el cunyat bo de la Madonna

Músic desconegut fins als Estats Units, Joe henry va consolidar l’any passat, amb “Civilians”, una de les carreres musicals més coherents i intenses de les que he tingut notícies als darrers anys.

Joe Henry comença la seva carrera al mid-west americà com a cantant country Johnny-Cash-style, destacant de bon principi per l’altíssima qualitat de les seves lletres. Cançons de perdedors, lumpen emocional, de pensaments sobre una dignitat perduda que creus que pots mantenir sempre un instant massa tard. Guitarres trèmoles, acústiques precàriament rasgades, mitjos temps de velocitat de creuer de teloner a bars de carretera.

La seva veu: Henry la modula des de les profunditats, des del tabac, des de la beguda que li ha donat matisos, profunditat. Evoluciona disc a disc, lleugerament nasal, potent, abaritonada, extraordinàriament expressiva. Cantant de registre curt, tremolós, fràgil, la fa servir per les seves lletres treballades, diferents.

Descontent amb la seva carrera, Henry recerca una evolució musical necessària per a donar expressivitat, vida, a les seves composicions. El primer pas és el seu disc “Trampoline”, on fitxa com a col·laborador musical el guitarrista heavy Page Hamilton. Tot d’una, les cançons queden convertides en càrregues de profunditat emocional. El canvi, no obstant, va sense pressa: evolució cap al blues, country bastard fusionat ja amb altres estils, més incisiu, més clar, més directe. Més per ser escoltat lentament.

Després, el salt quàntic: “Scar”. La portada ho diu tot (Henry fa servir fotografies de galeria d’art, escenes quotidianes, d’altres dramàtiques, contundents): un tors esprimatxat amb la paraula “amor” gravada a ganivet. Dins, l’evolució: jazz, blues, algun toc country, per allò dels orígens. Barreja estilística que l’acosta molt a la música pura, sense adjectius ni raons.

Les lletres són estripades. Desig fins al dolor, sempre post-alguna cosa, intents precaris de reflexió des d’una intensitat que impedeix tota sortida a la superfície a mirar-se retrospectivament. La cirereta: “Richard Pryor adresses a tearful nation”, homenatge a l’artista en forma de la lletra de suïcidi que mai va escriure.

La música són els músics. Elenc de ciència-ficció: orquesta reduïda, el tercet de Brad Meldhau, el seu piano contingut com mai, intens, Marc Ribot a la guitarra i Ornette Coleman aterrat casualment per a intensificar el patetisme de la cançó dedicada a Richard Pryor, convertida gràcies a ell en una obra mestra absoluta de la desesperança. Músics excepcionalment dotats tècnicament, tan, que poden oblidar-se del seu propi instrument a la recerca de la distància més curta entre el cervell i el so final.

El següent disc, el darrer fins ara: “Civilians”. El narrador-cantant arriba a l’olimp al fitxar per Anti-, la discogràfica dels déus Faithfull, Cave, Waits, entre d’altres.

La producció és molt intel·ligent: la seva banda de directe, reforçada ocasionalment per Van Dyke Parks al piano i, a totes les cançons, per la guitarra de Bill Frisell, que toca el seu instrument com vol. Li imposa maneres grotesques, gairebé ridícules en contraposició a la gravetat de la veu. D’altres cops, perfectament integrat, gairebé avergonyit del seu virtuosisme, que mai s’imposa a res. Extraordinari guitarrista de jazz, Frisell no fa un solo en tot el disc.

El 100% dels instruments són acústics o electroacústics. Es prescindeix del baix elèctric, i sona la caixa del contrabaix. Es deixa el so de la corda contra el màstil, gairebé com un instrument de percussió. Sovint la corda és fregada.

L’estil ja no és reconeixible, i Henry arriba a aquell punt genuï en què el cantant es converteix en un segell propi, en un estil en ell mateix.

I, a sobre, la impressió del disc no és la de final sino la de principi.

Espero amb candeletes el següent disc, després de la llarguíssima gira en què està immers. Tinc ganes de deixar-me sorprendre per aquest monstre de la música, cunyat des de fa lustres de la Madonna. Sí, la de debò, que, a més, l’ha arribat a versionar (canviant títol i lletra de les seves cançons), sense que això li hagi costat un gram d’honestedat artística. Per molts anys.