estat d'èxtasi.
la música és com la religió.. quan en descobreixes els misteris ja no en queda res... pots veure a Metallica en un video del 1984 comprant llaunes de cervesa en un super de L.A. i resulta fascinant, però veus al Portet passejant per la Rambla i resulta tan depriment com veure un individu anònim de mitja edat qualsevol passejant la seva vida grisa pel Port un diumenge a la tarda...
els hippies dels 70 almenys tenien un cert component de bogeria -el Pau Riba, el Sisa, els primers Elèctrica Dharma (que barrejaven K.Crimson amb Miles Davis)- que avui dia no es troba a masses llocs... ahir vaig veure un video dels Antònia Font amb una lletra, una escenografia i una actitud pretesament surrealista i resultava, tot plegat, poc menys que soporífer... i aquests han guanyat no sé quants premis de no sé què?
Robert Plant ja no pot fer aguts... el vaig veure al Palau d'Esports fa anys i ja no arribava a cantar Black Dog... però Robert Plant és Robert Plant i jo sóc tonto així que aquest me l'apunto i me'l baixo un dia d'aquests... tot i que el fiddle aquest em dona mala espina.. de què va això?... és folkie?
Waits fa dues versions dels Ramones: Danny Says i The Return on Jack n'Judy. I sí Kerouak el d'"on the Road", grandíssim llibre, per a mi, tot i que no fàcil de llegir.
Respecte a la música en català... hi ha un cert autoodi! Sóc conscient que n'hi ha que fan ràbia. Si em deixéssin a soles amb en Serrat i un soplet em posaria medieval amb ell. I ja no parlem de tot el frikisme i el rock institucional, però hi ha escena molt molt interessant igualment. Respecta al darrer d'en Mas... igualment s'ha d'escoltar. I en Portet m'agrada ja des de l'último.
Però vaja, tinc uns gustos estranys: sóc un fan absolut, incondicional, del flamenc, puc estar hores i hores amb en Camarón o en Morente, per exemple, i aquest duet xarnego barreja de català pur i gramenenc em pot. En Manolo García, per cert, no és dolent pintant (tot i que no és masa del meu gust), i sí és un fotògraf remarcable.
En quan al Raising Sand: un disc tranquil, sí. Plant està molt contingut, com mai a la vida, i no crec que sigui tan per falta de veu com per donar més intensitat a la que té.
El disc no és massa folk, tot i que té tocs. El violí es fa servir més per la part country del tema, molt allunyada de les cursilades comercial tipus Garth Brooks (un altre tio que haurien de deixar anar dins una peixera amb piranyes).
Al violí se li diu fiddle per reivindicar que hi ha versions arcaiques del mateix circulant des de segles molt remots per la música popular anglesa. És un tema de distinció.
Ah, i totalment d'acord amb el teu comentari dels hippies catalans: potser sigui per proximitat, o perquè després s'han reciclat tots en gestmusic, no els aguanto. És una pena que el 99% d'ells no haguéssin fotut una sobredosi durant el primer viatge que varen fer. Ens haguéssim estalviat tones i tones de tonteria.
No és auto-odi, és estadística pura... d'un conjunt de 7 milions d'individus és més difícil que en surti res de bo que d'un colectiu de 300 milions... Seria diferent si la pugna fos rock britànic/americà versus música d'arrel catalana.. aleshores tot estaria al mateix nivell -diuen que els chicagoans van apludir entusiàsticament la Maria del Mar Bonet fa unes setmanes a no sé quin festival a la ciutat dels grans llacs... una de les poques veus catalanes veteranes que no s'arrossega pels escenaris de mala manera-
el Plant sempre ha tingut aquesta vena folkie que, en dosis petites, pot estar molt bé... però un disc sencer ... ja veurem
no m'he explicat bé amb els hippies catalans -La Trinca no conta que aquests eren d'un altre pal (i tenien la seva conya), parlo del Pau Riba, del Sisa, de la Dharma, de la Orquestra Mirasol, del Toti Soler, etc.-... dic que crec que, en el seu moment -no pas ara-, alguns d'aquests tenien més gràcia que els actuals músics catalans... però és que als 70s quasi tot tenia gràcia -a diferència dels 80s-
Publica un comentari a l'entrada